Autor: admin@mirgeribert.cat

Joan Noves, maig de 2022

Qui sap si era una brisa, potser un bes

d’aquells que no s’assemblen entre sí,

que ara de nou venia fins a mi

des d’un país on no s’hi torna més.

Allí era tot ventura, aire i res,

només aigua de molsa, olor de pi;

allí el fred es perdia a mig camí,

i aquella brisa al cor deixava il·lès.

Girant tot el seu cos cap a ponent,

l’alba venia amb pit adolescent

i respirava sota el cel d’estiu

la brisa melindrosa, que al matí

sempre fugint tornava per morir

com ara torna en el record més viu.

Venia de l’oblit i amb posat nou,

que va restar amagada al fons del cor

com una flor tancada,  amb el tresor

que hi ha sota la vida i que la mou.  

Venia com rosada quan no plou

i la terra germina a contracor,

era la flor perduda que no mor

i sobreviu amb les gotes de rou.

Era l’estel agònic del matí

delint-se pel migdia, tremolant

contra la blava lluïssor del cel.

I ara venia, somiada, a mi,

amb una flor gebrada dins el cant

i encara amb els seus dits coberts de gel.

Venia des de sempre i des d’aquí

com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,

venia com si tot s’hagués confós,

sense saber, ni creure, ni obeir.

Sense saber, seguint el seu destí,

que un dia va marxar del meu redós

i havia de tornar amb el pit joiós,

només segura de voler venir;

sense saber que el lloc d’on va partir

era el mateix que el lloc on se’n va anar

i que en marxar ja sempre es va quedar;

sense saber, gelosa de fugir,

tot allunyant-se freturosa enllà,

que se n’anava i que tornava amb mi.

Venia lentament, per més venir.

Que cada pas lligava amb el primer,

dansant com una fulla de llorer

que cau a poc a poc en l’aire fi

i dins la brisa es feia sostenir

encara un instant més, per més voler,

per més mostrar-se esquiva en el darrer

sospir, per més tardar, per més glatir.

Per més sentir, potser per més sofrir. 

Venia encesa, amb ulls de somiar,

perquè tenia el somni de tornar.

Adolescent i amb brisa del matí,

l’albada duia al pit, com un escut,

la poesia de la joventut.

JN

Xavier Vernetta, abril de 2022

Normalment a qualsevol parlant se li fa estrany dir res a l’entorn de la llengua que fa servir. Què he de dir? Respondria si se li pregunta. Això és cosa de filòlegs, lingüistes, escriptors, poetes. Quan he de dir alguna cosa, la dic; quan vull construir un text, l’escric; quan cal pensar sobre qualsevol cosa faig i desfaig frases a la meva ment fent servir paraules, llegeixo en la meva llengua, l’escolto quan em parlen i ja està. No cal donar-li més voltes.

Resumint, si un parlant de qualsevol llengua ha de preocupar-se per la mateixa llengua és que alguna cosa funciona malament.

Fem suposicions. Per exemple imaginem que som un professor o mestre que treballa en un parvulari/escola/institut. Comença el curs i la direcció del centre ens diu que no podem fer servir lliurement la nostra llengua. I com és això?

-És que la judicatura ens obliga a oferir la llengua que ells determinen, per tant has de canviar la llengua d’ensenyament i utilitzar la que determinen els jutges.

Fem una altra suposició. Hem de parlar amb un policia, un fiscal o un jutge. ¿Podríem fer servir la nostra llengua lliurement, tenint en compte que les lleis ens donen dret? Potser sí, però també es podria donar el cas que tinguem la percepció, si usem la nostra llengua, que puguem ser amonestats, ridiculitzats, detinguts, acusats o condemnats; mentre que si fem servir la llengua del  policia, fiscal o jutge tot anirà millor.

Una mica més enllà. Som comerciants, escriptors, músics, empresaris o qualsevol professió que depèn del favor del públic. Si fem servir la llengua pròpia ¿no hi haurà cap problema o tenim la sospita que podem perdre públic/espectadors/clients?

Una suposició més. Sortim al carrer i fem el que se sol fer un dia qualsevol. Entrem en una botiga, anem a un restaurant, preguntem una adreça, parlem amb un desconegut amb qui coincidim en alguna situació que demana conversa. Si comencem a parlar en la nostra llengua ¿tenim la garantia d’una resposta educada o existeix la possibilitat de rebre un gest d’enuig o fins i tot una paraula desagradable?

Problemes. Si reconeixem qualsevol de les situacions descrites. Tenim molts problemes.

Hi ha manera de resoldre-ho. És clar. La manera més fàcil és deixar d’utilitzar la llengua pròpia i usar la de l’altre. La nostra llengua desapareix i problema resolt.

Però, què passa si ens estimem la nostra llengua? Hi ha qui pensa que tots els problemes d’una llengua es resolen amb lleis i normatives. Bé, podem suposar que això ajuda, però no oblidem que llengües molt potents i oficials han desaparegut en l’arena de la història substituïdes per llengües que les lleis havien considerat inferiors.

L’única raó de ser d’una llengua és l’ús. Si els parlants l’escriuen, la llegeixen, la verbalitzen, l’escolten i, sobretot, la transmeten, li donen raó de ser. En cas contrari no hi ha res a fer. Cas tancat.

August Bover, Dotze llunes a Saskatchewan. Impressions des de la Gran Praderia canadenca (Lleida: Pagès Editors, 2013), 25-28.

            El dia 7 de juny de l’any següent [1886], a l’andana de l’estació de tren de Filadèlfia, i acompanyat pel que seria el seu inseparable intèrpret, Gabriel Dumont es trobà amb el coronel William Frederic Cody, que li donà la benvinguda al Buffalo Bill’s Wild West Show. Temps enrere, quan preparava l’alliberament de Riel, Dumont ja havia rebut una oferta per formar part de l’espectacle de Buffalo Bill, però l’havia rebutjada, lògicament. Ara, en canvi, absolutament derrotat i sense possibilitat de tornar al Canadà –on, d’altra banda, el seu món, com els búfals, pràcticament s’havia extingit-, havia acabat acceptant de convertir-se en una atracció de circ fent exercicis de punteria davant del públic: –I ara, senyores i senyors, des de la llunyana praderia del Canadà, tenim el gust de presentar-los l’únic, l’extraordinari, l’incomparable Gabriel Dumont!

Després de les actuacions al Gentleman’s Driving Park de Filadèlfia, l’espectacle es traslladà al Staten Island Amusement Park, a Nova York. Allí, el 22 de juliol, li arribà la notícia de l’amnistia decretada pel govern canadenc. Dumont acabà el contracte que havia signat amb Cody sense saber cap a on orientar la seva vida, feu una sèrie de conferències sobre la revolta dels métis en comunitats francòfones dels Estats Units, també a Mont-real i a Quebec, tornà a Montana i, finalment, l’any 1893 decidí tornar al Gabriel’s Cross, el pas de barca que havia construït prop de Batoche i on havia viscut amb Madeleine. Allí visqué, entre la seva gent, fins al 19 de maig de 1906, i allí fou enterrat, al vell cementiri de la localitat, que els seus homes havien defensat en el temps de la batalla.

            Durant aquest seu darrer període a Batoche dictà els seus records sobre la revolta. I sembla que un dia que visità mossèn Moulin, el vell rector de la parròquia li ensenyà uns diaris de París i li comentà que, com que no li constava que mai hagués viatjat a Europa, li havia estranyat que un d’aquells diaris dugués la notícia que Buffalo Bill l’havia presentat als reis d’Anglaterra. La notícia devia fer referència a la primera actuació del Wild West Show a Londres i a Windsor, amb motiu de l’Exposició Anglo-Americana de 1887. Cody i els seus socis, dotats d’una extraordinària visió comercial, no es devien resignar a no poder presentar una de les grans estrelles del xou que feia ben poc que els havia abandonat. I aprofitant-se del fet que a Europa ningú no coneixia físicament Gabriel Dumont, van trobar la manera de poder-lo presentar a la reina Victòria. El moment va ser immortalitzat pels fotògrafs i la instantània fou reproduïda fins i tot per diaris de l’estranger, tal com esperaven, o fins i tot potser havien planificat, els empresaris. Encuriosit, Dumont es mirà amb deteniment la fotografia que il·lustrava la notícia i, amb gran sorpresa, descobrí que la persona que feien passar per ell era, ni més ni menys, Ambroise Lépine, antic cap militar dels homes de Louis Riel.

            Després de Londres, l’espectacle anà a París, a Lió i a Marsella i, camí d’Itàlia, actuà a Barcelona entre el desembre de 1889 i el gener de 1890. Però a la nostra ciutat també hi havia arribat la greu pandèmia de grip d’aquell hivern, i a les tendes del circ instal·lat a la part del carrer de Muntaner que aleshores encara no estava urbanitzada, les coses no van anar gaire bé. El cap de pista, el coronel Frank Richmond, va morir i el seu cos, embalsamat, fou tramès als Estats Units. I dos dels joves sioux, afectats de verola, hagueren de ser ingressats a l’Hospital de la Santa Creu. Sota els magnífics arcs gòtics del vell hospital –els mateixos que ara hostatgen la biblioteca nacional de Catalunya-, aquells dos nois, que ni tan sols parlaven anglès, foren atesos, entre altres professionals de la medicina, per un metge nascut, com ells, en terres de l’Amèrica del Nord, concretament a Mèxic i en el si d’una família originària de Sitges. Em refereixo, és clar, a un prestigiós metge que posteriorment seria alcalde de Barcelona i que protagonitzaria el famós Tancament de Caixes: el doctor Bartomeu Robert. El cas és que, afortunadament, els nostres facultatius aconseguiren que aquests joves recuperessin la salut. Però, com que quan foren donats d’alta el circ ja havia marxat cap a Itàlia, els embarcaren en el primer vaixell que salpà cap a Nàpols.  I em demano si no cal cercar en aquests dos pellsroges, tramesos a la península Itàlica des del port barceloní, l’origen remot del corrent cinematogràfic originat més tard en aquest país i conegut com a spaghetti-western…

            A Barcelona, lògicament, no hi trobaren monarques com a Anglaterra, a tot estirar, les més grans personalitats que hi devien presenciar l’espectacle devien ser l’alcalde i algun fabricant de teixits. Segurament per això no hi ha constància que Buffalo Bill hagués volgut engalipar també els espectadors catalans que anaren a veure les representacions fent-los passar bou (o búfal) per bèstia grossa.

           

Cèlia Sànchez-Mústich – març de 2022

T’agrada el cinema? Sí, sol ser la resposta. I la música? Tornem-hi, sí. I la poesia? Ai! Aquí es produeix una aturada tècnica abans de decidir-nos, perquè resulta que el primer instint és dir que sí (seria esgarrifós que desapareguessin els poetes, pensem) però la resposta sovint és… “sí, però em costa d’entendre”. Mirem d’aclarir-nos una mica? Val la pena, que Sitges és terra de poetes!

Quan els poetes o rapsodes reciten ens agrada, perquè el to de la veu, les inflexions de les paraules, ens fan intuir (l’entenguem o no) un món alternatiu i màgic, però quan es tracta de llegir poemes sobre el paper, la cosa canvia. “Què vol dir, el poeta, amb aquest vers” ens preguntem.

Deixant de banda que, tot i que ens agradi el cinema, no ens faran el pes totes les pel·lícules, que si ens agrada la música no gaudirem igual de cada composició, i que si ens agrada la poesia, no tota serà del nostre gust… hi ha un truc per oblidar-nos definitivament del “què vol dir, el poeta, amb aquest vers”: el manual d’instruccions!

Si volem fer anar la tele amb el manual de la nevera, la tele no funcionarà (a tot estirar hi veurem, en comptes de l’home del temps, un feix de pastanagues). Si pretenem llegir un poema amb els mateixos ulls amb què llegim una novel·la, no hi trobarem l’argument i potser els personatges no tindran ni cap ni peus. El manual d’instruccions d’un llibre de poemes diu, entre altres coses: “llegir molt lentament, perquè si no, s’escapen les paraules de llum que hi ha dins de les de lletra, les que es copsen més que no pas s’entenen”.

Pepe Rubianes, en un poema dedicat a Rusiñol, deia: “I el silenci, per primer cop va fer soroll”. El manual del llibre de poemes ja ens ho adverteix: no us regiu per la lògica o la física: el silenci, el mateix silenci, pot fer soroll.

març de 2022 – Antoni Munné-Jordà

Vistos des de la finestra, els plàtans de la carretera, que ja sabem que són situats a intervals regulars d’uns vuit metres, es van atapeint gradualment al llarg de la línia de la vorera, de tal manera que l’interval que els separa es va fent més estret. Aquest interval no disminueix regularment, perquè no tots els plàtans tenen el mateix gruix i n’hi ha que han crescut torts. Al dibuix, fet amb ordinador, els intervals entre els arbres disminueixen regularment seguint una pauta sistemàtica. I el gruix dels arbres, tots drets, també es va reduint seguint una llei d’escala. Així, entre el centre del primer arbre i el del segon, al dibuix hi ha dos centímetres de separació. A partir d’aquesta separació tipus, els intervals es redueixen en una mesura inversament proporcional a l’ordinal del lloc que ocupen. El tercer arbre està separat del segon a la meitat de la distància que aquest guarda amb el primer, és a dir, a un centímetre. El quart arbre està separat del tercer a un terç de la distància entre el primer i el segon. El cinquè arbre, a un quart de la distància patró de dos centímetres. El sisè, a una cinquena part dels dos centímetres. I així successivament, cada vegada dividint el número patró per una xifra més, fins que la separació es torna inapreciable i els arbres formen una barrera contínua al llarg de la vora de la carretera. L’alçària dels arbres també es va reduint en la mateixa escala, fins que les copes de banda i banda ajuntades engoleixen el terra de la carretera.

            El cotxe ha pres el revolt de davant la casa, invisible des de rere la taula sense abocar-se, i enfila la recta de la carretera, davant la finestra. Ha reduït una mica la marxa per no derrapar, i ara accelera. Avança carretera enllà. Ha agafat els seixanta quilòmetres l’hora quan ha passat entre el primer arbre i el segon. Si manté fixa aquesta velocitat, trigarà exactament cinc minuts a recórrer els cinc quilòmetres de la carretera. Avançarà mil metres cada seixanta segons. Per a passar els vuit metres que separen un arbre de l’altre trigarà prop de mig segon. Això entre el primer arbre i el segon. També entre el segon i el tercer. I entre el tercer i el quart. I entre el quart i el cinquè. Gairebé mig segon cada vegada. Fins a passar els sis-cents vint-i-cinc intervals entre els sis-cents vint-i-sis arbres. Però la visió de la carretera indica que els arbres estan cada vegada més junts. I el dibuix n’estableix l’escala regular. El segon interval té la meitat d’amplada que el primer. I el tercer, un terç. El quart, un quart. Mig segon per a passar una distància de vuit metres demana una velocitat de seixanta quilòmetres l’hora. Però en demana la meitat una distància que n’és la meitat. I en demana un terç una distància que n’és una tercera part. No en demana tanta passar una distància menor, com la que separa els arbres una mica més allunyats. I no en demana cap passar una distància inexistent, com la que separa els arbres que tenen una separació menor que l’amplada de la soca. La velocitat del cotxe de la carretera cada vegada s’aproxima més a la del cotxe del dibuix de la carretera.

(De «Color de goig quan fuig»,Tresgressions, 2003)

Ramon Marrugat

El Tres de Vuit, febrer de 2022 – Secció “Cuc a enraonar”
Els mascles del corral
[Frase destacada: «Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe»]

Carme Junyent, la gran lingüista de Masquefa, s’ha esforçat a combatre, amb argumentació ben raonada, el propòsit pretesament antimasclista de posar en femení tota mena de noms amb aparença masculina que incloguin els dos gèneres, que és una pretensió que aplicada a la fauna, ens portaria a haver de fabricar femenins per a animals com dragó, rossinyol i borinot (també dit brumerot al Penedès), alhora que masculinitzar-ne d`altres com sargantana i cadernera.

Hem de tenir en compte que si, per exemple, la puça és un nom femení i el poll ho és masculí, és degut, simplement, a un tret gramatical de la llengua heretada, la qual cosa, quan ens ha convingut, l’hem anat adequant, bé amb sufixos (gall / gallina; ànec / ànega, conill / conilla), bé amb arrels diferents (bou / vaca, cavall / egua). D’aquest procés, si ens atenem als noms dels animals mascles, n’hi ha traces una mica en desús, de vegades generals de la llengua, com perdigot i llebrot per als de la perdiu i la llebre i de vegades, amb variants penedesenques com abegot i guinot per als de les abelles i les guineus.

Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe, com passa amb xai, anyell, corder, be o ovella, dels quals n’hem creat alguns a la comarca com bet i biret si són productors de llana i que, en canvi, si ho eren de carn, havíem emprat força el de moltó tarragoní, que és una raça que va tenir a Sant Sadurní el darrer reducte, segons que va estudiar l’Emili Giralt, que afirmava que «rebia elogis perquè era molt corpulent i tenia una carn molt saborosa.» Ara bé, quan hem de significar la funció reproductora del mascles del cabrum (ovelles i cabres) recorrem al nom de boc, que també té el nom penedesenc de crestó.

És aquest un àmbit tant a la vora que ha propiciat tot de singularitats, com la del castellanisme tocino, amb una accepció de “porc” que no entenen els castellans, perquè és un mot que reserven per a la cansalada. Era, però, a Catalunya, el nom més corrent de l’animal i tant és així, que al mercat de Vilafranca s’hi destinava un firal conegut fins fa no pas gaire amb el nom de Plaça dels Tocinos. Del porc, quan és petit, en diem goloró i l’anomenem verro quan té la dedicació de prenyar les truges, nom de les femelles destinades a criar. Son noms específics per l’interès econòmic que generen i la feina del mascle acostumava a estar ben remunerada, de tal manera, que a la rodalia de Vilafranca, n’hi havia un amb tanta fama de fer-la bé, que portava bons ingressos a son amo i que encara funcionava quan ja era vell i li costava tant de moure’s que li calia el suport humà per a poder acomplir l’ofici.

De vegades, quan inutilitzem els mascles per a destinar-los a altres funcions com la d’ajudar-nos en les treballades o la de regalar-nos la taula en dies de festa, elaborem noms exprés, com bou o capó. Ara, que el que és graciós d’aquest bestiar que ens acompanya, és que li diguem matxos als muls, que son animals estèrils.

Blanca Deusdad Ayala

Febrer, 2022.

‘Surge et ambula’, aixecat i camina, en altres paraules: despertat al coneixement. Aquesta és la frase que dóna la benvinguda als visitants de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Balaguer va ser un gran intel·lectual, i també un polític, que va contribuir des de la poesia, la literatura, la història, i com no, des de la política, al seu temps.  Ens cal reconèixer-li com a vilanovins i vilanovines que ens va deixar a la ciutat el seu llegat: la seva biblioteca, una de les més importants, per no dir la més important, que hi ha a l’Estat sobre el segle S.XIX, junt amb obres i objectes artístics, alguns de les colònies, com Filipines. Va deixar a la ciutat el seu llegat, com a gratitud per haver-lo votat a Les Corts, malgrat que segurament hagués tingut més ressò, per la seva persona, si l’hagués deixat a la ciutat de Barcelona, com li aconsellaven.

En aquests temps difícils per la descoberta del món i la geografia, els llibres, la literatura, la recerca ens conviden a poder viatjar i deambular pel coneixement i mirar cap el llegat que ens han deixat els que ens han precedit.

El viatge en la literatura ens transporta més enllà de la cambra des d’on fem passar les hores del confinament. Penso en Joseph Conrad i el seu llibre ‘El cord de les tenebres’. Un viatge asfixiant on es traspua la crueltat del món colonial a l’antic Colgo Belga. ‘Tristos tròpics’ de Lévi Strauss ens duu al coneixement de ‘l’exòtic’. Ens parla de la tribu dels Bororo al Mato Grosso: la casa dels joves, els rituals; ens parla d’un viatge llunyà fet des de l’antropologia i l’anhel pel coneixement del altre, a través del parentiu i l’observació participant.

La poesia de Kavafis i les seves ítaques ens endinsen al·legòricament al viatge de la vida. I el viatge com exili? Com fet migratori? En la literatura catalana, em ve a la memòria, el llibre que ens va recomanar el professor Joan Terol a batxillerat: ‘Camins de França’ de Joan Puig i Ferreter. Atzars del destí han fet que al cap dels anys, a través d’una companya de la Universitat, la Montserrat Soronellas,  conegués el poble de l’autor: la Selva del Camp.

També podríem parlar dels viatges al·locèntrics de Llull i Verdaguer, però això ja seria una altra història. I el Gran Tour, el viatge que feien els joves de l’aristocràcia i que va portar a Lord Byron fins a Grècia a lluitar per la causa de la independència d’aquest país de l’Imperi Otomà al segle XIX. Dean MacCannell en ‘The tourist’ ens analitza el viatge de la nova classe ociosa. Com el capitalisme en la modernitat ven oci i gaudi: la fugida de l’alienació pel treball, alhora que es creen noves identitats locals a partir del patrimoni i la història. 

Quan tenia 18 anys, em vaig fer membre del Centre d’Estudis de la Biblioteca- Museu Víctor Balaguer i les primeres recerques i publicacions que vaig fer van ser en aquell marc. Recordo consultar documents, dels dos arxius mencionats, a sala de la biblioteca del Museu, sota un gran silenci que il·luminava només un llum a cada una de les quatre o cinc taules que hi havia. On et trobaves sempre l’historiador local Albert Virella. La Montserrat Comas, directora del fons de la Biblioteca, i el Rafel Mestres, que estava creant i ordenant l’arxiu comarcal, t’acollien, t’acompanyaven i et guiaven de forma magistral, com segur es fa també avui en dia.

Viatjar per la literatura, conèixer llocs i cultures a través de l’antropologia, la història, i sentir amb la poesia, son alternatives que ens enriqueixen la vida i ens donen benestar. Els llibres son també un viatge: una descoberta.

Seguint el sociòleg Georg Simmel, tota situació pot ser ambivalent, per tant caldrà veure què de positiu tenen també aquestes situacions de confinament que hem patit, les quals ens conviden a la reflexió, a l’estudi i a valorar la natura i la terra que tenim. Tot citant el també il·lustre poeta vilanoví, Manuel de Cabanyes, per desitjar que ens continuï il·luminant, malgrat la pandèmia i altres atzars, el ‘sol de llibertat’.

Maria Rosa Nogué Almirall

Ho confesso, no sabia com començar, com debutar, què escriure en el meu primer article dedicat al col·lectiu Mir Geribert. M’hi vaig comprometre en el darrer dia de retrobada vilanovina, al Museu Balaguer. Després d’una ràpida visita al recinte, vam reunir-nos en un salonet, ben emmascarats i emmascarades, i en Bienve Moya ens va instar a fer alguna cosa o a dissoldre el grup. En una època de tantes dissolucions, vam fer bons propòsits per fer evident el nostre interès, i gràcies al talent pràctic d’en Jordi Romeu vam acabar comprometent-nos a escriure, si més no, un article per cap. Amb una barreja de compromís i decisió, em vaig apuntar al darrere de la companya i amiga Mercè Foradada, i dit i fet, ella ja ha enviat l’article promès i jo l’he llegit de seguida, amb l’excusa de comprovar si la temàtica, l’extensió, el to i tot plegat s’adirien amb el meu nonat  escrit.

I he fet bé, perquè l’article de la Mercè parla de la pel·lícula de Netflix –Don’t look up– on el món se’n va a regar per culpa d’un enorme meteorit i de l’enorme inaptesa humana, i és aleshores, a punt de desaparèixer, quan homes i dones s’adonen que ho tenien tot, així com nosaltres, abans de la pandèmia, teníem la llibertat d’anar on volguéssim, com volguéssim, amb tanta gent com cabés a tot arreu i, sobretot, sense por d’encomanar ni d’encomanar-nos. I ara que ho hem perdut, no ens en sabem avenir.

Tot i així, he de reconèixer amb vergonya que, el primer dia del ja llunyà estat d’alarma del 2020, em vaig alegrar que m’obliguessin a quedar-me a casa. Tenia, aquell mes de març, més compromisos dels que hauria desitjat: cursos a Barcelona, a Taradell, a Sitges, a Cunit, una novel·la per corregir i valorar, havia de fer de jurat d’un parell de premis literaris, dur el club de lectura, avançar en la pròpia escriptura…Plantar-ho tot i quedar-me a casa no em va semblar gens  malament! Innocent de mi, no sospitava tot el que vindria després. Passades un parell de setmanes, la feina va continuar igual, però ara per Zoom. Me n’anava al despatx, enyorívola, a fer classe per ordinador, tot pensant: ara seria a Taradell, ara aniria a Cunit, i fins i tot vaig començar a enyorar els retards de la Renfe. Amb tants antígens i històries el temps d’escriptura pròpia no es va incrementar pas, sinó més aviat el de veure telenotícies, i a poc a poc tot va anar agafant un aire d’irrealitat.

Em vaig submergir en aquesta pàtina grisa que descoloreix el present i el futur, la realitat i els somnis, i que en canvi produeix l’efecte –ja prou present, a mida que ens anem fent grans- d’il·luminar extraordinàriament el passat, i ens crea la il·lusió  que existia un temps, irremissiblement perdut, on ho teníem tot.

Buscant el contrari del Don’t look up, he recordat l’Aixequem els ulls al cel del Cant a la Senyera.  Pouem en la cultura, llegim Maragall, Zambrano, poesia, filosofia, llegim-nos, escrivim, fem  música i tot el que calgui per projectar-nos més enllà del covid, de la pandèmia, de les pandèmies, de les misèries. Calcem-nos la mascareta, i amb les armes del nostre temps –aquesta pàgina web n’és un exemple- busquem de vèncer la grisor que tant detestaven Rusiñol i els modernistes. I quan passi el bitxo, muntem una bona festa, qui sap si al Cau Ferrat, amb permís de la Vinyet Panyella!

Mercè Foradada

Acabem un any que ha estat angoixant i difícil per a tothom, i dramàtics per a alguns altres. I ja en van dos.

I ara, que ha arribat aquesta data simbòlica del Cap d’Any, ens tornem ximples desitjant i desitjant-nos un any millor.

N’hi haurà prou amb empassar compulsivament dotze grams de raïm i  brindar amb cava per aconseguir-ho? Em temo que no.

Fa un parell de dies  vaig veure una pel·lícula nord-americana  que està en boca de molta gent: No miris cap amunt. Llarga, una mica pesada i al meu parer excessivament paròdica i histriònica, però que, tanmateix, diu coses. Podríem dir que fa una radiografia  esperpèntica de molts dels problemes que ens estan fent la vida tan esquerpa. Per a alguns més que per als altres, repeteixo.

S’hi caricaturitzen molts dels vicis i pecats amb què podem identificar els nostres dies: davant de la imminència de l’impacte d’un meteorit que anorrearà la Terra, topem amb la negativa dels polítics a afrontar crisis que poden perjudicar els seus interessos electorals, amb la manipulació, també partidista, dels mitjans, amb l’enfrontament entre els científics impotents, amb la cobdícia dels magnats de la tecnologia, centrats en el seu profit econòmic i, per obra de tots, amb la teranyina per desorientar el personal i empènyer-lo a negar el perill terminal i a mirar el terra, només a un pam dels seus nassos.

Diuen que, quan es va anunciar el rodatge de la pel·lícula, el febrer del 2020, la metàfora del meteorit apuntava a la crisi climàtica, però aviat la pandèmia del Covid, aquesta pesta del s. XXI, va arribar per engreixar la metàfora.

Als minuts finals del metratge, quan per als homes i les dones del carrer ja no els serveix el recurs de mirar en terra, un personatge anònim lamenta  en veu baixa, gairebé per a ell mateix: Ho teníem tot, una frase que té ressonàncies ben diverses, i que resumeix amb contundència el sentir de molts de nosaltres.

Ben cert que en el nostre món pre-pandèmia hi havia injustícies, manca de llibertats, abusos de poder, guerres, pobresa, violència, fam, insolidaritat, soledat… Emmalaltíem i ens moríem, ja abans del 2020, però per a molts de nosaltres – i aquí cal repetir allò que per a alguns més que per als altres – hi havia un dia a dia ple de moments càlids, de costums i pràctiques que consideràvem normals i que, potser per això, no valoràvem gaire: podíem passejar amb la cara a l’aire i els llavis pintats, si així ho volíem, podíem seure a prendre el sol en una terrassa  encara que estigués a petar, podíem viatjar allà on el destí ens cridés sense demostrar res, podíem anar a presentacions de llibres, al cinema, al teatre, encara que estiguessin de gom a gom i sense reservar-ho setmanes abans, podíem anar al metge quan ho consideràvem oportú, sense cues ni cites prèvies, si algú al nostre costat tossia o esternudava pensàvem “Pobre home, quina galipàndria que porta”, però no el miràvem amb malfiança, podíem organitzar o assistir a dinars i sopars amb les famílies o els amics, en taules llarguíssimes i compartir menges i begudes, parlant i rient a crits … i sobretot podíem petonejar els néts, mentre es deixaven , veure, abraçar  i xerrar amb els fills sense el rau-rau d’estar-los i estar-nos posant en perill, estrènyer els amics que patien o ens emocionaven, no fugir de la proximitat de l’altre com si tots plegats estiguéssim empestats… Suposo que tot això, que no sabíem com n’era, de preuat, és el tot que teníem i ara lamentem haver perdut.

I això mateix és el que ara voldríem recuperar i que ens desitgem per a l’any que comença, i el que hauríem d’agrair i gaudir amb plena consciència, si tenim la sort i l’encert de coordinar-nos per destruir els meteorits.  

Mentre tant, quedem-nos amb les paraules de qui, malgrat haver transitat llargament pel dolor, va saber cantar a l’esperança: Y es que cuando el mundo está en crisis y el horizonte que la inteligencia otea aparece ennegrecido de inminentes problemas; cuando la razón estéril se retira, reseca de luchar sin resultado, y la sensibilidad quebrada sólo recoge el fragmento, el detalle, nos queda sólo una vía de esperanza: el sentimiento, el amor, que, repitiendo el milagro, vuelva a crear el mundo. MARIA ZAMBRANO

Bienve Moya

La llegenda, al contrari del conte o la rondalla, té com a principal missió centrar al lector, o l’oïdor, en l’assumpte de la narració; els protagonistes estan al servei de l’assumpte sobre què s’informa, de la “lliçó” que se’n pot extreure. Contràriament, en el conte o la rondalla, i també en la novel·la, és la interrelació dels personatges qui “crearan” l’assumpte que es narrarà. Vet aquí la diferència entre conte i llegenda. La historicitat dels assumptes que tracten ambdós gèneres, és una altra qüestió.

Al Penedès coneixem tres llegendes que són una bona mostra d’aquesta estructura literària (literatura oral): la llegenda de la Bruixa de la Mata, la de la Filla de Can Fàbregues i la del Pas de la Mala dona. En totes tres l’assumpte és la part essencial de la narració: el rol de la dona en la societat antiga (que en molts casos caldria dir fins avui). Les tres llegendes tenen com a protagonista la dona: una bruixa, una dona d’aigua, o fada, i una malcasada. La intenció principal de totes tres llegendes es basa a posar de manifest (relatar) la marginació amb què la societat contemplava i castigava a les dones: massa saberudes (la bruixa), massa belles (les fades), insatisfetes, les malcasades. La llegenda, però, mai no pren partit, no alliçona; simplement descriu els esdeveniments, i els dona a l’oient, o lector, senzillament com “fets que passen”. Després de sentir-les, serà la discreció de l’oïdor qui en traurà conseqüències i ho acceptarà amb fatalitat, o hi reaccionarà amb indignació o pietat. Si la llegenda (no qui la narra o escriu) prengués partit, per un cantó o per l’altre, aleshores perdria la categoria de llegenda per entrar en la de conte o novel·la, o de relat llegendari, una categoria que es fa pas entre els dos gèneres.

Una altra característica de la llegenda és que ─potser per fer-la més digerible─ els seus protagonistes sempre tenen un caràcter extraordinari, són bruixes, fades, o dones molt desventurades, i l’escenografia se situa sempre en algun paratge meravellós: la nostra bruixa vivint a l’empara un arbre gegantí (la Mata (llentiscle) de Sitges), la fada prop d’una font o pèlag (la font de Llinars, a Font-Rubí), la dona desventurada prop un dels estimballs més característics de la contrada (el Pas de la carretera de les costes que duu aquest nom).
Ara ens caldria conèixer les tres llegendes: La Bruixa de la Mata, la Filla de Can Fàbregues, i el Pas de la Mala Dona.

La bruixa de la Mata. La Mata és un llentiscle gegantí que podreu anar a admirar a la masia quer duu aquest nom, vora la carreta vella de Vilanova a Sitges. Diu la llegenda que emparada en aquest notable vegetal hi tenia la seva barraca una vella amb fama de fetillera. Preparava filtres que proporcionaven l’encaterinament als amants desairat i guaria del mal-d’amor. Tenia molt d’èxit entre els desestimats de tota la contrada, de la Torre a Sitges i de Pontons a Cubelles. Un dia qualsevol la vella va desaparèixer i ningú va fer-ne cabal més enllà d’una hipòcrita estranyesa. Cap persona, ni autoritat ni religió va preocupar-se mai més que n’havia estat de la Bruixa de la Mata.

La filla de Can Fàbregues. En una masada dels entorns de la serra del Bolet, Can Fàbregues, la filla de la casa era d’una bellesa extraordinària. Tots els homes de la contrada tenien somnis libidinosos on apareixia la filla de Can Fàbregues. Però la dona era esquiva i, deien, presumptuosa, defugia tota relació amb aquells que la pretenien, tant si els arguments eren formals com grollers o equívocs. Aquesta actitud li proporcionà fama d’altiva i desdenyosa. Les veus maldients i fantasioses van fer córrer que aquella bellesa sobresortint no era ordinària, que la dona tenia tractes amb entitats sobrenaturals. La llegenda no diu com va continuar la vida ordinària de la bella filla de Can Fàbregues, sí que conta que un dia va assistir-la una entitat no humana. Aquesta entitat va facilitar-li la forma de deslliurar-se de l’agressiu món que la pretenia i li proporcionà una conformació sobrenatural (fada, goja, encantada?). Un cop va prendre aquesta forma extra-humana, la fada s’hauria refugiat en el claustre ctònic de la Font de Llinars, on, una vegada l’any, se la podia veure als Forats Bufadors, formació de coves interconnectades a la mateixa serra del Bolet.

El pas de la Mala Dona. El marit d’aquesta dona frustrada era invident. Habitaven un mas al mig del massís del Garraf. A causa de la mancança del marit, la seva vida de la dona era insatisfactòria. Va buscar la solució en un altre home, però no podia ser un home corrent, calia cercar en una figura fora de l’ordinari. Va amistançar-se amb un bandoler i entre els dos van ordir estimbar el marit per les costes, en un pas perillós del camí. La justícia els va descobrir i proporcionà a la dona un càstig esgarrifós; van penjar el seu cap a la penya més sobresortint del camí de les costes, abans d’arribar al caseriu de Garraf. On va estar-s’hi tants anys que la penya va prendre aquest nom.