Ramon Marrugat
El Tres de Vuit, febrer de 2022 – Secció “Cuc a enraonar”
Els mascles del corral
[Frase destacada: «Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe»]
Carme Junyent, la gran lingüista de Masquefa, s’ha esforçat a combatre, amb argumentació ben raonada, el propòsit pretesament antimasclista de posar en femení tota mena de noms amb aparença masculina que incloguin els dos gèneres, que és una pretensió que aplicada a la fauna, ens portaria a haver de fabricar femenins per a animals com dragó, rossinyol i borinot (també dit brumerot al Penedès), alhora que masculinitzar-ne d`altres com sargantana i cadernera.
Hem de tenir en compte que si, per exemple, la puça és un nom femení i el poll ho és masculí, és degut, simplement, a un tret gramatical de la llengua heretada, la qual cosa, quan ens ha convingut, l’hem anat adequant, bé amb sufixos (gall / gallina; ànec / ànega, conill / conilla), bé amb arrels diferents (bou / vaca, cavall / egua). D’aquest procés, si ens atenem als noms dels animals mascles, n’hi ha traces una mica en desús, de vegades generals de la llengua, com perdigot i llebrot per als de la perdiu i la llebre i de vegades, amb variants penedesenques com abegot i guinot per als de les abelles i les guineus.
Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe, com passa amb xai, anyell, corder, be o ovella, dels quals n’hem creat alguns a la comarca com bet i biret si són productors de llana i que, en canvi, si ho eren de carn, havíem emprat força el de moltó tarragoní, que és una raça que va tenir a Sant Sadurní el darrer reducte, segons que va estudiar l’Emili Giralt, que afirmava que «rebia elogis perquè era molt corpulent i tenia una carn molt saborosa.» Ara bé, quan hem de significar la funció reproductora del mascles del cabrum (ovelles i cabres) recorrem al nom de boc, que també té el nom penedesenc de crestó.
És aquest un àmbit tant a la vora que ha propiciat tot de singularitats, com la del castellanisme tocino, amb una accepció de “porc” que no entenen els castellans, perquè és un mot que reserven per a la cansalada. Era, però, a Catalunya, el nom més corrent de l’animal i tant és així, que al mercat de Vilafranca s’hi destinava un firal conegut fins fa no pas gaire amb el nom de Plaça dels Tocinos. Del porc, quan és petit, en diem goloró i l’anomenem verro quan té la dedicació de prenyar les truges, nom de les femelles destinades a criar. Son noms específics per l’interès econòmic que generen i la feina del mascle acostumava a estar ben remunerada, de tal manera, que a la rodalia de Vilafranca, n’hi havia un amb tanta fama de fer-la bé, que portava bons ingressos a son amo i que encara funcionava quan ja era vell i li costava tant de moure’s que li calia el suport humà per a poder acomplir l’ofici.
De vegades, quan inutilitzem els mascles per a destinar-los a altres funcions com la d’ajudar-nos en les treballades o la de regalar-nos la taula en dies de festa, elaborem noms exprés, com bou o capó. Ara, que el que és graciós d’aquest bestiar que ens acompanya, és que li diguem matxos als muls, que son animals estèrils.