Autor: admin@mirgeribert.cat

Pere Martí i Bertran

Article publicat a la revista Llengua Nacional, núm 115, el segon trimestre del 2021

La normativa referida a la col·locació dels pronoms febles davant o darrere del verb és molt clara i la solem utilitzar amb correcció, tant oralment com per escrit. Generalment van davant del verb: em fa mal la panxa, l’he trobat pel carrer, ja ens ho imaginàvem… Quan el verb és un infinitiu, un gerundi o un imperatiu, van sempre darrere: teníem ganes d’anar-hi, veient-lo tan trist…, porta-l’hi ara mateix. En les perifrasis verbals i en el passat perifràstic, tant poden anar davant com darrere: n’acabo de tornar o acabo de tornar-ne; l’haurem de pintar o haurem de pintar-la; ell mateix s’ho va fer o ell mateix va fer-s’ho; el vaig conèixer ahir o vaig conèixer-lo ahir.

Des de fa uns quants anys m’he adonat que, en aquests dos casos d’opcionalitat, cada vegada tenim més tendència a col·locar els pronoms darrere del verb, sobretot en la llengua escrita. Ja en vaig començar a ser conscient en la meva època d’ensenyant: quan manaves una redacció o un treball escrit molts alumnes tendien a posar els pronoms darrere el verb en els casos opcionals. Aquests darrers anys, les nombroses lectures que he fet com a jurat de premis literaris m’ho han acabat de corroborar. I, picat per la curiositat, m’ he fixat especialment en com s’utilitzaven, tenint en compte que, si més no en teoria, passaven per un corrector, en els llibres, revistes, diaris…, vaja en tot el que anava llegint. I la conclusió és que, en la llengua escrita, cada vegada tendim més a col·locar els pronoms darrere del verb tant en les perífrasis verbals com en el passat perifràstic, fins i tot en casos en què aquest us s’allunya clarament del registre col·loquial o de la llengua més habitual. Per molt correctes que siguin, jo diria que no he sentit mai frases com aquestes: ‘van presentar-nos-els en una festa’ o ‘vaig conèixer-los en un sopar’. Col·loquialment, em sembla que gairebé tothom diríem ‘ens els van presentar en una festa’ i ‘els vaig conèixer en un sopar’.

Quines raons hi pot haver en l’expansió d’aquest ús? Jo diria que n’hi ha una de fonamental: la consideració de la forma amb els pronoms darrere com a més literària, com a més llibresca. No ens ha de fer estrany, perquè massa sovint s’ha considerat que la llengua literària s’havia d’allunyar de la col·loquial, havia de ser més artificial, més rebuscada. Una mica, diria jo, és el que també va passar durant molts anys pel que fa a l’ús del passat perifràstic i del passat simple. Al carrer, almenys en bona part del domini lingüístic, tots dèiem va dir, van anar, vam trobar, vaig parlar…; però la majoria escrivíem digué, anaren, trobàrem, parlí (aquest sí que l’escrivien pocs, val a dir-ho, perquè la primera persona del singular sonava tan artificial que l’ús es considerava gairebé una pedanteria, excepció feta del País Valencià, on era i és ben viu). Avui dia, el passat perifràstic es considera tan literari com el simple i, sobretot a la premsa escrita, és el més habitual. Pel que fa als usos dels pronoms febles, en canvi, jo diria que hem fet el procés invers, que s’ha anat estenent la forma amb el pronom darrere el verb, fins i tot a la premsa, tant en paper com digital. És una intuïció, ja ho he apuntat, però com que m’hi he fixat especialment aquests darrers anys, n’he documentat uns quants exemples, alguns dels quals citaré a continuació.

Jo diria que la cosa ve de lluny. Potser caldria fer-ne un estudi diacrònic, que ara no faré naturalment, però sí que començaré amb un  fragment de Santiago Rusiñol, la transcripció del qual manllevo a en Llorenç Soldevila, perquè m’ha cridat l’atenció que en els tres casos en què Rusiñol podia triar la posició del pronom feble sempre ha optat per posar-lo darrere el verb, per molt que jo diria que seria molt més planer i col·loquial, posar-lo davant: “Per entre les verdors va sentir venir un jove que, acostant-se-li, va saludar-la. A penes va contestar-li, embadalida en ses abstractes idees, i ell va sentar-se a prop d’ella.” (“La Devesa”, publicat a El 9 Magazín, 11-10-2018, p. 9)

Mercè Rodoreda, tant en textos publicats abans de la guerra civil com en posteriors, també té tendència a col·locar els pronoms febles darrere el verb. Vet aquí uns quants exemples manllevats del volum La noia daurada i altres contes (La Galera, 2020), teòricament escrits en una llengua més planera ja que són proses adreçades als infants: “No sospiris i aprofita el temps que, qui el perd, tota la vida ha de penedir-se’n.” (p. 32); “Ella va explicar-li-ho fent el cor fort.” (p. 61); “És cert, jo voldria explicar-vos una història bonica.” (p. 101); “I reculant un bon tros, prengué embranzida contra la fulla, i va endur-se-la, triomfant, que ja era feble.” (p. 128); “A l’últim va fer un soroll despectiu amb els llavis i va anar-se’n.” (p. 166).

Vistos aquests dos exemples, diguem-ne històrics, passem a uns quants de més actuals. Començaré per contes i novel·les infantils i juvenils, en els quals, si més no en teoria, es tenen més en compte els registres i la llengua s’acosta més a la dels infants i joves. Malgrat tot, hi trobem exemples com aquests: “-És cert –va respondre-li el pare-.” (E. B. White: La trompeta del cigne. Ed. Viena, 2016, p. 49. Traducció de Marc Donat); “Vols conèixer-los tu també” (contracoberta de l’àlbum El meu hort, de Gerda Muller, Animallibres, 2017. Traducció de Josep Franco); “Però no em va entendre i jo no vaig saber dir-li-ho.”(Maite Carranza: Camins de Llibertat. Editorial Edebé, 2016, p. 124); “A continuació va afegir-hi: «Li prego que es calmi, llevat que vulgui quedar-s’hi amb el seu fill.»” (Jordi Folck: T’ho diré cantant,PAM, 2018, p. 100); “ella estava amb el seu nòvio, què podia dir-los?” o “Ell no podia fer-li això” (Margarida Aritzeta: La nit de la papallona. Barcanova, 2014, p. 64 i 65 respectivament); “El llop corria més que jo, no podia fugir-ne.”  (Teresa Saborit:  Els llops ja no viuen als boscos. Pagès editors, 2016,p. 89); “-No ho saps? –va respondre’m el monstre estranyat? (Lluís Prats: Estimat monstre. La Galera, 2019, p. 43); etc. etc. etc.

En novel·les, assaigs… per a adults, passa quatre quarts del mateix: “Jo estava bé i mentre els altres descansaven vaig anar-me’n a fer un volt per la conca.” (Paolo Cognetti: Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia. Navona Editorial, 2019, p. 58. Traducció de Xavier Valls i Guinovart); “Com que no va haver-hi cap més convulsió (…)” (Ramon Solsona: Disset pianos. Proa, 2019, p. 261); “Podia escoltar-los, però era pràcticament impossible veure’ls.” (Jordi de Manuel: El cant de les dunes. Pagès Editors, 2006, p. 148 ); “quan em vaig graduar vam anar-nos-en a viure a un petit pis als afores de la ciutat.”; “Es va alçar feixugament i va tornar a aferrar-se-li a la cua.” (Jordi de Manuel: La decisió de Manperel. Columna, 2013, p. 163 i 191, respectivament); “si no estigués en una àrea reservada, podria mostrar-los-hi ara mateix”, “encara que hagi d’esprémer-se el cervell fins a l’extenuació”, “Activo l’alerta: intentaré convèncer-lo que cal monitoritzar-li el son” (Carme Torras: La mutació sentimental. Pagès, 2008, p. 182, 281 i 283, respectivament); “A l’UCI. No em deixen entrar-hi.”, “Va posar-se la mà a la butxaca dels pantalons” (Teresa Saborit: La revolució de les formigues. Autoedició, 2018, p. 200 i 237, respectivament); etc. etc. etc.

I en la premsa, tant en paper com digital, també gosaria dir que cada vegada és més freqüent. Potser seria interessant d’analitzar-ne els diversos llibres d’estil per veure què en diuen o si ni tan sols plantegen el tema. Vet aquí alguns exemples ben variats, ja que n’he espigolat tant de la premsa comarcal com de la nacional i tant en paper com a la xarxa: “Només trobo a faltar-hi les «rúbriques» per a garantir millor la «qualitat del procés avaluatiu.» (Jaume Aulet: “L’ensenyament de la literatura. Les coses clares”, publicat a Núvol , 20-2-2017); “així els lectors tenen l’oportunitat d’arribar a aquests articles sense que hagi d’explicar-los-els” (Pere Guixà: “Rafael Tasis, cònsol de la diàspora”, publicat a Serra d’Or , núm. 695, novembre 2017, p. 70); “El cas es va reprendre mesos després a l’església de Santa Maria de Cornellà, però el senyor d’Olèrdola no va presentar-s’hi.” ( Sàpiens, núm. 189, desembre 2017, p. 45); “la primera vegada que vaig conèixer-ne els poemes [es refereix als poemes d’en Francesc Parcerisas]” (Jordi LLavina, a la seva pàgina setmanal al setmanari El 3 de Vuit , 15-2-19, p. 29); “En l’acte universitari s’hauria volgut fer-li l’ofrena d’una Miscel·lània” (Enric Gallén: “Pompeu Fabra per Agustí Esclasans”, publicat a Els Marges, núm. 116, Tardor 2018, p. 82-83); “tot es complica quan s’ha d’explicar què vols fer i com vols fer-ho.” (Francesc-Marc Álvaro: “La revolta que tenim pendent”, publicat a Serra d’Or, núm. 718, octubre 2019, p. 12); “vivim amb la idea que no podem conèixer-nos, però sí narrar-nos.” (Ricardo Piglia, escriptor argentí, publicat a minimàlia / la frase del dia, divendres, 10 de febrer del 2017); etc. etc. etc.

Permeteu-me d’acabar amb unes paraules del científic i escriptor alemany Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799) perquè per molt que a algú li puguin semblar una mica exagerades em sembla que venen totalment a tomb en aquest tema que tot just he volgut apuntar: “Escriure en un estil clar i senzill potser demana la màxima tensió de les nostres capacitats, atès que, en la universal aspiració de la nostra ànima per agradar, res s’infiltra amb més facilitat que el recargolament.” No sé si se’n pot dir recargolament, d’aquesta tendència a col·locar els pronoms febles darrere del verb, però  sí que en podem dir allunyament de la llengua oral i del registre més col·loquial, diria jo.    

A partir de l’abril el calendari mediterrani obre l’estació festiva del bon temps, que es tancarà quan arribi la tardor. En tota l’àrea cultural les celebracions se succeeixen una rere l’altra pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Ambdós assumptes: els fenòmens estacionals i l’economia agrària, van ser ritualitzats (dramatitzats) i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han posat fonaments a les actuals representacions festives, ja que d’això tracten les “festes” d’aquest cicle de l’any, de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. La regeneració dels camps: Rams, Pasqua, l’Arbre de maig; els treballs i l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests: Corpus de les flors (sant Jordi), fogueres i lluminàries de sant Joan, del Carme; les festes majors, els nombrosos festivals que sorgeixen al voltant d’aquests dies. Personalment tinc el convenciment que el pensament implícit en la festa s’alça enfront la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat. Tots els somnis d’eternitat (la religió) han posat com a colofó de la vida de treballs, un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Havent perdut l’Edèn, després de la maledicció del “et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l’irremissible obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un aconseguiment gegantí, una mena d’evocació de l’edat d’or, del paradís, on el tracte amb els déus (l’inefable) era de tu a tu.

La societat actual reivindica el dret l’ocupació perquè en el món industrial (i encara en el postindustrial) el treball assalariat és l’única forma d’adquirir el béns materials que desitgem. La jornada de vuit hores va ser una lluita contra l’esclavitud del treball sense remissió. Però el dia lliure (la festa), és un combat contra la mort, contra l’indeturable deteriorament anímic i contra la mort física, i més important, una pugna per l’irrenunciable propòsit d’una existència feliç. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l’empara de la sacralitat. Avui, entrats en aquesta societat de pensament líquid i costums epidèrmics, cal vindicar la festa perquè representa la llibertat contra la prosaica rutinarietat que ens fa present cada dia la perible condició humana. La sacralitat (ja sigui per principis, ja sigui per acord social) ha d’emparar la festa, el “dia lliure” (sense obligacions exògenes). En les cultures religioses, contradir el dia “sagrat” és tabú. Per aquesta raó l’home posà la inqüestionabilitat de la festa sota l’empara d’una autoritat extrahumana (els déus), perquè fos indefugible. La sacralitat (els principis, el pacte) ha d’emparar allò que una societat considera indiscutible.  

Sota la llum del racionalisme 2.0, podria semblar encertat i lògic ─com en l’actualitat es predica des del neoliberalisme globalista─ de repartir “equilibradament” tot el temps d’un individu en hores fixes de treball i de lleure, i evitar els grans espais d’inactivitat laboral. Però el racionalisme ─un gran pas en la filosofia─ (i encara menys les conseqüències de la globalització) no ha de ser millor que l’aconseguiment de la utopia del “dia lliure”, el pas des d’una alba a l’alba a l’altre dia: despertar/nàixer, viure, dormir/morir, per renéixer a l’alba següent, la mesura humana del temps. El dia sencer a l’albir de l’aventurera voluntat, o si voleu, encara, de la volubilitat individual. Perquè aquest dia ens remet a l’edat d’or, somni al qual l’home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d’aquest “dia de festa” ─sense obligacions, ni polítiques (perquè ho recolza la llei ─pacte social), ni laborals (perquè l’empara el costum, o la ideologia), perquè és exogen a la voluntat de les oportunitats econòmiques─. Acceptar un “repartiment racional” del temps festiu, ens allunya d’aquell somni arcà. I sobretot no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és un somni guanyat a la certesa de la mort. La festa és un desafiament ─incomplert, però taumatúrgic─, a la indefugibilitat de la mort, insisteixo, de la perseverant mort del cos. I encara més important, contra la irrenunciable reivindicació de una existència intel·lectualment feliç. Vet aquí el triomf de la festa, de la vida. De matèries com aquestes ─un pel més complexes, és clar─ tracta el filòsof Byung-Chu-han, en «La sociedad del cansancio».Herder, 2012

El méu fa mèu

Ramon Marrugat Cuyàs

Diuen que els “mericanos” que tornaven a “L’Havana xica” ‒renom aplicat a Vilanova‒, no solament portaven diners, sinó que venien acompanyats d’un lloro i d’un gat; dels lloros no en parlarem ara, però si que ho farem dels gats que, en principi, eren com els altres: es deixaven amanyagar.

Ara bé, eren gats que portaven altres costums i, al contrari dels indígenes, que tenen la dèria d’aparellar-se al gener, aquests gaudien d’una incansable llibertat i, en lloc de passar a jeure com fan els gats de tota la vida, voltaven tot l’any per les teulades en recerca d’amor i ja sabem que els costums sexuals del tròpic son diferents dels d’aquí. Aquesta disbauxa, però, no preocupava gaire els vilanovins, ans al contrari i ‒ja sabem com són‒ més aviat els feia gràcia. El cas és que, poc a poc, aquests gats nouvinguts i llur descendència s’anaren reproduint de tal manera que substituïen i feien perillar l’estirp dels gats de casa de tota la vida.

La cosa es va complicar una mica quan als rebosts i als graners, les malvestats de les rates començaren a fer estralls i, després que algú recorregués al refranyer i n’extragués la dita que fa «Quan el gat no hi és, les rates ballen», la població se n’adonà que aquells gats “mericanos” no actuaven com els d’aquí i que no eren gens ratadors, o sigui, que rates i ratolins podien campar al seu aire.

La gravetat de la situació va augmentar tant, que l’autoritat municipal hi va haver d’intervenir, i va decidir de demanar a l’agutzil gosser, que es dediqués també a caçar els gats nouvinguts. Obedient, el gosser, convertit en gater, va elaborar unes boles amb seitó, tan atractives, que gat que les ensumava, les cruspia i poc després estirava la pota.

Ah renoi, què va passar? Que molta de gent se n’exclamava perquè també n’eren afectats els gats d’aquí, que no en tenien cap culpa, la qual cosa portà a una nova decisió  dels de la Casa de la Vila ‒que vetllant pel bé de la comunitat com sempre fan, i amb la perspicàcia habitual de qui mana, havien observat que els gats mericanos tenien dues altres diferències: la primera és, que com que tomben tant, mai no s’asseuen com fan els d’aquí, que estan tot el dia a recer del sol o del foc a terra; i la segona, és que miolen en llengua forastera, a base de miaus en lloc dels mèus correctes i consuetudinaris.

Van reconvenir, doncs, l’agutzil, que abans de donar-los-hi la bola, es fixés amb els gats que no s’asseien i, sobretot, que escoltés bé com parlava cada gat. Oli amb un llum!: en poc temps, els gats ratadors tornaren a ser majoritaris i la població de les rates va veure’s reduïda a una quantitat segons com se miri exagerada, però segons com se miri, raonable.

És veritat que, de retruc, en va passar una de grossa: molts de vilanovins, en veure el gater, per tal de protegir el seu gat, deien “No, no toqueu aquest gat, que fa mèu”, i una expressió corrent entre el veïnat era la d’assegurar que “El méu fa mèu”. Després, les envegetes portaven a  denúncies: “El séu gat no s’assèu”; “El méu si que fa mèu, no com el séu que ni fa mèu ni s’assèu”; i, de la barreja dels dos meus i dels dos seus, en va sortir tant de guirigall, i amb conseqüències tant duradores, que fan que avui a Vilanova encara no se n’han sortit i per això, confonen les es obertes i les es tancades.

Si més no, aquesta és la lliçó que en treia el narrador que ens va contar aquesta història.

*̶  * ̶ * ̶ *

L’epítet d’”Havana xica” s’aplicà a Vilanova arran de la tornada massiva d’americanos, amb tot de conseqüències positives com la que se’n fa ressò Montserrat Esquerda (2020, p 261):

«”L’Havana xica i la Renaixença vilanovina”: som a la Rambla, aquest nou espai creat per la voluntat de modernitat d’uns quants americanos que volgueren invertir en el seu poble natal la fortuna que els havia somrigut».

Entre les hipòtesis explicatives del vocalisme vilanoví, ve a tomb de citar-ne una de molt poc convincent que vam sintetitzar així (2020, p 47-55):

«La hipòtesi dels Americanos. S’ha formulat una especulació de base històrica a partir del fet que, quan després de l’abolició l’any 1778 del monopoli del comerç entre Castella i Amèrica, Vilanova i la Geltrú va constituir-se en la base de l’exportació marítima dels productes del Penedès cap a les colònies americanes, en resultés una perspectiva de prosperitat que fou causa que molta de gent resolgués de “fer les Amèriques”. Enriquits o no, els que tornaven de Cuba i de la resta de les Antilles parlaven un castellà tancat (de timbre intermedi en les vocals mitjanes), i podria ser que comuniquessin a l’accent català de Vilanova i la Geltrú aquests timbres intermedis en les vocals es i os tòniques, encomanats a la resta de la població vilanovina des del prestigi adquirit per aquests retornats a partir de la nova posició social.»

Del calendari sexual dels gats, ens és referent la parèmia que recull el DCVB: «Gat miolador, gener a la porta».

Aquí ve a tomb, ara que tant se’n parla de les fake news, la notícia d’un rumor fals que recull l’historiador Alfred Vilanova (2022, p 75), arran de la pesta negra patida a Catalunya a l’època medieval:

«[La mort negra. La pesta] … es va estendre com la pólvora que els gats transmetien l’epidèmia. La població, atemorida per la pesta, airada contra els suposats responsables, organitzà batudes per exterminar-los. Va resultar que com més gats mataven, més pujava el nombre d’infectats. L’explicació era ben senzilla: els gats es mengen les rates; si baixa el nombre de gats, augmenta el de les rates, que eren les autèntiques transmissores de la pesta. Tot plegat, un fals rumor i uns falsos culpables.»

Precisament sobre d’aquesta qüestió, el lector m’haurà de perdonar la gosadia de l’autocitació de la llegenda “La professó de les rates”, inclosa al meu Llegendari camptarragoní.

• Mercè Foradada

• Article aparegut a Eix diari el 18-11-2022

Per a una ciutat com Vilanova i la Geltrú, acostumada a gaudir d’una premsa local de prestigi, el dissortat final del Diari de Vilanova l’any 2018, una publicació setmanal que amb variacions en la seva capçalera ens acompanyava des de mitjans del s. XIX, l’Eix Diari heu significat com una mena de continuïtat que, amb diferent format i suport, ha pal·liat la nostra orfenesa de premsa escrita.

Des de l’Eix Diari ens heu ofert un periodisme pròxim, de primera mà, amb informacions i opinions locals, diàries i puntuals, que ens arriben cada matí a la safata de correu. També, a través de les desprestigiades xarxes socials que deixen de ser-ne, de desprestigiades, quan, com en el vostre cas es fuig de les odioses fakes que ens bombardegen inclements.

I el balanç de la producció d’aquests deu anys és notabilíssim: més de 65.000 notícies publicades, prop de 12.000 articles d’opinió, 13.300 necrològiques i 11.000 anuncis oficials, a més d’un ampli repertori de vídeos sobre l’actualitat, la cultura, la gastronomia, la gastronomia, l’esport…

Amb tot, segons el meu parer, el vostre millor mèrit i guardó és l’audiència, que quan vau celebrar el cinquè aniversari es xifrava en uns 110.000 lectors, però que actualment, en el desè, es pot dir que s’ha doblat, i que en els moments més àlgids de la recent pandèmia va arribar a superar el 209.000 navegadors únics.

En aquesta celebració, i a tall molt personal, voldria fer un esment a tot el que m’heu aportat des de l’Eix Diari, a banda de l’enorme servei de gaudir diàriament o setmanalment dels vostres butlletins de notícies i de l’agenda comarcal. He pogut col·laborar amb vosaltres en alguns apartats relacionats amb la literatura i la cultura i gràcies a això he entrevistat a autors i autores locals i forans -Jen Díez, David Nel·lo, David Monteagudo, Sílvia Soler, Laia Aguilar, Maria Rosa Nogué, Almudena Grandes, Xavier Bosch, Toni Hill… -, i gaudir d’unes converses que he viscut com una oportunitat interessant i gratificant.

Sempre, sempre, m’he sentit acompanyada i gairebé mimada en la meva modesta però persistent carrera literària: cada cop que he tret un llibre nou, en les presentacions d’altres autors i autores, en qualsevol xerrada o conferència en què he participat, l’Eix Diari ha estat allà per difondre i informar sobre l’esdeveniment, de manera puntual i rigorosa. I, també sempre, he valorat molt notablement el tracte exquisit de tot l’equip. Tot i ser una plantilla reduïda, sembla que tingueu la potestat de multiplicar-vos i sempre us he trobat disposats a acudir allà on se us ha convocat o suggerit.

Col·laborar amb l’Eix Diari, tractar amb cadascú de vosaltres, ha estat sempre per a mi una experiència gratificant i estimulant. Heu estat una finestra i un altaveu que m’ha permès, dia a dia, i ja en són més de tres mil!, saber què passa a la meva ciutat i al territori i poder-m’hi comunicar puntualment.

Dieu que el punt d’inflexió dels deu anys de bona feina us aboca a nous i innovadors projectes: benvinguts siguin.

Gràcies, Eix Diari, enhorabona i per molts anys més tan profitosos i rics com els que ara compliu! 

Algunes vegades als escriptors se’ns pregunta per les influències en la nostra escriptura que, segons Pascal Quignard, «és una veritable revolució humana».

La pregunta apunta a la relació dels escriptors totèmics que hem llegit i ens han inspirat. Però la pregunta també podria ser resposta, i sovint ho és, fent referència a l’entorn immediat, al paisatge, a la seva gent. No escapa a ningú la diferència entre un entorn urbà i un entorn rural, el paisatge de muntanya o de marina, una ciutat aglomerada o una masia entre vinyes. I a tot això, que són circumstàncies influents tant pel que fa a la sensibilitat com a l’intel·lecte de qui les rep, cal afegir-hi la cultura de fons que els llocs duen incorporada: els costums, les tradicions, la llengua i el tarannà col·lectiu que se’n deriva. I si encara volem anar més lluny en els exemples que per força han de ser reduïts en aquest apunt, encara afegiria la influència de la llum que il·lumina el paisatge, el vent que li proporciona oxigen, l’horitzó en el qual la nostra vista es regala l’ànima.

Tot aquest excurs és per fer avinent la forma com la literatura i el territori van lligats. No sempre, és clar, però quan la literatura i les peculiaritats del territori van lligades, reforcen la seva intensitat no només en el camp gramatical que li dona virtut lingüística, sinó que també reforcen i enriqueixen l’imaginari col·lectiu: aquell saber ocult que compartim pel fet d’haver nascut i viscut en un lloc, o d’haver-lo adoptat com a casa nostra, el lloc on fem créixer les nostres arrels. Perquè és la terra que assaona i conforma el nostre espai emotiu i intel·lectual. Aquest llegat subtil de paisatges i gent que ens proporcionen les llums i la ciència que conreem en el nostre interior constitueixen una bona matèria primera a l’hora de crear una obra literària personal, singular, i anoto aquí el que diu al respecte de la necessària singularitat el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell: «la globalització és mortal per a la diversitat natural de l’espècie humana».

I és que, al capdavall, què esperem quan llegim un llibre escrit per un anglès, un xinès o un gallec, posem per cas? Doncs més enllà de l’emoció que ens proporciona un poema, o del gaudi que experimentem en la lectura d’una bona història o de la reflexió a la qual ens invita un assaig d’idees, esperem trobar les particularitats de l’escriptor que a través de la configuració del seu món personal lligat al col·lectiu que transporta al seu interior es mostrarà en la singularitat, en la bellesa de la diferència, en els colors d’un espai determinat.

El Penedès històric comprèn diverses fesomies paisatgístiques les quals, sens dubte, influeixen en el caràcter dels habitants de cada lloc. La geografia no és neutra i aquesta és la seva riquesa: la varietat dins una unitat, com en les famílies. Aquesta varietat dins la unitat avui es posarà de relleu amb les intervencions dels ponents d’aquesta taula que hem anomenat Literatura i territori. Aquesta varietat creativa i de sentit en el camp de la literatura es posarà de manifest en dos eixos fonamentals:

Un: les iniciatives culturals que tot preservant el patrimoni dels referents literaris el projecten alhora que treballen per difondre la literatura de nou encuny que dona continuïtat al llegat rebut.

Dos: els autors que han escrit obres que reflecteixen una identitat diversa compartida com tenim el goig de comprovar en l’esplet de llibres que tenim a la vista.

És evident que ni idees ni arguments no s’esgotaran en aquesta trobada: una porta oberta a la reflexió i al desig de donar vida a un patrimoni cultural que estimem i volem llegar corregit allà on faci falta i augmentar en el sentit més noble i profitós, tant a nivell individual com col·lectiu, ja que els humans no ens sentim ser-ne plenament si no és en relació als altres. No en va hem escollit un nom ja mític que ens aproxima i inspira: «Col·lectiu Mir Geribert». Un nom, una marca que des que va començar a caminar identifica un col·lectiu d’escriptors que senten vivament i s’alimenten de la força tel·lúrica d’un territori: el penedesenc en sentit ampli que ens fa de casa física i aixopluc espiritual, per projectar-lo en les diverses formes literàries per a les que cadascú té el seu talent.

Vilanova i la Geltrú, 19-11-2022  

A la mar antiga s’hi troben les paraules voleiant, i jo només necessitava silenci per poder-les escoltar.

Tot feia l’efecte de ser molt fàcil, i ben dreta de cara a la mar, una ona d’escuma semblava que em volia parlar, quan de, sobte, un vent inoportú el meu barret va enlairar, i com estel sense fil, a l’horitzó va anar a parar…

No havien passat ni tres segons quan vet aquí que un “desert” es va ficar al meu ull, i jo, amb cara de circumstàncies, no parava de pensar que tothom hi cap, a l’art. Així doncs, amb tota la meva manya me les vaig empescar  per treure’m aquella sorra  i així poder continuar.

Llavors, però, un soroll molt peculiar de la mar es va deixar anar. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, per intentar d’esbrinar què era aquella cosa tan petita que surava força enllà. Però, com que les onades, amb el vent, no paraven de ballar i ballar, un mareig a la sorra vaig agafar.

Enmig de la confusió, em vaig despertar, tot veient a dues gambes, que em preguntaven: —Com estàs?.— Em vaig refregar els ulls, perquè dubtava del que  veia en aquell moment, i molt sorpresa, els hi vaig contestar:

—Estic bé, sóc la Lola, i tothom hi cap, a l’art.— 

—Hola Lola!, jo soc la Gamba de Palamós, i ella és la Gamba Vermella de Vilanova  i venim a fer un càsting per un recull de receptes de cuina que es farà a Baix de mar –va dir la Gamba de Palamós.

—Perdona gamba de segona, jo sóc la glamurosa Gamba Vermella de Vilanova i tu ets una gamba grossa i pàl·lida que ha de prendre moltes hores de sol, per agafar una mica de color i no entenc per què véns a fer el càsting… Sí, està clar, que no t’agafaran.—va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—Escolta, Gamba de la modernitat!, no et creguis una obra d’art per l’eternitat: només ets una gamba com les altres del nostra mar… —va dir la Gamba de Palamós.

—Em sembla que no t’has adonat que, vivim a la societat del consum, allà on l’estètica és el més important, i tu com ets grossa i pàl·lida a casa teva ja te’n pots anar, perquè en cap recepta hi sortiràs. —va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—No t’equivoquis, que sóc una gamba preciosa i de molt bon gust i el meu cos és ben vermellós. —va dir la Gamba de Palamós. 

Jo, per la meva banda, ja començava a fatigar-me d’aquestes dues gambes que no paraven de barallar-se, i només pensava que tothom hi cap, a l’art… Així que vaig intentar acabar aquesta història de la millor manera que sabia i era mitjançant la poesia.

Una joia és la bellesa,

que no entén

de talles, formes ni pureses.

Lola Rojas

9 de novembre de 2022 (article aparegut a La Fura)

Per edat, i per lletraferida, recordo molts fragments de les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer, i aquests versos d’una rima mig oblidada em tornen puntualment cada any, al voltant de Tots Sants.

Encara que la nostra societat, consumista, accelerada, hedonista…. sembla que viu força d’esquena al culte i a la litúrgia de la mort, que tantes altres cultures preserven amb un accent molt més viu –recordo la novel·la d’Enrique de Hériz, Mentira, on un personatge central era una arqueòloga especialista en el tractament de la mort a diverses cultures aborígens que ens mostrava un ampli ventall de maneres d’acomiadar, o no, els morts–, conserva la tradició de la visita al cementiri el dia de Tots Sants, un cop complert el ritual, bastant més popular però amenaçat per altres celebracions foranes, d’afartar-se de les castanyes, els panellets i el vi dolç de la castanyada.

Una tradició, per cert, que també es va perdent, perquè l’1 de novembre, als cementiris, hi va més gent que en un dia qualsevol, però molta menys que hi anava anys enrere. Segurament, a mesura que les creences transcendentalistes van perdent vigor, que cada cop som més descreguts i tendim a pensar que els que han marxat ja no hi són, ni al cementiri ni enlloc, ens anem convencent que és una pèrdua de temps emprar part d’un dia festiu en una visita al cementiri.

Tanmateix, els morts segueixen amb nosaltres. Aquells a qui hem conegut i estimat resten més o menys amagats, no només en la nostra sang i en alguns trets genètics, si es tracta de parents, sinó en multitud de records i en alguns objectes i paratges. Apareixen associats a detalls del nostre dia a dia de manera traïdora i impensada. Formen part del nostre imaginari i de la nostra història i ens surten al pas, a voltes per fer-nos somriure, a voltes per neguitejar-nos o fer-nos desitjar poder fer anar la moviola.

Per això jo encara vaig al cementiri. Els meus morts més propers, els pares, són molt presents en la meva vida, sobretot ara, que m’he fet gran i els puc comprendre millor. Sobretot ara que, cada cop més, enyoro la memòria irrecuperable que es van endur. Allò de la biblioteca que es crema cada vegada que mor un vell. Aquell “Això segur que el papà o la mamà ho sabrien”, o aquell “Com xalarien si haguessin pogut arribar a veure això altre”.

I sé perfectament que al cementiri no els trobaré, que em quedaré palplantada amb les flors blanques de cada any i que no hi haurà més que un decebedor monòleg, davant d’unes inscripcions mudes i fredes que no tenen res a veure amb els éssers que van ser, i que només em recorden quants anys han passat.

Però hi vaig i hi continuaré anant. És allà on els vaig deixar per últim cop i, almenys un dia a l’any, vull fer-los uns minuts de companyia. Per allò que no se sentin sols del tot, com deia en Bécquer.

El setmanari La Fura ha publicat aquest article sobre la figura de Mir Geribert com a tema de la setmana (30 de setembre de 2022). Com que ens ha semblat interessant, us el compartim.

Mir Geribert, príncep d’Olèrdola

Enguany se celebra l’Any Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’Ajuntament d’Olèrdola amb el suport d’un grup promotor i la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre altres. L’objectiu de la commemoració és donar a conèixer un dels personatges més importants del Penedès històric: Mir Geribert, noble i senyor d’Olèrdola i de diversos castells de la Marca de Barcelona durant el segle XI, que va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I en una pugna que es va allargar vint anys.

En aquest Tema de la Setmana revisarem el context històric del moment, a cavall dels segles X i XI, veurem com el feudalisme s’anava obrint camí i com la zona del Penedès era un territori fronterer entre cristians i sarraïns. Tot plegat ens servirà per conèixer i entendre millor aquest personatge gairebé mític que fou Mir Geribert i que es va autoproclamar príncep d’Olèrdola.

El passat 4 d’agost ens van entrevistar al Canal Blau per parlar de la Mostra del Llibre penedesenc i del col·lectiu.

El Col·lectiu Mir Geribert, format per escriptors del Penedès històric (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia), ha començat a organitzar la propera I Mostra del llibre penedesenc, adreçada a presentar l’activitat literària del Penedès i sobre el Penedès. Aquesta primera edició tindrà lloc a Vilanova i la Geltrú, el dissabte 19 de novembre de 2022. La intenció del col·lectiu és celebrar periòdicament mostres dins l’àmbit territorial de la seva dedicació, en col·laboració amb l’ajuntament, les llibreries, editorials i entitats culturals de la localitat on tingui lloc cada vegada. També cerca d’implicar-hi les biblioteques i clubs de lectura, perquè duguin a terme activitats relacionades amb la mostra.

            La mostra, que s’esdevindrà a la plaça de la Vila, consistirà en parades de llibres d’autors penedesencs i relacionats amb l’àmbit territorial del Gran Penedès i de temàtica relacionada, presentacions, debats, taules rodones i altres activitats. Ja s’hi ha implicat una vintena d’autors, membres del col·lectiu.

            El col·lectiu Mir Geribert es va donar a conèixer amb les quatre Converses literàries a Sitges el juliol i l’agost de 2019. Manté activa una pàgina web, http://mirgeribert.cat, amb documentació sobre Mir Geribert, el Penedès històric i la literatura que ha generat, i que recull periòdicament aportacions dels membres.

            Atès que «per Sant Martí es tasta el vi», el col·lectiu no exclou la col·laboració d’algun celler que vulgui oferir un tast de vi novell durant la mostra.

(Foto: Xavier Saumell)

Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Mercè Foradada, Maria Rosa Nogué, Antoni Munné-Jordà, Ramon Marrugat, senyora Marrugat, Joan Noves, Bienve Moya, Teresa Costa-Gramunt, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Tort, Blanca Deusdad, Xavier Vernetta, August Bover.