A la mar antiga s’hi troben les paraules voleiant, i jo només necessitava silenci per poder-les escoltar.
Tot feia l’efecte de ser molt fàcil, i ben dreta de cara a la mar, una ona d’escuma semblava que em volia parlar, quan de, sobte, un vent inoportú el meu barret va enlairar, i com estel sense fil, a l’horitzó va anar a parar…
No havien passat ni tres segons quan vet aquí que un “desert” es va ficar al meu ull, i jo, amb cara de circumstàncies, no parava de pensar que tothom hi cap, a l’art. Així doncs, amb tota la meva manya me les vaig empescar per treure’m aquella sorra i així poder continuar.
Llavors, però, un soroll molt peculiar de la mar es va deixar anar. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, per intentar d’esbrinar què era aquella cosa tan petita que surava força enllà. Però, com que les onades, amb el vent, no paraven de ballar i ballar, un mareig a la sorra vaig agafar.
Enmig de la confusió, em vaig despertar, tot veient a dues gambes, que em preguntaven: —Com estàs?.— Em vaig refregar els ulls, perquè dubtava del que veia en aquell moment, i molt sorpresa, els hi vaig contestar:
—Estic bé, sóc la Lola, i tothom hi cap, a l’art.—
—Hola Lola!, jo soc la Gamba de Palamós, i ella és la Gamba Vermella de Vilanova i venim a fer un càsting per un recull de receptes de cuina que es farà a Baix de mar –va dir la Gamba de Palamós.
—Perdona gamba de segona, jo sóc la glamurosa Gamba Vermella de Vilanova i tu ets una gamba grossa i pàl·lida que ha de prendre moltes hores de sol, per agafar una mica de color i no entenc per què véns a fer el càsting… Sí, està clar, que no t’agafaran.—va dir la Gamba Vermella de Vilanova.
—Escolta, Gamba de la modernitat!, no et creguis una obra d’art per l’eternitat: només ets una gamba com les altres del nostra mar… —va dir la Gamba de Palamós.
—Em sembla que no t’has adonat que, vivim a la societat del consum, allà on l’estètica és el més important, i tu com ets grossa i pàl·lida a casa teva ja te’n pots anar, perquè en cap recepta hi sortiràs. —va dir la Gamba Vermella de Vilanova.
—No t’equivoquis, que sóc una gamba preciosa i de molt bon gust i el meu cos és ben vermellós. —va dir la Gamba de Palamós.
Jo, per la meva banda, ja començava a fatigar-me d’aquestes dues gambes que no paraven de barallar-se, i només pensava que tothom hi cap, a l’art… Així que vaig intentar acabar aquesta història de la millor manera que sabia i era mitjançant la poesia.
Una joia és la bellesa,
que no entén
de talles, formes ni pureses.
Lola Rojas