Pregó dels Tres Tombs de 2023

Mercè Foradada, Teatre Principal, 14/1/2023

Molt bon dia a tothom.

Sra. Alcaldessa, regidora de Cultura, President i integrants de l’Associació del Tres Tombs, membres del Consistori,  equip de bandera, ministrers i tots vostès  que avui omplen el Teatre Principal,

siguin benvinguts  a la lectura d’aquest Pregó, que vol convidar-los a gaudir de la Festa dels Tres Tombs, de la Festa Major d’hivern d’aquesta ciutat.

Com no pot ser d’una altra manera, les meves primeres paraules han de ser de sincer agraïment per haver-me donat l’oportunitat de fer de Pregonera d’aquesta Festa, cabdal i tan estimada pels vilanovins, i per mi mateixa. Una Festa que amb la seva trajectòria – l’any 2008 celebràvem el 125è aniversari, però ens consta que la tradició de fer beneir les bèsties de peu rodó el dia de Sant Antoni Abat ve de força més lluny –, i que amb alts i baixos, variacions, encerts i desencerts imposats pel pas del temps, converteix Vilanova i la Geltrú, el dia del sant gloriós, en una explosió de vida, bellesa i color.

En el primer moment, quan la regidora de Cultura, Mercè Mateo, em va proposar de fer de Pregonera, vaig sentir una enorme alegria que, amb el pas dels dies, ha hagut de conviure amb un cert neguit, per la responsabilitat que m’havia estat encomanada.

Sí, em va fer molt feliç que s’hagués pensat i confiat en mi, que no he tingut una experiència d’ Els Tres Tombs continuada al llarg de la meva vida. I, alhora, vaig sentir satisfacció per poder engrossir la quota de dones que han estat pregoneres des del 1998 fins a avui – 5 sobre 26, o 6 , si comptem que el pregó del L’Estaquirot, de l’any 2007, comptava amb dues testes femenines –,  fent, així, palesa la voluntat de l’Associació d’Els Tres Tombs de mantenir-se com a projecte i realització d’homes i de dones.

Arribats aquí, em permetran un petit incís per aclarir que, malgrat ser una dona que exerceixo com a tal i que sempre he procurat lluitar per la igualtat de gèneres, i practicar-la en el dia a dia, en el meu parlament d’avui fugiré tant com pugui del tractament no normatiu, que s’ha volgut imposar en la comunicació i en d’altres àmbits de la vida social,  d’una manera artificial i poc respectuosa amb la gramàtica catalana, i que, molt sovint, resulta embullat i poc àgil. Per tant no desdoblaré els gèneres ni diré vilanovins i vilanovines, geltrunecs i geltrunenques o pagesos i pageses i, encara menys, els seus adjectius respectius.

Tanco l’incís i reitero que em sento força aclaparada per la responsabilitatde pregonar i convidar a viure i a gaudir d’una Festa tan nostra, i no avorrir-los amb un parlament que no estigui a l’alçada dels que, des de fa 26 anys, han fet homes i dones amb coneixements més específics i vivències més directes d’aquesta celebració, que els que hi puc aportar jo.

Què puc afegir a tot el que s’ha dit al llarg d’aquests anys sobre Sant Antoni, aquest Sant barbut que tenim aquí a la vora i que no mira cap al centre de la vila sinó cap als afores, fidel a la seva vocació d’anacoreta i de patró dels animals?; què puc oferir de nou sobre els cavalls i la resta d’èquids, que travessen la història de la humanitat com a companys de feina, mitjà de transport i de comunicació, vehicles de guerra, objectes de lleure o d’esport, instruments de teràpia, i inspiració per a gran part de les Arts?; què puc dir  sobre la tradició de la Festa, que no s’hagi dit ja anteriorment i des de veus plenament autoritzades?

Doctores tiene la Iglesia”, diuen, i em temo que, si miro de parlar de tot això, no faré més que repetir el que ja s’ha dit, sense aportar-hi res de nou.

Tots vostès saben que la festa de Sant Antoni, relacionada amb les muntures, ve de molt lluny, perquè el costum o la necessitat de demanar una benedicció per a uns animals de què depenia la prosperitat de la comunitat, havia sorgit de manera espontània en una societat que sabia que sense cavalls, ases i mules no podria subsistir. També saben que els primers Tres Tombs tenien unes característiques molt diferents i un abast més restringit, i que una de les seves principals manifestacions consistia a fer unes curses de cavalls pels carrers de la ciutat. I que no va ser fins al 1883 que es va estrenar una bandera i es va instaurar una manera més cerimoniosa, solemne i organitzada, de fer la desfilada, la passada, i de mostrar i homenatjar bèsties i carruatges, amb acompanyament de música i tortells.

I saben, també, que la iniciativa de la nova bandera, encapçalada per tres persones: Anton Juncosa, i Amella, carreter, Pere Fabré i Rovirosa, tartaner, i Josep Carbonell, cotxer, de crear una nova bandera – l’antiga era prerrogativa de l’església parroquial de Sant Antoni – va encetar una nova etapa, només interrompuda de l’any 1932 al 1943, que s’ha allargat fins als nostres dies. I que en siguin molts més!

Vostès saben tot això i molt més. Amb tot, armada de bona voluntat i d’il·lusió, i amb l’esperança de no fer-me gaire pesada, m’hi poso!

Al pic l’hivern, a la setmana dels barbuts – qui se’n recorda de Sant Pau l’Ermità i de Sant Maur Abat, els dos companys de barba llarga i tan blanca que identifiquem amb la neu i la gelor? –, en la setmana de fred més roent: Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni, a Vilanova i la Geltrú celebrem la Festa Major d’hivern amb la desfilada d’Els Tres Tombs, el triple cercle de cavalleries: cavalls, mules, matxos, ases, carros, carruatges i muntures, que, amb les persones que els menen,  els pagesos, els traginers i els genets, anellem el nucli de la nostra ciutat.

El 17 de gener, quan celebrem el nom del patró de la vila – un patronatge compartit amb la Mare de Déu de les Neus, que, malgrat que li dóna l’esquena, és espectadora d’honor de la desfilada –, també celebrem moltes més coses: recordem i volem fer viu, per unes jornades, el patrimoni històric, cultural i tradicional del nostre passat, recreem un bocí de memòria compartida i posem en escena el món de la pagesia i de les comunicacions d’un ahir d’on venim, per tal que  el record, la recreació i la posada en escena ens ajudin a reflexionar sobre el que avui som i cap on hauríem d’orientar el nostre demà.

 Perquè s’ha repetit fins a la sacietat la importància, la necessitat, de recuperar i preservar la memòria i tots hem sentit allò que el passat és el far que il·lumina el futur o allò altre que qui perd la memòria, perd la identitat. Doncs bé, la Festa que els vinc a pregonar ens regala, any rere any, un gran bocí de memòria compartida que, ultra

Amb tot, la Festa d’ Els Tres Tombs, ultra el seu profund i evident valor simbòlic i patrimonial, ofereix a qui el protagonitza o contempla un espectacle  sensorial de colors, sons i olors d’una gran força i originalitat que meravella els que cada any ens acostem a viure’l amb ulls nous i que, sobretot, ens fa reviure  moments màgics de la nostra infantesa.

L’home que durant més anys – divuit, concretament – va presidir l’Associació dels Tres Tombs, el tan estimat, recordat i enyorat Simeó Sendra, el Semi,  va afirmar en una entrevista que Els Tres Tomb es mantenen pels sentiments. Jo m’atreviria a afegir-hi que també es viuen, des dels sentiments.

Per això, crec que el millor que puc fer és compartir aquí las meves particulars vivències de nena – molt minses si les comparo amb les de la majoria de vostès – sobre aquesta Festa i el món dels cavalls.

Vaig viure plenament Els Tres Tombs els primers nou anys de la meva vida – bé, el primer, no, perquè havia nascut el dia abans i encara estava a Barcelona a casa dels avis -,  però, si sóc sincera, només em sé veure, de ben petita, mig amagada rere les faldilles de la meva mare, esperant que el meu pare es decidís a prémer el disparador i fes la foto de torn, mentre mirava amb malfiança aquells animalots, tan a prop meu,  que eren molt més alts que els gossos de casa.

Si els cavalls em feien una mica de por, en canvi – i ara em trasllado a una altra Festa però segueixo amb els èquids – recordo la meva bogeria  a la Festa Major perquè m’alcessin i poder tocar l’orella de la Mulassa que em semblava un “cavall” més tranquil i assequible.

Tampoc se m’esborra el dia 18 de gener, en tornar a l’escola, a les Puríssimes, quan les amigues em felicitaven efusivament i jo, innocent o ximple perduda, queia en el parany d’agrair aquelles mostres d’amistat i pensar: Mira que són simpàtiques, les meves amigues, com se’n recorden que abans d’ahir era el meu “cumple”, quan les felicitacions que em dedicaven anaven, evidentment, per allò del Dia dels Burros, que dèiem temps enrere.

Després vénen les meves petites vivències amb les tartanes.

La primera, que es va repetir molts estius de la meva infantesa i primera adolescència, era amb una tartana que teníem a Els Cucons , la masia del meu avi matern, tirada per un cavall de pelatge castany, gairebé roig, amb una estrella blanca al front, que es deia Noble i que ja no em feia por. La conduïa l’Agustí, un home bonhomiós i carregat de paciència, que ens deixava subjectar les regnes a germans i cosins, des de la masia a la Xoriguera, i de vegades un trosset més fins a la carretera, on les hi havíem de tornar perquè aleshores ja ens podíem trobar cotxes – pocs, encara –  i el Noble es podia espantar si no se sentia prou ben menat.

També hi ha una altra vivència de tartanes, que pot semblar gairebé surrealista, i que, si més no,  provoca mirades entre commiseratives i incrèdules als que els l’explico, que no l’ubiquen en el segle passat sinó en uns quants de més enrere.  

Es tractava d’una tartana gran, primer, i després d’una mena de carruatge rectangular i tapat que anomenaven “cotxe d’anar a batejar”, ambdós tirats per cavalls, que les monges de les Puríssimes van llogar successivament per recollir els nens de Baix a Mar i dur-los al col·legi, a la Plaça dels Cotxes, sota la vigilància d’una noia amb una trena molt llarga que em sembla recordar que es deia Lolita. Era una mena de bus escolar, però amb tracció animal. L’home que les menava – aleshores jo el veia molt vell, però és possible que no ho fos tant – es deia Sebastià i alguns anys pel Tres Tombs ens duia, a tota la canalla del bus escolar, a beneir amb la tartana, la mateixa amb què vam viure dos dramàtics incidents que, afortunadament, van acabar bé.

L’un – no recordo quin d’ells va ser primer – va succeir quan un camió dels que transportava roques per a la construcció del primer moll del Passeig del Carme – devia ser durant la primera meitat dels anys cinquanta – va enganxar un arnés del cap del cavall, amb una mena de vareta metàl·lica vertical que el camió portava al morro, i va estar a punt de tirar a terra cavall i tartana, amb el consegüent ensurt i cridòria dels passatgers. L’altre incident, que realment podria haver acabat molt malament, va consistir a quedar-nos tancats en el pas a nivell de la Rambla Pirelli, entre les dues barreres que el guarda vies havia fet baixar des de dins de la caseta sense advertir que la tartana estava creuant en aquell moment. Crec recordar que vam sentir el xiulet del tren, segurament encara llunyà, però que a la canalla i a la pobra Lolita ens va semblar tenir ja al damunt. Entre els crits de tots nosaltres, els intents del cotxer per controlar l’espantat cavall  i les temptatives d’obrir la porta de la tartana per saltar a terra, el guarda vies va reaccionar i va obrir las barreres abans que arribés  el temut monstre xiulador.

Després d’aquestes tan contrastades experiències infantils, el meu contacte amb el món dels cavalls va ser inexistent, fins que, ja ben adulta, vaig tornar definitivament a Vilanova i la Geltrú i vaig recuperar els 17 de gener i les passades per la Rambla.

 Però la relació afectiva més estreta, que des d’aleshores mai no s’ha trencat, va inaugurar-se quan vaig tractar de prop els amics de l’Associació dels Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú.

Sent regidora de Cultura de l’Ajuntament, vaig conèixer i reconèixer la tasca d’aquesta Associació, que sempre he considerat especialment meritòria, per molts i diversos aspectes que voldria assenyalar.

Des del primer moment, em va impressionar i commoure la voluntat i l’esforç de les persones que en aquell moment formaven part de la Comissió: el seu president, en Simeó Sendra, el Semi, el Salvi Albà, el Sergi Nolla, el Jordi Alsina, la Carme Roca, etc., que sovint em visitaven al despatx de la Plaça de la Vila amb noves idees, inquietuds … i moltes demandes!, que no sempre podíem satisfer totalment, però que miràvem d’encarrilar. Eren els anys en què s’havia d’enllestir i inaugurar la nau de la Masia d’en Frederic – on guardar  i arranjar els carros, carruatges i guarniments – que es volia dedicar al tan plorat i estimat membre de l’associació, Jordi Juncosa, feia poc traspassat; la mateixa Masia requeria d’intervencions urgents; s’estaven començant a dissenyar i preparar els actes de commemoració i tot el seguit de celebracions del 125è aniversari  de la bandera, que s’acompliria l’any 2008, ja a tocar. A més, per descomptat, com cada any, calia organitzar i portar a terme la Festa Major d’hivern, és a dir, Els Tres Tombs en honor de Sant Antoni.

D’aquells anys, a banda de l’admiració que va anar creixent en mi, en veure la il·lusió, la dedicació i també la por davant de la incertesa del relleu generacional, d’uns homes i d’unes dones que dedicaven de manera voluntària gran part del seu temps personal a tirar endavant la Masia amb les seves bèsties, i a idear i portar a terme la Festa que se’ls havia encomanat, va sorgir un sincer afecte envers aquell grapat de persones, que també m’oferien el seu.

Com a una anècdota curiosa i entranyable, recordo algun sopar a la Masia d’en Frederic, en especial  un, en què per primera vegada vaig tastar els peus de porc. Suposo que en alguna conversa havia manifestat que l’únic menjar que no havia provat mai, perquè em feia una cert angúnia, eren aquelles manetes gelatinoses que m’imaginava una cosa ben llefiscosa. El Semi va intentar convèncer-me que deixés aquelles manies i que els provés, perquè , a més, deia, era un aliment molt sa. Davant la meva reticència, ell, murri com era, va decidir passar a l’acció i, uns dies després, va convidar l’alcalde, aleshores Joan Ignasi Elena, i a mi, a sopar a la Masia. Quan hi vam ser, vaig descobrir amb horror que el menú consistia en un únic plat: peus de porc amb naps, que, per a major inri, havia cuinat especialment la Sofi! Me’ls vaig menjar, per descomptat, i vaig descobrir, sorpresa, que eren molt bons i que no em feien gens de fàstic. Ara en menjo de tant en tant i sempre penso amb agraïment en el parany del Semi.

En clau d’aquest afecte a què em referia, puc recordar també amb simpatia el dinar/berenar/sopar del carreter, del dia d’Els Tres Tombs, en acabar la desfilada i després d’haver agençat animals i carros. Un dinar etern, sempre a Can Gatell, que s’iniciava a quarts de quatre i podia acabar a les onze de la nit, amb bona teca, bon beure i , sobretot, bona companyia.

I arribo al pinyol d’aquest Pregó, a allò que des del moment en què vaig rebre l’encàrrec de fer-lo, vaig saber què voldria dir, què voldria manifestar i fer arribar a tots vostès: el meu enorme respecte i sincera estimació per  l’Associació d’ Els Tres Tombs i la seva tasca, no només aquests dies sinó al llarg de tot l’any.

Perquè si bé solem invocar Sant Antoni perquè tibi de la corrua de cavalls, carros i carruatges el 17 de gener, han calgut, i caldran, moltes energies, molta passió, molt d’esforç, molta constància i molta paciència dels membres de la Comissió i d’alguns voluntaris, per tal d’arribar a la Festa.

Una festa, no ens cansarem de dir-ho, que no és una festa qualsevol. Si Els Tres Tombs han assolit la categoria de Festa Major d’hivern, ha estat pel seu abast, per l’ extraordinària bellesa plàstica, pel valor patrimonial històric, cultural i tradicional que conté i per l’esforç col·lectiu i participatiu que requereix.

I al darrera, i al davant d’ella, a banda de Sant Antoni per descomptat, hi ha una colla, no gaire nombrosa per cert, d’homes i dones que l’han pensada, treballada i tirada endavant des de fa molts i molts anys. I aquest també.

En aquest punt de la meva intervenció no puc deixar de recordar, de manera molt especial, les Comissions i als seus presidents, que han tirat del carro – mai millor dit – de l’Associació, al llarg dels darrers aproximadament 30 anys – Albert Salvany (el 1889), Simeó Sendra (del 1890 al 2008) i Jaume Mercader ( del 2008 al 2018), tots tres absents però que reviuen de manera especial en aquestes dates, en ales del record de tantes anècdotes i de la memòria agraïda a la seva bona feina feta –,  i l’actual, Albert Soler, que presideix l’Associació des del  2018 fins avui mateix, acompanyat de la Teresa Sanahuja, el Casimir Domingo, el Manel Sendra, i la resta de vocals, col·laboradors i voluntaris.

La seva tasca, ingent en aquestes dates, no és més que el colofó, la cirereta del pastís, de la que  porten a terme al llarg de tot l’any, la que tornaran a iniciar el mateix  18 de gener d’enguany i que s’allargarà fins al 17 de gener de l’any 2024.

Perquè Els Tres Tombs ja fa dies que han arrencat el galop. Ja fa dies que Vilanova i la Geltrú respira Tres Tombs. Hem assistit a la presentació del programa dels 2023, aquest programa que és molt més que una enumeració d’actes festius, perquè inclou articles, fotografies, reflexions i testimoniatges de moltes persones que, des de les institucions o des de la vocació i relació amb la Festa, augmenten el patrimoni cultural i el pòsit de tanta humanitat com envolta aquesta celebració.

Ahir vam poder viure la inauguració, al Centre d’Art Contemporani La Sala, de l’Exposició  La Festa de Sant Antoni Abat: De Festa Major a Festa dels Tres Tombs,comissariada per Xavier Orriols i Paquita Roig,estudiosos de la cultural popular i tradicional, que tant coneixen i estimen els Tres Tombs – la recomano sincerament a qui encara no l’hagi pogut visitar-, seguida per un conat de presentació del Porquet de Sant Antoni, un nou element que des d’enguany s’ha incorporat al bestiari de foc de la nostra vila. Fa una estona que les Mulasses i els gegants petits de Vilanova, el ball de les Cotonines, la Mula Guita de la Geltrú, el ball de sant Antoni i el dimoni de Vilanova, el Ball de bastons, la Moixiganga de la Geltrú i el Carret engalanat amb murtra de sant Antoni  han recorregut els carrers propers, mentre es procedia al trasllat de la bandera per l’equip portant i el president de l’Associació, acompanyats per la banda de Música Mestre Montserrat, fins aquí mateix, al Teatre Principal.

I, encara que no els vull avorrir amb la descripció de tots els actes que ens esperen des que sortim d’aquí fins al gran dia, crec que he d’enumerar-los breument: el lliurament de la bandera a la banderera d’enguany, la senyora Anna Pujades i Mercadé, la dansada d’hivern del Grup de Dansa, el concert de Música Catalana a la Sala, el Correfoc de Sant Antoni, el Ball dels Tres Tombs, també a la Sala, la marató de Country, la Cercavila Infantil, el Concert de Festa Major d’hivern a l’Auditori Eduard Toldrà, el llançament dels 12 Morterets, la tronada i repicament de campanes  d’inici de la Festa, i, ja al dia Gran, l’esmorzar d’escalfament, l’arriada de bandera i l’anada a Ofici Solemne de Sant Antoni Abad, la benedicció de cavalleries, carros i carruatges, i els pròpiament Tres Tombs, aquesta triple anella que, un any més,  junyirà i engalanarà el centre de la ciutat.  

Però la Festa dels tres Tombs es perllongarà encara uns dies, i la setmana següent se celebrarà la missa commemorativa per als difunts de l’Associació i, més endavant i per cloure la Festa Major d’hivern, el dinar de germanor i la inauguració de l’exposició del Concurs Fotogràfic, amb el lliurament de premis als guanyadors d’enguany.

Em perdonaran si he pecat d’exhaustiva, però no he volgut oblidar cap acte, perquè la Festa d’Els tres Tombs és una suma d’aportacions voluntàries d’entitats, institucions  i persones particulars, que mereixen el nostre reconeixement, i que encara  es complementa amb altres activitats al llarg de l’any, com la Festa del Cavall de l’estiu, el dinar amb els voluntaris o la presència a la Fira de novembre, per no parlar dels molts desplaçaments i participació en altres Tres Tombs de poblacions amigues.

Tanmateix, més enllà d’aquesta efusió d’actes i celebracions, l’Associació dels Tres Tombs ha de desenvolupar, i ho fa d’una manera altruista, perseverant i amagada per a la majoria de ciutadans, una tasca diària de cura i manteniment de la Masia d’en Frederic i dels animals que s’hi hostatgen, fonamentalment, cavalls i mules. Uns animals que s’han d’alimentar, netejar, passejar i guarir, quan és necessari, que coneixen els seus cuidadors  i que tenen noms propis: Malcarat, Xaloc, Nibelung,  Pekab de Tremorin, Popeye, Cobi, Orelletes o Rita, entre d’altres. I tots sabem que allò que es bateja, s’estima.  

A més, a la Masia també hi ha una important col·lecció de carros, tartanes i carruatges que es conserven a la nau inaugurada el 6 de novembre del 2005  i que també requereixen d’atencions tot l’any, i des de fa unes setmanes, d’una manera especial. Cal netejar-los, repassar-los, preparar-los, omplir-los, quan no acabar-los de construir, com  enguany s’esdevé amb el carro de tres bocois que sortirà acompanyat pels seus germans d’un, de dos i de quatre, al seguici de Sant Antoni, i que ha acabat d’enllestir mentre jo escrivia aquestes pàgines,  l’Albert Soler, el President de l’Associació, potser l’únic fuster/carreter que ens queda a la vila.

Perquè aquest és un altre problema amb què ha de lidiar el món del cavall: malauradament tota l’artesania relacionada amb els cavalls i els carros va desapareixent i, per exemple, a hores d’ara, ja no queden basters a Vilanova i la Geltrú, ja no hi ha ningú que treballi el cuir, i cal anar a buscar els arreus: corretges, albardes, sàrries, selles… a d’altres poblacions com Castellar del Vallès, on encara s’hi poden trobar.   

Ja he comentat que, quan , des del despatx de la regidoria de Cultura a la Plaça de la Vila, miràvem d’atendre, escoltar i ajudar en tot el possible els membres de l’Associació que ens visitaven, em cridava l’atenció la seva preocupació per l’obligatori relleu generacional, problema que afectava i afecta moltes entitats i associacions, però que semblava amenaçar especialment la seva.

Per això quan  l’any 2007 –  ja amb la commemoració del 125è aniversari de la bandera,  instal·lada a les ments dels que la volien fer sonada –  em van venir a demanar si els voldria escriure un conte, que il·lustraria el  pintor Lluís Amaré i que editarien i vendrien en el marc dels actes del 2008, vaig tenir clar de què volia que anés aquell relat.

Volia posar en valor la universalitat del cavall, el fet que sigui present a gairebé totes les latituds i cultures, i, de passada, fer una crida als joves a conèixer i col·laborar amb els homes i les dones que, a Vilanova i la Geltrú,  més s’estimen els cavalls.

Els l’explicaré amb quatre pinzellades.

Es diu Nosaltres, els cavalls i els Tres Tombs i ens presenta dos noiets i una noia: el Mauro, nascut a la Pampa argentina, el Janos, que prové del camp hongarès i la Naima, que acaba d’arribar de l’Alger. Tots tres viuen a Vilanova i la Geltrú i s’hi troben bé, a la seva nova ciutat, però enyoren coses que han deixat enrere. Sobretot, troben a faltar els cavalls, que formaven part de la seva vida d’abans, i que han hagut d’abandonar. El Mauro enyora muntar a pèl i, abraçat al coll de l’animal, galopar per les planúries interminables que envolten l’estància on treballava el seu pare; el Janos no es treu del cap el Miklosca, un enorme perxeró que cuidava i tirava del carro que sovint li deixaven conduir, els dies de mercat; la Naima ha hagut de deixar un cavall de drap, amb ulls de vidre de color ambre, que la iaia gran li havia fet, mentre li repetia històries dels de debò que  ella havia tingut quan era petita i vivia al desert, i ara enyora el nino, la iaia gran i les històries de cavalls que li explicava.

En canvi, la Maria, una nena de nou anys que ha nascut a Vilanova i viu a la Masia d’en Frederic amb tota la família, té cavalls i molts altres animals, que cuida amb el seu avi, el Doble. Però la Maria tampoc no està contenta, perquè els cavalls, l’euga, l’ase i el poni cada dia han de menjar, s’han de netejar i treure a passejar, i l’avi Doble ja és una mica vellet i va molt cansat. Per sort, hi ha una Associació que es diu Els Tres Tombs, que s’encarrega de mantenir i celebrar la Festa Major d’hivern,  que els ajuden tant com poden. Però hi ha tanta feina…

I aquí és on entra un personatge molt important, el mateix Sant Antoni, que, menys el dia d’ Els Tres Tombs, quan surt a presidir la desfilada dels animals, s’està al damunt de la seva església, para l’orella i se n’assabenta de tot el que passa a la ciutat. I fa dies que està al cas del que els passa al Mauro, al Janos, a la Naima i a la Maria, i ha decidit donar-los una petita empenta. Un dia, totes les escoles de Vilanova van d’excursió a la Masia d’en Cabanyes, que és molt a prop de la Masia d’en Frederic. Els nens juguen i passegen per les rodalies, mentre la Maria, que al matí tenia mal de panxa i no ha pogut anar a l’excursió, treu a passejar l’euga Blanqueta que és molt mansa i pot dur agafada per una regna tot caminant. De sobte, però, una abella aterra al coll de la nena que, espantada, deixa anar la regna per treure-se-la del damunt i la Blanqueta, encantada de la sobtada llibertat comença a trotar en direcció  a la carretera. Afortunadament, el Mauro, que ha sentit de lluny el cloc-cloc, cloc-cloc del trot de l’animal, ha sortit corrent en direcció a l’euga, i, d’un bot, ha pujat al seu llom, s’ha fet amb les regnes i l’ha pogut aturar a pocs metres de la carretera, davant de la mirada sorpresa del Janos i de la Naima, i dels plors de la Maria que arribava corrent. I ja us podeu imaginar com acaba el conte: la Maria, agraïda, els convida a conèixer la Masia i els tres nois enyorats dels cavalls hi descobreixen el paradís que tant trobaven a faltar. I d’ençà d’aleshores, en bicicleta o xano-xano, sempre que poden, s’arriben a la Masia, a gaudir dels seus amics tan enyorats i ajuden l’avi Doble i la Maria. I el dia de la Festa, ¿qui surt amb el poni i el carro dels tortells? Doncs la Maria, el Janos i la Naima, seguits pel Mauro, que munta la Blanqueta, aquest cop sí ben ensellada i guarnida. Sant Antoni somriu content per sota de la barba blanca, mentre la Maria rumia si podrà convèncer l’avi Doble que als Tres Tombs de l’any vinent deixin sortir un equip de bandera tan jove, format per ella i els seus nous amics.

 I ja he d’anar acabant. Se’m va demanar que no m’allargués més de vint minuts i em temo que ja en porto uns quants més.

Em queda, però, i ho faig de tot cor, sabent que represento tots els meus conciutadans, agrair a l’Associació dels Tres Tombs d’aquest 2023 que encetem, i als homes i les dones que els han precedit en els 140 anys de cavalcada de la bandera, que converteixin Vilanova i la Geltrú en l’esclat de vida,  sensacions i sentiments que caracteritzen la nostra tan singular Festa Major d’hivern, i els desitjo una llarga vida i molts Tres Tombs més.

M’hauria agradat acabar aquest Pregó llegint alguns versos dels Goigs de Sant Antoni, però m’he decantat per d’altres, potser més senzills però ben segur que més sentits, extrets de L’hime d’Els Tres Tombs, compost per Pere Milà i presentat en aquest mateix teatre el 8 de gener del 2005:

Per Sant Antoni, patró del poble/ és Vilanova com un festí/ tots els que tenen cavall i carro/ els engalanen de bon matí./ Allà al migdia, després d’Ofici/ porten les bèsties a beneir/ i per la Rambla fent cavalcada/ la comitiva s’hi vol lluir.

Doncs que tots nosaltres visquem aquest festí, que tinguem una comitiva ben lluïda, que gaudim d’una tan espectacular cavalcada, que mengem molts tortells, que recordem tots els que l’han fet i la fan possible, i que gaudim d’aquesta Festa tan única i nostrada.

Visca Sant Antoni, visquin Els Tres Tombs i visca Vilanova i la Geltrú!

                                            Mercè Foradada

                                            Tres Tombs 2023

Pronoms davant i darrere el verb

Pere Martí i Bertran

Article publicat a la revista Llengua Nacional, núm 115, el segon trimestre del 2021

La normativa referida a la col·locació dels pronoms febles davant o darrere del verb és molt clara i la solem utilitzar amb correcció, tant oralment com per escrit. Generalment van davant del verb: em fa mal la panxa, l’he trobat pel carrer, ja ens ho imaginàvem… Quan el verb és un infinitiu, un gerundi o un imperatiu, van sempre darrere: teníem ganes d’anar-hi, veient-lo tan trist…, porta-l’hi ara mateix. En les perifrasis verbals i en el passat perifràstic, tant poden anar davant com darrere: n’acabo de tornar o acabo de tornar-ne; l’haurem de pintar o haurem de pintar-la; ell mateix s’ho va fer o ell mateix va fer-s’ho; el vaig conèixer ahir o vaig conèixer-lo ahir.

Des de fa uns quants anys m’he adonat que, en aquests dos casos d’opcionalitat, cada vegada tenim més tendència a col·locar els pronoms darrere del verb, sobretot en la llengua escrita. Ja en vaig començar a ser conscient en la meva època d’ensenyant: quan manaves una redacció o un treball escrit molts alumnes tendien a posar els pronoms darrere el verb en els casos opcionals. Aquests darrers anys, les nombroses lectures que he fet com a jurat de premis literaris m’ho han acabat de corroborar. I, picat per la curiositat, m’ he fixat especialment en com s’utilitzaven, tenint en compte que, si més no en teoria, passaven per un corrector, en els llibres, revistes, diaris…, vaja en tot el que anava llegint. I la conclusió és que, en la llengua escrita, cada vegada tendim més a col·locar els pronoms darrere del verb tant en les perífrasis verbals com en el passat perifràstic, fins i tot en casos en què aquest us s’allunya clarament del registre col·loquial o de la llengua més habitual. Per molt correctes que siguin, jo diria que no he sentit mai frases com aquestes: ‘van presentar-nos-els en una festa’ o ‘vaig conèixer-los en un sopar’. Col·loquialment, em sembla que gairebé tothom diríem ‘ens els van presentar en una festa’ i ‘els vaig conèixer en un sopar’.

Quines raons hi pot haver en l’expansió d’aquest ús? Jo diria que n’hi ha una de fonamental: la consideració de la forma amb els pronoms darrere com a més literària, com a més llibresca. No ens ha de fer estrany, perquè massa sovint s’ha considerat que la llengua literària s’havia d’allunyar de la col·loquial, havia de ser més artificial, més rebuscada. Una mica, diria jo, és el que també va passar durant molts anys pel que fa a l’ús del passat perifràstic i del passat simple. Al carrer, almenys en bona part del domini lingüístic, tots dèiem va dir, van anar, vam trobar, vaig parlar…; però la majoria escrivíem digué, anaren, trobàrem, parlí (aquest sí que l’escrivien pocs, val a dir-ho, perquè la primera persona del singular sonava tan artificial que l’ús es considerava gairebé una pedanteria, excepció feta del País Valencià, on era i és ben viu). Avui dia, el passat perifràstic es considera tan literari com el simple i, sobretot a la premsa escrita, és el més habitual. Pel que fa als usos dels pronoms febles, en canvi, jo diria que hem fet el procés invers, que s’ha anat estenent la forma amb el pronom darrere el verb, fins i tot a la premsa, tant en paper com digital. És una intuïció, ja ho he apuntat, però com que m’hi he fixat especialment aquests darrers anys, n’he documentat uns quants exemples, alguns dels quals citaré a continuació.

Jo diria que la cosa ve de lluny. Potser caldria fer-ne un estudi diacrònic, que ara no faré naturalment, però sí que començaré amb un  fragment de Santiago Rusiñol, la transcripció del qual manllevo a en Llorenç Soldevila, perquè m’ha cridat l’atenció que en els tres casos en què Rusiñol podia triar la posició del pronom feble sempre ha optat per posar-lo darrere el verb, per molt que jo diria que seria molt més planer i col·loquial, posar-lo davant: “Per entre les verdors va sentir venir un jove que, acostant-se-li, va saludar-la. A penes va contestar-li, embadalida en ses abstractes idees, i ell va sentar-se a prop d’ella.” (“La Devesa”, publicat a El 9 Magazín, 11-10-2018, p. 9)

Mercè Rodoreda, tant en textos publicats abans de la guerra civil com en posteriors, també té tendència a col·locar els pronoms febles darrere el verb. Vet aquí uns quants exemples manllevats del volum La noia daurada i altres contes (La Galera, 2020), teòricament escrits en una llengua més planera ja que són proses adreçades als infants: “No sospiris i aprofita el temps que, qui el perd, tota la vida ha de penedir-se’n.” (p. 32); “Ella va explicar-li-ho fent el cor fort.” (p. 61); “És cert, jo voldria explicar-vos una història bonica.” (p. 101); “I reculant un bon tros, prengué embranzida contra la fulla, i va endur-se-la, triomfant, que ja era feble.” (p. 128); “A l’últim va fer un soroll despectiu amb els llavis i va anar-se’n.” (p. 166).

Vistos aquests dos exemples, diguem-ne històrics, passem a uns quants de més actuals. Començaré per contes i novel·les infantils i juvenils, en els quals, si més no en teoria, es tenen més en compte els registres i la llengua s’acosta més a la dels infants i joves. Malgrat tot, hi trobem exemples com aquests: “-És cert –va respondre-li el pare-.” (E. B. White: La trompeta del cigne. Ed. Viena, 2016, p. 49. Traducció de Marc Donat); “Vols conèixer-los tu també” (contracoberta de l’àlbum El meu hort, de Gerda Muller, Animallibres, 2017. Traducció de Josep Franco); “Però no em va entendre i jo no vaig saber dir-li-ho.”(Maite Carranza: Camins de Llibertat. Editorial Edebé, 2016, p. 124); “A continuació va afegir-hi: «Li prego que es calmi, llevat que vulgui quedar-s’hi amb el seu fill.»” (Jordi Folck: T’ho diré cantant,PAM, 2018, p. 100); “ella estava amb el seu nòvio, què podia dir-los?” o “Ell no podia fer-li això” (Margarida Aritzeta: La nit de la papallona. Barcanova, 2014, p. 64 i 65 respectivament); “El llop corria més que jo, no podia fugir-ne.”  (Teresa Saborit:  Els llops ja no viuen als boscos. Pagès editors, 2016,p. 89); “-No ho saps? –va respondre’m el monstre estranyat? (Lluís Prats: Estimat monstre. La Galera, 2019, p. 43); etc. etc. etc.

En novel·les, assaigs… per a adults, passa quatre quarts del mateix: “Jo estava bé i mentre els altres descansaven vaig anar-me’n a fer un volt per la conca.” (Paolo Cognetti: Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia. Navona Editorial, 2019, p. 58. Traducció de Xavier Valls i Guinovart); “Com que no va haver-hi cap més convulsió (…)” (Ramon Solsona: Disset pianos. Proa, 2019, p. 261); “Podia escoltar-los, però era pràcticament impossible veure’ls.” (Jordi de Manuel: El cant de les dunes. Pagès Editors, 2006, p. 148 ); “quan em vaig graduar vam anar-nos-en a viure a un petit pis als afores de la ciutat.”; “Es va alçar feixugament i va tornar a aferrar-se-li a la cua.” (Jordi de Manuel: La decisió de Manperel. Columna, 2013, p. 163 i 191, respectivament); “si no estigués en una àrea reservada, podria mostrar-los-hi ara mateix”, “encara que hagi d’esprémer-se el cervell fins a l’extenuació”, “Activo l’alerta: intentaré convèncer-lo que cal monitoritzar-li el son” (Carme Torras: La mutació sentimental. Pagès, 2008, p. 182, 281 i 283, respectivament); “A l’UCI. No em deixen entrar-hi.”, “Va posar-se la mà a la butxaca dels pantalons” (Teresa Saborit: La revolució de les formigues. Autoedició, 2018, p. 200 i 237, respectivament); etc. etc. etc.

I en la premsa, tant en paper com digital, també gosaria dir que cada vegada és més freqüent. Potser seria interessant d’analitzar-ne els diversos llibres d’estil per veure què en diuen o si ni tan sols plantegen el tema. Vet aquí alguns exemples ben variats, ja que n’he espigolat tant de la premsa comarcal com de la nacional i tant en paper com a la xarxa: “Només trobo a faltar-hi les «rúbriques» per a garantir millor la «qualitat del procés avaluatiu.» (Jaume Aulet: “L’ensenyament de la literatura. Les coses clares”, publicat a Núvol , 20-2-2017); “així els lectors tenen l’oportunitat d’arribar a aquests articles sense que hagi d’explicar-los-els” (Pere Guixà: “Rafael Tasis, cònsol de la diàspora”, publicat a Serra d’Or , núm. 695, novembre 2017, p. 70); “El cas es va reprendre mesos després a l’església de Santa Maria de Cornellà, però el senyor d’Olèrdola no va presentar-s’hi.” ( Sàpiens, núm. 189, desembre 2017, p. 45); “la primera vegada que vaig conèixer-ne els poemes [es refereix als poemes d’en Francesc Parcerisas]” (Jordi LLavina, a la seva pàgina setmanal al setmanari El 3 de Vuit , 15-2-19, p. 29); “En l’acte universitari s’hauria volgut fer-li l’ofrena d’una Miscel·lània” (Enric Gallén: “Pompeu Fabra per Agustí Esclasans”, publicat a Els Marges, núm. 116, Tardor 2018, p. 82-83); “tot es complica quan s’ha d’explicar què vols fer i com vols fer-ho.” (Francesc-Marc Álvaro: “La revolta que tenim pendent”, publicat a Serra d’Or, núm. 718, octubre 2019, p. 12); “vivim amb la idea que no podem conèixer-nos, però sí narrar-nos.” (Ricardo Piglia, escriptor argentí, publicat a minimàlia / la frase del dia, divendres, 10 de febrer del 2017); etc. etc. etc.

Permeteu-me d’acabar amb unes paraules del científic i escriptor alemany Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799) perquè per molt que a algú li puguin semblar una mica exagerades em sembla que venen totalment a tomb en aquest tema que tot just he volgut apuntar: “Escriure en un estil clar i senzill potser demana la màxima tensió de les nostres capacitats, atès que, en la universal aspiració de la nostra ànima per agradar, res s’infiltra amb més facilitat que el recargolament.” No sé si se’n pot dir recargolament, d’aquesta tendència a col·locar els pronoms febles darrere del verb, però  sí que en podem dir allunyament de la llengua oral i del registre més col·loquial, diria jo.    

La festa, contra la mort

A partir de l’abril el calendari mediterrani obre l’estació festiva del bon temps, que es tancarà quan arribi la tardor. En tota l’àrea cultural les celebracions se succeeixen una rere l’altra pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Ambdós assumptes: els fenòmens estacionals i l’economia agrària, van ser ritualitzats (dramatitzats) i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han posat fonaments a les actuals representacions festives, ja que d’això tracten les “festes” d’aquest cicle de l’any, de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. La regeneració dels camps: Rams, Pasqua, l’Arbre de maig; els treballs i l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests: Corpus de les flors (sant Jordi), fogueres i lluminàries de sant Joan, del Carme; les festes majors, els nombrosos festivals que sorgeixen al voltant d’aquests dies. Personalment tinc el convenciment que el pensament implícit en la festa s’alça enfront la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat. Tots els somnis d’eternitat (la religió) han posat com a colofó de la vida de treballs, un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Havent perdut l’Edèn, després de la maledicció del “et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l’irremissible obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un aconseguiment gegantí, una mena d’evocació de l’edat d’or, del paradís, on el tracte amb els déus (l’inefable) era de tu a tu.

La societat actual reivindica el dret l’ocupació perquè en el món industrial (i encara en el postindustrial) el treball assalariat és l’única forma d’adquirir el béns materials que desitgem. La jornada de vuit hores va ser una lluita contra l’esclavitud del treball sense remissió. Però el dia lliure (la festa), és un combat contra la mort, contra l’indeturable deteriorament anímic i contra la mort física, i més important, una pugna per l’irrenunciable propòsit d’una existència feliç. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l’empara de la sacralitat. Avui, entrats en aquesta societat de pensament líquid i costums epidèrmics, cal vindicar la festa perquè representa la llibertat contra la prosaica rutinarietat que ens fa present cada dia la perible condició humana. La sacralitat (ja sigui per principis, ja sigui per acord social) ha d’emparar la festa, el “dia lliure” (sense obligacions exògenes). En les cultures religioses, contradir el dia “sagrat” és tabú. Per aquesta raó l’home posà la inqüestionabilitat de la festa sota l’empara d’una autoritat extrahumana (els déus), perquè fos indefugible. La sacralitat (els principis, el pacte) ha d’emparar allò que una societat considera indiscutible.  

Sota la llum del racionalisme 2.0, podria semblar encertat i lògic ─com en l’actualitat es predica des del neoliberalisme globalista─ de repartir “equilibradament” tot el temps d’un individu en hores fixes de treball i de lleure, i evitar els grans espais d’inactivitat laboral. Però el racionalisme ─un gran pas en la filosofia─ (i encara menys les conseqüències de la globalització) no ha de ser millor que l’aconseguiment de la utopia del “dia lliure”, el pas des d’una alba a l’alba a l’altre dia: despertar/nàixer, viure, dormir/morir, per renéixer a l’alba següent, la mesura humana del temps. El dia sencer a l’albir de l’aventurera voluntat, o si voleu, encara, de la volubilitat individual. Perquè aquest dia ens remet a l’edat d’or, somni al qual l’home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d’aquest “dia de festa” ─sense obligacions, ni polítiques (perquè ho recolza la llei ─pacte social), ni laborals (perquè l’empara el costum, o la ideologia), perquè és exogen a la voluntat de les oportunitats econòmiques─. Acceptar un “repartiment racional” del temps festiu, ens allunya d’aquell somni arcà. I sobretot no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és un somni guanyat a la certesa de la mort. La festa és un desafiament ─incomplert, però taumatúrgic─, a la indefugibilitat de la mort, insisteixo, de la perseverant mort del cos. I encara més important, contra la irrenunciable reivindicació de una existència intel·lectualment feliç. Vet aquí el triomf de la festa, de la vida. De matèries com aquestes ─un pel més complexes, és clar─ tracta el filòsof Byung-Chu-han, en «La sociedad del cansancio».Herder, 2012

Als vilanovins mirgeribertians

El méu fa mèu

Ramon Marrugat Cuyàs

Diuen que els “mericanos” que tornaven a “L’Havana xica” ‒renom aplicat a Vilanova‒, no solament portaven diners, sinó que venien acompanyats d’un lloro i d’un gat; dels lloros no en parlarem ara, però si que ho farem dels gats que, en principi, eren com els altres: es deixaven amanyagar.

Ara bé, eren gats que portaven altres costums i, al contrari dels indígenes, que tenen la dèria d’aparellar-se al gener, aquests gaudien d’una incansable llibertat i, en lloc de passar a jeure com fan els gats de tota la vida, voltaven tot l’any per les teulades en recerca d’amor i ja sabem que els costums sexuals del tròpic son diferents dels d’aquí. Aquesta disbauxa, però, no preocupava gaire els vilanovins, ans al contrari i ‒ja sabem com són‒ més aviat els feia gràcia. El cas és que, poc a poc, aquests gats nouvinguts i llur descendència s’anaren reproduint de tal manera que substituïen i feien perillar l’estirp dels gats de casa de tota la vida.

La cosa es va complicar una mica quan als rebosts i als graners, les malvestats de les rates començaren a fer estralls i, després que algú recorregués al refranyer i n’extragués la dita que fa «Quan el gat no hi és, les rates ballen», la població se n’adonà que aquells gats “mericanos” no actuaven com els d’aquí i que no eren gens ratadors, o sigui, que rates i ratolins podien campar al seu aire.

La gravetat de la situació va augmentar tant, que l’autoritat municipal hi va haver d’intervenir, i va decidir de demanar a l’agutzil gosser, que es dediqués també a caçar els gats nouvinguts. Obedient, el gosser, convertit en gater, va elaborar unes boles amb seitó, tan atractives, que gat que les ensumava, les cruspia i poc després estirava la pota.

Ah renoi, què va passar? Que molta de gent se n’exclamava perquè també n’eren afectats els gats d’aquí, que no en tenien cap culpa, la qual cosa portà a una nova decisió  dels de la Casa de la Vila ‒que vetllant pel bé de la comunitat com sempre fan, i amb la perspicàcia habitual de qui mana, havien observat que els gats mericanos tenien dues altres diferències: la primera és, que com que tomben tant, mai no s’asseuen com fan els d’aquí, que estan tot el dia a recer del sol o del foc a terra; i la segona, és que miolen en llengua forastera, a base de miaus en lloc dels mèus correctes i consuetudinaris.

Van reconvenir, doncs, l’agutzil, que abans de donar-los-hi la bola, es fixés amb els gats que no s’asseien i, sobretot, que escoltés bé com parlava cada gat. Oli amb un llum!: en poc temps, els gats ratadors tornaren a ser majoritaris i la població de les rates va veure’s reduïda a una quantitat segons com se miri exagerada, però segons com se miri, raonable.

És veritat que, de retruc, en va passar una de grossa: molts de vilanovins, en veure el gater, per tal de protegir el seu gat, deien “No, no toqueu aquest gat, que fa mèu”, i una expressió corrent entre el veïnat era la d’assegurar que “El méu fa mèu”. Després, les envegetes portaven a  denúncies: “El séu gat no s’assèu”; “El méu si que fa mèu, no com el séu que ni fa mèu ni s’assèu”; i, de la barreja dels dos meus i dels dos seus, en va sortir tant de guirigall, i amb conseqüències tant duradores, que fan que avui a Vilanova encara no se n’han sortit i per això, confonen les es obertes i les es tancades.

Si més no, aquesta és la lliçó que en treia el narrador que ens va contar aquesta història.

*̶  * ̶ * ̶ *

L’epítet d’”Havana xica” s’aplicà a Vilanova arran de la tornada massiva d’americanos, amb tot de conseqüències positives com la que se’n fa ressò Montserrat Esquerda (2020, p 261):

«”L’Havana xica i la Renaixença vilanovina”: som a la Rambla, aquest nou espai creat per la voluntat de modernitat d’uns quants americanos que volgueren invertir en el seu poble natal la fortuna que els havia somrigut».

Entre les hipòtesis explicatives del vocalisme vilanoví, ve a tomb de citar-ne una de molt poc convincent que vam sintetitzar així (2020, p 47-55):

«La hipòtesi dels Americanos. S’ha formulat una especulació de base històrica a partir del fet que, quan després de l’abolició l’any 1778 del monopoli del comerç entre Castella i Amèrica, Vilanova i la Geltrú va constituir-se en la base de l’exportació marítima dels productes del Penedès cap a les colònies americanes, en resultés una perspectiva de prosperitat que fou causa que molta de gent resolgués de “fer les Amèriques”. Enriquits o no, els que tornaven de Cuba i de la resta de les Antilles parlaven un castellà tancat (de timbre intermedi en les vocals mitjanes), i podria ser que comuniquessin a l’accent català de Vilanova i la Geltrú aquests timbres intermedis en les vocals es i os tòniques, encomanats a la resta de la població vilanovina des del prestigi adquirit per aquests retornats a partir de la nova posició social.»

Del calendari sexual dels gats, ens és referent la parèmia que recull el DCVB: «Gat miolador, gener a la porta».

Aquí ve a tomb, ara que tant se’n parla de les fake news, la notícia d’un rumor fals que recull l’historiador Alfred Vilanova (2022, p 75), arran de la pesta negra patida a Catalunya a l’època medieval:

«[La mort negra. La pesta] … es va estendre com la pólvora que els gats transmetien l’epidèmia. La població, atemorida per la pesta, airada contra els suposats responsables, organitzà batudes per exterminar-los. Va resultar que com més gats mataven, més pujava el nombre d’infectats. L’explicació era ben senzilla: els gats es mengen les rates; si baixa el nombre de gats, augmenta el de les rates, que eren les autèntiques transmissores de la pesta. Tot plegat, un fals rumor i uns falsos culpables.»

Precisament sobre d’aquesta qüestió, el lector m’haurà de perdonar la gosadia de l’autocitació de la llegenda “La professó de les rates”, inclosa al meu Llegendari camptarragoní.

Sort de vosaltres!

  • Mercè Foradada
  • Article aparegut a Eix diari el 18-11-2022

Mercè Foradada. Eix

Per a una ciutat com Vilanova i la Geltrú, acostumada a gaudir d’una premsa local de prestigi, el dissortat final del Diari de Vilanova l’any 2018, una publicació setmanal que amb variacions en la seva capçalera ens acompanyava des de mitjans del s. XIX, l’Eix Diari heu significat com una mena de continuïtat que, amb diferent format i suport, ha pal·liat la nostra orfenesa de premsa escrita.

Des de l’Eix Diari ens heu ofert un periodisme pròxim, de primera mà, amb informacions i opinions locals, diàries i puntuals, que ens arriben cada matí a la safata de correu. També, a través de les desprestigiades xarxes socials que deixen de ser-ne, de desprestigiades, quan, com en el vostre cas es fuig de les odioses fakes que ens bombardegen inclements.

I el balanç de la producció d’aquests deu anys és notabilíssim: més de 65.000 notícies publicades, prop de 12.000 articles d’opinió, 13.300 necrològiques i 11.000 anuncis oficials, a més d’un ampli repertori de vídeos sobre l’actualitat, la cultura, la gastronomia, la gastronomia, l’esport…

Amb tot, segons el meu parer, el vostre millor mèrit i guardó és l’audiència, que quan vau celebrar el cinquè aniversari es xifrava en uns 110.000 lectors, però que actualment, en el desè, es pot dir que s’ha doblat, i que en els moments més àlgids de la recent pandèmia va arribar a superar el 209.000 navegadors únics.

En aquesta celebració, i a tall molt personal, voldria fer un esment a tot el que m’heu aportat des de l’Eix Diari, a banda de l’enorme servei de gaudir diàriament o setmanalment dels vostres butlletins de notícies i de l’agenda comarcal. He pogut col·laborar amb vosaltres en alguns apartats relacionats amb la literatura i la cultura i gràcies a això he entrevistat a autors i autores locals i forans -Jen Díez, David Nel·lo, David Monteagudo, Sílvia Soler, Laia Aguilar, Maria Rosa Nogué, Almudena Grandes, Xavier Bosch, Toni Hill… -, i gaudir d’unes converses que he viscut com una oportunitat interessant i gratificant.

Sempre, sempre, m’he sentit acompanyada i gairebé mimada en la meva modesta però persistent carrera literària: cada cop que he tret un llibre nou, en les presentacions d’altres autors i autores, en qualsevol xerrada o conferència en què he participat, l’Eix Diari ha estat allà per difondre i informar sobre l’esdeveniment, de manera puntual i rigorosa. I, també sempre, he valorat molt notablement el tracte exquisit de tot l’equip. Tot i ser una plantilla reduïda, sembla que tingueu la potestat de multiplicar-vos i sempre us he trobat disposats a acudir allà on se us ha convocat o suggerit.

Col·laborar amb l’Eix Diari, tractar amb cadascú de vosaltres, ha estat sempre per a mi una experiència gratificant i estimulant. Heu estat una finestra i un altaveu que m’ha permès, dia a dia, i ja en són més de tres mil!, saber què passa a la meva ciutat i al territori i poder-m’hi comunicar puntualment.

Dieu que el punt d’inflexió dels deu anys de bona feina us aboca a nous i innovadors projectes: benvinguts siguin.

Gràcies, Eix Diari, enhorabona i per molts anys més tan profitosos i rics com els que ara compliu! 

Apunt a propòsit de la taula rodona Literatura i territori en el marc de la 1ª Mostra del llibre penedesenc

Algunes vegades als escriptors se’ns pregunta per les influències en la nostra escriptura que, segons Pascal Quignard, «és una veritable revolució humana».

La pregunta apunta a la relació dels escriptors totèmics que hem llegit i ens han inspirat. Però la pregunta també podria ser resposta, i sovint ho és, fent referència a l’entorn immediat, al paisatge, a la seva gent. No escapa a ningú la diferència entre un entorn urbà i un entorn rural, el paisatge de muntanya o de marina, una ciutat aglomerada o una masia entre vinyes. I a tot això, que són circumstàncies influents tant pel que fa a la sensibilitat com a l’intel·lecte de qui les rep, cal afegir-hi la cultura de fons que els llocs duen incorporada: els costums, les tradicions, la llengua i el tarannà col·lectiu que se’n deriva. I si encara volem anar més lluny en els exemples que per força han de ser reduïts en aquest apunt, encara afegiria la influència de la llum que il·lumina el paisatge, el vent que li proporciona oxigen, l’horitzó en el qual la nostra vista es regala l’ànima.

Tot aquest excurs és per fer avinent la forma com la literatura i el territori van lligats. No sempre, és clar, però quan la literatura i les peculiaritats del territori van lligades, reforcen la seva intensitat no només en el camp gramatical que li dona virtut lingüística, sinó que també reforcen i enriqueixen l’imaginari col·lectiu: aquell saber ocult que compartim pel fet d’haver nascut i viscut en un lloc, o d’haver-lo adoptat com a casa nostra, el lloc on fem créixer les nostres arrels. Perquè és la terra que assaona i conforma el nostre espai emotiu i intel·lectual. Aquest llegat subtil de paisatges i gent que ens proporcionen les llums i la ciència que conreem en el nostre interior constitueixen una bona matèria primera a l’hora de crear una obra literària personal, singular, i anoto aquí el que diu al respecte de la necessària singularitat el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell: «la globalització és mortal per a la diversitat natural de l’espècie humana».

I és que, al capdavall, què esperem quan llegim un llibre escrit per un anglès, un xinès o un gallec, posem per cas? Doncs més enllà de l’emoció que ens proporciona un poema, o del gaudi que experimentem en la lectura d’una bona història o de la reflexió a la qual ens invita un assaig d’idees, esperem trobar les particularitats de l’escriptor que a través de la configuració del seu món personal lligat al col·lectiu que transporta al seu interior es mostrarà en la singularitat, en la bellesa de la diferència, en els colors d’un espai determinat.

El Penedès històric comprèn diverses fesomies paisatgístiques les quals, sens dubte, influeixen en el caràcter dels habitants de cada lloc. La geografia no és neutra i aquesta és la seva riquesa: la varietat dins una unitat, com en les famílies. Aquesta varietat dins la unitat avui es posarà de relleu amb les intervencions dels ponents d’aquesta taula que hem anomenat Literatura i territori. Aquesta varietat creativa i de sentit en el camp de la literatura es posarà de manifest en dos eixos fonamentals:

Un: les iniciatives culturals que tot preservant el patrimoni dels referents literaris el projecten alhora que treballen per difondre la literatura de nou encuny que dona continuïtat al llegat rebut.

Dos: els autors que han escrit obres que reflecteixen una identitat diversa compartida com tenim el goig de comprovar en l’esplet de llibres que tenim a la vista.

És evident que ni idees ni arguments no s’esgotaran en aquesta trobada: una porta oberta a la reflexió i al desig de donar vida a un patrimoni cultural que estimem i volem llegar corregit allà on faci falta i augmentar en el sentit més noble i profitós, tant a nivell individual com col·lectiu, ja que els humans no ens sentim ser-ne plenament si no és en relació als altres. No en va hem escollit un nom ja mític que ens aproxima i inspira: «Col·lectiu Mir Geribert». Un nom, una marca que des que va començar a caminar identifica un col·lectiu d’escriptors que senten vivament i s’alimenten de la força tel·lúrica d’un territori: el penedesenc en sentit ampli que ens fa de casa física i aixopluc espiritual, per projectar-lo en les diverses formes literàries per a les que cadascú té el seu talent.

Vilanova i la Geltrú, 19-11-2022  

Tothom hi cap, a l’art


A la mar antiga s’hi troben les paraules voleiant, i jo només necessitava silenci per poder-les escoltar.

Tot feia l’efecte de ser molt fàcil, i ben dreta de cara a la mar, una ona d’escuma semblava que em volia parlar, quan de, sobte, un vent inoportú el meu barret va enlairar, i com estel sense fil, a l’horitzó va anar a parar…

No havien passat ni tres segons quan vet aquí que un “desert” es va ficar al meu ull, i jo, amb cara de circumstàncies, no parava de pensar que tothom hi cap, a l’art. Així doncs, amb tota la meva manya me les vaig empescar  per treure’m aquella sorra  i així poder continuar.

Llavors, però, un soroll molt peculiar de la mar es va deixar anar. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, per intentar d’esbrinar què era aquella cosa tan petita que surava força enllà. Però, com que les onades, amb el vent, no paraven de ballar i ballar, un mareig a la sorra vaig agafar.

Enmig de la confusió, em vaig despertar, tot veient a dues gambes, que em preguntaven: —Com estàs?.— Em vaig refregar els ulls, perquè dubtava del que  veia en aquell moment, i molt sorpresa, els hi vaig contestar:

—Estic bé, sóc la Lola, i tothom hi cap, a l’art.— 


—Hola Lola!, jo soc la Gamba de Palamós, i ella és la Gamba Vermella de Vilanova  i venim a fer un càsting per un recull de receptes de cuina que es farà a Baix de mar –va dir la Gamba de Palamós.

—Perdona gamba de segona, jo sóc la glamurosa Gamba Vermella de Vilanova i tu ets una gamba grossa i pàl·lida que ha de prendre moltes hores de sol, per agafar una mica de color i no entenc per què véns a fer el càsting… Sí, està clar, que no t’agafaran.—va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—Escolta, Gamba de la modernitat!, no et creguis una obra d’art per l’eternitat: només ets una gamba com les altres del nostra mar… —va dir la Gamba de Palamós.

—Em sembla que no t’has adonat que, vivim a la societat del consum, allà on l’estètica és el més important, i tu com ets grossa i pàl·lida a casa teva ja te’n pots anar, perquè en cap recepta hi sortiràs. —va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—No t’equivoquis, que sóc una gamba preciosa i de molt bon gust i el meu cos és ben vermellós. —va dir la Gamba de Palamós. 

Jo, per la meva banda, ja començava a fatigar-me d’aquestes dues gambes que no paraven de barallar-se, i només pensava que tothom hi cap, a l’art… Així que vaig intentar acabar aquesta història de la millor manera que sabia i era mitjançant la poesia.

Una joia és la bellesa,

que no entén

de talles, formes ni pureses.

Lola Rojas

“¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”

9 de novembre de 2022 (article aparegut a La Fura)

Per edat, i per lletraferida, recordo molts fragments de les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer, i aquests versos d’una rima mig oblidada em tornen puntualment cada any, al voltant de Tots Sants.

Encara que la nostra societat, consumista, accelerada, hedonista…. sembla que viu força d’esquena al culte i a la litúrgia de la mort, que tantes altres cultures preserven amb un accent molt més viu –recordo la novel·la d’Enrique de Hériz, Mentira, on un personatge central era una arqueòloga especialista en el tractament de la mort a diverses cultures aborígens que ens mostrava un ampli ventall de maneres d’acomiadar, o no, els morts–, conserva la tradició de la visita al cementiri el dia de Tots Sants, un cop complert el ritual, bastant més popular però amenaçat per altres celebracions foranes, d’afartar-se de les castanyes, els panellets i el vi dolç de la castanyada.

Una tradició, per cert, que també es va perdent, perquè l’1 de novembre, als cementiris, hi va més gent que en un dia qualsevol, però molta menys que hi anava anys enrere. Segurament, a mesura que les creences transcendentalistes van perdent vigor, que cada cop som més descreguts i tendim a pensar que els que han marxat ja no hi són, ni al cementiri ni enlloc, ens anem convencent que és una pèrdua de temps emprar part d’un dia festiu en una visita al cementiri.

Tanmateix, els morts segueixen amb nosaltres. Aquells a qui hem conegut i estimat resten més o menys amagats, no només en la nostra sang i en alguns trets genètics, si es tracta de parents, sinó en multitud de records i en alguns objectes i paratges. Apareixen associats a detalls del nostre dia a dia de manera traïdora i impensada. Formen part del nostre imaginari i de la nostra història i ens surten al pas, a voltes per fer-nos somriure, a voltes per neguitejar-nos o fer-nos desitjar poder fer anar la moviola.

Per això jo encara vaig al cementiri. Els meus morts més propers, els pares, són molt presents en la meva vida, sobretot ara, que m’he fet gran i els puc comprendre millor. Sobretot ara que, cada cop més, enyoro la memòria irrecuperable que es van endur. Allò de la biblioteca que es crema cada vegada que mor un vell. Aquell “Això segur que el papà o la mamà ho sabrien”, o aquell “Com xalarien si haguessin pogut arribar a veure això altre”.

I sé perfectament que al cementiri no els trobaré, que em quedaré palplantada amb les flors blanques de cada any i que no hi haurà més que un decebedor monòleg, davant d’unes inscripcions mudes i fredes que no tenen res a veure amb els éssers que van ser, i que només em recorden quants anys han passat.

Però hi vaig i hi continuaré anant. És allà on els vaig deixar per últim cop i, almenys un dia a l’any, vull fer-los uns minuts de companyia. Per allò que no se sentin sols del tot, com deia en Bécquer.

Article sobre Mir Geribert

El setmanari La Fura ha publicat aquest article sobre la figura de Mir Geribert com a tema de la setmana (30 de setembre de 2022). Com que ens ha semblat interessant, us el compartim.

Enguany se celebra l’Any Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’Ajuntament d’Olèrdola amb el suport d’un grup promotor i la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre altres. L’objectiu de la commemoració és donar a conèixer un dels personatges més importants del Penedès històric: Mir Geribert, noble i senyor d’Olèrdola i de diversos castells de la Marca de Barcelona durant el segle XI, que va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I en una pugna que es va allargar vint anys.

En aquest Tema de la Setmana revisarem el context històric del moment, a cavall dels segles X i XI, veurem com el feudalisme s’anava obrint camí i com la zona del Penedès era un territori fronterer entre cristians i sarraïns. Tot plegat ens servirà per conèixer i entendre millor aquest personatge gairebé mític que fou Mir Geribert i que es va autoproclamar príncep d’Olèrdola.