Web del col·lectiu literari del Penedès

Teresa Costa-Gramunt, juny de 2022

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) va ser un artista polifacètic i un dels creadors més destacats del modernisme català: abrandat activista cultural, va ser poeta i periodista, pintor i crític d’art, escriptor i dramaturg, novel·lista i col·leccionista. Rusiñol va morir amb 70 anys deixant una obra literària i plàstica de gran qualitat i abast, de la qual aquí destacarem l’època en què va pintar els seus jardins, i, concretament ens referirem al jardí Son Moragues, pintat l’any 1903, conegut també amb el nom de Jardí de les Elegies.

     Santiago Rusiñol va iniciar el tema dels jardins l’any 1890, en plena vena artística i en el moment de la seva etapa simbolista. En el seu viatge a Granada l’any 1895, va pintar els jardins de l’Alhambra i altres jardins de la ciutat que conserven la petja musulmana en l’estètica de palaus i jardins. Podem imaginar el sensible pintor contemplant, extasiat, aquelles arquitectures a l’aire lliure que combinen estancs, fonts d’aigua, arbres i parterres amb flors. És a partir d’aquest moment iniciàtic, de descoberta, que Santiago Rusiñol va començar a pintar els jardins dels llocs que visitava o hi feia estades llargues: Granada, Tarragona, Sitges, Girona, Barcelona, Mallorca i Aranjuez, on va morir.

     Els jardins de Santiago Rusiñol, volgudament estàtics i silenciosos, això no obstant expressen el cant, el lirisme de la seva ànima. Perquè, qui ho dubta, els jardins tenen una ànima, i és aquesta ànima el que captava l’ànima sensible d’un artista que si en la seva cara solar era una persona d’humor i capteniment entusiasta, en la seva cara lunar era una persona reflexiva i romàntica. No en va el Modernisme és fill del Romanticisme, i Santiago Rusiñol un dels seus més destacats exponents.

     Els jardins pintats per Santiago Rusiñol amb una extraordinària paleta reblerta de tons de color verd, blau, violeta i gris, i dels colors càlids avivats pels reflexos de la llum, mostren l’encant d’harmòniques simetries i perspectives que encomanen als espectadors certs estats de l’ànima, com ara la malenconia, una subtil alegria serena, soledat, recolliment i contemplació.

     L’any 1899, les pintures de jardins de Rusiñol amb el títol de Jardins de l’Espagne van obtenir bona crítica i un èxit remarcable a la galeria d’Art Nouveau, de París, aleshores una important sala d’art especialitzada en pintura simbolista. Se’n va fer ressò la premsa internacional. L’any 1900, amb el títol de Jardines de España, els quadres de jardins de Santiago Rusiñol van ser exposats a la sala Parés. L’artista va obtenir l’estima de l’exigent públic barceloní. L’apoteosi del reconeixement dels jardins de Rusiñol va arribar amb la publicació del llibre Jardins d’Espanya, obra originada en la estada del pintor a Mallorca entre els anys 1901 i 1903, moment en què va pintar Son Moragues, obra també coneguda amb el títol de Jardí de les Elegies. 

     Un jardí simbolista com els que inspirats en jardins reals va pintar Santiago Rusiñol, és un espai per a la contemplació. I ho és fins i tot en jardins que en la perspectiva del quadre no guarden la simetria que podria afavorir la figura d’un mantra pel seu equilibri i l’organització visual de les formes exposades.

     Si partim de la idea que, com diu l’historiador romà Sal·lusti, «el món és un objecte simbòlic», és a dir, que el món pot ser contemplat en una forma externa que remet a una realitat interna, se’ns faran clares les paraules amb què el poeta i crític d’art Juan-Eduardo Cirlot va iniciar el pròleg del seu Diccionari de símbols, i tradueixo del text original: «El nostre interès pels símbols té un origen múltiple: en primer lloc l’enfrontament amb la imatge poètica, la intuïció que, rere la metàfora, hi ha alguna cosa més que una substitució ornamental de la realitat». El símbol és el que hi ha rere la metàfora.

     Així, doncs, en els jardins pintats per Santiago Rusiñol inspirats en jardins reals, hi ha un jardí simbòlic la lectura del qual no és unívoca, sinó que es multiplica a través de la recepció anímica de cada espectador. Com en les icones orientals, o en les pintures del romànic, la quietud de les figures invita a la seva contemplació fins i tot, com hem avançat, en el cas que no guardin una simetria estricta, com en la pintura del jardí de Son Moragues, una de les finques que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915) tenia a Deià, Mallorca, i que Santiago Rusiñol va pintar l’any 1903.

     El jardí és un àmbit en el qual la naturalesa «apareix domesticada, ordenada, seleccionada, cercada», escriu Cirlot al seu Diccionari de símbols. És per aquest motiu que «constitueix un símbol de la consciència enfront de l’inconscient, com una illa enfront de l’oceà».

     Tots aquests elements es donen en la pintura Son Moragues, de Santiago Rusiñol, encara que visualment només representi una part del jardí. En primer terme es veu un banc circular que embolcalla un estanc de forma rodona. Un banc per a la conversa reposada, o un seient per a una meditació de cara a la font d’aigua, respirant la serenitat i frescor que encomana, inviten al recolliment de l’esperit trasbalsat o simplement cansat o desitjós d’una estona de pau. Com sentinelles, els arbres que es veuen al fons també donen sensació de frescor, eixamplen els pulmons i el cor, al qual fan companyia. Contribueix a la sensació de companyia la columna amb un bust que tal vegada representa un cap grec o romà, imatge d’un món culte, civilitzat, i tan nostre. Una escala de pedra s’enfila a un estadi superior del jardí. En aquesta imatge d’una l’escala real, simbòlicament s’hi pot llegir el camí ascendent per on l’ànima pot iniciar el seu viatge cap a la pàtria celeste que veiem en un cel blau il·luminat per la llum del sol, imatge de la llum divina.

     Con totes les pintures que són una obra d’art més enllà d’una bona tècnica en una bella representació, el jardí de Son Moragues o Jardí de les Elegies, també es podria interpretar com una imatge que seria molt del gust de l’inventor de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, si bé amb una poètica visual més atractiva i lluminosa. La representació quieta del jardí Son Moragues podria ser llegida com la figura analògica de la psique humana, tal com la va conceptuar Freud en la trinitat Jo, Allò i Super-Jo.

     El Jo, o la consciència, seria en l’espai que veu al complet qui contempla el quadre Son Moragues, és a dir: el que està a la vista. L’Allò, o subconscient, és en el que s’amaga sota terra, en les arrels dels arbres i en l’aigua de l’estanc. El Super-Jo cal situar-lo de manera imaginària en l’escala i en la llum que la il·lumina, figura de la possibilitat de pujar-la i d’elevar la vida de la psique en un pla més espiritual de l’existència.

     Quan el poeta i dramaturg Friedrich Hebbel deia que «el deure més important de la meva vida és el de simbolitzar la interioritat», s’estava referint a dotar la nostra vida amb un sentit que va més enllà del material, de l’orgànic. Els jardins simbòlics de Santiago Rusiñol són com poemes visuals per a la contemplació d’aquesta interioritat.

Teresa Costa-Gramunt

Jordi Romeu Carol, maig de 2022

Fa uns mesos que des del Col·lectiu Mir Geribert ens hem posat a escriure articles per penjar periòdicament en aquesta web i, a dia d’avui, ja tenim una dotzena d’escriptors i escriptores que han deixat la seva empremta en forma d’escrit a les xarxes. Una dotzena, depèn com t’ho miris, pot ser molt o poc, però la qualitat dels textos i la diversitat de temàtica que han aparegut són dignes d’un col·lectiu potent. Sota el meu punt de vista, aquesta diversitat i qualitat ens indica fins a quin punt és necessària aquesta xarxa de complicitats que estem construint entre la gent de lletres del Penedès.

Tenir-nos identificats, localitzats en el territori, coneguts i, bé ho espero, units per una amistat, ens ajudarà als uns als altres. Primer per col·laborar, segon per aprendre, tercer per contribuir al creixement de la literatura en l’àmbit penedesenc. Hem de ser conscients que tenim al nostre voltant molta gent que treballa de manera local i que fa falta aquesta connexió. També que no podrem arribar a tothom, però almenys mirarem de posar el nostre granet de sorra a consolidar una consciència de territori que abraça les quatre comarques de la vegueria. La lletra, la literatura, l’escriptura, digueu-ne com vulgueu, hauria de formar part de la vida cultural del dia a dia perquè ens ajuda a créixer i a prendre decisions i per això és tan important que siguem presents, que siguem conscients de la nostra força. Agrupar-nos sota un paraigua com és el col·lectiu Mir Geribert per col·laborar entre nosaltres és, al cap i a la fi, una manera de teixir-nos com a territori, com a escriptors i escriptores i com a cultura.

Pel que fa a la feina del col·lectiu, ara mateix tenim un projecte que ens uneix i que ens anima. Es tracta de la Mostra del llibre pendesenc, marcada en el calendari de cara al novembre i del qual de ben segur sentireu a parlar. La idea és fer una trobada de tota la literatura del Penedès a Vilanova i la Geltrú en forma de fira amb presentacions de gent del territori, parades de les llibreries de la ciutat i actes culturals diversos. Aquest projecte parteix de la idea d’unitat de la literatura penedesenca i vol ser el punt de partida d’alguna cosa més que les trobades informals que fins ara hem mantingut entre els membres del col·lectiu.

Des d’aquí, doncs, animaria a tothom a unir-se al projecte i a participar activament de la Mostra. El col·lectiu Mir Geribert és obert, sense límits més enllà del territori i de la literatura, amb ànims d’unió i de passió, amb vistes de futur i amb ganes de treballar per teixir aquestes complicitats que fan xarxa, perquè és una necessitat.

Joan Noves, maig de 2022

Qui sap si era una brisa, potser un bes

d’aquells que no s’assemblen entre sí,

que ara de nou venia fins a mi

des d’un país on no s’hi torna més.

Allí era tot ventura, aire i res,

només aigua de molsa, olor de pi;

allí el fred es perdia a mig camí,

i aquella brisa al cor deixava il·lès.

Girant tot el seu cos cap a ponent,

l’alba venia amb pit adolescent

i respirava sota el cel d’estiu

la brisa melindrosa, que al matí

sempre fugint tornava per morir

com ara torna en el record més viu.

Venia de l’oblit i amb posat nou,

que va restar amagada al fons del cor

com una flor tancada,  amb el tresor

que hi ha sota la vida i que la mou.  

Venia com rosada quan no plou

i la terra germina a contracor,

era la flor perduda que no mor

i sobreviu amb les gotes de rou.

Era l’estel agònic del matí

delint-se pel migdia, tremolant

contra la blava lluïssor del cel.

I ara venia, somiada, a mi,

amb una flor gebrada dins el cant

i encara amb els seus dits coberts de gel.

Venia des de sempre i des d’aquí

com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,

venia com si tot s’hagués confós,

sense saber, ni creure, ni obeir.

Sense saber, seguint el seu destí,

que un dia va marxar del meu redós

i havia de tornar amb el pit joiós,

només segura de voler venir;

sense saber que el lloc d’on va partir

era el mateix que el lloc on se’n va anar

i que en marxar ja sempre es va quedar;

sense saber, gelosa de fugir,

tot allunyant-se freturosa enllà,

que se n’anava i que tornava amb mi.

Venia lentament, per més venir.

Que cada pas lligava amb el primer,

dansant com una fulla de llorer

que cau a poc a poc en l’aire fi

i dins la brisa es feia sostenir

encara un instant més, per més voler,

per més mostrar-se esquiva en el darrer

sospir, per més tardar, per més glatir.

Per més sentir, potser per més sofrir. 

Venia encesa, amb ulls de somiar,

perquè tenia el somni de tornar.

Adolescent i amb brisa del matí,

l’albada duia al pit, com un escut,

la poesia de la joventut.

JN

Xavier Vernetta, abril de 2022

Normalment a qualsevol parlant se li fa estrany dir res a l’entorn de la llengua que fa servir. Què he de dir? Respondria si se li pregunta. Això és cosa de filòlegs, lingüistes, escriptors, poetes. Quan he de dir alguna cosa, la dic; quan vull construir un text, l’escric; quan cal pensar sobre qualsevol cosa faig i desfaig frases a la meva ment fent servir paraules, llegeixo en la meva llengua, l’escolto quan em parlen i ja està. No cal donar-li més voltes.

Resumint, si un parlant de qualsevol llengua ha de preocupar-se per la mateixa llengua és que alguna cosa funciona malament.

Fem suposicions. Per exemple imaginem que som un professor o mestre que treballa en un parvulari/escola/institut. Comença el curs i la direcció del centre ens diu que no podem fer servir lliurement la nostra llengua. I com és això?

-És que la judicatura ens obliga a oferir la llengua que ells determinen, per tant has de canviar la llengua d’ensenyament i utilitzar la que determinen els jutges.

Fem una altra suposició. Hem de parlar amb un policia, un fiscal o un jutge. ¿Podríem fer servir la nostra llengua lliurement, tenint en compte que les lleis ens donen dret? Potser sí, però també es podria donar el cas que tinguem la percepció, si usem la nostra llengua, que puguem ser amonestats, ridiculitzats, detinguts, acusats o condemnats; mentre que si fem servir la llengua del  policia, fiscal o jutge tot anirà millor.

Una mica més enllà. Som comerciants, escriptors, músics, empresaris o qualsevol professió que depèn del favor del públic. Si fem servir la llengua pròpia ¿no hi haurà cap problema o tenim la sospita que podem perdre públic/espectadors/clients?

Una suposició més. Sortim al carrer i fem el que se sol fer un dia qualsevol. Entrem en una botiga, anem a un restaurant, preguntem una adreça, parlem amb un desconegut amb qui coincidim en alguna situació que demana conversa. Si comencem a parlar en la nostra llengua ¿tenim la garantia d’una resposta educada o existeix la possibilitat de rebre un gest d’enuig o fins i tot una paraula desagradable?

Problemes. Si reconeixem qualsevol de les situacions descrites. Tenim molts problemes.

Hi ha manera de resoldre-ho. És clar. La manera més fàcil és deixar d’utilitzar la llengua pròpia i usar la de l’altre. La nostra llengua desapareix i problema resolt.

Però, què passa si ens estimem la nostra llengua? Hi ha qui pensa que tots els problemes d’una llengua es resolen amb lleis i normatives. Bé, podem suposar que això ajuda, però no oblidem que llengües molt potents i oficials han desaparegut en l’arena de la història substituïdes per llengües que les lleis havien considerat inferiors.

L’única raó de ser d’una llengua és l’ús. Si els parlants l’escriuen, la llegeixen, la verbalitzen, l’escolten i, sobretot, la transmeten, li donen raó de ser. En cas contrari no hi ha res a fer. Cas tancat.

August Bover, Dotze llunes a Saskatchewan. Impressions des de la Gran Praderia canadenca (Lleida: Pagès Editors, 2013), 25-28.

            El dia 7 de juny de l’any següent [1886], a l’andana de l’estació de tren de Filadèlfia, i acompanyat pel que seria el seu inseparable intèrpret, Gabriel Dumont es trobà amb el coronel William Frederic Cody, que li donà la benvinguda al Buffalo Bill’s Wild West Show. Temps enrere, quan preparava l’alliberament de Riel, Dumont ja havia rebut una oferta per formar part de l’espectacle de Buffalo Bill, però l’havia rebutjada, lògicament. Ara, en canvi, absolutament derrotat i sense possibilitat de tornar al Canadà –on, d’altra banda, el seu món, com els búfals, pràcticament s’havia extingit-, havia acabat acceptant de convertir-se en una atracció de circ fent exercicis de punteria davant del públic: –I ara, senyores i senyors, des de la llunyana praderia del Canadà, tenim el gust de presentar-los l’únic, l’extraordinari, l’incomparable Gabriel Dumont!

Després de les actuacions al Gentleman’s Driving Park de Filadèlfia, l’espectacle es traslladà al Staten Island Amusement Park, a Nova York. Allí, el 22 de juliol, li arribà la notícia de l’amnistia decretada pel govern canadenc. Dumont acabà el contracte que havia signat amb Cody sense saber cap a on orientar la seva vida, feu una sèrie de conferències sobre la revolta dels métis en comunitats francòfones dels Estats Units, també a Mont-real i a Quebec, tornà a Montana i, finalment, l’any 1893 decidí tornar al Gabriel’s Cross, el pas de barca que havia construït prop de Batoche i on havia viscut amb Madeleine. Allí visqué, entre la seva gent, fins al 19 de maig de 1906, i allí fou enterrat, al vell cementiri de la localitat, que els seus homes havien defensat en el temps de la batalla.

            Durant aquest seu darrer període a Batoche dictà els seus records sobre la revolta. I sembla que un dia que visità mossèn Moulin, el vell rector de la parròquia li ensenyà uns diaris de París i li comentà que, com que no li constava que mai hagués viatjat a Europa, li havia estranyat que un d’aquells diaris dugués la notícia que Buffalo Bill l’havia presentat als reis d’Anglaterra. La notícia devia fer referència a la primera actuació del Wild West Show a Londres i a Windsor, amb motiu de l’Exposició Anglo-Americana de 1887. Cody i els seus socis, dotats d’una extraordinària visió comercial, no es devien resignar a no poder presentar una de les grans estrelles del xou que feia ben poc que els havia abandonat. I aprofitant-se del fet que a Europa ningú no coneixia físicament Gabriel Dumont, van trobar la manera de poder-lo presentar a la reina Victòria. El moment va ser immortalitzat pels fotògrafs i la instantània fou reproduïda fins i tot per diaris de l’estranger, tal com esperaven, o fins i tot potser havien planificat, els empresaris. Encuriosit, Dumont es mirà amb deteniment la fotografia que il·lustrava la notícia i, amb gran sorpresa, descobrí que la persona que feien passar per ell era, ni més ni menys, Ambroise Lépine, antic cap militar dels homes de Louis Riel.

            Després de Londres, l’espectacle anà a París, a Lió i a Marsella i, camí d’Itàlia, actuà a Barcelona entre el desembre de 1889 i el gener de 1890. Però a la nostra ciutat també hi havia arribat la greu pandèmia de grip d’aquell hivern, i a les tendes del circ instal·lat a la part del carrer de Muntaner que aleshores encara no estava urbanitzada, les coses no van anar gaire bé. El cap de pista, el coronel Frank Richmond, va morir i el seu cos, embalsamat, fou tramès als Estats Units. I dos dels joves sioux, afectats de verola, hagueren de ser ingressats a l’Hospital de la Santa Creu. Sota els magnífics arcs gòtics del vell hospital –els mateixos que ara hostatgen la biblioteca nacional de Catalunya-, aquells dos nois, que ni tan sols parlaven anglès, foren atesos, entre altres professionals de la medicina, per un metge nascut, com ells, en terres de l’Amèrica del Nord, concretament a Mèxic i en el si d’una família originària de Sitges. Em refereixo, és clar, a un prestigiós metge que posteriorment seria alcalde de Barcelona i que protagonitzaria el famós Tancament de Caixes: el doctor Bartomeu Robert. El cas és que, afortunadament, els nostres facultatius aconseguiren que aquests joves recuperessin la salut. Però, com que quan foren donats d’alta el circ ja havia marxat cap a Itàlia, els embarcaren en el primer vaixell que salpà cap a Nàpols.  I em demano si no cal cercar en aquests dos pellsroges, tramesos a la península Itàlica des del port barceloní, l’origen remot del corrent cinematogràfic originat més tard en aquest país i conegut com a spaghetti-western…

            A Barcelona, lògicament, no hi trobaren monarques com a Anglaterra, a tot estirar, les més grans personalitats que hi devien presenciar l’espectacle devien ser l’alcalde i algun fabricant de teixits. Segurament per això no hi ha constància que Buffalo Bill hagués volgut engalipar també els espectadors catalans que anaren a veure les representacions fent-los passar bou (o búfal) per bèstia grossa.

           

Cèlia Sànchez-Mústich – març de 2022

T’agrada el cinema? Sí, sol ser la resposta. I la música? Tornem-hi, sí. I la poesia? Ai! Aquí es produeix una aturada tècnica abans de decidir-nos, perquè resulta que el primer instint és dir que sí (seria esgarrifós que desapareguessin els poetes, pensem) però la resposta sovint és… “sí, però em costa d’entendre”. Mirem d’aclarir-nos una mica? Val la pena, que Sitges és terra de poetes!

Quan els poetes o rapsodes reciten ens agrada, perquè el to de la veu, les inflexions de les paraules, ens fan intuir (l’entenguem o no) un món alternatiu i màgic, però quan es tracta de llegir poemes sobre el paper, la cosa canvia. “Què vol dir, el poeta, amb aquest vers” ens preguntem.

Deixant de banda que, tot i que ens agradi el cinema, no ens faran el pes totes les pel·lícules, que si ens agrada la música no gaudirem igual de cada composició, i que si ens agrada la poesia, no tota serà del nostre gust… hi ha un truc per oblidar-nos definitivament del “què vol dir, el poeta, amb aquest vers”: el manual d’instruccions!

Si volem fer anar la tele amb el manual de la nevera, la tele no funcionarà (a tot estirar hi veurem, en comptes de l’home del temps, un feix de pastanagues). Si pretenem llegir un poema amb els mateixos ulls amb què llegim una novel·la, no hi trobarem l’argument i potser els personatges no tindran ni cap ni peus. El manual d’instruccions d’un llibre de poemes diu, entre altres coses: “llegir molt lentament, perquè si no, s’escapen les paraules de llum que hi ha dins de les de lletra, les que es copsen més que no pas s’entenen”.

Pepe Rubianes, en un poema dedicat a Rusiñol, deia: “I el silenci, per primer cop va fer soroll”. El manual del llibre de poemes ja ens ho adverteix: no us regiu per la lògica o la física: el silenci, el mateix silenci, pot fer soroll.

març de 2022 – Antoni Munné-Jordà

Vistos des de la finestra, els plàtans de la carretera, que ja sabem que són situats a intervals regulars d’uns vuit metres, es van atapeint gradualment al llarg de la línia de la vorera, de tal manera que l’interval que els separa es va fent més estret. Aquest interval no disminueix regularment, perquè no tots els plàtans tenen el mateix gruix i n’hi ha que han crescut torts. Al dibuix, fet amb ordinador, els intervals entre els arbres disminueixen regularment seguint una pauta sistemàtica. I el gruix dels arbres, tots drets, també es va reduint seguint una llei d’escala. Així, entre el centre del primer arbre i el del segon, al dibuix hi ha dos centímetres de separació. A partir d’aquesta separació tipus, els intervals es redueixen en una mesura inversament proporcional a l’ordinal del lloc que ocupen. El tercer arbre està separat del segon a la meitat de la distància que aquest guarda amb el primer, és a dir, a un centímetre. El quart arbre està separat del tercer a un terç de la distància entre el primer i el segon. El cinquè arbre, a un quart de la distància patró de dos centímetres. El sisè, a una cinquena part dels dos centímetres. I així successivament, cada vegada dividint el número patró per una xifra més, fins que la separació es torna inapreciable i els arbres formen una barrera contínua al llarg de la vora de la carretera. L’alçària dels arbres també es va reduint en la mateixa escala, fins que les copes de banda i banda ajuntades engoleixen el terra de la carretera.

            El cotxe ha pres el revolt de davant la casa, invisible des de rere la taula sense abocar-se, i enfila la recta de la carretera, davant la finestra. Ha reduït una mica la marxa per no derrapar, i ara accelera. Avança carretera enllà. Ha agafat els seixanta quilòmetres l’hora quan ha passat entre el primer arbre i el segon. Si manté fixa aquesta velocitat, trigarà exactament cinc minuts a recórrer els cinc quilòmetres de la carretera. Avançarà mil metres cada seixanta segons. Per a passar els vuit metres que separen un arbre de l’altre trigarà prop de mig segon. Això entre el primer arbre i el segon. També entre el segon i el tercer. I entre el tercer i el quart. I entre el quart i el cinquè. Gairebé mig segon cada vegada. Fins a passar els sis-cents vint-i-cinc intervals entre els sis-cents vint-i-sis arbres. Però la visió de la carretera indica que els arbres estan cada vegada més junts. I el dibuix n’estableix l’escala regular. El segon interval té la meitat d’amplada que el primer. I el tercer, un terç. El quart, un quart. Mig segon per a passar una distància de vuit metres demana una velocitat de seixanta quilòmetres l’hora. Però en demana la meitat una distància que n’és la meitat. I en demana un terç una distància que n’és una tercera part. No en demana tanta passar una distància menor, com la que separa els arbres una mica més allunyats. I no en demana cap passar una distància inexistent, com la que separa els arbres que tenen una separació menor que l’amplada de la soca. La velocitat del cotxe de la carretera cada vegada s’aproxima més a la del cotxe del dibuix de la carretera.

(De «Color de goig quan fuig»,Tresgressions, 2003)

Ramon Marrugat

El Tres de Vuit, febrer de 2022 – Secció “Cuc a enraonar”
Els mascles del corral
[Frase destacada: «Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe»]

Carme Junyent, la gran lingüista de Masquefa, s’ha esforçat a combatre, amb argumentació ben raonada, el propòsit pretesament antimasclista de posar en femení tota mena de noms amb aparença masculina que incloguin els dos gèneres, que és una pretensió que aplicada a la fauna, ens portaria a haver de fabricar femenins per a animals com dragó, rossinyol i borinot (també dit brumerot al Penedès), alhora que masculinitzar-ne d`altres com sargantana i cadernera.

Hem de tenir en compte que si, per exemple, la puça és un nom femení i el poll ho és masculí, és degut, simplement, a un tret gramatical de la llengua heretada, la qual cosa, quan ens ha convingut, l’hem anat adequant, bé amb sufixos (gall / gallina; ànec / ànega, conill / conilla), bé amb arrels diferents (bou / vaca, cavall / egua). D’aquest procés, si ens atenem als noms dels animals mascles, n’hi ha traces una mica en desús, de vegades generals de la llengua, com perdigot i llebrot per als de la perdiu i la llebre i de vegades, amb variants penedesenques com abegot i guinot per als de les abelles i les guineus.

Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe, com passa amb xai, anyell, corder, be o ovella, dels quals n’hem creat alguns a la comarca com bet i biret si són productors de llana i que, en canvi, si ho eren de carn, havíem emprat força el de moltó tarragoní, que és una raça que va tenir a Sant Sadurní el darrer reducte, segons que va estudiar l’Emili Giralt, que afirmava que «rebia elogis perquè era molt corpulent i tenia una carn molt saborosa.» Ara bé, quan hem de significar la funció reproductora del mascles del cabrum (ovelles i cabres) recorrem al nom de boc, que també té el nom penedesenc de crestó.

És aquest un àmbit tant a la vora que ha propiciat tot de singularitats, com la del castellanisme tocino, amb una accepció de “porc” que no entenen els castellans, perquè és un mot que reserven per a la cansalada. Era, però, a Catalunya, el nom més corrent de l’animal i tant és així, que al mercat de Vilafranca s’hi destinava un firal conegut fins fa no pas gaire amb el nom de Plaça dels Tocinos. Del porc, quan és petit, en diem goloró i l’anomenem verro quan té la dedicació de prenyar les truges, nom de les femelles destinades a criar. Son noms específics per l’interès econòmic que generen i la feina del mascle acostumava a estar ben remunerada, de tal manera, que a la rodalia de Vilafranca, n’hi havia un amb tanta fama de fer-la bé, que portava bons ingressos a son amo i que encara funcionava quan ja era vell i li costava tant de moure’s que li calia el suport humà per a poder acomplir l’ofici.

De vegades, quan inutilitzem els mascles per a destinar-los a altres funcions com la d’ajudar-nos en les treballades o la de regalar-nos la taula en dies de festa, elaborem noms exprés, com bou o capó. Ara, que el que és graciós d’aquest bestiar que ens acompanya, és que li diguem matxos als muls, que son animals estèrils.

Blanca Deusdad Ayala

Febrer, 2022.

‘Surge et ambula’, aixecat i camina, en altres paraules: despertat al coneixement. Aquesta és la frase que dóna la benvinguda als visitants de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Balaguer va ser un gran intel·lectual, i també un polític, que va contribuir des de la poesia, la literatura, la història, i com no, des de la política, al seu temps.  Ens cal reconèixer-li com a vilanovins i vilanovines que ens va deixar a la ciutat el seu llegat: la seva biblioteca, una de les més importants, per no dir la més important, que hi ha a l’Estat sobre el segle S.XIX, junt amb obres i objectes artístics, alguns de les colònies, com Filipines. Va deixar a la ciutat el seu llegat, com a gratitud per haver-lo votat a Les Corts, malgrat que segurament hagués tingut més ressò, per la seva persona, si l’hagués deixat a la ciutat de Barcelona, com li aconsellaven.

En aquests temps difícils per la descoberta del món i la geografia, els llibres, la literatura, la recerca ens conviden a poder viatjar i deambular pel coneixement i mirar cap el llegat que ens han deixat els que ens han precedit.

El viatge en la literatura ens transporta més enllà de la cambra des d’on fem passar les hores del confinament. Penso en Joseph Conrad i el seu llibre ‘El cord de les tenebres’. Un viatge asfixiant on es traspua la crueltat del món colonial a l’antic Colgo Belga. ‘Tristos tròpics’ de Lévi Strauss ens duu al coneixement de ‘l’exòtic’. Ens parla de la tribu dels Bororo al Mato Grosso: la casa dels joves, els rituals; ens parla d’un viatge llunyà fet des de l’antropologia i l’anhel pel coneixement del altre, a través del parentiu i l’observació participant.

La poesia de Kavafis i les seves ítaques ens endinsen al·legòricament al viatge de la vida. I el viatge com exili? Com fet migratori? En la literatura catalana, em ve a la memòria, el llibre que ens va recomanar el professor Joan Terol a batxillerat: ‘Camins de França’ de Joan Puig i Ferreter. Atzars del destí han fet que al cap dels anys, a través d’una companya de la Universitat, la Montserrat Soronellas,  conegués el poble de l’autor: la Selva del Camp.

També podríem parlar dels viatges al·locèntrics de Llull i Verdaguer, però això ja seria una altra història. I el Gran Tour, el viatge que feien els joves de l’aristocràcia i que va portar a Lord Byron fins a Grècia a lluitar per la causa de la independència d’aquest país de l’Imperi Otomà al segle XIX. Dean MacCannell en ‘The tourist’ ens analitza el viatge de la nova classe ociosa. Com el capitalisme en la modernitat ven oci i gaudi: la fugida de l’alienació pel treball, alhora que es creen noves identitats locals a partir del patrimoni i la història. 

Quan tenia 18 anys, em vaig fer membre del Centre d’Estudis de la Biblioteca- Museu Víctor Balaguer i les primeres recerques i publicacions que vaig fer van ser en aquell marc. Recordo consultar documents, dels dos arxius mencionats, a sala de la biblioteca del Museu, sota un gran silenci que il·luminava només un llum a cada una de les quatre o cinc taules que hi havia. On et trobaves sempre l’historiador local Albert Virella. La Montserrat Comas, directora del fons de la Biblioteca, i el Rafel Mestres, que estava creant i ordenant l’arxiu comarcal, t’acollien, t’acompanyaven i et guiaven de forma magistral, com segur es fa també avui en dia.

Viatjar per la literatura, conèixer llocs i cultures a través de l’antropologia, la història, i sentir amb la poesia, son alternatives que ens enriqueixen la vida i ens donen benestar. Els llibres son també un viatge: una descoberta.

Seguint el sociòleg Georg Simmel, tota situació pot ser ambivalent, per tant caldrà veure què de positiu tenen també aquestes situacions de confinament que hem patit, les quals ens conviden a la reflexió, a l’estudi i a valorar la natura i la terra que tenim. Tot citant el també il·lustre poeta vilanoví, Manuel de Cabanyes, per desitjar que ens continuï il·luminant, malgrat la pandèmia i altres atzars, el ‘sol de llibertat’.

Maria Rosa Nogué Almirall

Ho confesso, no sabia com començar, com debutar, què escriure en el meu primer article dedicat al col·lectiu Mir Geribert. M’hi vaig comprometre en el darrer dia de retrobada vilanovina, al Museu Balaguer. Després d’una ràpida visita al recinte, vam reunir-nos en un salonet, ben emmascarats i emmascarades, i en Bienve Moya ens va instar a fer alguna cosa o a dissoldre el grup. En una època de tantes dissolucions, vam fer bons propòsits per fer evident el nostre interès, i gràcies al talent pràctic d’en Jordi Romeu vam acabar comprometent-nos a escriure, si més no, un article per cap. Amb una barreja de compromís i decisió, em vaig apuntar al darrere de la companya i amiga Mercè Foradada, i dit i fet, ella ja ha enviat l’article promès i jo l’he llegit de seguida, amb l’excusa de comprovar si la temàtica, l’extensió, el to i tot plegat s’adirien amb el meu nonat  escrit.

I he fet bé, perquè l’article de la Mercè parla de la pel·lícula de Netflix –Don’t look up– on el món se’n va a regar per culpa d’un enorme meteorit i de l’enorme inaptesa humana, i és aleshores, a punt de desaparèixer, quan homes i dones s’adonen que ho tenien tot, així com nosaltres, abans de la pandèmia, teníem la llibertat d’anar on volguéssim, com volguéssim, amb tanta gent com cabés a tot arreu i, sobretot, sense por d’encomanar ni d’encomanar-nos. I ara que ho hem perdut, no ens en sabem avenir.

Tot i així, he de reconèixer amb vergonya que, el primer dia del ja llunyà estat d’alarma del 2020, em vaig alegrar que m’obliguessin a quedar-me a casa. Tenia, aquell mes de març, més compromisos dels que hauria desitjat: cursos a Barcelona, a Taradell, a Sitges, a Cunit, una novel·la per corregir i valorar, havia de fer de jurat d’un parell de premis literaris, dur el club de lectura, avançar en la pròpia escriptura…Plantar-ho tot i quedar-me a casa no em va semblar gens  malament! Innocent de mi, no sospitava tot el que vindria després. Passades un parell de setmanes, la feina va continuar igual, però ara per Zoom. Me n’anava al despatx, enyorívola, a fer classe per ordinador, tot pensant: ara seria a Taradell, ara aniria a Cunit, i fins i tot vaig començar a enyorar els retards de la Renfe. Amb tants antígens i històries el temps d’escriptura pròpia no es va incrementar pas, sinó més aviat el de veure telenotícies, i a poc a poc tot va anar agafant un aire d’irrealitat.

Em vaig submergir en aquesta pàtina grisa que descoloreix el present i el futur, la realitat i els somnis, i que en canvi produeix l’efecte –ja prou present, a mida que ens anem fent grans- d’il·luminar extraordinàriament el passat, i ens crea la il·lusió  que existia un temps, irremissiblement perdut, on ho teníem tot.

Buscant el contrari del Don’t look up, he recordat l’Aixequem els ulls al cel del Cant a la Senyera.  Pouem en la cultura, llegim Maragall, Zambrano, poesia, filosofia, llegim-nos, escrivim, fem  música i tot el que calgui per projectar-nos més enllà del covid, de la pandèmia, de les pandèmies, de les misèries. Calcem-nos la mascareta, i amb les armes del nostre temps –aquesta pàgina web n’és un exemple- busquem de vèncer la grisor que tant detestaven Rusiñol i els modernistes. I quan passi el bitxo, muntem una bona festa, qui sap si al Cau Ferrat, amb permís de la Vinyet Panyella!