Algunes vegades als escriptors se’ns pregunta per les influències en la nostra escriptura que, segons Pascal Quignard, «és una veritable revolució humana».
La pregunta apunta a la relació dels escriptors totèmics que hem llegit i ens han inspirat. Però la pregunta també podria ser resposta, i sovint ho és, fent referència a l’entorn immediat, al paisatge, a la seva gent. No escapa a ningú la diferència entre un entorn urbà i un entorn rural, el paisatge de muntanya o de marina, una ciutat aglomerada o una masia entre vinyes. I a tot això, que són circumstàncies influents tant pel que fa a la sensibilitat com a l’intel·lecte de qui les rep, cal afegir-hi la cultura de fons que els llocs duen incorporada: els costums, les tradicions, la llengua i el tarannà col·lectiu que se’n deriva. I si encara volem anar més lluny en els exemples que per força han de ser reduïts en aquest apunt, encara afegiria la influència de la llum que il·lumina el paisatge, el vent que li proporciona oxigen, l’horitzó en el qual la nostra vista es regala l’ànima.
Tot aquest excurs és per fer avinent la forma com la literatura i el territori van lligats. No sempre, és clar, però quan la literatura i les peculiaritats del territori van lligades, reforcen la seva intensitat no només en el camp gramatical que li dona virtut lingüística, sinó que també reforcen i enriqueixen l’imaginari col·lectiu: aquell saber ocult que compartim pel fet d’haver nascut i viscut en un lloc, o d’haver-lo adoptat com a casa nostra, el lloc on fem créixer les nostres arrels. Perquè és la terra que assaona i conforma el nostre espai emotiu i intel·lectual. Aquest llegat subtil de paisatges i gent que ens proporcionen les llums i la ciència que conreem en el nostre interior constitueixen una bona matèria primera a l’hora de crear una obra literària personal, singular, i anoto aquí el que diu al respecte de la necessària singularitat el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell: «la globalització és mortal per a la diversitat natural de l’espècie humana».
I és que, al capdavall, què esperem quan llegim un llibre escrit per un anglès, un xinès o un gallec, posem per cas? Doncs més enllà de l’emoció que ens proporciona un poema, o del gaudi que experimentem en la lectura d’una bona història o de la reflexió a la qual ens invita un assaig d’idees, esperem trobar les particularitats de l’escriptor que a través de la configuració del seu món personal lligat al col·lectiu que transporta al seu interior es mostrarà en la singularitat, en la bellesa de la diferència, en els colors d’un espai determinat.
El Penedès històric comprèn diverses fesomies paisatgístiques les quals, sens dubte, influeixen en el caràcter dels habitants de cada lloc. La geografia no és neutra i aquesta és la seva riquesa: la varietat dins una unitat, com en les famílies. Aquesta varietat dins la unitat avui es posarà de relleu amb les intervencions dels ponents d’aquesta taula que hem anomenat Literatura i territori. Aquesta varietat creativa i de sentit en el camp de la literatura es posarà de manifest en dos eixos fonamentals:
Un: les iniciatives culturals que tot preservant el patrimoni dels referents literaris el projecten alhora que treballen per difondre la literatura de nou encuny que dona continuïtat al llegat rebut.
Dos: els autors que han escrit obres que reflecteixen una identitat diversa compartida com tenim el goig de comprovar en l’esplet de llibres que tenim a la vista.
És evident que ni idees ni arguments no s’esgotaran en aquesta trobada: una porta oberta a la reflexió i al desig de donar vida a un patrimoni cultural que estimem i volem llegar corregit allà on faci falta i augmentar en el sentit més noble i profitós, tant a nivell individual com col·lectiu, ja que els humans no ens sentim ser-ne plenament si no és en relació als altres. No en va hem escollit un nom ja mític que ens aproxima i inspira: «Col·lectiu Mir Geribert». Un nom, una marca que des que va començar a caminar identifica un col·lectiu d’escriptors que senten vivament i s’alimenten de la força tel·lúrica d’un territori: el penedesenc en sentit ampli que ens fa de casa física i aixopluc espiritual, per projectar-lo en les diverses formes literàries per a les que cadascú té el seu talent.
Vilanova i la Geltrú, 19-11-2022
Celebro aquest text tan ben escrit per la Teresa, que sap d’interiors espirituals i d’exteriors que hi conflueixen. Tanmateix, la realitat exterior que ens han llegat els qui han contribuït – de forma interessada o inconscient- a degradar els nostres paisatges i ciutats és intolerable i no té perdó, i ara més que mai una de les missions dels qui ens dediquem al noble art de l’escriptura és denunciar aquesta situació de degradació, que s’afegeix a la general de l’angoixa climàtica.