UN FIL D’ON ESTIRAR – Cèlia Sànchez-Mústich – article publicat a la revista Serra d’Or
Tota anècdota té un fil d’on estirar i que ens pot situar en territoris que la transcendeixen. Aquesta també: durant una edició de la Festa de la Poesia a Sitges, l’actriu Rosa Andreu havia de sortir per un balcó i donar la benvinguda als set poetes convidats aquell any, just quan passessin per sota del balcó formant part d’una cercavila. Havia de llegir-los un poema i llançar-los clavells des de dalt. Quan la Rosa va veure que el grup s’acostava al balcó va exclamar «Benvinguts, poetes!». Tots van aturar-se en sec i van mirar amunt, agraïts i contents, mentre l’actriu llegia el poema i plovien clavells a dojo. Per acabar, aplaudiments enfervorits. Fins aquí, res d’extraordinari, si no fos perquè el grup no era el dels poetes, sinó el d’uns alcaldes de diverses poblacions catalanes convidats aquell dia oficialment a la vila, i que per trapelleries del destí feien el mateix recorregut que els poetes però amb deu minuts d’avantatge. La Rosa, ja assabentada de la seva memorable relliscada, va tornar a llegir el poema quan van arribar els poetes «de debò», amb un inicial (i indesxifrable per a molts) «sento com un déjà vu…» , i va llançar-los els pocs clavells que li havien quedat i que no tocaven ni a un per cap!
De fils per estirar se me n’acudeixen uns quants però em decanto per aquest: ¿per què es van donar per al·ludits, els alcaldes, quan se’ls va dir «benvinguts, poetes»? Si se’ls hagués dit «benvinguts, arquitectes», hauria passat el mateix? I em pregunto si no tindrà raó la meva amiga d’intrèpids versos Anna Aguilar-Amat quan diu «tots som poetes». Mai no m’havia adonat que rere aquesta afirmació hi havia un entrellat substanciós. ¿Serà que tots portem a dins un poeta (comptant les enigmàtiques derivacions de significat d’aquest mot, d’abast incalculable), com un alter ego captiu? Com un anticòs o una reserva de nutrients que malda per salvar-nos de la banalitat, la inèrcia, la covardia? Un poeta que quan algú el crida respon, que quan algú el reconeix es reconeix, que quan algú l’anomena comença a existir…