El 3 de Vuit, Cuc a enraonar, 14 d’abril de 2023
Ramon Marrugat Cuyàs
Els rebosts han tingut la setmana passada dues aportacions tradicionals: les fulles de llorer beneïdes el diumenge de Rams i la farigola collida el matí del Divendres Sant, i per això la poetitzava pel vilafranquí Antoni Massanell: «La farigola ha florit, | que s’acosta el sant divendres.»
Amb la primavera s’enceta la provisió anual d’herbes remeieres, si bé de moltes, encara que en coneguem el nom, no som capaços d’identificar-les ni, molt menys, de saber on trobar-les i això que n’hi ha, com el te de roca, que és molt abundós a les esquerdes rocoses del Garraf i que, d’un lloc on n’hi ha, Massanell en va deixar constància: «A la font de Sant Llorenç | cullo te de roca».
La nostra generació encara va saber d’aquelles parelles de dones que baixaven a peu del Pirineu carregades de feixos d’herbes, comercialitzats a la manera dels baladrers. Eren les trementinaires, anomenades així perquè portaven la preuada trementina, aquella resina groguenca de pi, imprescindible per a tants d’ungüents curatius.
Sovint, gràcies a elles, hom elaborava receptes com les d’aquell esperit de les sis herbes que glossava Pere Sadurní amb fórmula recollida a Ribes: «A parts iguals: romaní, farigola, ruda, orenga, menta i espígol, un litre d’esperit de vi al sol i serena durant un parell de mesos. Era un excel·lent esperit de fregues que feia miracles als llomats».
Poc o molt, espígol, fonoll, matafaluga, menta, colitxos, lletsó, orenga, romaní… a més de remeieres, han estat complement aromàtic o de recurs alimentari; fins i tot és ben considerada la pudenta ruda: «Si hi ha ruda al balcó, no hi entra el doctor»; «Qui té ruda, Déu l’ajuda» …
Com era d’esperar, la convivència ha generat un anostrament dels parlants penedesencs, sigui a partir de variacions fonètiques: cagamutxo ‘cagamuja’; escarxot ‘card’; fanigola ‘farigola’; poniol ‘poliol’; vidauba ‘vidalba’… sigui amb denominació pròpia: ballarins ‘fumària’; cul de porc ‘llengua de bou’; enganxadones, ‘florivia’; herba de plata ‘arracades’; herba de Sant Antoni ‘herba sanguinària’; orella d’os ‘borratja’…
Ja sabem que, tot i que s’hi associïn, n’hi ha que no son herbes, com la marialluïsa, arbust conreat als jardins, ni l’eucaliptus, aquell imponent arbre també anomenat de la salut, que ens proporciona les fulles tan recomanades per a les afeccions respiratòries.
Un cas a part és l’àrnica, una planta que creix en una altitud que aquí no tenim i que, en ser un nom tan conegut, l’hem acabat aplicant al gravit, que també te efectes curatius.