Autor: admin@mirgeribert.cat

El méu fa mèu

Ramon Marrugat Cuyàs

Diuen que els “mericanos” que tornaven a “L’Havana xica” ‒renom aplicat a Vilanova‒, no solament portaven diners, sinó que venien acompanyats d’un lloro i d’un gat; dels lloros no en parlarem ara, però si que ho farem dels gats que, en principi, eren com els altres: es deixaven amanyagar.

Ara bé, eren gats que portaven altres costums i, al contrari dels indígenes, que tenen la dèria d’aparellar-se al gener, aquests gaudien d’una incansable llibertat i, en lloc de passar a jeure com fan els gats de tota la vida, voltaven tot l’any per les teulades en recerca d’amor i ja sabem que els costums sexuals del tròpic son diferents dels d’aquí. Aquesta disbauxa, però, no preocupava gaire els vilanovins, ans al contrari i ‒ja sabem com són‒ més aviat els feia gràcia. El cas és que, poc a poc, aquests gats nouvinguts i llur descendència s’anaren reproduint de tal manera que substituïen i feien perillar l’estirp dels gats de casa de tota la vida.

La cosa es va complicar una mica quan als rebosts i als graners, les malvestats de les rates començaren a fer estralls i, després que algú recorregués al refranyer i n’extragués la dita que fa «Quan el gat no hi és, les rates ballen», la població se n’adonà que aquells gats “mericanos” no actuaven com els d’aquí i que no eren gens ratadors, o sigui, que rates i ratolins podien campar al seu aire.

La gravetat de la situació va augmentar tant, que l’autoritat municipal hi va haver d’intervenir, i va decidir de demanar a l’agutzil gosser, que es dediqués també a caçar els gats nouvinguts. Obedient, el gosser, convertit en gater, va elaborar unes boles amb seitó, tan atractives, que gat que les ensumava, les cruspia i poc després estirava la pota.

Ah renoi, què va passar? Que molta de gent se n’exclamava perquè també n’eren afectats els gats d’aquí, que no en tenien cap culpa, la qual cosa portà a una nova decisió  dels de la Casa de la Vila ‒que vetllant pel bé de la comunitat com sempre fan, i amb la perspicàcia habitual de qui mana, havien observat que els gats mericanos tenien dues altres diferències: la primera és, que com que tomben tant, mai no s’asseuen com fan els d’aquí, que estan tot el dia a recer del sol o del foc a terra; i la segona, és que miolen en llengua forastera, a base de miaus en lloc dels mèus correctes i consuetudinaris.

Van reconvenir, doncs, l’agutzil, que abans de donar-los-hi la bola, es fixés amb els gats que no s’asseien i, sobretot, que escoltés bé com parlava cada gat. Oli amb un llum!: en poc temps, els gats ratadors tornaren a ser majoritaris i la població de les rates va veure’s reduïda a una quantitat segons com se miri exagerada, però segons com se miri, raonable.

És veritat que, de retruc, en va passar una de grossa: molts de vilanovins, en veure el gater, per tal de protegir el seu gat, deien “No, no toqueu aquest gat, que fa mèu”, i una expressió corrent entre el veïnat era la d’assegurar que “El méu fa mèu”. Després, les envegetes portaven a  denúncies: “El séu gat no s’assèu”; “El méu si que fa mèu, no com el séu que ni fa mèu ni s’assèu”; i, de la barreja dels dos meus i dels dos seus, en va sortir tant de guirigall, i amb conseqüències tant duradores, que fan que avui a Vilanova encara no se n’han sortit i per això, confonen les es obertes i les es tancades.

Si més no, aquesta és la lliçó que en treia el narrador que ens va contar aquesta història.

*̶  * ̶ * ̶ *

L’epítet d’”Havana xica” s’aplicà a Vilanova arran de la tornada massiva d’americanos, amb tot de conseqüències positives com la que se’n fa ressò Montserrat Esquerda (2020, p 261):

«”L’Havana xica i la Renaixença vilanovina”: som a la Rambla, aquest nou espai creat per la voluntat de modernitat d’uns quants americanos que volgueren invertir en el seu poble natal la fortuna que els havia somrigut».

Entre les hipòtesis explicatives del vocalisme vilanoví, ve a tomb de citar-ne una de molt poc convincent que vam sintetitzar així (2020, p 47-55):

«La hipòtesi dels Americanos. S’ha formulat una especulació de base històrica a partir del fet que, quan després de l’abolició l’any 1778 del monopoli del comerç entre Castella i Amèrica, Vilanova i la Geltrú va constituir-se en la base de l’exportació marítima dels productes del Penedès cap a les colònies americanes, en resultés una perspectiva de prosperitat que fou causa que molta de gent resolgués de “fer les Amèriques”. Enriquits o no, els que tornaven de Cuba i de la resta de les Antilles parlaven un castellà tancat (de timbre intermedi en les vocals mitjanes), i podria ser que comuniquessin a l’accent català de Vilanova i la Geltrú aquests timbres intermedis en les vocals es i os tòniques, encomanats a la resta de la població vilanovina des del prestigi adquirit per aquests retornats a partir de la nova posició social.»

Del calendari sexual dels gats, ens és referent la parèmia que recull el DCVB: «Gat miolador, gener a la porta».

Aquí ve a tomb, ara que tant se’n parla de les fake news, la notícia d’un rumor fals que recull l’historiador Alfred Vilanova (2022, p 75), arran de la pesta negra patida a Catalunya a l’època medieval:

«[La mort negra. La pesta] … es va estendre com la pólvora que els gats transmetien l’epidèmia. La població, atemorida per la pesta, airada contra els suposats responsables, organitzà batudes per exterminar-los. Va resultar que com més gats mataven, més pujava el nombre d’infectats. L’explicació era ben senzilla: els gats es mengen les rates; si baixa el nombre de gats, augmenta el de les rates, que eren les autèntiques transmissores de la pesta. Tot plegat, un fals rumor i uns falsos culpables.»

Precisament sobre d’aquesta qüestió, el lector m’haurà de perdonar la gosadia de l’autocitació de la llegenda “La professó de les rates”, inclosa al meu Llegendari camptarragoní.

• Mercè Foradada

• Article aparegut a Eix diari el 18-11-2022

Per a una ciutat com Vilanova i la Geltrú, acostumada a gaudir d’una premsa local de prestigi, el dissortat final del Diari de Vilanova l’any 2018, una publicació setmanal que amb variacions en la seva capçalera ens acompanyava des de mitjans del s. XIX, l’Eix Diari heu significat com una mena de continuïtat que, amb diferent format i suport, ha pal·liat la nostra orfenesa de premsa escrita.

Des de l’Eix Diari ens heu ofert un periodisme pròxim, de primera mà, amb informacions i opinions locals, diàries i puntuals, que ens arriben cada matí a la safata de correu. També, a través de les desprestigiades xarxes socials que deixen de ser-ne, de desprestigiades, quan, com en el vostre cas es fuig de les odioses fakes que ens bombardegen inclements.

I el balanç de la producció d’aquests deu anys és notabilíssim: més de 65.000 notícies publicades, prop de 12.000 articles d’opinió, 13.300 necrològiques i 11.000 anuncis oficials, a més d’un ampli repertori de vídeos sobre l’actualitat, la cultura, la gastronomia, la gastronomia, l’esport…

Amb tot, segons el meu parer, el vostre millor mèrit i guardó és l’audiència, que quan vau celebrar el cinquè aniversari es xifrava en uns 110.000 lectors, però que actualment, en el desè, es pot dir que s’ha doblat, i que en els moments més àlgids de la recent pandèmia va arribar a superar el 209.000 navegadors únics.

En aquesta celebració, i a tall molt personal, voldria fer un esment a tot el que m’heu aportat des de l’Eix Diari, a banda de l’enorme servei de gaudir diàriament o setmanalment dels vostres butlletins de notícies i de l’agenda comarcal. He pogut col·laborar amb vosaltres en alguns apartats relacionats amb la literatura i la cultura i gràcies a això he entrevistat a autors i autores locals i forans -Jen Díez, David Nel·lo, David Monteagudo, Sílvia Soler, Laia Aguilar, Maria Rosa Nogué, Almudena Grandes, Xavier Bosch, Toni Hill… -, i gaudir d’unes converses que he viscut com una oportunitat interessant i gratificant.

Sempre, sempre, m’he sentit acompanyada i gairebé mimada en la meva modesta però persistent carrera literària: cada cop que he tret un llibre nou, en les presentacions d’altres autors i autores, en qualsevol xerrada o conferència en què he participat, l’Eix Diari ha estat allà per difondre i informar sobre l’esdeveniment, de manera puntual i rigorosa. I, també sempre, he valorat molt notablement el tracte exquisit de tot l’equip. Tot i ser una plantilla reduïda, sembla que tingueu la potestat de multiplicar-vos i sempre us he trobat disposats a acudir allà on se us ha convocat o suggerit.

Col·laborar amb l’Eix Diari, tractar amb cadascú de vosaltres, ha estat sempre per a mi una experiència gratificant i estimulant. Heu estat una finestra i un altaveu que m’ha permès, dia a dia, i ja en són més de tres mil!, saber què passa a la meva ciutat i al territori i poder-m’hi comunicar puntualment.

Dieu que el punt d’inflexió dels deu anys de bona feina us aboca a nous i innovadors projectes: benvinguts siguin.

Gràcies, Eix Diari, enhorabona i per molts anys més tan profitosos i rics com els que ara compliu! 

Algunes vegades als escriptors se’ns pregunta per les influències en la nostra escriptura que, segons Pascal Quignard, «és una veritable revolució humana».

La pregunta apunta a la relació dels escriptors totèmics que hem llegit i ens han inspirat. Però la pregunta també podria ser resposta, i sovint ho és, fent referència a l’entorn immediat, al paisatge, a la seva gent. No escapa a ningú la diferència entre un entorn urbà i un entorn rural, el paisatge de muntanya o de marina, una ciutat aglomerada o una masia entre vinyes. I a tot això, que són circumstàncies influents tant pel que fa a la sensibilitat com a l’intel·lecte de qui les rep, cal afegir-hi la cultura de fons que els llocs duen incorporada: els costums, les tradicions, la llengua i el tarannà col·lectiu que se’n deriva. I si encara volem anar més lluny en els exemples que per força han de ser reduïts en aquest apunt, encara afegiria la influència de la llum que il·lumina el paisatge, el vent que li proporciona oxigen, l’horitzó en el qual la nostra vista es regala l’ànima.

Tot aquest excurs és per fer avinent la forma com la literatura i el territori van lligats. No sempre, és clar, però quan la literatura i les peculiaritats del territori van lligades, reforcen la seva intensitat no només en el camp gramatical que li dona virtut lingüística, sinó que també reforcen i enriqueixen l’imaginari col·lectiu: aquell saber ocult que compartim pel fet d’haver nascut i viscut en un lloc, o d’haver-lo adoptat com a casa nostra, el lloc on fem créixer les nostres arrels. Perquè és la terra que assaona i conforma el nostre espai emotiu i intel·lectual. Aquest llegat subtil de paisatges i gent que ens proporcionen les llums i la ciència que conreem en el nostre interior constitueixen una bona matèria primera a l’hora de crear una obra literària personal, singular, i anoto aquí el que diu al respecte de la necessària singularitat el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell: «la globalització és mortal per a la diversitat natural de l’espècie humana».

I és que, al capdavall, què esperem quan llegim un llibre escrit per un anglès, un xinès o un gallec, posem per cas? Doncs més enllà de l’emoció que ens proporciona un poema, o del gaudi que experimentem en la lectura d’una bona història o de la reflexió a la qual ens invita un assaig d’idees, esperem trobar les particularitats de l’escriptor que a través de la configuració del seu món personal lligat al col·lectiu que transporta al seu interior es mostrarà en la singularitat, en la bellesa de la diferència, en els colors d’un espai determinat.

El Penedès històric comprèn diverses fesomies paisatgístiques les quals, sens dubte, influeixen en el caràcter dels habitants de cada lloc. La geografia no és neutra i aquesta és la seva riquesa: la varietat dins una unitat, com en les famílies. Aquesta varietat dins la unitat avui es posarà de relleu amb les intervencions dels ponents d’aquesta taula que hem anomenat Literatura i territori. Aquesta varietat creativa i de sentit en el camp de la literatura es posarà de manifest en dos eixos fonamentals:

Un: les iniciatives culturals que tot preservant el patrimoni dels referents literaris el projecten alhora que treballen per difondre la literatura de nou encuny que dona continuïtat al llegat rebut.

Dos: els autors que han escrit obres que reflecteixen una identitat diversa compartida com tenim el goig de comprovar en l’esplet de llibres que tenim a la vista.

És evident que ni idees ni arguments no s’esgotaran en aquesta trobada: una porta oberta a la reflexió i al desig de donar vida a un patrimoni cultural que estimem i volem llegar corregit allà on faci falta i augmentar en el sentit més noble i profitós, tant a nivell individual com col·lectiu, ja que els humans no ens sentim ser-ne plenament si no és en relació als altres. No en va hem escollit un nom ja mític que ens aproxima i inspira: «Col·lectiu Mir Geribert». Un nom, una marca que des que va començar a caminar identifica un col·lectiu d’escriptors que senten vivament i s’alimenten de la força tel·lúrica d’un territori: el penedesenc en sentit ampli que ens fa de casa física i aixopluc espiritual, per projectar-lo en les diverses formes literàries per a les que cadascú té el seu talent.

Vilanova i la Geltrú, 19-11-2022  

A la mar antiga s’hi troben les paraules voleiant, i jo només necessitava silenci per poder-les escoltar.

Tot feia l’efecte de ser molt fàcil, i ben dreta de cara a la mar, una ona d’escuma semblava que em volia parlar, quan de, sobte, un vent inoportú el meu barret va enlairar, i com estel sense fil, a l’horitzó va anar a parar…

No havien passat ni tres segons quan vet aquí que un “desert” es va ficar al meu ull, i jo, amb cara de circumstàncies, no parava de pensar que tothom hi cap, a l’art. Així doncs, amb tota la meva manya me les vaig empescar  per treure’m aquella sorra  i així poder continuar.

Llavors, però, un soroll molt peculiar de la mar es va deixar anar. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, per intentar d’esbrinar què era aquella cosa tan petita que surava força enllà. Però, com que les onades, amb el vent, no paraven de ballar i ballar, un mareig a la sorra vaig agafar.

Enmig de la confusió, em vaig despertar, tot veient a dues gambes, que em preguntaven: —Com estàs?.— Em vaig refregar els ulls, perquè dubtava del que  veia en aquell moment, i molt sorpresa, els hi vaig contestar:

—Estic bé, sóc la Lola, i tothom hi cap, a l’art.— 

—Hola Lola!, jo soc la Gamba de Palamós, i ella és la Gamba Vermella de Vilanova  i venim a fer un càsting per un recull de receptes de cuina que es farà a Baix de mar –va dir la Gamba de Palamós.

—Perdona gamba de segona, jo sóc la glamurosa Gamba Vermella de Vilanova i tu ets una gamba grossa i pàl·lida que ha de prendre moltes hores de sol, per agafar una mica de color i no entenc per què véns a fer el càsting… Sí, està clar, que no t’agafaran.—va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—Escolta, Gamba de la modernitat!, no et creguis una obra d’art per l’eternitat: només ets una gamba com les altres del nostra mar… —va dir la Gamba de Palamós.

—Em sembla que no t’has adonat que, vivim a la societat del consum, allà on l’estètica és el més important, i tu com ets grossa i pàl·lida a casa teva ja te’n pots anar, perquè en cap recepta hi sortiràs. —va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—No t’equivoquis, que sóc una gamba preciosa i de molt bon gust i el meu cos és ben vermellós. —va dir la Gamba de Palamós. 

Jo, per la meva banda, ja començava a fatigar-me d’aquestes dues gambes que no paraven de barallar-se, i només pensava que tothom hi cap, a l’art… Així que vaig intentar acabar aquesta història de la millor manera que sabia i era mitjançant la poesia.

Una joia és la bellesa,

que no entén

de talles, formes ni pureses.

Lola Rojas

9 de novembre de 2022 (article aparegut a La Fura)

Per edat, i per lletraferida, recordo molts fragments de les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer, i aquests versos d’una rima mig oblidada em tornen puntualment cada any, al voltant de Tots Sants.

Encara que la nostra societat, consumista, accelerada, hedonista…. sembla que viu força d’esquena al culte i a la litúrgia de la mort, que tantes altres cultures preserven amb un accent molt més viu –recordo la novel·la d’Enrique de Hériz, Mentira, on un personatge central era una arqueòloga especialista en el tractament de la mort a diverses cultures aborígens que ens mostrava un ampli ventall de maneres d’acomiadar, o no, els morts–, conserva la tradició de la visita al cementiri el dia de Tots Sants, un cop complert el ritual, bastant més popular però amenaçat per altres celebracions foranes, d’afartar-se de les castanyes, els panellets i el vi dolç de la castanyada.

Una tradició, per cert, que també es va perdent, perquè l’1 de novembre, als cementiris, hi va més gent que en un dia qualsevol, però molta menys que hi anava anys enrere. Segurament, a mesura que les creences transcendentalistes van perdent vigor, que cada cop som més descreguts i tendim a pensar que els que han marxat ja no hi són, ni al cementiri ni enlloc, ens anem convencent que és una pèrdua de temps emprar part d’un dia festiu en una visita al cementiri.

Tanmateix, els morts segueixen amb nosaltres. Aquells a qui hem conegut i estimat resten més o menys amagats, no només en la nostra sang i en alguns trets genètics, si es tracta de parents, sinó en multitud de records i en alguns objectes i paratges. Apareixen associats a detalls del nostre dia a dia de manera traïdora i impensada. Formen part del nostre imaginari i de la nostra història i ens surten al pas, a voltes per fer-nos somriure, a voltes per neguitejar-nos o fer-nos desitjar poder fer anar la moviola.

Per això jo encara vaig al cementiri. Els meus morts més propers, els pares, són molt presents en la meva vida, sobretot ara, que m’he fet gran i els puc comprendre millor. Sobretot ara que, cada cop més, enyoro la memòria irrecuperable que es van endur. Allò de la biblioteca que es crema cada vegada que mor un vell. Aquell “Això segur que el papà o la mamà ho sabrien”, o aquell “Com xalarien si haguessin pogut arribar a veure això altre”.

I sé perfectament que al cementiri no els trobaré, que em quedaré palplantada amb les flors blanques de cada any i que no hi haurà més que un decebedor monòleg, davant d’unes inscripcions mudes i fredes que no tenen res a veure amb els éssers que van ser, i que només em recorden quants anys han passat.

Però hi vaig i hi continuaré anant. És allà on els vaig deixar per últim cop i, almenys un dia a l’any, vull fer-los uns minuts de companyia. Per allò que no se sentin sols del tot, com deia en Bécquer.

El setmanari La Fura ha publicat aquest article sobre la figura de Mir Geribert com a tema de la setmana (30 de setembre de 2022). Com que ens ha semblat interessant, us el compartim.

Mir Geribert, príncep d’Olèrdola

Enguany se celebra l’Any Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’Ajuntament d’Olèrdola amb el suport d’un grup promotor i la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre altres. L’objectiu de la commemoració és donar a conèixer un dels personatges més importants del Penedès històric: Mir Geribert, noble i senyor d’Olèrdola i de diversos castells de la Marca de Barcelona durant el segle XI, que va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I en una pugna que es va allargar vint anys.

En aquest Tema de la Setmana revisarem el context històric del moment, a cavall dels segles X i XI, veurem com el feudalisme s’anava obrint camí i com la zona del Penedès era un territori fronterer entre cristians i sarraïns. Tot plegat ens servirà per conèixer i entendre millor aquest personatge gairebé mític que fou Mir Geribert i que es va autoproclamar príncep d’Olèrdola.

El passat 4 d’agost ens van entrevistar al Canal Blau per parlar de la Mostra del Llibre penedesenc i del col·lectiu.

El Col·lectiu Mir Geribert, format per escriptors del Penedès històric (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia), ha començat a organitzar la propera I Mostra del llibre penedesenc, adreçada a presentar l’activitat literària del Penedès i sobre el Penedès. Aquesta primera edició tindrà lloc a Vilanova i la Geltrú, el dissabte 19 de novembre de 2022. La intenció del col·lectiu és celebrar periòdicament mostres dins l’àmbit territorial de la seva dedicació, en col·laboració amb l’ajuntament, les llibreries, editorials i entitats culturals de la localitat on tingui lloc cada vegada. També cerca d’implicar-hi les biblioteques i clubs de lectura, perquè duguin a terme activitats relacionades amb la mostra.

            La mostra, que s’esdevindrà a la plaça de la Vila, consistirà en parades de llibres d’autors penedesencs i relacionats amb l’àmbit territorial del Gran Penedès i de temàtica relacionada, presentacions, debats, taules rodones i altres activitats. Ja s’hi ha implicat una vintena d’autors, membres del col·lectiu.

            El col·lectiu Mir Geribert es va donar a conèixer amb les quatre Converses literàries a Sitges el juliol i l’agost de 2019. Manté activa una pàgina web, http://mirgeribert.cat, amb documentació sobre Mir Geribert, el Penedès històric i la literatura que ha generat, i que recull periòdicament aportacions dels membres.

            Atès que «per Sant Martí es tasta el vi», el col·lectiu no exclou la col·laboració d’algun celler que vulgui oferir un tast de vi novell durant la mostra.

(Foto: Xavier Saumell)

Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Mercè Foradada, Maria Rosa Nogué, Antoni Munné-Jordà, Ramon Marrugat, senyora Marrugat, Joan Noves, Bienve Moya, Teresa Costa-Gramunt, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Tort, Blanca Deusdad, Xavier Vernetta, August Bover.

Teresa Costa-Gramunt, juny de 2022

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) va ser un artista polifacètic i un dels creadors més destacats del modernisme català: abrandat activista cultural, va ser poeta i periodista, pintor i crític d’art, escriptor i dramaturg, novel·lista i col·leccionista. Rusiñol va morir amb 70 anys deixant una obra literària i plàstica de gran qualitat i abast, de la qual aquí destacarem l’època en què va pintar els seus jardins, i, concretament ens referirem al jardí Son Moragues, pintat l’any 1903, conegut també amb el nom de Jardí de les Elegies.

     Santiago Rusiñol va iniciar el tema dels jardins l’any 1890, en plena vena artística i en el moment de la seva etapa simbolista. En el seu viatge a Granada l’any 1895, va pintar els jardins de l’Alhambra i altres jardins de la ciutat que conserven la petja musulmana en l’estètica de palaus i jardins. Podem imaginar el sensible pintor contemplant, extasiat, aquelles arquitectures a l’aire lliure que combinen estancs, fonts d’aigua, arbres i parterres amb flors. És a partir d’aquest moment iniciàtic, de descoberta, que Santiago Rusiñol va començar a pintar els jardins dels llocs que visitava o hi feia estades llargues: Granada, Tarragona, Sitges, Girona, Barcelona, Mallorca i Aranjuez, on va morir.

     Els jardins de Santiago Rusiñol, volgudament estàtics i silenciosos, això no obstant expressen el cant, el lirisme de la seva ànima. Perquè, qui ho dubta, els jardins tenen una ànima, i és aquesta ànima el que captava l’ànima sensible d’un artista que si en la seva cara solar era una persona d’humor i capteniment entusiasta, en la seva cara lunar era una persona reflexiva i romàntica. No en va el Modernisme és fill del Romanticisme, i Santiago Rusiñol un dels seus més destacats exponents.

     Els jardins pintats per Santiago Rusiñol amb una extraordinària paleta reblerta de tons de color verd, blau, violeta i gris, i dels colors càlids avivats pels reflexos de la llum, mostren l’encant d’harmòniques simetries i perspectives que encomanen als espectadors certs estats de l’ànima, com ara la malenconia, una subtil alegria serena, soledat, recolliment i contemplació.

     L’any 1899, les pintures de jardins de Rusiñol amb el títol de Jardins de l’Espagne van obtenir bona crítica i un èxit remarcable a la galeria d’Art Nouveau, de París, aleshores una important sala d’art especialitzada en pintura simbolista. Se’n va fer ressò la premsa internacional. L’any 1900, amb el títol de Jardines de España, els quadres de jardins de Santiago Rusiñol van ser exposats a la sala Parés. L’artista va obtenir l’estima de l’exigent públic barceloní. L’apoteosi del reconeixement dels jardins de Rusiñol va arribar amb la publicació del llibre Jardins d’Espanya, obra originada en la estada del pintor a Mallorca entre els anys 1901 i 1903, moment en què va pintar Son Moragues, obra també coneguda amb el títol de Jardí de les Elegies. 

     Un jardí simbolista com els que inspirats en jardins reals va pintar Santiago Rusiñol, és un espai per a la contemplació. I ho és fins i tot en jardins que en la perspectiva del quadre no guarden la simetria que podria afavorir la figura d’un mantra pel seu equilibri i l’organització visual de les formes exposades.

     Si partim de la idea que, com diu l’historiador romà Sal·lusti, «el món és un objecte simbòlic», és a dir, que el món pot ser contemplat en una forma externa que remet a una realitat interna, se’ns faran clares les paraules amb què el poeta i crític d’art Juan-Eduardo Cirlot va iniciar el pròleg del seu Diccionari de símbols, i tradueixo del text original: «El nostre interès pels símbols té un origen múltiple: en primer lloc l’enfrontament amb la imatge poètica, la intuïció que, rere la metàfora, hi ha alguna cosa més que una substitució ornamental de la realitat». El símbol és el que hi ha rere la metàfora.

     Així, doncs, en els jardins pintats per Santiago Rusiñol inspirats en jardins reals, hi ha un jardí simbòlic la lectura del qual no és unívoca, sinó que es multiplica a través de la recepció anímica de cada espectador. Com en les icones orientals, o en les pintures del romànic, la quietud de les figures invita a la seva contemplació fins i tot, com hem avançat, en el cas que no guardin una simetria estricta, com en la pintura del jardí de Son Moragues, una de les finques que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915) tenia a Deià, Mallorca, i que Santiago Rusiñol va pintar l’any 1903.

     El jardí és un àmbit en el qual la naturalesa «apareix domesticada, ordenada, seleccionada, cercada», escriu Cirlot al seu Diccionari de símbols. És per aquest motiu que «constitueix un símbol de la consciència enfront de l’inconscient, com una illa enfront de l’oceà».

     Tots aquests elements es donen en la pintura Son Moragues, de Santiago Rusiñol, encara que visualment només representi una part del jardí. En primer terme es veu un banc circular que embolcalla un estanc de forma rodona. Un banc per a la conversa reposada, o un seient per a una meditació de cara a la font d’aigua, respirant la serenitat i frescor que encomana, inviten al recolliment de l’esperit trasbalsat o simplement cansat o desitjós d’una estona de pau. Com sentinelles, els arbres que es veuen al fons també donen sensació de frescor, eixamplen els pulmons i el cor, al qual fan companyia. Contribueix a la sensació de companyia la columna amb un bust que tal vegada representa un cap grec o romà, imatge d’un món culte, civilitzat, i tan nostre. Una escala de pedra s’enfila a un estadi superior del jardí. En aquesta imatge d’una l’escala real, simbòlicament s’hi pot llegir el camí ascendent per on l’ànima pot iniciar el seu viatge cap a la pàtria celeste que veiem en un cel blau il·luminat per la llum del sol, imatge de la llum divina.

     Con totes les pintures que són una obra d’art més enllà d’una bona tècnica en una bella representació, el jardí de Son Moragues o Jardí de les Elegies, també es podria interpretar com una imatge que seria molt del gust de l’inventor de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, si bé amb una poètica visual més atractiva i lluminosa. La representació quieta del jardí Son Moragues podria ser llegida com la figura analògica de la psique humana, tal com la va conceptuar Freud en la trinitat Jo, Allò i Super-Jo.

     El Jo, o la consciència, seria en l’espai que veu al complet qui contempla el quadre Son Moragues, és a dir: el que està a la vista. L’Allò, o subconscient, és en el que s’amaga sota terra, en les arrels dels arbres i en l’aigua de l’estanc. El Super-Jo cal situar-lo de manera imaginària en l’escala i en la llum que la il·lumina, figura de la possibilitat de pujar-la i d’elevar la vida de la psique en un pla més espiritual de l’existència.

     Quan el poeta i dramaturg Friedrich Hebbel deia que «el deure més important de la meva vida és el de simbolitzar la interioritat», s’estava referint a dotar la nostra vida amb un sentit que va més enllà del material, de l’orgànic. Els jardins simbòlics de Santiago Rusiñol són com poemes visuals per a la contemplació d’aquesta interioritat.

Teresa Costa-Gramunt

Jordi Romeu Carol, maig de 2022

Fa uns mesos que des del Col·lectiu Mir Geribert ens hem posat a escriure articles per penjar periòdicament en aquesta web i, a dia d’avui, ja tenim una dotzena d’escriptors i escriptores que han deixat la seva empremta en forma d’escrit a les xarxes. Una dotzena, depèn com t’ho miris, pot ser molt o poc, però la qualitat dels textos i la diversitat de temàtica que han aparegut són dignes d’un col·lectiu potent. Sota el meu punt de vista, aquesta diversitat i qualitat ens indica fins a quin punt és necessària aquesta xarxa de complicitats que estem construint entre la gent de lletres del Penedès.

Tenir-nos identificats, localitzats en el territori, coneguts i, bé ho espero, units per una amistat, ens ajudarà als uns als altres. Primer per col·laborar, segon per aprendre, tercer per contribuir al creixement de la literatura en l’àmbit penedesenc. Hem de ser conscients que tenim al nostre voltant molta gent que treballa de manera local i que fa falta aquesta connexió. També que no podrem arribar a tothom, però almenys mirarem de posar el nostre granet de sorra a consolidar una consciència de territori que abraça les quatre comarques de la vegueria. La lletra, la literatura, l’escriptura, digueu-ne com vulgueu, hauria de formar part de la vida cultural del dia a dia perquè ens ajuda a créixer i a prendre decisions i per això és tan important que siguem presents, que siguem conscients de la nostra força. Agrupar-nos sota un paraigua com és el col·lectiu Mir Geribert per col·laborar entre nosaltres és, al cap i a la fi, una manera de teixir-nos com a territori, com a escriptors i escriptores i com a cultura.

Pel que fa a la feina del col·lectiu, ara mateix tenim un projecte que ens uneix i que ens anima. Es tracta de la Mostra del llibre pendesenc, marcada en el calendari de cara al novembre i del qual de ben segur sentireu a parlar. La idea és fer una trobada de tota la literatura del Penedès a Vilanova i la Geltrú en forma de fira amb presentacions de gent del territori, parades de les llibreries de la ciutat i actes culturals diversos. Aquest projecte parteix de la idea d’unitat de la literatura penedesenca i vol ser el punt de partida d’alguna cosa més que les trobades informals que fins ara hem mantingut entre els membres del col·lectiu.

Des d’aquí, doncs, animaria a tothom a unir-se al projecte i a participar activament de la Mostra. El col·lectiu Mir Geribert és obert, sense límits més enllà del territori i de la literatura, amb ànims d’unió i de passió, amb vistes de futur i amb ganes de treballar per teixir aquestes complicitats que fan xarxa, perquè és una necessitat.