Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor
La primera vegada que vaig sentir a parlar del concepte “manlleu negatiu” va ser a la Carme Junyent, concretament a l’entrevista que li va fer Agnès Toda i Bonet a la revista Llengua Nacional (núm. 89, IV trimestre del 2014, p. 37-40): “Ara bé, quan es tracta de societats bilingües, que són les que ens poden portar a la dialectalització, és a dir, que cada cop ens hi acostem més, hi ha un fenomen que s’anomena manlleu negatiu, que és el que fa que categories que no són en la llengua dominant desapareguin en la teva, perquè com que allà no hi són, no les trobem a faltar; això pot passar.”
La reculada dels pronoms en i hi, inexistents en castellà, però ben vius en altres llengües romàniques , fa temps que em preocupa ja que avança a marxes forçades, tant en la llengua oral com en l’escrita. Es per això que hi he volgut reflexionar en veu alta i compartir-ho amb els lectors. Avui em referiré fonamentalment a la progressiva substitució del pronom hi per li i en un altre article parlaré de la reculada del pronom en.
Que el pronom hi és absolutament necessari en el sistema lingüístic de la llengua catalana, si no volem que es converteixi de mica en mica en un simple dialecte del castellà, no ho hauria de dubtar ningú. El pronom hi fa molt més ric i precís el nostre llenguatge, alhora que el fa més concís, sempre que es faci servir bé naturalment, com s’ha fet fins fa quatre dies i per sort encara hi ha molta gent que fa. Fixeu-vos, per exemple, que no és pas el mateix donar voltes que donar-hi voltes, ni tampoc no ho és veure i veure-hi. Però aquesta precisió va molt més enllà de fer canviar significats de paraules concretes, ja que el fet d’utilitzar li o hi ens aporta una informació que el castellà no té i que ha d’aconseguir amb frases més llargues, repeticions, perífrasis… Vegem-ho amb alguns exemples.
Si tenim la frase castellana “Le di un golpe sin querer y se cayó” no podem saber si el subjecte o la persona que parla va donar el cop a una persona o a un objecte, mentre que en català ben traduït, si no ho fa una d’aquestes màquines traductores, sí que ho hem de saber, i no només pel context…: “Li vaig donar un cop sense voler i va caure” necessàriament s’ha de referir a una persona (o a un ésser animat), mentre que “Hi vaig donar un cop sense voler i va caure” és totalment diferent: necessàriament s’ha de referir a un objecte (un gerro, un quadre…). D’exemples semblants en trobaríem a cabassats: “S’hi veu el color” (al quadre) / “Se li veu el color” (a la Joana); “S’hi posa un drap i solucionat” (a la taula) / “Se li posa un drap i solucionat” (a en Joan); “Li he prestat atenció” (al noi…) / “Hi he prestat atenció” (als papers, a la notícia…); etc. etc. etc.
Ara, però, aquesta precisió es va perdent, perquè en castellà no hi és (fixeu-vos que en tots els casos esmentats tant el pronom li com el pronom hi es traduirien pel pronom castellà le. Aquest fenomen crec que encara s’ha accentuat més amb la traducció automàtica que molts mitjans (sobretot escrits, però també orals ja que els locutors solen llegir la notícia) fan servir. Permeteu-me’n uns quants exemples i corregiu-los vosaltres mateixos: “Ja li poden donar mil voltes, però no pot ser més fàcil d’entendre: volem votar” (fragment d’un article d’opinió de Francesc Escribano a El Periódico, 13-9-14, p. 11). O aquests altres de La Vanguardia, concretament del reportatge titulat “La ciutat dels arbres centenaris”, d’Antonio Cerrillo (8-6-15, p. 3 del suplement “Viure”): “un insecte xuclador que buida les fulles fins a donar-li [a les fulles!!!] una tonalitat argentada.” (…) “guardar en secret les converses dels qui li han deixat [a l’arbre] alguna inscripció, un tatuatge (…)”.
Per desgràcia el fenomen es comença a estendre per mitjans que no tenen edició bilingüe i que a més tenen molta cura de les seves edicions. En una entrevista feta per Marta Nadal a Ramon Solsona, a Serra d’Or ( núm. 650, febrer 2014, p. 11), hi trobem: “Se li ha de tirar aigua al vi!”. O a l’article “Jocs intertextuals i interdisciplinarietat en l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés”, d’Amador Calvo i Ramon, publicat a Reduccions ( núm. 98-99, abril 2011, p. 217), hi trobem: “Aquesta coherència es manifesta, insistiré, en un principi que articula constantment l’obra d’Estellés i que li dóna una gran originalitat: la pluralitat i riquesa de les interaccions (…)” Li es refereix a l’obra i no pas al poeta.
I ho deixo aquí per avui, que massa exemples també poden resultar contraproduents i embafar el lector.
Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (10-3-17), p. 41; El Vallenc ((12-5-17), p. 45.