Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor
No recordo qui me la va dir, però la frase em va quedar ben gravada, perquè la vaig trobar d’allò més encertada i constatable a través d’una bona colla d’exemples que cada dia més omplen llibres, revistes i mitjans de comunicació: “Una mala traducció del castellà al català en bona part es nota en l’ús dels pronoms i en l’abús dels possessius. “
Avui, precisament voldria parlar d’aquest abús dels possessius, que s’estén com una taca d’oli i que és degut, en bona part, a la reculada del pronom en, ja que el castellà no el té i, doncs, imitem les construccions que la llengua veïna soluciona amb els possessius. L’exemple d’aquest anunci que un bon dia vaig sentir en una ràdio ens ho farà veure més clar: “Vols descobrir la màgia? El professor XXX t’explicarà els seus secrets.” Redactat així, un lector o un oient catalanoparlant interpreta que els secrets són els del professor, mentre que si el redactéssim amb el pronom en, qualsevol dubte s’esvairia i l’ambigüitat que la frase té en castellà desapareixeria a l’acte en català: “Vols descobrir la màgia? El professor XXX te n’explicarà els secrets.” Aquesta construcció, tan clara, tan precisa cada vegada és menys habitual en la nostra llengua, tot i ser la més genuïna, la més clàssica i la més viva fins fa quatre dies.
D’exemples en tinc una bona colla de recollits en mitjans d’allò més diversos. Vegem-ne tres o quatre. El primer és de La Vanguardia (“El futur de l’Imax”, 14-4-16, p.2) i gosaria dir que és una bona mostra d’aquesta traducció automàtica que tan mal ens fa: “La clausura d’aquest equipament va suscitar un encès debat a l’Ajuntament de Barcelona sobre el futur de l’edifici, i fins i tot algunes forces polítiques van proposar la seva demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir el seu futur ús.” Redactat així és d’una ambigüitat total, fins al punt que algú es pot pensar que algunes forces polítiques demanen la demolició de l’edifici de l’ajuntament barceloní. La solució és ben senzilla: “[ …] fins i tot algunes forces polítiques en van proposar la demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir-ne el futur ús.”
Miquel Pujadó a l’antologia Poemes de capçalera (Barcanova, 2016), diu: “Lluitador apassionat [es refereix a Desideri Lombarte] per la dignificació del català a l’Aragó (què hauria dit si hagués conegut la grotesca denominació de LAPAO amb què la van voler batejar […] aquells qui en realitat desitgen la seva desaparició!) (…)” (p. 293) Amb el possessiu no queda clar si és la del català o la del mateix Desideri Lombarte: “aquells qui en realitat en desitgen la desaparició!”
Un cas claríssim el trobem a Serra d’Or (núm. 676, abril 2016), ja que l’ús del pronom en podria haver fet més lleuger el text i alhora hauria perdut l’ambigüitat que té. Daniel Giralt-Miracle, a l’article titulat “La poètica de Montserrat Gudiol”, hi diu: “Probablement per això la seva pintura és psicològicament intensa i no solament presenta uns cossos humans estèticament estilitzats, sinó que també intenta mostrar els seus estats d’ànim, les seves angoixes, les seves cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges, el cos i l’esperit mai no dissociats.” (p, 32) Els possessius no ens permeten de veure gaire clar si es refereix als personatges o a la pintora, cosa que amb l’ús de l’en no passa. A més, el text queda més esponjat, més llegidor: “[…] també intenta mostrar-ne els estats d’ànim, les angoixes, les cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges”.
També a Serra d’Or (núm. 667-668, juliol-agost 2015, p. 91), Eva Serra fa un abús del seu-seva en la forma culta i arcaïtzant llur, cosa que no havia vist mai, sent tan fàcil com seria substituir-lo per un en: “Quinze comunicacions completen les actes del simposi. Faig la relació sumària de llurs títols i autors:” Tan fàcil que hauria estat dir “En faig la relació sumària de títols i autors”!
Mercè Piqueras, a l’AraDiumenge del 6-12-15, p. 23, en un article titulat “De planta medicinal a guarniment nadalenc [es refereix al vesc]” diu: “Els antics grecs ja coneixien les seves propietats medicinals.” Tan clar i català que hauria estat : “Els antics grecs ja en coneixien les propietats medicinals.”
I acabem amb un exemple del nostre setmanari, perquè ningú no digui que només veiem la palla als ulls dels altres. A El 3 de Vuit (21-10-16, p. 5), en un breu sense signar titulat “Soldats republicans”, hi podem llegir: ”El text demanava, entre altres coses, que el consistori trameti una notificació a tots els ajuntaments que tenen víctimes de la Guerra Civil inhumades al cementiri de Vilafranca per donar a conèixer el seu nom.” Quin nom?: el de l’Ajuntament o dels Ajuntaments?, el de les víctimes? Amb el pronom en no hi hauria dubte: “per donar-ne a conèixer el nom”.
Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (14-7-17), p. 48; El Vallenc (8-9-17), p. 37; El 855, núm. 187 (maig-juliol 2018), p. 18.
