Per primera vegada, el Col·lectiu Mir Geribert participa com a tal en un dels espectacles del Festival EVA. Ho fa en el “Clàssic al castell” al costat de l’Associació Castell de Subirats i els lectors/res EVA354. En l’acte, es llegiran diferents fragments d’obres de membres del col·lectiu bé sigui a través de les veus dels seus autors o dels membres voluntaris de lectors i lectores EVA354.
Per a qui no hi hagi pogut assistir, us deixem aquí l’enllaç a tots els textos que s’hi han llegit.
Teresa Costa-Gramunt
Amb la visió de les fotografies de Laura Rosselló, i acompanyada de la lectura dels textos de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), acabo de ‘visitar’ Mallorca a través del llibre Paradisos suportables. Cases d’escriptors a Mallorca (Viena Edicions).
S’ha dit, i és cert, que Mallorca és un paradís. I perquè no és un paradís excessiu, aclaparador, que aixafa, sinó que és un espai de bellesa serena i inspiradora, es pot dir que Mallorca és un paradís suportable. «Si pots suportar-lo, Mallorca és el paradís», li va dir l’escriptora nord-americana Gertrude Stein a Robert Graves. El poeta i novel·lista britànic buscava un lloc on retirar-se després de la Primera Guerra Mundial i per consell de Gertrude Stein va triar Deià, on va escriure la seva extensa obra narrativa, poètica i assagística. La casa de Deià de Robert Graves és una de les cases d’escriptors de les quals Sebastià Portell dona referència a través d’un relat que convida a visitar-la.
El llibre de les cases dels escriptors a Mallorca, si bé no tots són mallorquins sinó que hi han viscut o han visitat l’illa, s’obre amb l’estada de dos mesos d’hivern de l’escriptora George Sand a la cartoixa de Valldemossa en companyia dels seus fills i el seu amant d’aleshores, el pianista i compositor Frédéric Chopin. Fruit d’aquesta estada, George Sand va escriure un dels llibres més reeditats de l’autora: Un hivern a Mallorca. No va agradar a la gent de l’illa, van trobar esbiaixada en negatiu la seva percepció dels mallorquins.
Tot seguit trobem descrita la casa del poeta Joan Alcover, a Palma, actualment la seu de l’Obra Cultural Balear. Es conserven alguns espais de la casa que en la seva època d’esplendor rebia en els seus salons i jardí el bo i millor de la societat literària. Encara que el jardí ara sigui una pàl·lida imatge del que havia estat dècades enrere, els visitants poden recordar, com en la nostra visita vam recordar, la famosa quarteta: «Faune mutilat,/ brollador eixut,/jardí desolat/ de ma joventut…».
La finca de la Llapassa, la possessió, com en diuen a Mallorca de les cases pairals, és el retir i paisatge de la poeta Maria Antònia Salvà. La mateixa Salvà deia que la casa no té res d’especial i, no obstant això, Sebastià Portell anota el que pot ser el més essencial dels llocs: «Una casa també pot ser els llibres que ens ha fet escriure», potser evocant l’habitació pròpia de Virginia Woolf. Si ens sentim cridats a visitar aquesta casa no ho podrem fer si no és des de fora: els actuals propietaris de la casa no accepten visites. Sempre podrem, però, contemplar l’entorn que va inspirar els versos que el descriuen. «Les persones passen, però els llocs perviuen», escriu Portell, i més si una poeta de la qualitat de Maria Antònia Salvà el mitifica.
No podia faltar el paradís perdut que és la casa de l’escriptor Llorenç Villalonga a Binissalem. Entrar-hi és endinsar-se en una atmosfera que trasllada al visitant a una època que ja no existeix, però que té una gran força visual i narrativa que ens serveix de marc, d’escenari de les novel·les del seu autor. La Mallorca que Villalonga descriu en les seves obres s’ha esvaït amb el turisme. Com va dir Vidal Alcover, l’ambient particular que Villalonga retrata en les seves novel·les no és el d’un senyor pagès, un gentleman farmer, sinó el d’un ciutadà casat amb una senyora de la pagesia. Amb mirada aguda, Llorenç Villalonga s’ho mira tot des de fora i n’escriu el testimoni com un notari afortunat per l’acció de les muses.
Quan Sebastià Portell escrivia el llibre, la casa del poeta Blai Bonet, a Santanyí, estava en obres. Nosaltres hi vam ser fa molts anys, a Santanyí, per visitar Blai Bonet, que es va fer fonedís, tot i que l’amic Biel Mesquida havia concertat l’entrevista per telèfon. Aquell dia no devia tenir ganes de rebre ningú. Vam contemplar la casa des de fora una mica decebuts. Així, doncs, no vam veure ni seure al voltant de la taula camilla, aquest moble tan citat pels visitants del poeta.
Paradisos suportables, de Sebastià Portell, es clou amb els espais habitats per l’escriptora contemporània Antònia Vicens, nascuda a Santanyí, que ha viscut a Cala d’Or, a Barcelona, a Palma i a Santanyí sempre. És l’única escriptora viva, si bé, com diu Portell, és ja una escriptora clàssica. La seva escriptura moderna i vibrant ocupa un lloc d’honor en el nostre imaginari col·lectiu.
El 3 de Vuit, Cuc a enraonar, 14 d’abril de 2023
Ramon Marrugat Cuyàs
Els rebosts han tingut la setmana passada dues aportacions tradicionals: les fulles de llorer beneïdes el diumenge de Rams i la farigola collida el matí del Divendres Sant, i per això la poetitzava pel vilafranquí Antoni Massanell: «La farigola ha florit, | que s’acosta el sant divendres.»
Amb la primavera s’enceta la provisió anual d’herbes remeieres, si bé de moltes, encara que en coneguem el nom, no som capaços d’identificar-les ni, molt menys, de saber on trobar-les i això que n’hi ha, com el te de roca, que és molt abundós a les esquerdes rocoses del Garraf i que, d’un lloc on n’hi ha, Massanell en va deixar constància: «A la font de Sant Llorenç | cullo te de roca».
La nostra generació encara va saber d’aquelles parelles de dones que baixaven a peu del Pirineu carregades de feixos d’herbes, comercialitzats a la manera dels baladrers. Eren les trementinaires, anomenades així perquè portaven la preuada trementina, aquella resina groguenca de pi, imprescindible per a tants d’ungüents curatius.
Sovint, gràcies a elles, hom elaborava receptes com les d’aquell esperit de les sis herbes que glossava Pere Sadurní amb fórmula recollida a Ribes: «A parts iguals: romaní, farigola, ruda, orenga, menta i espígol, un litre d’esperit de vi al sol i serena durant un parell de mesos. Era un excel·lent esperit de fregues que feia miracles als llomats».
Poc o molt, espígol, fonoll, matafaluga, menta, colitxos, lletsó, orenga, romaní… a més de remeieres, han estat complement aromàtic o de recurs alimentari; fins i tot és ben considerada la pudenta ruda: «Si hi ha ruda al balcó, no hi entra el doctor»; «Qui té ruda, Déu l’ajuda» …
Com era d’esperar, la convivència ha generat un anostrament dels parlants penedesencs, sigui a partir de variacions fonètiques: cagamutxo ‘cagamuja’; escarxot ‘card’; fanigola ‘farigola’; poniol ‘poliol’; vidauba ‘vidalba’… sigui amb denominació pròpia: ballarins ‘fumària’; cul de porc ‘llengua de bou’; enganxadones, ‘florivia’; herba de plata ‘arracades’; herba de Sant Antoni ‘herba sanguinària’; orella d’os ‘borratja’…
Ja sabem que, tot i que s’hi associïn, n’hi ha que no son herbes, com la marialluïsa, arbust conreat als jardins, ni l’eucaliptus, aquell imponent arbre també anomenat de la salut, que ens proporciona les fulles tan recomanades per a les afeccions respiratòries.
Un cas a part és l’àrnica, una planta que creix en una altitud que aquí no tenim i que, en ser un nom tan conegut, l’hem acabat aplicant al gravit, que també te efectes curatius.
En motiu de la Diada de Sant Jordi, el Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, ha organitzat la XII Lectura compartida i encadenada de poesia, en homenatge a la poesia i a Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833). L’acte ha comptat amb la presentació del Col·lectiu Mir Geribert, l’actuació del duo Delight, lectures poètiques i un aperitiu vermut, als jardins de la Masia d’en Cabanyes. La Biblioteca Armand Cardona va posar a disposició una selecció de llibres per l’ocasió. La periodista Laura Marín va conduir l’acte.
La presentació del Col·lectiu Mir Geribert va anar a càrrec de Bienve Moya, Mercè Foradada i Blanca Deusdad. Més membres del col·lectiu varen participar a l’acte:, Teresa Costa-Gramunt, Lola Rojas, Xavier Vernetta, Xavier Hernàndez, Miquel Cartró, Rosa Maria Prat i Maria Rosa Nogué.
L’activitat era oberta a la participació ciutadana, amb lectura lliure i voluntària, on la paraula, la poesia, va ser la protagonista. Es van llegir creacions pròpies o d’altres autories i, de manera especial, es van recitar poemes de Manuel de Cabanyes. Destaquem la selecció poètica de Teresa Costa-Gramunt de poemes dedicats a Manuel de Cabanyes.
L’actuació musical va anar a càrrec del duo Delight, format per Naima Ventura i María del Río, docents de piano i cant respectivament l’escola de música Musicàrea de Vilanova i la Geltrú. El vermut va comptar amb la col·laboració de Coquo Càtering i Celler de Viticultors del Garraf.
Enllaç: https://masiadencabanyes.cat/
María Rodríguez Sandía
(premiat al concurs “És la tribu la que educa”, abril 2022)
El silenci era present, dens, conseqüent en un dia com aquell. Incòmode, com incòmoda era la meva sensació. Plantada al bell mig de l’estudi. La seva cambra favorita, on hi passava les hores mortes. Mortes. Morta, una paraula carent de bellesa, en la forma i en el so. Buida, tan sols salvada per l’espetec de la T que insinua un desig de protagonisme i que et desperta de cop obrint-te en canal amb tanta intenció que no goses ni respirar del mal que fa ser conscient del pes i el significat real del mot. Una paraula que passaria inadvertida a uns ulls apàtics, o atrafegats en trobar la bellesa formal sense esforç ni escolta. No pas als ulls de la mare. S’ha endut amb ella tantes paraules cercades amb interès i determinació, amb la voluntat d’aprendre, sempre. Aprendre de gran el que no va poder de jove. Somric emocionada amb els ulls adolorits de tant plorar. Ja no puc mirar-la més als seus ulls curiosos i atents. Inspiro lentament per evitar l’ofec que sento al pit. Veig el diccionari a sobre la tauleta de caoba on la mare creava el seu món cada dia amb les paraules noves que hi trobava. Un llibre massa pesat per a les seves mans darrerament, amb papers de colors diferents pertot, amb anotacions als marges en llapis. Un llibre fet servir, viscut, com la mare. M’atanso a poc a poc a la tauleta i agafo el diccionari atrotinat. L’abraço amb força, amb el deler d’extreure’n fins a la darrera energia residual de la dona que em va ensenyar a valorar qualsevol oportunitat de saber. Em venç l’emoció i el desconsol em desploma a la butaca que guarda la seva olor. Cau un llibre del prestatge. No pateixis mare, no deixaré mai l’aventura d’aprendre.
Autor: Fèlix Ruiz Gorrindo Editorial: Onix Editor
Data publicació: 2021
Textos extrets del relat «Terra i llengua boniques»
Text 1:
Les valls i muntanyes de la Cerdanya són una preciositat, així com els seus pobles, entre els quals hi ha Err, Puigcerdà, Alp, Bellver de Cerdanya, Eyne, Enveitg, Das, Ger, Llo, Estavar, Saillagouse, Dorres, Valcebollère, Lles, Llívia, Les Angles i Font-Romeu, entre d’altres. Fuzz també té especial pre- dilecció per aquestes contrades, i no és estrany veure’l passejar assossegadament per Err, Llo o Dorres. O banyar-se plàcidament a les aigües termals de Llo o de Dorres. En una ocasió va decidir pujar al Puigmal a l’hivern, pel costat francès, utilitzant raquetes per a caminar sobre la neu. Quan a prop de coronar el cim, va veure la silueta d’una persona, que també pujava cap al cim. Semblava un ancià. Molt ancià, amb una llarga barba blanca.
—Caram! Però si ets en Leovigild! —va exclamar amb alegria Fuzz.
L’ancià es va girar, arrufant les celles.
—No te’n recordes, de mi? Sóc en Fuzz, que ens vam conèixer fa un cert temps, debatent amb una
dona gran.
—Sí, me’n recordo, estimat gat —va dir Leovigild, assossegadament—. Debatent amb l’anciana
Marcelina, que deia unes frases plenes de cursileries i bestieses. Impossible oblidar-ho.
—I què fas per aquí, pel Puigmal, en ple hivern, amb tanta neu? —va preguntar Fuzz.
—Doncs ja saps, buscant el punyeter arca d’or pur —va dir Leovigild en un to cansat—. Que fa
més de 500 anys que busco un punyeter arca d’or pur per tot el món, que, suposadament, eliminarà el patiment de les persones. O això em va dir el savi més savi del món, en Jasobam. Que, si volia elimi – nar totes les tristeses del món, havia de trobar una arca que era tot d’or pur. I que ningú sabia on era, aquest arca, i que hauria de buscar fins a trobar-la, cosa que no em seria fàcil. I que potser trigaria for- ça a trobar-la.
—Sí, ja ho recordo. Caram amb aquest arca d’or pur. I caram amb el savi aquest, en Jasobam.
—Sí, sí. Caram amb el savi Jasobam. Si no trobo aviat l’arca, crec que aniré a fer-li una visita, a aquest savi. I li donaré més cops que a una estora, que no li deixaré cap dent sana. Li quedaran menys dents que a un pioc salvatge —va dir Leovigild, irat. Llavors va mirar al cel, mentre s’ajustava el coll de l’abric—. Sembla que està empitjorant el temps, oi?
—Doncs sí. Aquí, al Pirineu, de vegades la climatologia canvia de forma brusca —va dir Fuzz, en un to solemne, mentre s’ajustava l’abric—. S’acosta una forta borrasca. Cal que ens afanyem a coronar el Puigmal i baixar el més aviat possible.
I van pujar al cim, però un cop allà el temps havia empitjorat molt. El cel estava completament gris, i bufava un molt fort vent, acompanyat de neu, que volava horitzontalment a una inusitada velocitat. La visibilitat era nul·la.
—La mare que va parir! Quina tempesta de neu! Si no es veu res! —va dir Leovigild—. Estem ben fotuts.
I Fuzz i Leovigild van baixar lentament, amb molta dificultat, durant uns deu minuts.
1
—És impossible seguir així. La visibilitat és nul·la. I ens podem perdre o ens podem estimbar —va dir Leovigild.
—És cert. No podem seguir. Aprofitant que aquí hi ha una zona relativament plana amb un talús en un costat, hem de construir un refugi per protegir-nos de la tempesta.
—Hi estic d’acord. Construirem un iglú. I no ho farem a l’estil esquimal. Ho farem a força d’acu- mular i anar compactant neu, que després anirem buidant per dins.
I així ho van fer. Amb gran tenacitat Fuzz i Leovigild van construir un iglú, dins el qual van quedar protegits de la tempesta. Estaven tan cansats, que al cap d’una estona tots dos es van quedar adormits dins de l’iglú, mentre fora bramava la descomunal tempesta de vent i neu. Passades unes cinc hores, Fuzz es va despertar. No se sentia res. Hi havia un silenci total. Fuzz va apartar la motxilla amb la qual tapaven la petita entrada de l’iglú i va treure el cap a l’exterior. La tempesta havia cessat i es veia el cel nocturn, ple de miríades de dringadissos estels. Era un espectacle meravellós. Fuzz va sentir una enor- me pau interior davant d’aquesta esplèndida visió. Va pensar que aquell extraordinari cel, d’un negre total, sense concessions, i ple d’estels, li recordava el cel nocturn al poble de Santa Marina, a la vall del Jubera, a la Rioja, a 1.200 m d’altitud. L’endemà, amb climatologia acceptable, Fuzz i Leovigild van baixar sense dificultat del Puigmal, veient al llarg del seu recorregut grups de muflons (Ovis orien- talis musimon) i d’isards (Rupicapra rupicapra). I van arribar fins al poble d’Err, a França, on es van acomiadar.
—Que et vagi molt bé la recerca de l’arca d’or —va dir Fuzz.
—Gràcies. I tu, cap on aniràs ara?
—Doncs estava pensant que em ve de gust recórrer les serralades del Sistema Mediterrani Català. —Ah, molt bona elecció. Jo ja ho he recorregut i és molt bonic. Tot i que no hi ha cap arca d’or.
Text 2:
Les conques internes de Catalunya es divideixen habitualment a partir dels rius que neixen als Pirineus i dels que ho fan a les Serralades Costaner Catalanes. Les conques que conformen l’eix Pi- rineus-Mediterrània corresponen als rius Llobregat, Ter, Fluvià, Muga i Tec (que flueix cap al Rose- lló). Aquestes conques s’estenen per una àrea de 9.622 km2. Les conques restants, seguint l’anome- nat eix Mediterrani, pertanyen a rius que neixen tant a la Serralada Litoral i la Prelitoral com a la Plana de l’Empordà, i abasten 6.890 km2. Els rius més importants són (de nord a sud) el Daró, la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí i la Sénia.
La més petita de les conques catalanes, la del riu Garona, discorre majoritàriament per la Vall d’Aran. Rep aigües de nombrosos rius i barrancs que baixen pels vessants de les muntanyes de la vall, i dins el territori català els seus afluents més llargs són el riu Unhòla, el riu Nere i el riu de Var- radòs.
Al territori hi ha pocs llacs importants. La majoria es troben al Pirineu català en forma de petites llacunes o estanys, originats per antics circs glacials. D’aquests, són famosos els del Parc Nacional d’Aigüestortes i Llac de Sant Maurici, tot i que el més gran de tots és el Llac de Banyoles, d’origen càrstic. Fa bastants anys, Fuzz va anar amb els seus amics, el nudibranqui Bartolo i el cuc Wurm, al Parc Nacional d’Aigüestortes. I una vegada que estaven contemplant, extasiats, el preciós llac de Sant Maurici, van decidir, així de cop i volta, pujar al Pic de Peguera, de 2.983 m d’altitud. I cap allà van anar, decidits. Quan eren aproximadament a la meitat de l’ascensió, va dir Bartolo:
—No sé, jo, si ha estat una bona idea, pujar al Peguera. Penseu que sóc un nudibraqui. Un nudi- branqui que, a més, neda noruegament sense farigola.
2
—Va, no siguis rondinaire, Bartolo. Que, a més, vas dins d’una palangana verda amb 20 cm d’aigua on pots nedar noruegament sense farigola —va dir Fuzz.
—Sí que sóc a una palangana amb una mica d’aigua. Però, entre que la palangana és petita, que hi ha poca aigua i que la pujada al cim té molta pendent, no hi ha manera de nedar noruegament sense farigola.
—No et queixis tant, Bartolo —va dir Wurm pausadament—. Mira’m a mi. Sóc un cuc, no tinc braços ni cames i no em queixo.
—Tampoc jo tinc braços ni cames. Què t’has pensat? —va contestar Bartolo, una mica esquerp.
—Bé… Que hagi pau —va dir Fuzz en to conciliador—. Pugem amb calma fins al cim i després decidirem un altre lloc on anar. Et sembla bé, Bartolo?
—Em sembla genial. Proposo que, després de coronar el Peguera, anem a la costa, que començo a estar cansat de tanta muntanya i anhelo el mar, el meu medi natural —va dir Bartolo, el nudibran- qui, amb un ampli somriure.
I així ho van fer: després d’ascendir al cim del pic de Peguera, es van dirigir a la costa.
La costa catalana té 754,8 km de longitud i tendeix a ser rectilínia i sense grans accidents. Els únics accidents marítims els configura el contacte dels Pirineus amb el mar, formant el Cap de Creus, al costat del qual es troba el Golf de Roses. Posteriorment i fins a Blanes apareix la Costa Brava, caracteritzada per penya-segats de petita altura i cales amagades, tot plegat de singular belle- sa. Després segueix la llarga línia de platges del Maresme, en paral·lel a la Serralada Litoral, i que només es talla en els diversos ports comercials i pesquers. La costa de Barcelona es caracteritza per platges artificials i un gran port comercial que s’estén al llarg de més de nou quilòmetres. La part sud del port es va desenvolupar sobre la plana del delta del Llobregat, que després del port dibuixa una línia suau de costa d’una mica més de 18 km. Després, l’agrest i bell massís del Garraf articula les costes en destacables penya-segats, i fins després de Sitges la costa no torna a ser rectilínia (amb l’ excepció, de nou, de nombrosos ports) i s’orienta cap al sud, fins a l’alçada del port de Tarragona. Aquest és el segon port de Catalunya i s’estén més de cinc quilòmetres, abans d’entrar al cap de Sa- lou. Les platges d’aquesta zona duen el nom de Costa Daurada en el seu vessant turístic. Cap al sud la costa és de nou suau, i es caracteritza per una menor ocupació humana. L’últim gran accident ge- ogràfic el determinen el Golf de Sant Jordi i les terres baixes del delta de l’Ebre, on hi ha illes i pe- nínsules, com ara les de la Punta del Fangar al nord i, al sud, la Banya, que queda unida al delta per la platja del Trabucador. La sorra de les platges catalanes és generalment daurada, i amb certa ten- dència a ser granulosa al nord i més fina al sud.
Fuzz, Wurm i especialment Bartolo van gaudir de la seva estada a la costa. Moltes coses van fer, totes ben agradables i sanes. Una de les seves activitats favorites va ser anar en caiac des de Vilano- va i la Geltrú fins a Sitges, ben a prop dels penya-segats calcaris del massís del Garraf, gairebé to- cant-los. Van desembarcar amb mestria a la minúscula cala que dóna accés a la Cova del Gegant, cova amb una entrada de grans dimensions. Una cova plena de misteris. A causa de la gran afició de Fuzz i de Wurm per l’espeleologia, van inspeccionar amb atenció els diversos racons de la gran cova. I en el més profund van trobar-hi restes de neandertals (Homo neanderthalensis), de 55.000 anys d’antiguitat.
I en el recorregut en caiac molt a prop dels penya-segats, a més del meravellós paisatge, van veure una gran quantitat de fauna. Les netes i cristal·lines aigües els permetien distingir molts pei- xos, de diverses formes, colors i mides. I als penya-segats i a l’aire van observar nombroses aus. Ai- xí, van contemplar gavians argentats de potes grogues (Larus michahellis), corbs marins emploma- llats (Phalacrocorax aristotells), gavians foscos (Larus fuscus), gavines corses (Larus audouinii), xatracs becllargs (Sterna sandvicensis), gavines vulgars (Chroicocephalus ridibundus), gavines cap- blanques (Chroicocephalus genei), algun bernat pescaire (Ardea cinerea), algun martinet blanc (Egretta garzetta), entre d’altres. Aprofitant que era un magnífic dia de primavera de mitjans d’abril, amb sol i mar plana, van decidir també navegar mar endins, fins a unes cinc milles de la costa. Es van creuar amb dofins de diferents espècies, com el dofí tacat (Stenella frontalis), el dofí comú
3
(Delphinus delphis) o el dofí mular (Tursiops truncatus), així com amb algun enorme peix lluna (Mola mola). Fins i tot van veure un enorme rorqual comú (Balaenoptera physalus), la segona espè- cie de balena més gran que existeix, que en aquesta època de l’any migra passant a poques milles de les costes del Garraf.
—Què bonic que és, tot això! I que ben conservat que està! —va dir Wurm, admirat.
—En efecte. A més, a Catalunya hi ha molts espais protegits, que estan meravellosament preser- vats —va asseverar Fuzz de manera solemne.
Text 3:
En una ocasió en què Fuzz passejava pels bells camps i muntanyes properes a Berga, es va tro- bar l’extraterrestre Luzz, del sistema planetari ¤øƪƺɚɠ͚ ѪѾҨ֏, que en finlandès es diu Takodana. Es va apropar a ell amb cautela.
—Perdoni, cavaller, em sembla que ens coneixem —va dir Fuzz.
Luzz, l’extraterrestre, es va girar. I amb un ampli somriure va dir:
—Fuzz! Quina alegria més gran! El meu bon amic Fuzz, l’ésser més intel·ligent d’aquest plane-
ta rocós de mida mitjana!
Fuzz i Luzz es van fondre en una emotiva abraçada.
—I què fas per aquí, estimat Luzz? Si ja havies complert la teva missió de dominar aquest pla-
neta! Si fins i tot et vaig donar un certificat! Que no estaves de vacances al sistema planetari ¤øƪƺɚɠ͚ ѪѾҨ֏?
—Doncs sí que estava de vacances. Però quan els caps de la meva missió van llegir el meu ex- tens informe sobre aquest planeta, van quedar fascinats per uns éssers vius anomenats cargols. I em van suggerir (perquè a ¤øƪƺɚɠ͚ ѪѾҨ֏ mai es donen ordres, es fan suggeriments) que tornés al pla- neta Terra, i agafés 34,67 caragols. I, segons el que he esbrinat, als boscos propers a Berga hi ha car- gols en aquesta època de l’any. Per això sóc aquí. Buscant cargols.
—Suposo que sí, que trobaràs cargols, ja que va ploure bastant, ahir. I per què han de ser exacta- ment 34,67 cargols?
—Doncs és ben clar: perquè és la solució a la integral triple , sent V el
recinte limitat pels plans x = 1, x = 3, y = 0, y = 2, z = -1, z = 1.
—Vatua! Crec que sou una mica rarets al sistema planetari ¤øƪƺɚɠ͚ ѪѾҨ֏.
Luzz va mirar amb sorpresa Fuzz.
—Rarets, per què?
—Perquè no entenc què té a veure el resultat numèric d’aquesta integral triple, amb el nombre de
cargols que has d’agafar —va dir Fuzz, que llavors va arrufar les celles, rumiant intensament—. I, per cert, fent un càlcul mental, en efecte, verifico que el resultat d’aquesta integral triple és 34,67.
—És clar que aquest és el resultat correcte. Per qui ens has pres?
—A més, i amb més motiu, una cosa és agafar 34 cargols. O agafar 35 cargols. Però agafar 34,67 cargols? Com t’ho faràs per aconseguir precisament 67 centèsimes de cargol? Partiràs un car- gol en dos trossos? 67% de cargol per una banda i 33% de cargol per una altra banda?
—I tant que no! —va exclamar Luzz—. Això seria una terrible crueltat.
—Llavors, com t’ho faràs?
—Molt fàcil. Al darrer cargol que agafi, el número 35 per tant, li enganxaré un adhesiu a la clos-
ca, on posi “67%”. És a dir que, d’aquest darrer cargol només es tindrà en compte un 67%. —Ah, d’acord. Si és així, bé em sembla.
4
—Bé, Fuzz, doncs em quedo per aquí buscant cargols. Et quedes a ajudar-me?
—No puc, estimat Luzz. Que tinc una cita per fer Castells. A reveure.
—A reveure, Fuzz.
Una de les manifestacions més conegudes de la cultura popular catalana són els castellers: l’ai-
xecament de castells humans (Castells) per part de colles castelleres (penyes). Aquesta pràctica, ori – ginària de les terres tarragonines, en concret de la ciutat de Valls, es va estendre per tot Catalunya, i els darrers anys ha rebut un gran impuls social gràcies a les retransmissions televisives i la creació de noves colles. Entre d’altres destaquen els Minyons de Terrassa, els Castellers de Vilafranca, la Colla Vella Xiquets de Valls, els Bordegassos de Vilanova, els Castellers de Barcelona, els Xiquets de Reus, els Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Granollers, els Tirallongues de Manresa, els Nens del Vendrell i els Moixiganguers d’Igualada, entre moltes més. L’emoció que produeix veure com s’aixequen els castells fins a ser coronats per l’aixecador i l’enxaneta, mentre sonen les gralles, no es pot descriure amb paraules. Fuzz és un fervent seguidor dels Castells i també un destacat caste- ller. Normalment se sol posicionar com a aixecador o enxaneta. També ha destacat en els seus minu- ciosos anàlisis numèrics al camp del càlcul d’estructures, per estimar les tensions que es produeixen als diversos components d’un Castell i proposar solucions per optimitzar la forma d’aixecar Cas- tells, cada vegada més alts i ambiciosos, que semblen desafiar les lleis de la gravetat. Els seus estu- dis sobre això, en els quals també van participar diversos enginyers d’edificació (o arquitectes tèc- nics), enginyers civils i arquitectes, van ser de gran utilitat per a la realització de Castells impressio- nants, com ara el 3 de 10 amb folre i manilles (castell de deu pisos d’altura i tres persones per pis, reforçat amb dues estructures suplementàries (folre i manilles)), el 4 de 10 amb folre i manilles, el 2 de 9 amb folre i manilles, el pilar de 8 amb folre i manilles, el 3 de 9 amb folre i l’agulla, el 4 de 9 amb folre i l’agulla, el 4 de 9 sense folre i el 2 de 8 sense folre, entre d’altres. Algunes de les tècni- ques d’anàlisi estructural que van utilitzar Fuzz i els enginyers i arquitectes que amb ell van col·la- borar, van ser el mètode matricial i el mètode dels elements finits (MEF).
Fuzz també té gran afició per la sardana, que balla amb consumada mestria. La sardana és la principal dansa popular catalana, encara que també són tradicionals el ball de bastons, la moixigan- ga i la jota de les Terres de l’Ebre, molt similar a la jota aragonesa.
5
Bienve Moya
He pogut adonar-me que darrerament la llengua en la que parlo cada dia per entendre’m amb la gent sembla estar en dificultat per usar-la arreu. Si pares l’orella és més habitual sentir el castellà (uns en diuen espanyol) o alguna altra. En principi, que algú que viu en un lloc no s’hi senti i es resisteixi a aprendre’n la llengua no hauria de significar cap problema, el problema −amb lògica− l’hauria de tenir ell. Però aquí no és així. Les raons d’aquesta anòmala situació són explícites: l’Estat Espanyol amb tota la seva musculatura continua, com des de fa segles, considerant que l’única llengua amb drets és el castellà (els deures són per les altres). Així ho van fer escriure a la constitució: “La llengua oficial d’Espanya és el castellà, tothom té el DRET i el DEURE de parlar-la” (si fa no fa ho diu així). En principi aquest anunciat que no diu que no se’n puguin parlar altres (el català, el basc, el gallec), no hauria de portar conflictes. Però en porta. En porta perquè de segles una extensa propaganda de tall supremacista diu als espanyols que el castellà és: la llengua oficial, la llengua de ciència, l’idioma culte i que tots portem incorporat al xip de naixença…, ah, i també el més guai! A més −i qüestió fonamental− llengua i identitat ham d’anar estretament lligats (és allò de que pone tu DNI?) Precisament sobre aquest cas, llengua i identitat, quan jo era una criatura al meu carrer no hi veiem el problema: qui parlava català era això mateix; qui no el parlava no era català, i ja està. Aquesta primera apreciació no cregueu que comportés cap mena de valoració classista, no. Perquè també teníem molt clar qui era ‘dels nostros’ i qui no ho era. I certament hi havia catalans que no eren ‘dels nostros’, i hi havia no-catalans que sí que eren ‘dels nostros’. La proposició era inequívoca: ‘dels nostros’ ho eren els qui a casa suportava les mateixes estretors materials que nosaltres. Així que qui utilitzava el català era, senzillament, perquè era català, res més. Altrament, ocu!, també hi havia els que essent catalans, o no essent-ho, no eren ‘dels nostros’ perquè eren ‘dels altres’, −els altres eren els ‘de Franco’. I, encara, n’hi havia uns altres que no eren ‘dels nostros’, els que la iaia en deia que tenien els genolls pelats com les cabres, els de la ‘crosta’. Ui, era molt complex determinar ben bé qui era ‘dels nostros’. En cavi qui era o no era català era més senzill, només calia escoltar-lo: si feia servir el català (amb l’accent que fos) és que ho era. No plantejava equívocs; com ara que sembla que un sector de la població amb barra fixa al bar, es vanta de ser coriolà sense saber el cariolanés. I, el més diver, és que s’emprenya si li dius, que si no parla cariolés és perquè no deu ser coriolà! Home: si el cariolanés existeix, deu ser perquè és la llengua dels cariolans, oi? Si no, del cariolanés en dirien castellà, oi?
UN FIL D’ON ESTIRAR – Cèlia Sànchez-Mústich – article publicat a la revista Serra d’Or
Tota anècdota té un fil d’on estirar i que ens pot situar en territoris que la transcendeixen. Aquesta també: durant una edició de la Festa de la Poesia a Sitges, l’actriu Rosa Andreu havia de sortir per un balcó i donar la benvinguda als set poetes convidats aquell any, just quan passessin per sota del balcó formant part d’una cercavila. Havia de llegir-los un poema i llançar-los clavells des de dalt. Quan la Rosa va veure que el grup s’acostava al balcó va exclamar «Benvinguts, poetes!». Tots van aturar-se en sec i van mirar amunt, agraïts i contents, mentre l’actriu llegia el poema i plovien clavells a dojo. Per acabar, aplaudiments enfervorits. Fins aquí, res d’extraordinari, si no fos perquè el grup no era el dels poetes, sinó el d’uns alcaldes de diverses poblacions catalanes convidats aquell dia oficialment a la vila, i que per trapelleries del destí feien el mateix recorregut que els poetes però amb deu minuts d’avantatge. La Rosa, ja assabentada de la seva memorable relliscada, va tornar a llegir el poema quan van arribar els poetes «de debò», amb un inicial (i indesxifrable per a molts) «sento com un déjà vu…» , i va llançar-los els pocs clavells que li havien quedat i que no tocaven ni a un per cap!
De fils per estirar se me n’acudeixen uns quants però em decanto per aquest: ¿per què es van donar per al·ludits, els alcaldes, quan se’ls va dir «benvinguts, poetes»? Si se’ls hagués dit «benvinguts, arquitectes», hauria passat el mateix? I em pregunto si no tindrà raó la meva amiga d’intrèpids versos Anna Aguilar-Amat quan diu «tots som poetes». Mai no m’havia adonat que rere aquesta afirmació hi havia un entrellat substanciós. ¿Serà que tots portem a dins un poeta (comptant les enigmàtiques derivacions de significat d’aquest mot, d’abast incalculable), com un alter ego captiu? Com un anticòs o una reserva de nutrients que malda per salvar-nos de la banalitat, la inèrcia, la covardia? Un poeta que quan algú el crida respon, que quan algú el reconeix es reconeix, que quan algú l’anomena comença a existir…
El certamen consta d’una sola categoria de ficció per adults.
El text pel que fa a l’estil i el gènere és lliure.
Una temàtica que s’ha d’integrar en els relats, i que no cal que sigui vehicular, és “El vi és cultura”.
1. FORMAT:
Ha d’estar escrita en català i integrar la temàtica esmentada més amunt.
L’obra ha de ser principalment en prosa, però pot contenir parts de cançons o poemes si així ho considera l’autor.
Haurà de ser amb la font Arial, lletra cos 12 i interlineat d’1,5.
La llargada màxima serà de tres pàgines a4 amb els marges per defecte de l’editor de textos.
L’obra haurà d’anar signada amb pseudònim.
Només podrà presentar-se una obra per participant i ha de ser original i inèdita que no hagi guanyat cap certamen i no hagi sigut publicat.
Queda exclòs de participar el guanyador de l’anterior certamen Fira Vins Rebels.
2. PRESENTACIÓ:
Per a participar ho podeu fer únicament via correu electrònic al següent correu: elboncertamen@gmail.com amb l’assumpte “IV Certamen Fira vins rebels”.
La data límit és el diumenge 21 de maig de 2023 a les 23:59 de la nit.
El correu ha d’anar acompanyat de l’arxiu de l’obra en format pdf signat amb pseudònim i d’un document a part anomenat “plica + nom de l’obra” on constaran les següents dades: pseudònim, nom i cognoms, edat, adreça, correu electrònic i telèfon. En aquest document. Hi ha d’anar un escanejat del DNI del participant.
Obtindreu una resposta si el relat s’ha rebut correctament.
3. VALORACIONS
Es valorarà l’ús de la imaginació, la creativitat, la trama, personatges i el conjunt del relat.
L’ortografia i l’ús de la llengua.
4. JURAT
El jurat estarà format per tres persones estretament relacionades amb el món de l’escriptura, filòlegs, escriptors o bé, crítics literaris, amb experiència i un secretari organitzador que gestionarà els correus i la moderació durant la valoració.
Els membres del mateix no mantindran correspondència o intercanviaran impressions sobre els textos presentats amb els participants, fins que no s’hagi sentenciat veredicte i entregat els premis.
Els membres del jurat es comprometen a no participar en el certamen.
El jurat es reserva el dret de poder declarar els premis deserts si consideren que el nivell no és l’adequat.
5. PREMIS
Constarà de tres premis.
El tercer serà una caixa de sis ampolles de vi. El segon, dues caixes. El guanyador tindrà l’equivalent al seu pes en ampolles de vi.
L’entrega es farà el diumenge 4 de juny a les 18h a la fira de vins rebels situat enguany a la Rambla de la Girada de Vilafranca del Penedès.
6. CONDICIONS
Els participants hauran de ser majors d’edat.
Els organitzadors del premi de literatura de vins rebels es reserven els drets de les obres presentades i la possibilitat de fer-ne un recull i publicar-lo més endavant quan hi hagi prou text acumulat, si així es considera oportú.
Els participants han de garantir que aquell text els pertany i que en tenen l’autoria. Això no exclou que puguin publicar-lo en altres àmbits, mentre no n’hagin perdut els drets.
L’entrega de premis serà en persona i en directe durant la IV Fira de Vins rebels, a la rambla de La Girada de Vilafranca del Penedès, el 4 de juny a les 18h. El guanyador/a del primer premi haurà de pesar-se en una gran balança que contraposarà amb les caixes de vins.
Si un autor guanyador no hi és, però un conegut o familiar en duu una autorització signada i amb el seu DNI, podrà recollir el premi en nom seu. Si ha quedat primer, haurà de dur un document signat pel metge de capçalera on asseguri el seu pes compulsat.
Si la persona guanyadora no hi és present, ni cap altra persona el recull en nom seu, el primer premi passarà a ser pel segon i sinó pel tercer.
Si no hi ha els autors, els premis es dividiran i sortejaran entre els autors participants presents.
S’avisarà als finalistes sense indicar quin premi obtindran en cas que hagin resultat premiats.
El certamen es guarda la possibilitat d’esmentar a xarxes socials i a la premsa els noms de les persones i els títols de les obres guanyadores. També la possibilitat de publicar fragments o les obres finalistes a la xarxa.
Participar en aquest certamen implica l’acceptació d’aquestes bases.
La quarta Fira de Vins Rebels se celebrarà a Vilafranca del Penedès el cap de setmana del 3 i 4 de juny, a la rambla de La Girada.
Horari de dissabte: de 17 a 21:30h
A les 22h hi haurà sopar i música en directe.
Horari de diumenge: de 17 a 21h
Vilafranca del Penedès, març 2023
Per a més informació:
(article aparegut a eixdiari.cat el 9 de febrer de 2023)
El pintor Joaquim Mir i Trinxet va néixer el dia de Reis: el 6 de gener de 1873, aquest any 2023 ha fet 150 anys
Tomba de Joaquim Mir i Trinxet al cementiri de Vilanova i la Geltrú.
Teresa Costa-Gramunt | Vilanova i la Geltrú
09-02-2023 20:26
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
No tindrà Any Mir, no és a la llista de les commemoracions de la Generalitat de Catalunya, i no és pas que el pintor no tingui un gran valor creatiu i força anomenada. Caldrà, doncs, que siguem els qui estimem l’obra pictòrica de Joaquim Mir qui li fem el recordatori i homenatge.
Després de la seva mort, i també fruit de les circumstàncies ambients, la llum dels artistes passa per temporades fosques, sojorna en petits o grans purgatoris. Joaquim Mir, però, ja des dels anys setanta té un bon lloc en l’olimp de l’art i l’hauria de tenir en permanència. La seva obra plàstica, que li ha valgut diverses etiquetes acadèmiques: postmodernista, postimpressionista, simbolista, que ell sempre va superar amb l’alè titànic dels grans pintors, imanta la mirada: les seves pinzellades decidides ens recorden la saviesa d’una espontaneïtat creativa innata. Mir portava la pintura en el seu ADN. Es va formar a l’Escola de la Llotja, però el seu estil és tan indòmit com ho era la seva personalitat. Mir va practicar un art que combina la figuració amb l’abstracció, i en el seu giny hi destaca el que en podríem dir «la paleta Mir»: els seus colors i textures, l’harmonia i equilibri d’un caos salvatge.
La figura de Joaquim Mir i Trinxet és apreciada a Vilanova i la Geltrú, on va viure un terç de la seva vida, on va construir la seva casa. Obres seves de gran format pengen de les parets de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, formen part de la cultura artística de la ciutat, les podem admirar d’a prop, apreciar el seu tremp.
Es conten moltes anècdotes i categories de Joaquim Mir: era un home peculiar, la seva personalitat tenia un punt tant d’humorística com d’irreverent. N’explica un gavadal l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes al seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir (Parsifal Edicions, 2004). En aquest assaig, Pi de Cabanyes, que parla tant de l’home com de la seva obra, n’assaja un bon estudi, centra el seu text en l’episodi, amb l’expedient policial en mà, que va enfonsar el caràcter alegre del pintor Joaquim Mir: el franquisme el va acusar –no pas de forma anònima, a l’expedient hi consten noms-, d’«auxilio a la rebelión» i encausat per «responsabilidades políticas». Joaquim Mir va estar un temps a la presó de Vilanova acusat amb aquests càrrecs polítics de connivència amb la República. Ja es veu, ara que en tenim tantes perspectives, com les van gastar els vencedors de la Guerra Civil espanyola punint fins i tot personatges fora del món polític i intel·lectual com Joaquim Mir.
¿Algú amb un capteniment assenyat pot imaginar Joaquim Mir més enllà de pintar, si bé era naturalment republicà i catalanista? Joaquim Mir no va entendre, no podia entendre, per quina raó se l’havia perseguit, condemnat i empresonat. Va morir el 27 d’abril de 1940, poc temps després de sortir de la presó. Només tenia 67 anys i tot el talent del món per continuar pintant amb mestria. Però com una piconadora de talents i voluntats, el règim colpista i sediciós, si bé victoriós en la contesa fratricida, s’estimava més tenir els connivents amb la legítima República, votada pel poble, en foses o tombes, per grans que fossin la seva bondat, intel·ligència o art.
A l’entrada mateix del cementiri de Vilanova i la Geltrú, a mà esquerra, es troba la tomba de Joaquim Mir i Trinxet. Coincidint amb el dia 6 de gener, damunt la llosa algú, tal vegada el fill, ha dipositat una corona de llorer amb un llaç de la senyera. ¿Què havia de ser, aquí, aleshores, un home del seu temps, fins i tot algú com Joaquim Mir que deia «jo pinto i prou», sinó naturalment republicà i catalanista?
