Mercè Foradada
Acabem un any que ha estat angoixant i difícil per a tothom, i dramàtics per a alguns altres. I ja en van dos.
I ara, que ha arribat aquesta data simbòlica del Cap d’Any, ens tornem ximples desitjant i desitjant-nos un any millor.
N’hi haurà prou amb empassar compulsivament dotze grams de raïm i brindar amb cava per aconseguir-ho? Em temo que no.
Fa un parell de dies vaig veure una pel·lícula nord-americana que està en boca de molta gent: No miris cap amunt. Llarga, una mica pesada i al meu parer excessivament paròdica i histriònica, però que, tanmateix, diu coses. Podríem dir que fa una radiografia esperpèntica de molts dels problemes que ens estan fent la vida tan esquerpa. Per a alguns més que per als altres, repeteixo.
S’hi caricaturitzen molts dels vicis i pecats amb què podem identificar els nostres dies: davant de la imminència de l’impacte d’un meteorit que anorrearà la Terra, topem amb la negativa dels polítics a afrontar crisis que poden perjudicar els seus interessos electorals, amb la manipulació, també partidista, dels mitjans, amb l’enfrontament entre els científics impotents, amb la cobdícia dels magnats de la tecnologia, centrats en el seu profit econòmic i, per obra de tots, amb la teranyina per desorientar el personal i empènyer-lo a negar el perill terminal i a mirar el terra, només a un pam dels seus nassos.
Diuen que, quan es va anunciar el rodatge de la pel·lícula, el febrer del 2020, la metàfora del meteorit apuntava a la crisi climàtica, però aviat la pandèmia del Covid, aquesta pesta del s. XXI, va arribar per engreixar la metàfora.
Als minuts finals del metratge, quan per als homes i les dones del carrer ja no els serveix el recurs de mirar en terra, un personatge anònim lamenta en veu baixa, gairebé per a ell mateix: Ho teníem tot, una frase que té ressonàncies ben diverses, i que resumeix amb contundència el sentir de molts de nosaltres.
Ben cert que en el nostre món pre-pandèmia hi havia injustícies, manca de llibertats, abusos de poder, guerres, pobresa, violència, fam, insolidaritat, soledat… Emmalaltíem i ens moríem, ja abans del 2020, però per a molts de nosaltres – i aquí cal repetir allò que per a alguns més que per als altres – hi havia un dia a dia ple de moments càlids, de costums i pràctiques que consideràvem normals i que, potser per això, no valoràvem gaire: podíem passejar amb la cara a l’aire i els llavis pintats, si així ho volíem, podíem seure a prendre el sol en una terrassa encara que estigués a petar, podíem viatjar allà on el destí ens cridés sense demostrar res, podíem anar a presentacions de llibres, al cinema, al teatre, encara que estiguessin de gom a gom i sense reservar-ho setmanes abans, podíem anar al metge quan ho consideràvem oportú, sense cues ni cites prèvies, si algú al nostre costat tossia o esternudava pensàvem “Pobre home, quina galipàndria que porta”, però no el miràvem amb malfiança, podíem organitzar o assistir a dinars i sopars amb les famílies o els amics, en taules llarguíssimes i compartir menges i begudes, parlant i rient a crits … i sobretot podíem petonejar els néts, mentre es deixaven , veure, abraçar i xerrar amb els fills sense el rau-rau d’estar-los i estar-nos posant en perill, estrènyer els amics que patien o ens emocionaven, no fugir de la proximitat de l’altre com si tots plegats estiguéssim empestats… Suposo que tot això, que no sabíem com n’era, de preuat, és el tot que teníem i ara lamentem haver perdut.
I això mateix és el que ara voldríem recuperar i que ens desitgem per a l’any que comença, i el que hauríem d’agrair i gaudir amb plena consciència, si tenim la sort i l’encert de coordinar-nos per destruir els meteorits.
Mentre tant, quedem-nos amb les paraules de qui, malgrat haver transitat llargament pel dolor, va saber cantar a l’esperança: Y es que cuando el mundo está en crisis y el horizonte que la inteligencia otea aparece ennegrecido de inminentes problemas; cuando la razón estéril se retira, reseca de luchar sin resultado, y la sensibilidad quebrada sólo recoge el fragmento, el detalle, nos queda sólo una vía de esperanza: el sentimiento, el amor, que, repitiendo el milagro, vuelva a crear el mundo. MARIA ZAMBRANO