María Rodríguez Sandía
(premiat al concurs “És la tribu la que educa”, abril 2022)
El silenci era present, dens, conseqüent en un dia com aquell. Incòmode, com incòmoda era la meva sensació. Plantada al bell mig de l’estudi. La seva cambra favorita, on hi passava les hores mortes. Mortes. Morta, una paraula carent de bellesa, en la forma i en el so. Buida, tan sols salvada per l’espetec de la T que insinua un desig de protagonisme i que et desperta de cop obrint-te en canal amb tanta intenció que no goses ni respirar del mal que fa ser conscient del pes i el significat real del mot. Una paraula que passaria inadvertida a uns ulls apàtics, o atrafegats en trobar la bellesa formal sense esforç ni escolta. No pas als ulls de la mare. S’ha endut amb ella tantes paraules cercades amb interès i determinació, amb la voluntat d’aprendre, sempre. Aprendre de gran el que no va poder de jove. Somric emocionada amb els ulls adolorits de tant plorar. Ja no puc mirar-la més als seus ulls curiosos i atents. Inspiro lentament per evitar l’ofec que sento al pit. Veig el diccionari a sobre la tauleta de caoba on la mare creava el seu món cada dia amb les paraules noves que hi trobava. Un llibre massa pesat per a les seves mans darrerament, amb papers de colors diferents pertot, amb anotacions als marges en llapis. Un llibre fet servir, viscut, com la mare. M’atanso a poc a poc a la tauleta i agafo el diccionari atrotinat. L’abraço amb força, amb el deler d’extreure’n fins a la darrera energia residual de la dona que em va ensenyar a valorar qualsevol oportunitat de saber. Em venç l’emoció i el desconsol em desploma a la butaca que guarda la seva olor. Cau un llibre del prestatge. No pateixis mare, no deixaré mai l’aventura d’aprendre.