Aixequem els ulls al cel

Maria Rosa Nogué Almirall

Ho confesso, no sabia com començar, com debutar, què escriure en el meu primer article dedicat al col·lectiu Mir Geribert. M’hi vaig comprometre en el darrer dia de retrobada vilanovina, al Museu Balaguer. Després d’una ràpida visita al recinte, vam reunir-nos en un salonet, ben emmascarats i emmascarades, i en Bienve Moya ens va instar a fer alguna cosa o a dissoldre el grup. En una època de tantes dissolucions, vam fer bons propòsits per fer evident el nostre interès, i gràcies al talent pràctic d’en Jordi Romeu vam acabar comprometent-nos a escriure, si més no, un article per cap. Amb una barreja de compromís i decisió, em vaig apuntar al darrere de la companya i amiga Mercè Foradada, i dit i fet, ella ja ha enviat l’article promès i jo l’he llegit de seguida, amb l’excusa de comprovar si la temàtica, l’extensió, el to i tot plegat s’adirien amb el meu nonat  escrit.

I he fet bé, perquè l’article de la Mercè parla de la pel·lícula de Netflix –Don’t look up– on el món se’n va a regar per culpa d’un enorme meteorit i de l’enorme inaptesa humana, i és aleshores, a punt de desaparèixer, quan homes i dones s’adonen que ho tenien tot, així com nosaltres, abans de la pandèmia, teníem la llibertat d’anar on volguéssim, com volguéssim, amb tanta gent com cabés a tot arreu i, sobretot, sense por d’encomanar ni d’encomanar-nos. I ara que ho hem perdut, no ens en sabem avenir.

Tot i així, he de reconèixer amb vergonya que, el primer dia del ja llunyà estat d’alarma del 2020, em vaig alegrar que m’obliguessin a quedar-me a casa. Tenia, aquell mes de març, més compromisos dels que hauria desitjat: cursos a Barcelona, a Taradell, a Sitges, a Cunit, una novel·la per corregir i valorar, havia de fer de jurat d’un parell de premis literaris, dur el club de lectura, avançar en la pròpia escriptura…Plantar-ho tot i quedar-me a casa no em va semblar gens  malament! Innocent de mi, no sospitava tot el que vindria després. Passades un parell de setmanes, la feina va continuar igual, però ara per Zoom. Me n’anava al despatx, enyorívola, a fer classe per ordinador, tot pensant: ara seria a Taradell, ara aniria a Cunit, i fins i tot vaig començar a enyorar els retards de la Renfe. Amb tants antígens i històries el temps d’escriptura pròpia no es va incrementar pas, sinó més aviat el de veure telenotícies, i a poc a poc tot va anar agafant un aire d’irrealitat.

Em vaig submergir en aquesta pàtina grisa que descoloreix el present i el futur, la realitat i els somnis, i que en canvi produeix l’efecte –ja prou present, a mida que ens anem fent grans- d’il·luminar extraordinàriament el passat, i ens crea la il·lusió  que existia un temps, irremissiblement perdut, on ho teníem tot.

Buscant el contrari del Don’t look up, he recordat l’Aixequem els ulls al cel del Cant a la Senyera.  Pouem en la cultura, llegim Maragall, Zambrano, poesia, filosofia, llegim-nos, escrivim, fem  música i tot el que calgui per projectar-nos més enllà del covid, de la pandèmia, de les pandèmies, de les misèries. Calcem-nos la mascareta, i amb les armes del nostre temps –aquesta pàgina web n’és un exemple- busquem de vèncer la grisor que tant detestaven Rusiñol i els modernistes. I quan passi el bitxo, muntem una bona festa, qui sap si al Cau Ferrat, amb permís de la Vinyet Panyella!

Ho teníem tot

Mercè Foradada

Acabem un any que ha estat angoixant i difícil per a tothom, i dramàtics per a alguns altres. I ja en van dos.

I ara, que ha arribat aquesta data simbòlica del Cap d’Any, ens tornem ximples desitjant i desitjant-nos un any millor.

N’hi haurà prou amb empassar compulsivament dotze grams de raïm i  brindar amb cava per aconseguir-ho? Em temo que no.

Fa un parell de dies  vaig veure una pel·lícula nord-americana  que està en boca de molta gent: No miris cap amunt. Llarga, una mica pesada i al meu parer excessivament paròdica i histriònica, però que, tanmateix, diu coses. Podríem dir que fa una radiografia  esperpèntica de molts dels problemes que ens estan fent la vida tan esquerpa. Per a alguns més que per als altres, repeteixo.

S’hi caricaturitzen molts dels vicis i pecats amb què podem identificar els nostres dies: davant de la imminència de l’impacte d’un meteorit que anorrearà la Terra, topem amb la negativa dels polítics a afrontar crisis que poden perjudicar els seus interessos electorals, amb la manipulació, també partidista, dels mitjans, amb l’enfrontament entre els científics impotents, amb la cobdícia dels magnats de la tecnologia, centrats en el seu profit econòmic i, per obra de tots, amb la teranyina per desorientar el personal i empènyer-lo a negar el perill terminal i a mirar el terra, només a un pam dels seus nassos.

Diuen que, quan es va anunciar el rodatge de la pel·lícula, el febrer del 2020, la metàfora del meteorit apuntava a la crisi climàtica, però aviat la pandèmia del Covid, aquesta pesta del s. XXI, va arribar per engreixar la metàfora.

Als minuts finals del metratge, quan per als homes i les dones del carrer ja no els serveix el recurs de mirar en terra, un personatge anònim lamenta  en veu baixa, gairebé per a ell mateix: Ho teníem tot, una frase que té ressonàncies ben diverses, i que resumeix amb contundència el sentir de molts de nosaltres.

Ben cert que en el nostre món pre-pandèmia hi havia injustícies, manca de llibertats, abusos de poder, guerres, pobresa, violència, fam, insolidaritat, soledat… Emmalaltíem i ens moríem, ja abans del 2020, però per a molts de nosaltres – i aquí cal repetir allò que per a alguns més que per als altres – hi havia un dia a dia ple de moments càlids, de costums i pràctiques que consideràvem normals i que, potser per això, no valoràvem gaire: podíem passejar amb la cara a l’aire i els llavis pintats, si així ho volíem, podíem seure a prendre el sol en una terrassa  encara que estigués a petar, podíem viatjar allà on el destí ens cridés sense demostrar res, podíem anar a presentacions de llibres, al cinema, al teatre, encara que estiguessin de gom a gom i sense reservar-ho setmanes abans, podíem anar al metge quan ho consideràvem oportú, sense cues ni cites prèvies, si algú al nostre costat tossia o esternudava pensàvem “Pobre home, quina galipàndria que porta”, però no el miràvem amb malfiança, podíem organitzar o assistir a dinars i sopars amb les famílies o els amics, en taules llarguíssimes i compartir menges i begudes, parlant i rient a crits … i sobretot podíem petonejar els néts, mentre es deixaven , veure, abraçar  i xerrar amb els fills sense el rau-rau d’estar-los i estar-nos posant en perill, estrènyer els amics que patien o ens emocionaven, no fugir de la proximitat de l’altre com si tots plegats estiguéssim empestats… Suposo que tot això, que no sabíem com n’era, de preuat, és el tot que teníem i ara lamentem haver perdut.

I això mateix és el que ara voldríem recuperar i que ens desitgem per a l’any que comença, i el que hauríem d’agrair i gaudir amb plena consciència, si tenim la sort i l’encert de coordinar-nos per destruir els meteorits.  

Mentre tant, quedem-nos amb les paraules de qui, malgrat haver transitat llargament pel dolor, va saber cantar a l’esperança: Y es que cuando el mundo está en crisis y el horizonte que la inteligencia otea aparece ennegrecido de inminentes problemas; cuando la razón estéril se retira, reseca de luchar sin resultado, y la sensibilidad quebrada sólo recoge el fragmento, el detalle, nos queda sólo una vía de esperanza: el sentimiento, el amor, que, repitiendo el milagro, vuelva a crear el mundo. MARIA ZAMBRANO