Josep Maria Ràfols (novel·la per capítols publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Dos dies després, els comparsers en comptes de tirar caramels llancen malediccions. Només llevar-se i mirar per la finestra descobreixen una pluja fina, de les que amaren la terra, que cau enfosquint-ho tot sobre teulades i carrers.
Entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en el mosaic. Foto: Josep Maria Ràfols
-Amb aquest temps no val la pena ni sortir. No farem més que relliscar i embrutar-nos com garrins.
A mig matí, quan les poques colles que s’han vist amb ànims de plantar-se al carrer comencen la parada tècnica per esmorzar, un tros de cel blau es deixa veure darrere del Pic de l’Àliga.
Algunes mirades s’alcen observant el petit forat.
-A veure si…
Passen només deu minuts i des de les finestres ja es pot contemplar com s’aparten els núvols, de la platja a l’horitzó.
Parelles de totes les barriades comencen a treure el cap, com caragols quan escampa. Barretines i mantons caminen apressats cap al local de l’entitat o al bar on havien quedat, a tractar de recuperar el parell d’hores perdudes. Aviat el Turuta i les bandes que el pregonen ressonen a totes les cantonades, talment com si s’haguessin posat d’acord. La ciutat bota i el soroll dels caramels repica damunt les taules dels cafès que els cambrers eixuguen amb pressa.
Encara no són tres quarts d’11 i ja hi ha cues de banderes esperant per entrar a la plaça de la Vila i començar a estomacar-se a cops de caramel.
Al punt del migdia, quan ja ningú recorda que el dia ha començat tan malament, una nuvolada traïdora cobreix la plaça. De nou es deixa anar, tot i que amb intensitat moderada. Tan sols un esquifit doll d’aigua, que l’esvalot comparser agraeix mentre alça el front i la suor del trot s’esborra. Ni a maleir-lo pensen.
En pocs minuts el cel s’ha eixugat de nou i les colles que han d’entrar a les 12 en punt estan preparades per fer el salt a la plaça, menystenint la fina capa d’aigua que brilla damunt les rajoletes relliscoses. Hi ha dos grups preparats, en posicions oposades; un per la part de Llevant, l’altre, per Ponent. Els banderers parlen que el temps és boig. Que no hi ha déu que l’entengui. Les primeres parelles que han de seguir als portants de les banderes riuen d’una de les colles que al matí ha fet circular un whatsapp desconvocant la jornada i, poc després, ha hagut de córrer a desdir-se. S’empenten al mateix temps.
El senyal convingut per l’entrada a la plaça acaba de ser rebut i dos grups de cinc banderes, seguides d’un munt de parelles, accedeixen al centre des de la part de la Rambla uns, de la cantonada a Caputxins, els altres. Voleien barretines i les puntes dels mantons, en una desfilada d’exhibició. La tranquil·litat dura mig tomb de plaça. En arribar a l’altra punta, la uniformitat es trenca i les parelles s’amunteguen amb els del mateix l’uniforme i disparen caramels, a grapats i amb força, tractant d’arraconar els contraris, amb projectils dolços com a única arma. Hi ha alguna relliscada, per l’aigua que queda sobre les petxines del mosaic. Quatre cops de cul a terra i para de comptar; res greu. Ara els que s’anomenen Mastegots estan triomfant contra els Cagaelàstics, que reculen en direcció a l’ajuntament. Però aviat reben l’ajut espontani d’Els Currutacos i les Currutaques i els dos aliats circumstancials fan retrocedir els que al principi dominaven.
Minuts després, l’enfrontament es dona per liquidat. Ningú ha guanyat, ningú ha perdut. Com a molt un o altre haurà de passar per l’òptica a restaurar l’esquerdat de les ulleres.
Revifa la música del Turuta i tothom cerca la cua darrere el seu estendard. Amb tot això, el banderer d’Els Cagaelàstics rellisca, se li’n va el peu i cau en el mosaic amb la cara per davant. Queda estès entre els peus de la gentada en esvalot, damunt del pal. Algú li mana:
-Aixeca’t ja, que no és hora de migdiada.
Una noia li crida que no faci comèdia. I com que no sembla que es vulgui alçar, un grapat de mans del grup li estiren els braços per aixecar-lo. Però ell no col·labora.
El forçut del grup l’agafa per la cintura i prova amb una estrebada. Només aconsegueix moure’l de lloc. En el terra que queda descobert hi llueix un petit toll. Està tenyit del color de la tomaca. La noia del costat alça la veu esborronada:
-No es mou. Està sagnant!!!
-Què? Una altra carnavalada com la de l’Arrivo?
Entre dos proven de girar-lo. Quan el deixen, cau com un sac. Damunt la camisa blanca, molt a prop de la sivella, brilla una daga clavada i la vermellor regalima com aixeta mal tancada.
-Pobre Dionís! -deixa anar algú-. Fa dos dies va rebre un tret de mentida, fent de Carnestoltes, i avui li claven una navalla de veritat al ventre.
Un menut, que recull caramels de terra en una bossa de plàstic, crida l’atenció als curiosos que comenten l’atrocitat:
-Mireu -assenyala el mosaic de terra-. Una R plena de sang.
En girar la vista avall, tots veuen la petita lletra majúscula, gravada en el mosaic. El degoteig de la ferida s’ha colat en el gravat del marbre. Ha omplert la incisió i ha pintat la R de vermell. Prop de la cantonada dels Caputxins, molts es posen de puntetes, altres miren entre el bosc de cames.
-D’on ha sortit aquesta lletra?
Cap dels presents no l’ha vist mai.
A algú se li acut dir:
-És la marca de l’agressor!
L’anunci fa fortuna i comença a córrer que l’atacant ha estampat la seva empremta. Altres juren que és la R de Revenja.
-La mòmia ja ho va dir des del balcó. És la vendetta de la Nesi.
Els curiosos salten la tanca que protegia les comparses, atrets per les veus que corren.
-Em sembla que ha estat aquí -fa un.
-Allà -assenyala l’altre.
Surt un bordegàs que no alça un pam de terra i indica amb el dit:
-Ha caigut en aquest punt. Jo ho he vist.
Tothom s’hi apropa i, entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en un bocí de marbre dels que componen el mosaic.
Pel poble corre la brama que el criminal ha deixat una marca a terra, encara que ningú explica com pot haver fet aquesta feina enmig de la multitud sense ser vist.
L’escampall de la història no para i l’alcalde truca a la televisió local per sortir amb una crida a la població. Al cap de poc, Canal Blau talla la programació de tarda i la primera autoritat, compungida, demana des de la pantalla que tothom estigui tranquil i que el poble resti en pau.
-A més, cal que sapigueu que aquesta petita lletra a la plaça ja hi era abans, allà gravada.
Però la gent no s’ho vol creure.
-Si era allà, perquè ningú no n’ha parlat?
-Qui li va posar? I per què?
Un cambrer del bar proper assegura que és un bocí d’una làpida del cementiri.
-Li va caure al marbrista i es va trencar. A la llosa hi deia R.I.P. i tan sols se n’ha salvat la lletra primera. Això he sentit a dir.
Una hora més tard, una barqueta travessa la bocana del port, amb un home a coberta i una dona a la cabina. Passada la bocana, alça dues veles mentre fixa la proa a l’horitzó.
Poc més tard ja no es pot veure ni de la punta del moll. Un navegant que hi passés a la vora no observaria més que la coberta deserta i pals despullats. El quarter es troba del tot tancat damunt l’escotilló. No s’hi veu ni una ànima. Sobre l’aigua, que s‘ha fet un mar de bonys, la nau, tancada com una tomba, fa sacsejades de coctelera. La parella que és a dins comença a pensar que no són ells qui l’esvaloten.
Dos gots mig vuits salten de l’estant a terra. Els navegants revenen de l’entreson amorós i senten les onades passejant per la coberta com escumes amotinades.
Tomàs, mariner novell i escàs d’experiència, es trasbalsa en veure que plou. Entén que, si arriba el temporal, no ha d’alçar veles, però no sap si li cal engegar motor per tornar a port o continuar quiet i parat fins que tot s’apaivagui. Cau un llamp lluny de la barca. Cecília crida que la tregui d’allà. Per la seva sort, l’emissora funciona i poden llançar un SOS, però no és fins passada una hora i mitja de tremolina i vomitades que d’una llanxa de salvament els diu un megàfon que els llancen un cap perquè l’amarrin i els puguin arrossegar.
-Senyora, fa sis hores que l’estem buscant -saluda l’inspector Torralba quan posen els peus damunt del moll.
Astorada, ella pregunta:
-I això, per què?
-El seu marit s’està morint d’una ganivetada.