Mes: desembre de 2022

A partir de l’abril el calendari mediterrani obre l’estació festiva del bon temps, que es tancarà quan arribi la tardor. En tota l’àrea cultural les celebracions se succeeixen una rere l’altra pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Ambdós assumptes: els fenòmens estacionals i l’economia agrària, van ser ritualitzats (dramatitzats) i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han posat fonaments a les actuals representacions festives, ja que d’això tracten les “festes” d’aquest cicle de l’any, de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. La regeneració dels camps: Rams, Pasqua, l’Arbre de maig; els treballs i l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests: Corpus de les flors (sant Jordi), fogueres i lluminàries de sant Joan, del Carme; les festes majors, els nombrosos festivals que sorgeixen al voltant d’aquests dies. Personalment tinc el convenciment que el pensament implícit en la festa s’alça enfront la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat. Tots els somnis d’eternitat (la religió) han posat com a colofó de la vida de treballs, un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Havent perdut l’Edèn, després de la maledicció del “et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l’irremissible obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un aconseguiment gegantí, una mena d’evocació de l’edat d’or, del paradís, on el tracte amb els déus (l’inefable) era de tu a tu.

La societat actual reivindica el dret l’ocupació perquè en el món industrial (i encara en el postindustrial) el treball assalariat és l’única forma d’adquirir el béns materials que desitgem. La jornada de vuit hores va ser una lluita contra l’esclavitud del treball sense remissió. Però el dia lliure (la festa), és un combat contra la mort, contra l’indeturable deteriorament anímic i contra la mort física, i més important, una pugna per l’irrenunciable propòsit d’una existència feliç. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l’empara de la sacralitat. Avui, entrats en aquesta societat de pensament líquid i costums epidèrmics, cal vindicar la festa perquè representa la llibertat contra la prosaica rutinarietat que ens fa present cada dia la perible condició humana. La sacralitat (ja sigui per principis, ja sigui per acord social) ha d’emparar la festa, el “dia lliure” (sense obligacions exògenes). En les cultures religioses, contradir el dia “sagrat” és tabú. Per aquesta raó l’home posà la inqüestionabilitat de la festa sota l’empara d’una autoritat extrahumana (els déus), perquè fos indefugible. La sacralitat (els principis, el pacte) ha d’emparar allò que una societat considera indiscutible.  

Sota la llum del racionalisme 2.0, podria semblar encertat i lògic ─com en l’actualitat es predica des del neoliberalisme globalista─ de repartir “equilibradament” tot el temps d’un individu en hores fixes de treball i de lleure, i evitar els grans espais d’inactivitat laboral. Però el racionalisme ─un gran pas en la filosofia─ (i encara menys les conseqüències de la globalització) no ha de ser millor que l’aconseguiment de la utopia del “dia lliure”, el pas des d’una alba a l’alba a l’altre dia: despertar/nàixer, viure, dormir/morir, per renéixer a l’alba següent, la mesura humana del temps. El dia sencer a l’albir de l’aventurera voluntat, o si voleu, encara, de la volubilitat individual. Perquè aquest dia ens remet a l’edat d’or, somni al qual l’home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d’aquest “dia de festa” ─sense obligacions, ni polítiques (perquè ho recolza la llei ─pacte social), ni laborals (perquè l’empara el costum, o la ideologia), perquè és exogen a la voluntat de les oportunitats econòmiques─. Acceptar un “repartiment racional” del temps festiu, ens allunya d’aquell somni arcà. I sobretot no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és un somni guanyat a la certesa de la mort. La festa és un desafiament ─incomplert, però taumatúrgic─, a la indefugibilitat de la mort, insisteixo, de la perseverant mort del cos. I encara més important, contra la irrenunciable reivindicació de una existència intel·lectualment feliç. Vet aquí el triomf de la festa, de la vida. De matèries com aquestes ─un pel més complexes, és clar─ tracta el filòsof Byung-Chu-han, en «La sociedad del cansancio».Herder, 2012

El méu fa mèu

Ramon Marrugat Cuyàs

Diuen que els “mericanos” que tornaven a “L’Havana xica” ‒renom aplicat a Vilanova‒, no solament portaven diners, sinó que venien acompanyats d’un lloro i d’un gat; dels lloros no en parlarem ara, però si que ho farem dels gats que, en principi, eren com els altres: es deixaven amanyagar.

Ara bé, eren gats que portaven altres costums i, al contrari dels indígenes, que tenen la dèria d’aparellar-se al gener, aquests gaudien d’una incansable llibertat i, en lloc de passar a jeure com fan els gats de tota la vida, voltaven tot l’any per les teulades en recerca d’amor i ja sabem que els costums sexuals del tròpic son diferents dels d’aquí. Aquesta disbauxa, però, no preocupava gaire els vilanovins, ans al contrari i ‒ja sabem com són‒ més aviat els feia gràcia. El cas és que, poc a poc, aquests gats nouvinguts i llur descendència s’anaren reproduint de tal manera que substituïen i feien perillar l’estirp dels gats de casa de tota la vida.

La cosa es va complicar una mica quan als rebosts i als graners, les malvestats de les rates començaren a fer estralls i, després que algú recorregués al refranyer i n’extragués la dita que fa «Quan el gat no hi és, les rates ballen», la població se n’adonà que aquells gats “mericanos” no actuaven com els d’aquí i que no eren gens ratadors, o sigui, que rates i ratolins podien campar al seu aire.

La gravetat de la situació va augmentar tant, que l’autoritat municipal hi va haver d’intervenir, i va decidir de demanar a l’agutzil gosser, que es dediqués també a caçar els gats nouvinguts. Obedient, el gosser, convertit en gater, va elaborar unes boles amb seitó, tan atractives, que gat que les ensumava, les cruspia i poc després estirava la pota.

Ah renoi, què va passar? Que molta de gent se n’exclamava perquè també n’eren afectats els gats d’aquí, que no en tenien cap culpa, la qual cosa portà a una nova decisió  dels de la Casa de la Vila ‒que vetllant pel bé de la comunitat com sempre fan, i amb la perspicàcia habitual de qui mana, havien observat que els gats mericanos tenien dues altres diferències: la primera és, que com que tomben tant, mai no s’asseuen com fan els d’aquí, que estan tot el dia a recer del sol o del foc a terra; i la segona, és que miolen en llengua forastera, a base de miaus en lloc dels mèus correctes i consuetudinaris.

Van reconvenir, doncs, l’agutzil, que abans de donar-los-hi la bola, es fixés amb els gats que no s’asseien i, sobretot, que escoltés bé com parlava cada gat. Oli amb un llum!: en poc temps, els gats ratadors tornaren a ser majoritaris i la població de les rates va veure’s reduïda a una quantitat segons com se miri exagerada, però segons com se miri, raonable.

És veritat que, de retruc, en va passar una de grossa: molts de vilanovins, en veure el gater, per tal de protegir el seu gat, deien “No, no toqueu aquest gat, que fa mèu”, i una expressió corrent entre el veïnat era la d’assegurar que “El méu fa mèu”. Després, les envegetes portaven a  denúncies: “El séu gat no s’assèu”; “El méu si que fa mèu, no com el séu que ni fa mèu ni s’assèu”; i, de la barreja dels dos meus i dels dos seus, en va sortir tant de guirigall, i amb conseqüències tant duradores, que fan que avui a Vilanova encara no se n’han sortit i per això, confonen les es obertes i les es tancades.

Si més no, aquesta és la lliçó que en treia el narrador que ens va contar aquesta història.

*̶  * ̶ * ̶ *

L’epítet d’”Havana xica” s’aplicà a Vilanova arran de la tornada massiva d’americanos, amb tot de conseqüències positives com la que se’n fa ressò Montserrat Esquerda (2020, p 261):

«”L’Havana xica i la Renaixença vilanovina”: som a la Rambla, aquest nou espai creat per la voluntat de modernitat d’uns quants americanos que volgueren invertir en el seu poble natal la fortuna que els havia somrigut».

Entre les hipòtesis explicatives del vocalisme vilanoví, ve a tomb de citar-ne una de molt poc convincent que vam sintetitzar així (2020, p 47-55):

«La hipòtesi dels Americanos. S’ha formulat una especulació de base històrica a partir del fet que, quan després de l’abolició l’any 1778 del monopoli del comerç entre Castella i Amèrica, Vilanova i la Geltrú va constituir-se en la base de l’exportació marítima dels productes del Penedès cap a les colònies americanes, en resultés una perspectiva de prosperitat que fou causa que molta de gent resolgués de “fer les Amèriques”. Enriquits o no, els que tornaven de Cuba i de la resta de les Antilles parlaven un castellà tancat (de timbre intermedi en les vocals mitjanes), i podria ser que comuniquessin a l’accent català de Vilanova i la Geltrú aquests timbres intermedis en les vocals es i os tòniques, encomanats a la resta de la població vilanovina des del prestigi adquirit per aquests retornats a partir de la nova posició social.»

Del calendari sexual dels gats, ens és referent la parèmia que recull el DCVB: «Gat miolador, gener a la porta».

Aquí ve a tomb, ara que tant se’n parla de les fake news, la notícia d’un rumor fals que recull l’historiador Alfred Vilanova (2022, p 75), arran de la pesta negra patida a Catalunya a l’època medieval:

«[La mort negra. La pesta] … es va estendre com la pólvora que els gats transmetien l’epidèmia. La població, atemorida per la pesta, airada contra els suposats responsables, organitzà batudes per exterminar-los. Va resultar que com més gats mataven, més pujava el nombre d’infectats. L’explicació era ben senzilla: els gats es mengen les rates; si baixa el nombre de gats, augmenta el de les rates, que eren les autèntiques transmissores de la pesta. Tot plegat, un fals rumor i uns falsos culpables.»

Precisament sobre d’aquesta qüestió, el lector m’haurà de perdonar la gosadia de l’autocitació de la llegenda “La professó de les rates”, inclosa al meu Llegendari camptarragoní.