Actualitat

La festa i els conflictes, disturbis i revoltes

Bienve Moya

Carnaval rural power

La meva observació i experiència en el camp de l’activisme cultural, especialment al teatre, actor professional a la dècada dels setanta, primer, i posteriorment trenta anys de dedicació, en departaments municipals de cultura, al món de la gestió dels moviments de la festa a l’espai urbà, justifiquen aquestes petites reflexions sobre la qüestió: la festa i les seves implicacions socials en la societat urbana. Comencem per examinar el propi terme, Festa, i plantejar al lector −per justificar el llarg títol de l’article−, que no és casual que paraules aparentment poc relacionades com ‘mani-festació‘, ‘fanum‘=(temple), fan-àtic, pro-fà, i festa comparteixen la mateixa arrel etimològica (festus=festiu, de l’indoeuropeu dhes). El llenguatge, principal eina d’entesa entre els humans, mostra com totes aquestes accions i actituds apuntades: festa, manifestació, fanun=temple, fanàtic, profà (i algunes altres) justificarien el seu parentiu, i totes mantenen estreta dependència i relació entre elles i les accions i actituds que concreten i defineixen. Les unes i les altres poden aparèixer als diversos estadis d’una mateixa actitud humana: la relació entre societats. Però anem al principi. La Festa, aquestes posades en escena, van poder haver començat amb els moviments litúrgics del primer xaman. El xamanisme, presumiblement la primera de les formes pre-religioses, o màgiques, van donar peu a l’aparició d’un expert, el xaman, bruixot, home-medicina, sacerdot: intèrpret i mediador dels senyals del caos còsmic (E.O James. Història de les Religions, E. Washburn Hopkins, The History of Religions). Molt de temps després la “laïcització” o trasllat d’aquests rituals a un ambient social menys dominat pel ‘naturalisme’ rural, les posades en escena d’aquells “sacerdots” intèrprets/mediadors (adscrits a ritus especialment religiosos), per emulació o fingiment, podrien haver donat el primer joglar=iocus=acte d’entreteniment, plaer, o el primer actor=el que fa l’acció, els quals amb tècniques i arts extretes i imitades del xaman: provocació d’estats de trànsit, pantomima, recitació de conjurs i oracions (relats en definitiva), etc., en un altre grau de l’activitat social, entretenia i alliçonava la població contant llegendes, històries, o acudits de l’univers ocult, o simplement sobre les ansietats humanes. Probablement, devem a aquest personatge, el xaman/sacerdot (i al seu entorn ideològic), i sobretot a la seva posterior duplicació en joglar, o actor, tota la riquesa de manifestacions públiques religioses o profanes, que amb la complicitat i assentiment −i amb més o menys participació de la societat assistent−, han donat cos al fenomen de la posada en escena que coneixem com la Festa popular, en el món urbà.

Els joglars/actors, hereus trànsfugues del món del sagrat, posseiran un lloc privilegiat en les relacions entre el poder (l’aristocràcia) i les classes subalternes, el poble: tindran el seu lloc als fastos cerimonials civils, festes i parades ciutadanes de monarques i altres homes principals de la societat seglar. Així mateix, en estadis més desenvolupats també participaran en tot intercanvi comercial, ja que allà on hi ha comerç (d’espècies i idees) sorgeix alguna forma de litúrgia i protocol (de caràcter festiu) per suavitzar i temperar el tosc i interessat canvi comercial. Així podem advertir com l’ofici s’ha especialitzat: el xaman/sacerdot actua i s’afirma al sistema religiós, mentre el joglar actua al sistema laic, el mercat i les idees (relacions civils i comercials). Mentre el xaman/sacerdot ocupa un lloc en lo sacre i actua corporativament habilitat per la religió, el joglar (sense aquesta empara sagrada) haurà de gremialitzar-se, professionalitzar-se per poder viure del seu “ofici” i funció. En el seu espai sagrat (inqüestionable) el xaman assentarà les bases de la dramatúrgia pararreligiosa (lo numinós i la seva mitografia, els misteris).  Al seu espai professional (dialèctic), l’espai urbà i el mercat, el joglar estableix les bases de la dramatúrgia profana. Tot i això, cal reconèixer que, per obra del sincretisme, interessat o incidental, més d’una vegada, al llarg de la història, xamans/sacerdots i joglars han departit, combinat, i tornat a separar, arguments i tesis: mites i grans relats han estat mistificats i presentats amb propòsits no anàlegs. Les arts i erudició del xaman van proporcionar al món del profà “matèries” de la “història sagrada”, narracions i llegendes, per organitzar recitats i pantomimes sobre elles. Obres sobre la passió de Crist o el seu naixement extraordinari, per obra del tremp popular són interpretats com a assumptes dramàtics de ponderació èpica i moral. Entre aquests drames sacro-profans destaquen les celebracions sobre el naixement de Jesús, obres que solen incorporar passatges i actes els protagonistes dels quals són diables i pastors, o apòlegs sobre el fill pròdig o l’ancestral temor al delme dels bestiars per part dels ramaders.

Els grans mites de les religions semítiques, de Guilgameix a Moisès, han estat traspassats a versions profanes de grans herois mundans, des d’Ulisses al Rei Artús. Amb aquest cabal mitogràfic proporcionat per les religions es van construir drames i representacions mimades: per exemple, els meritoris exercicis populars para gimnàstics i teatrals que avui coneixem com a danses i moixigangues. A les ciutats, van ser els joglars professionalitzats els que es van fer càrrec d’aquests materials transformant-los en allò que avui anomenaríem arts de carrer. Al mateix temps els oficials (joves) dels gremis professionals, recreant les arts de carrer de la joglaria, les van integrar a les seves festes patronals, exercicis que avui coneixem com a folklore, o amb el vague terme de ‘festa popular’. Tot i que sens dubte va ser l’estament religiós el primer proveïdor d’arguments i tècniques dramatúrgiques i coreogràfiques, van ser els joglars/actors els qui, en observar-les, reproduir-les i recrear-les amb ànim profà, les utilitzaren per animar i ‘celebrar’ litúrgies i protocols civils del comerç de les idees i els béns; la festa i la magna desfilada urbana del Corpus Cristi renaixentista, gran espectacle de sincretisme, seria, potser, el millor exemple. Davant l’evidència que l’estament religiós va utilitzar aquestes posades en escena sacrificials, festives, per difondre doctrina i moral. Així, la societat civil, secular, a través del joglarisme urbà, va aprendre també a utilitzar-les per a la mateixa finalitat: difondre les seves disciplines sobre moral i ideologia de com ‘hauria de ser’ el món i les societats humanes. Així com l’estament religiós va recórrer a l’emotivitat amb rituals i cultes d’efectes catàrtics per crear aferrament i adhesió als seus postulats, la societat civil utilitza encara avui recursos de la mateixa índole (sobretot de caràcter burlesc i irreverent) que promouen censures i crítiques, per crear espais alliberadors susceptibles de desencadenar conflictes, motins, i revoltes; és el cas dels grups de ‘diables’ i altres màscares tradicionals del carnaval o altres festivitats temporals. I vet aquí que tornem al títol de l’article.

Eugeni d’Ors també va escriure contes

Teresa Costa-Gramunt

     L’any 1982, Carlos d’Ors, net d’Eugeni d’Ors, va publicar Los cuatro gatos y otros cuentos (Susaeta), un recull de set contes per a infants, una faceta molt desconeguda del filòsof que en les hores més elevades del seu pensament havia escrit l’assaig Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad. Publicat a Buenos Aires l’any 1939, el llibre recollia les glosses publicades a Debate entre 1933 i 1934. Aquí no vam poder llegir aquesta publicació, introbable durant molts anys, fins a l’any 1986. La va editar Tecnos.

     Podria semblar que entre els contes per a infants d’Eugeni d’Ors i la meditació en veu alta que és el seu llibre d’angelologia hi ha molta diferència. Diferència d’estil hi és, ja que els contes van adreçats a un públic jove, si bé l’autor no els tracta de menors sinó de persones en fase de creixement intel·lectual tot conservant la seva intencionalitat de fons, present sempre en tota l’obra filosòfica d’Eugeni d’Ors: la pedagogia, l’exemplaritat i moralitat, i, encara, l’aspiració a la millora de l’ésser humà.

     Alguns dels contes estan dedicats. Los cuatro gatos està dedicat a Joan Maragall. Palacio del loco està dedicat a Jaume Massó i Torrents. Carta a los Reyes Magos està dedicat a Santiago Rusiñol. Tiempo después… està dedicat a Alexandre de Riquer. La copa del rei de Tule està dedicat a Miquel Utrillo.

     Llegir Los cuatro gatos y otros cuentos, d’Eugeni d’Ors, que en l’edició de Susaeta es presenten il·lustrats per Carlos d’Ors, resulta una fantàstica sorpresa pel doll d’imaginació que presenten, així com provoca admiració la voluntat literària amb què estan escrits uns contes hereus de l’esperit entre rondallístic, mític i antropològic d’un dels més grans contistes clàssics europeus: Hans Christian Andersen.

     En l’actual davallada de la lectura entre els infants i joves, i la seva creixent deficiència en la comprensió lectora, aquests contes d’Eugeni d’Ors, i sap molt greu dir-ho, ara potser no tindrien cap mena de predicament. Possiblement poc s’entendrien tot i la gràcia amb què estan escrits. El nivell de la proposta literària d’Eugeni d’Ors com a contista és molt alt i el vocabulari és molt ric. Si en algunes biblioteques escolars i públiques ja s’estan deixant de banda els clàssics contes populars, no em puc imaginar gaires infants llegint Eugeni d’Ors, un filòsof que, prolífic, també va escriure contes per a infants i joves.

El castell de la Geltrú acull una matinal sobre Mir Geribert

El col.lectiu Mir Geribert ha gaudit d’una jornada sobre aquest personatge històric, penedesenc, sobre els comtats, lluites per al poder, sobre l’organització territorial amb la capitalitat d’Olèrdola al segle X i molt més a l’Arxiu Comarcal del Garraf, al Castell de la Geltrú.

Josep Tort Miralles, autor de les novel.les històriques “Mir Geribert, el príncep rebel” i  “Ermessenda. El tresor de Carcassona” publicats a l’editorial Andana, ha fet una aproximació dels personatges i el context històric. Una mirada entra les dades històriques contrastades i la literatura.

Seguidament, Rosa Lluch Bramon, professora del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, des del rigor d’una historiadora, ha ofert una classe magistral sobre Mir Geribert, que es va autoproclamar Príncep d’Olèrdola ara fa més de mil anys, un dels personatges històrics del Penedès menys coneguts.

El col·lectiu Mir Geribert està format per escriptors de l’àmbit penedesenc per a promocionar la literatura del Penedès. El Penedès és el nexe que uneix i identifica el col·lectiu, com també  l’amor per la literatura i qualsevol expressió artística. La cultura i el territori és un element imprescindible a la vida de les persones i per això el col·lectiu té l’objectiu d’impulsar iniciatives per donar a conèixer la gran producció literària que hi ha a les comarques del Penedès

Els manlleus negatius (2): el pronom li per en

Pere Martí Bertran – professor/escriptor

En un article anterior (vegeu El 3 de Vuit, del 10-3-2017, p. 41) vaig parlar dels manlleus negatius i, concretament, de la progressiva substitució del pronom hi per li. També hi vaig anunciar que més endavant parlaria de la també progressiva substitució del pronom en per li. Som-hi doncs. Com hem anat veient fins ara, la substitució és deguda al fet que en castellà no tinguin el pronom en. Nosaltres sí que el tenim, però massa sovint imitem la construcció castellana (fenomen que s’accentua amb la traducció automàtica, com ja he apuntat altres vegades) i per tant traduïm el pronom le castellà per li, sense tenir en compte que sovint cal traduir-lo per en, o per hi com vam veure en l’article anterior. Fixem-nos, per exemple en les frases següents: “Li diuen Peric, però en realitat es diu Pere” i *”Li diuen pixallits, però el nom tècnic és dent de lleó”. Aquesta darrera, marcada amb asterisc, és clarament incorrecta, ja que no es refereix a cap persona ni hi ha cap personificació. Lògicament la frase correcta ha de ser amb el pronom en: “En diuen pixallits, però el nom tècnic és dent de lleó”.

Vegem-ne uns quants exemples, d’allò més diversos. Vull advertir que alguns casos poden ser més o menys discutibles, ja que hi pot haver una possible personificació; personificació de la qual no podem abusar i a la qual dedicaré un article específicament.

Exemple 1: “No hi ha res inventat. Tot és veritat, autobiogràfic. Puc maquillar una història, ho he fet moltes vegades, però aleshores li dic novel·la. “ (Paul Auster . El Periódico, citat a L’Illa, núm. 60, primavera 2012, p. 6) (però aleshores en dic novel·la).

Exemple 2: En Pau Vidal, al seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, Barcelona, 2015), hi cau en més d’una ocasió:  “(…) és aquest llibre, que pretén explicar per què la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat.” (p. 16). (digues-ne única, digues-ne oficial o, si ho preferiu, més col·loquialment: digue’n única, digue’n oficial). Precisament ell, en aquest mateix llibre, ens ofereix una frase com aquesta: “ El sistema pronominal, pobret, va descansant en pau, si fa no fa, a tot arreu.” (p. 143)

Exemple 3: Al diari Ara (12-10-16) trobem un article de Miquel Carrillo titulat: “No li diguis cooperació, digues-li política.”  (No en diguis cooperació, digues-ne / digue’n  política.)

Exemple 4: En un article de Jaume Fabre publicat a  Serra d’Or (núm. 686, p. 27) hi trobem: “van tirar a terra un quadre de sant Jordi sobre el qual van saltar i van trencar-li (ne) el vidre”. És al quadre, no a sant Jordi.

Exemple 5: “És difícil que no li diguem ànec a un animal que claca com un ànec, camina com un ànec i té un bec com un ànec  (Lluís Bassets El País, 18 desembre 2016) (És difícil que no en diguem ànec d’un animal). En aquest cas i en d’altres de semblants, com als exemple 6 i 7, compte, perquè també cal canviar la preposició a per de.

Exemple 6: “Colau a la demagògia li diu ironia excessiva.”  (Colau de la demagògia en diu ironia excessiva. Publicat a directe.cat, 7-10-2014.

Exemple 7: “Al bambú li diuen l’acer vegetal.” Frase pronunciada al programa Espai Terra de TV3 el dia 14/ 10 /14. Lògicament hauria de ser “Del bambú en diuen l’acer vegetal”.

I paro, tot i que, com podeu suposar, en tinc una bona colla més de documentats, ja que per desgràcia aquesta substitució cada vegada és més estesa i cada vegada hi ha més gent que la troba normal, que ni tan sols la detecta.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (9-6-17), p. 56; El Vallenc (23-6-17), p. 48.

Els manlleus negatius 1: la reculada del pronom hi

Pere Martí i Bertran  / Professor i escriptor

La primera vegada que vaig sentir a parlar del concepte “manlleu negatiu” va ser a la Carme Junyent, concretament a l’entrevista que li va fer Agnès Toda i Bonet a la revista Llengua Nacional (núm. 89, IV trimestre del 2014, p. 37-40): “Ara bé, quan es tracta de societats bilingües, que són les que ens poden portar a la dialectalització, és a dir, que cada cop ens hi acostem més, hi ha un fenomen que s’anomena manlleu negatiu, que és el que fa que categories que no són en la llengua dominant desapareguin en la teva,  perquè com que allà no hi són, no les trobem a faltar; això pot passar.”

La reculada dels pronoms en i hi, inexistents en castellà, però ben vius en altres llengües romàniques , fa temps que em preocupa ja que avança a marxes forçades, tant en la llengua oral com en l’escrita. Es per això que hi he volgut reflexionar en veu alta i compartir-ho amb els lectors. Avui em referiré fonamentalment a la progressiva substitució del pronom hi per li i en un altre article parlaré de la reculada del pronom en.

Que el pronom hi és absolutament necessari en el sistema lingüístic de la llengua catalana, si no volem que es converteixi de mica en mica en un simple dialecte del castellà, no ho hauria de dubtar ningú. El pronom hi fa molt més ric i precís el nostre llenguatge, alhora que el fa més concís, sempre que es faci servir bé naturalment, com s’ha fet fins fa quatre dies i per sort encara hi ha molta gent que fa. Fixeu-vos, per exemple, que no és pas el mateix donar voltes que donar-hi voltes, ni tampoc no ho és veure i veure-hi. Però aquesta precisió va molt més enllà de fer canviar significats de paraules concretes, ja que el fet d’utilitzar li o hi ens aporta una informació que el castellà no té i que ha d’aconseguir amb frases més llargues, repeticions, perífrasis… Vegem-ho amb alguns exemples.

Si tenim la frase castellana  “Le di un golpe sin querer y se cayó” no podem saber si el subjecte o la persona que parla  va donar el cop a una persona o a un objecte, mentre que en català ben traduït, si no ho fa una d’aquestes màquines traductores, sí que ho hem de saber, i no només pel context…: “Li vaig donar un cop sense voler i va caure” necessàriament s’ha de referir a una persona (o a un ésser animat), mentre que “Hi vaig donar un cop sense voler i va caure” és totalment diferent: necessàriament s’ha de referir a un objecte (un gerro, un quadre…). D’exemples semblants en trobaríem a cabassats: “S’hi veu el color” (al quadre) / “Se li veu el color” (a la Joana); “S’hi posa un drap i solucionat” (a la taula) / “Se li posa un drap i solucionat” (a en Joan); “Li he prestat atenció” (al noi…) / “Hi he prestat atenció” (als papers, a la notícia…); etc. etc. etc.

Ara, però, aquesta precisió es va perdent, perquè en castellà no hi és (fixeu-vos que en tots els casos esmentats tant el pronom li com el pronom hi es traduirien pel pronom castellà le. Aquest fenomen crec que encara s’ha accentuat més amb la traducció automàtica que molts mitjans (sobretot escrits, però també orals ja que els locutors solen llegir la notícia) fan servir. Permeteu-me’n uns quants exemples i corregiu-los vosaltres mateixos: “Ja li poden donar mil voltes, però no pot ser més fàcil d’entendre: volem votar” (fragment d’un article d’opinió de Francesc Escribano a El Periódico, 13-9-14, p. 11). O aquests altres de La Vanguardia, concretament del reportatge titulat “La ciutat dels arbres centenaris”, d’Antonio Cerrillo (8-6-15, p. 3 del suplement “Viure”): “un insecte xuclador que buida les fulles fins a donar-li [a les fulles!!!] una tonalitat argentada.” (…) “guardar en secret les converses dels qui li han deixat [a l’arbre] alguna inscripció, un tatuatge (…)”.

Per desgràcia el fenomen es comença a estendre per mitjans que no tenen edició bilingüe i que a més tenen molta cura de les seves edicions. En una entrevista feta per Marta Nadal a Ramon Solsona, a Serra d’Or ( núm. 650, febrer 2014, p. 11), hi trobem: “Se li ha de tirar aigua al vi!”. O a l’article “Jocs intertextuals i interdisciplinarietat en l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés”, d’Amador Calvo i Ramon, publicat a Reduccions ( núm. 98-99, abril 2011, p. 217), hi trobem: “Aquesta coherència es manifesta, insistiré, en un principi que articula constantment l’obra d’Estellés i que li dóna una gran originalitat: la pluralitat i riquesa de les interaccions (…)”  Li es refereix a l’obra i no pas al poeta.

I ho deixo aquí per avui, que massa exemples també poden resultar contraproduents i embafar el lector.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (10-3-17), p. 41; El Vallenc ((12-5-17), p. 45.

L’abús dels possessius

Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor

No recordo qui me la va dir, però la frase em va quedar ben gravada, perquè la vaig trobar d’allò més encertada i constatable a través d’una bona colla d’exemples que cada dia més omplen llibres, revistes i mitjans de comunicació: “Una mala traducció del castellà al català en bona part es nota en l’ús dels pronoms i en l’abús dels possessius. “

Avui, precisament voldria parlar d’aquest abús dels possessius, que s’estén com una taca d’oli i que és degut, en bona part, a la reculada del pronom en, ja que el castellà no el té i, doncs, imitem les construccions que la llengua veïna soluciona amb els possessius. L’exemple d’aquest anunci que un bon dia vaig sentir en una ràdio ens ho farà veure més clar:  “Vols descobrir la màgia? El professor XXX t’explicarà els seus secrets.” Redactat així, un lector o un oient catalanoparlant interpreta que els secrets són els del professor, mentre que si el redactéssim amb el pronom en, qualsevol dubte s’esvairia i l’ambigüitat que la frase té en castellà desapareixeria a l’acte en català: “Vols descobrir la màgia? El professor XXX te n’explicarà els secrets.” Aquesta construcció, tan clara, tan precisa cada vegada és menys habitual en la nostra llengua, tot i ser la més genuïna, la més clàssica i la més viva fins fa quatre dies.

D’exemples en tinc una bona colla de recollits en mitjans d’allò més diversos. Vegem-ne tres o quatre. El primer és de La Vanguardia (“El futur de l’Imax”, 14-4-16, p.2) i gosaria dir que és una bona mostra d’aquesta traducció automàtica que tan mal ens fa: “La clausura d’aquest equipament va suscitar un encès debat a l’Ajuntament de Barcelona sobre el futur de l’edifici, i fins i tot algunes forces polítiques van proposar la seva demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir el seu futur ús.” Redactat així és d’una ambigüitat total, fins al punt que algú es pot pensar que algunes forces polítiques demanen la demolició de l’edifici de l’ajuntament barceloní. La solució és ben senzilla: “[ …] fins i tot algunes forces polítiques en van proposar la demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir-ne el futur ús.”

Miquel Pujadó a l’antologia Poemes de capçalera (Barcanova, 2016), diu: “Lluitador apassionat [es refereix a Desideri Lombarte] per la dignificació del català a l’Aragó (què hauria dit si hagués conegut la grotesca denominació de LAPAO amb què la van voler batejar […] aquells qui en realitat desitgen la seva desaparició!) (…)” (p. 293)  Amb el possessiu no queda clar si és la del català o la del mateix Desideri Lombarte: “aquells qui en realitat en desitgen la desaparició!”

Un cas claríssim el trobem a Serra d’Or (núm. 676, abril 2016), ja que l’ús del pronom en podria haver fet més lleuger el text i alhora hauria perdut l’ambigüitat que té. Daniel Giralt-Miracle, a l’article titulat “La poètica de Montserrat Gudiol”, hi diu: “Probablement per això la seva pintura és psicològicament intensa i no solament presenta uns cossos humans estèticament estilitzats, sinó que també intenta mostrar els seus estats d’ànim, les seves angoixes, les seves cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges, el cos i l’esperit mai no dissociats.” (p, 32) Els possessius no ens permeten de veure gaire clar si es refereix als personatges o a la pintora, cosa que amb l’ús de l’en no passa. A més, el text queda més esponjat, més llegidor: “[…] també intenta mostrar-ne els estats d’ànim, les angoixes, les cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges”.

També a Serra d’Or  (núm. 667-668, juliol-agost 2015, p. 91), Eva Serra fa un abús del seu-seva en la forma culta i arcaïtzant llur, cosa que no havia vist mai, sent tan fàcil com seria substituir-lo per un en: “Quinze comunicacions completen les actes del simposi. Faig la relació sumària de llurs títols i autors:” Tan fàcil que hauria estat dir “En faig la relació sumària de títols i autors”!

Mercè Piqueras, a l’AraDiumenge del 6-12-15, p. 23, en un article titulat “De planta medicinal a guarniment nadalenc [es refereix al vesc]” diu: “Els antics grecs ja coneixien les seves propietats medicinals.”  Tan clar i català que hauria estat : “Els antics grecs ja en coneixien les propietats medicinals.”

I acabem amb un exemple del nostre setmanari, perquè ningú no digui que només veiem la palla als ulls dels altres. A El 3 de Vuit (21-10-16, p. 5), en un breu sense signar titulat “Soldats republicans”, hi podem llegir: ”El text demanava, entre altres coses, que el consistori trameti una notificació a tots els ajuntaments que tenen víctimes de la Guerra Civil inhumades al cementiri de Vilafranca per donar a conèixer el seu nom.” Quin nom?: el de l’Ajuntament o dels Ajuntaments?, el de les víctimes? Amb el pronom en no hi hauria dubte: “per donar-ne a conèixer el nom”.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (14-7-17), p. 48; El Vallenc (8-9-17), p. 37;  El 855, núm. 187 (maig-juliol 2018), p. 18.

Eugeni d’Ors també va escriure contes

Teresa Costa-Gramunt

     L’any 1982, Carlos d’Ors, net d’Eugeni d’Ors, va publicar Los cuatro gatos y otros cuentos (Susaeta), un recull de set contes per a infants, una faceta molt desconeguda del filòsof que en les hores més elevades del seu pensament havia escrit l’assaig Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad. Publicat a Buenos Aires l’any 1939, el llibre recollia les glosses publicades a Debate entre 1933 i 1934. Aquí no vam poder llegir aquesta publicació, introbable durant molts anys, fins a l’any 1986. La va editar Tecnos.

     Podria semblar que entre els contes per a infants d’Eugeni d’Ors i la meditació en veu alta que és el seu llibre d’angelologia hi ha molta diferència. Diferència d’estil hi és, ja que els contes van adreçats a un públic jove, si bé l’autor no els tracta de menors sinó de persones en fase de creixement intel·lectual tot conservant la seva intencionalitat de fons, present sempre en tota l’obra filosòfica d’Eugeni d’Ors: la pedagogia, l’exemplaritat i moralitat, i, encara, l’aspiració a la millora de l’ésser humà.

     Alguns dels contes estan dedicats. Los cuatro gatos està dedicat a Joan Maragall. Palacio del loco està dedicat a Jaume Massó i Torrents. Carta a los Reyes Magos està dedicat a Santiago Rusiñol. Tiempo después… està dedicat a Alexandre de Riquer. La copa del rei de Tule està dedicat a Miquel Utrillo.

     Llegir Los cuatro gatos y otros cuentos, d’Eugeni d’Ors, que en l’edició de Susaeta es presenten il·lustrats per Carlos d’Ors, resulta una fantàstica sorpresa pel doll d’imaginació que presenten, així com provoca admiració la voluntat literària amb què estan escrits uns contes hereus de l’esperit entre rondallístic, mític i antropològic d’un dels més grans contistes clàssics europeus: Hans Christian Andersen.

     En l’actual davallada de la lectura entre els infants i joves, i la seva creixent deficiència en la comprensió lectora, aquests contes d’Eugeni d’Ors, i sap molt greu dir-ho, ara potser no tindrien cap mena de predicament. Possiblement poc s’entendrien tot i la gràcia amb què estan escrits. El nivell de la proposta literària d’Eugeni d’Ors com a contista és molt alt i el vocabulari és molt ric. Si en algunes biblioteques escolars i públiques ja s’estan deixant de banda els clàssics contes populars, no em puc imaginar gaires infants llegint Eugeni d’Ors, un filòsof que, prolífic, també va escriure contes per a infants i joves.

Seminari del parlar del Penedès

A la Biblioteca Oliva de Vilanova i a partir d’una convocatòria del Col·lectiu Mir Geribert, va tenir lloc un “Seminari sobre el parlar del Penedès”, en tres dissabtes de matí d’aquest proppassat mes de maig,

Les sessions, de caràcter obert, van comptar amb una mitjana de vuit assistents, amb un total d’una quinzena de noms, bàsicament components del Col·lectiu però, també, amb presència d’altres interessats.

En el transcurs d’aqueixes tres sessions, i a partir d’un guió preparat, els reunits van tenir la possibilitar de compartir, cadascú des de la pròpia vivència, les particularitats del lèxic penedesenc. Una visió esquemàtica de les sessions podria ser:

Primera sessió

Hom va començar a fer referència a l’any 2012, quan l’Institut d’Estudis Penedesencs va fer pública una  “Crida per a la confecció d’un vocabulari del Penedès” que deia:

 «Fem una crida als estudiosos a participar en un projecte de recull dels mots que, dintre del patrimoni general de la llengua catalana, identifiquen, o han identificat, la parla del Penedès…»

i a com, de resultes de la crida, va constituir-se una “Secció del Parlar Penedesenc”, adscrita a l’IEP, amb dos propòsits de partida:

  1. Iniciar una recerca a l’entorn de la llengua del Penedès, amb set objectius: Lèxic, Dialectològic, Recuperació, Terminològic, Codificació, Cohesió i Omplir un buit.
  2. Elaboració d’un “Lèxic penedesenc”.

Va iniciar-se un recull amb tres vies de procedència: a) El buidatge de textos d’autoria penedesenca; b) Les aportacions d’informants i c) Les enquestes.

El domini del parlar penedesenc que va fixar la secció, grosso modo, és el territori que, amb el mar d’esquena, encerclen el Gaià, la Segarra i Montserrat, i que sobreïx les comarques administratives oficials de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf, i s’estén en part de les que porten els noms de Baix Llobregat, Anoia i Tarragonès.

Segona sessió

El debat va centrar-se en el lèxic que ara ja és consultable en el web de l’Institut d’Estudis Penedesencs i en les terminologies en què els penedesenc tenen força presència. Els assistent van poder compartir i aportar tot de suggeriments sobre el lèxic.

Del lèxic provisional del web de l’IEP, hom va comentar trets de les definicions i, també, circumstàncies de l’aportació etnopoètica comarcal (Paremiologia, Cançó, Fórmules ‒repartiment, eixarms…‒, Jocs…) i, també de l’Onomàstica (Toponímia, Antroponímia ‒noms i malnoms‒, Noms d’entitats i de l’associacionisme…).

De les terminologies penedesenques, hom va veure remarcable la presència en alguns aspectes del mon ecónòmic (Viticultura i enologia, Pesca i marineria…) i en el mon de l’oci (Carnaval, Festa major, Castells, Falcons…)

Tercera sessió

En aquesta sessió, el debat va centrar-se a posar en comú notícies, parers i comentaris, a l’entorn de la relació amb el parlar penedesenc dels qui s’han dedicat a escriure des d’aquesta comarca i a discernir-ne, des de llur creativitat i testimoni, la incidència en la llengua i la projecció social.

De manera volguda, hom va deixar de banda els escriptors en actiu i, dels noms aportats, se’n podria fer una llistat “temàtic”:

Grans noms:

  • Manuel Milà i Fontanals
  • Àngel Guimerà

Visions costumistes:

  • Ramon Ramon i Vidales (El Vendrell)
  • Francesc de Sales Vidal Torrents (Vilanova)
  • Gaietà Vidal i de Valenciano (Vilafranca)

Comediògrafs d’origen penedesenc:

  • Avel·lí Artís Balaguer
  • Lambert Escaler
  • Alfons Maseras (traductor de Molière)
  • Eduard Vidal i de Valenciano

Els estudis lingüístics:

  • Pere Bohigues (l’IEC i l’Obra del Cançoner)
  • Josep Calveras Santacana, de Vilafranca, autor d’unes divulgatives  Consultes de llenguatge, obra paral·lela alternativa a les fabrianes Converses filològiques.
  • Emili Vallès Vidal, d’Igualada, gramàtic, que juntament amb l’Artur Martorell, i amb el pseudònim de Jeroni Marvà, van escriure les obres tan presents en la primerenca i voluntariosa represa de l’ensenyament del català.

La crítica

  • Joan Anton Benach Olivella (Vilafranca)
  • Joan Manyé Flaquer (Torredembarra)
  • Joan Sardà Lloret (Sant Quintí)

L’exili:

  • Pere Grases
  • Rodolf Llorens
  • Pere Mas i Perera

Poetes

  • Trinitat Catasús (Sitges)
  • Joan Llacuna (Igualada)
  • Antoni Massanell Esclassans (Vilafranca)
  • Anna Maria de Saavedra Macià (Vilafranca)

Memorialistes:

  • Josep Aixalà Casellas (El Vendrell)
  • Pere-Joan Girona Trius (Vilafranca)
  • Jaume Mercader Miret (Vilafranca)
  • Josep Rius Morgades (Bellvei, exemple d’autor naïf)

Memòria trobada:

  • Isidre Mata del Racó
  • Xaconin

Altres noms a considerar:

  • Narcís Bas Socias (El Vendrell)
  • Josep Cañas (Llorens)
  • Josep Carbonell Rovira (Vilanova)
  • Teodor Creus (Vilanova)
  • Esteve Cruanyes Oliver (L’Arboç)
  • Antoni Dalmau Ribalta (Igualada)
  • Josep Estalella Graells (Vilafranca)
  • Àngels Garriga de Mata (Sant Vicenç)
  • Joan Mercader Riba (Igualada)
  • Eugeni Molero Pujós (Vilanova)
  • Andreu Nin (El Vandrell)
  • Magí Pers Ramona (Vilanova)
  • Josep Pers Ricart (Vilanova)
  • Jaume Ramon Vidales (El Vendrell)
  • Antoni Sabaté Mill  (Vilafranca)
  • Josep M. Torres i Bages (La Tradició catalana)
  • Mossèn Manuel Trens Ribas (Vilafranca, Senyora vila)

Els recol·lectors de lèxic

Toponímia

  • Antoni Margarit Teyà
  • Ramon Puigcorbé Ticó

Ornitologia

  • Pere Mestre Raventós

Vitivinicultura

  • Emili Giralt Raventós
  • Jaume Raventós (L’art de fer bon vi, 1922).
  • Manuel Raventós (La verema, 1911).
  • Pere Sadurní Vallès (Vocabulari del vinyater)

Marineria i pesca

  • Xavier Garcia Soler
  • Emerencià Roig i Raventós

Indústria del paper

  • Narcís Banchs Valls, Diccionari paperer,

Cuina

  • Joan Collell Pere Tàpies
  • Josep Gual (Barques i fogons)

L’etnopoètica

  • Gener Aymamí (llegendari de les coves)
  • Francesc de P. Bové (Folklore dels balls…)
  • Pere Sadurní (Folklore del Penedès, Retalls de folklore)

Carnaval

  • Xavier Garcia Soler
  • Oriol Puig Almirall

Castells

  • Lluís Solsona Llorens

Aportació forana?

  • Joan Amades
  • Víctor Balaguer
  • Carlos Barral
  • Josep Junoy
  • Eugeni d’Ors
  • Joan Perucho
  • Francesc Pujols
  • Santiago Rusiñol

L’activitat paral·lela:

  • Les Festes Modernistes de Sitges
  • La Passió (Olesa i Esparraguera)
  • Els balls parlats
  • Les exposicions d’art del Penedès (1926-28)
  • L’Acadèmia del Far de Sant Cristòfol
  • Els cantautors
  • Col·lectiu Mir Geribert

IV Certamen Fira Vins Rebels: Crònica i premiats

Font: etrecordare.cat

La prèvia i el jurat

El dimarts 30 de maig 2023, el jurat i organització del jurat es va reunir a l’Agrícol de Vilafranca per debatre i decidir els premiats del IV Certamen Fira Vins Rebels, del qual en vam celebrar la gala d’entrega el dia 4 de juny durant la mateixa fira a les 18 h.

El jurat ha estat format per tres persones vinclades al món de la literatura, dos escriptors i un lector atent.

Joaquim Micó: escriptor guanyador de diversos premis literaris i especialista en novel·la negra, Josep Tort: escriptor i historiador, especialista en novel·la històrica i Arnau Amat, amant de la lectura i crític.

Com a secretari organitzador, Miquel Florido, escriptor, premiat en multitud de certàmens literaris i jurat en d’altres.

Participació i qualitat

Aquest any, el certamen ha obtingut un total de 26 participacions d’autors de diferent procedència d’arreu dels països catalans.

Des de l’organització estem contents per la participació, que gairebé ha triplicat la de la tercera edició. No només ens interessa la quantitat, sinó també donar els premis a textos que veritablement tinguin la categoria i qualitat digna d’aquest premi tan enorme: El pes del guanyador en vi.

I podem estar més que satisfets, ja que les obres finalistes estaven a l’altura.

Els premiats

El jurat va concedir cinc premis, entre ells, dos accèssits.

Es poden llegir clicant a continuació, juntament amb les paraules del jurat:

Primer accèssit:

En destaquem l’originalitat de l’estil teatral, fresc, lleuger i que fa reflexionar sobre fins a quin punt el vi ha de ser tan culte o bé hauria d’estar a l’abast de tothom.

TAST per Eva Maria Albiol González


Segon accèssit:
Volem destacar-ne l’originalitat del lloc on succeeix: en l’escenari d’un aeroport, i el fet interessant de la innovació d’una història d’amor que podria ser comuna, però, en canvi, esdevé especial i diferent.
El vi de l’aeroport per Gemma Muñoz Brugés


Tercer premi:
Del text en volem destacar un bon vocabulari en prosa poètica, una oda a la vinya i al vi, ben escrit, dinàmic i absorbent.
Dionisíaca per Alba Loriz Pou


Segon premi:
En destaquem que sigui original, senzill, eficaç, identificador, amb final sorprenent i ben lligat.
La primera frase per María Rodríguez Sandía


Primer premi:
Està ben estructurat, és divertit, amè, sorprenent, té una bona ambientació i personatges ben narrats.
El comissari Gordillo i la Vinya Vella del Merlot per Marcel Casellas Navinés.

Ton Rimbau, promotor de la fira, amb Marcel Casellas Navinés, guanyador del certamen

La fira de vins rebels i el certamen

És una fira mercat de vins de mínima intervenció ideada i promoguda per Ton Rimbau, del celler Porcellanic. Enguany va aplegar 47 cellers i es va celebrar a la rambla de la Generalitat del barri La Girada de Vilafranca del Penedès. El certamen s’ha celebrat les quatre ocasions en què s’ha fet la fira, però només la tercera i quarta vegada ha sigut amb unes bases elaborades i un jurat professional dedicat a l’escriptura.

L’organització del certamen des de la tercera edició ha anat a càrrec d’un servidor: Miquel Florido, i aquesta quarta edició sota el meu segell editorial Crisol Edicions.

Hi hem col·laborat també des del col·lectiu d’escriptors penedesencs Mir Geribert.

Pel que fa al premi, hi han col·laborat tots els cellers participants en la mateixa fira mercat.

Esperem poder-lo seguir celebrant per molts i molts anys, i cada vegada millor.