Mercè Foradada

Acabem un any que ha estat angoixant i difícil per a tothom, i dramàtics per a alguns altres. I ja en van dos.

I ara, que ha arribat aquesta data simbòlica del Cap d’Any, ens tornem ximples desitjant i desitjant-nos un any millor.

N’hi haurà prou amb empassar compulsivament dotze grams de raïm i  brindar amb cava per aconseguir-ho? Em temo que no.

Fa un parell de dies  vaig veure una pel·lícula nord-americana  que està en boca de molta gent: No miris cap amunt. Llarga, una mica pesada i al meu parer excessivament paròdica i histriònica, però que, tanmateix, diu coses. Podríem dir que fa una radiografia  esperpèntica de molts dels problemes que ens estan fent la vida tan esquerpa. Per a alguns més que per als altres, repeteixo.

S’hi caricaturitzen molts dels vicis i pecats amb què podem identificar els nostres dies: davant de la imminència de l’impacte d’un meteorit que anorrearà la Terra, topem amb la negativa dels polítics a afrontar crisis que poden perjudicar els seus interessos electorals, amb la manipulació, també partidista, dels mitjans, amb l’enfrontament entre els científics impotents, amb la cobdícia dels magnats de la tecnologia, centrats en el seu profit econòmic i, per obra de tots, amb la teranyina per desorientar el personal i empènyer-lo a negar el perill terminal i a mirar el terra, només a un pam dels seus nassos.

Diuen que, quan es va anunciar el rodatge de la pel·lícula, el febrer del 2020, la metàfora del meteorit apuntava a la crisi climàtica, però aviat la pandèmia del Covid, aquesta pesta del s. XXI, va arribar per engreixar la metàfora.

Als minuts finals del metratge, quan per als homes i les dones del carrer ja no els serveix el recurs de mirar en terra, un personatge anònim lamenta  en veu baixa, gairebé per a ell mateix: Ho teníem tot, una frase que té ressonàncies ben diverses, i que resumeix amb contundència el sentir de molts de nosaltres.

Ben cert que en el nostre món pre-pandèmia hi havia injustícies, manca de llibertats, abusos de poder, guerres, pobresa, violència, fam, insolidaritat, soledat… Emmalaltíem i ens moríem, ja abans del 2020, però per a molts de nosaltres – i aquí cal repetir allò que per a alguns més que per als altres – hi havia un dia a dia ple de moments càlids, de costums i pràctiques que consideràvem normals i que, potser per això, no valoràvem gaire: podíem passejar amb la cara a l’aire i els llavis pintats, si així ho volíem, podíem seure a prendre el sol en una terrassa  encara que estigués a petar, podíem viatjar allà on el destí ens cridés sense demostrar res, podíem anar a presentacions de llibres, al cinema, al teatre, encara que estiguessin de gom a gom i sense reservar-ho setmanes abans, podíem anar al metge quan ho consideràvem oportú, sense cues ni cites prèvies, si algú al nostre costat tossia o esternudava pensàvem “Pobre home, quina galipàndria que porta”, però no el miràvem amb malfiança, podíem organitzar o assistir a dinars i sopars amb les famílies o els amics, en taules llarguíssimes i compartir menges i begudes, parlant i rient a crits … i sobretot podíem petonejar els néts, mentre es deixaven , veure, abraçar  i xerrar amb els fills sense el rau-rau d’estar-los i estar-nos posant en perill, estrènyer els amics que patien o ens emocionaven, no fugir de la proximitat de l’altre com si tots plegats estiguéssim empestats… Suposo que tot això, que no sabíem com n’era, de preuat, és el tot que teníem i ara lamentem haver perdut.

I això mateix és el que ara voldríem recuperar i que ens desitgem per a l’any que comença, i el que hauríem d’agrair i gaudir amb plena consciència, si tenim la sort i l’encert de coordinar-nos per destruir els meteorits.  

Mentre tant, quedem-nos amb les paraules de qui, malgrat haver transitat llargament pel dolor, va saber cantar a l’esperança: Y es que cuando el mundo está en crisis y el horizonte que la inteligencia otea aparece ennegrecido de inminentes problemas; cuando la razón estéril se retira, reseca de luchar sin resultado, y la sensibilidad quebrada sólo recoge el fragmento, el detalle, nos queda sólo una vía de esperanza: el sentimiento, el amor, que, repitiendo el milagro, vuelva a crear el mundo. MARIA ZAMBRANO

Bienve Moya

La llegenda, al contrari del conte o la rondalla, té com a principal missió centrar al lector, o l’oïdor, en l’assumpte de la narració; els protagonistes estan al servei de l’assumpte sobre què s’informa, de la “lliçó” que se’n pot extreure. Contràriament, en el conte o la rondalla, i també en la novel·la, és la interrelació dels personatges qui “crearan” l’assumpte que es narrarà. Vet aquí la diferència entre conte i llegenda. La historicitat dels assumptes que tracten ambdós gèneres, és una altra qüestió.

Al Penedès coneixem tres llegendes que són una bona mostra d’aquesta estructura literària (literatura oral): la llegenda de la Bruixa de la Mata, la de la Filla de Can Fàbregues i la del Pas de la Mala dona. En totes tres l’assumpte és la part essencial de la narració: el rol de la dona en la societat antiga (que en molts casos caldria dir fins avui). Les tres llegendes tenen com a protagonista la dona: una bruixa, una dona d’aigua, o fada, i una malcasada. La intenció principal de totes tres llegendes es basa a posar de manifest (relatar) la marginació amb què la societat contemplava i castigava a les dones: massa saberudes (la bruixa), massa belles (les fades), insatisfetes, les malcasades. La llegenda, però, mai no pren partit, no alliçona; simplement descriu els esdeveniments, i els dona a l’oient, o lector, senzillament com “fets que passen”. Després de sentir-les, serà la discreció de l’oïdor qui en traurà conseqüències i ho acceptarà amb fatalitat, o hi reaccionarà amb indignació o pietat. Si la llegenda (no qui la narra o escriu) prengués partit, per un cantó o per l’altre, aleshores perdria la categoria de llegenda per entrar en la de conte o novel·la, o de relat llegendari, una categoria que es fa pas entre els dos gèneres.

Una altra característica de la llegenda és que ─potser per fer-la més digerible─ els seus protagonistes sempre tenen un caràcter extraordinari, són bruixes, fades, o dones molt desventurades, i l’escenografia se situa sempre en algun paratge meravellós: la nostra bruixa vivint a l’empara un arbre gegantí (la Mata (llentiscle) de Sitges), la fada prop d’una font o pèlag (la font de Llinars, a Font-Rubí), la dona desventurada prop un dels estimballs més característics de la contrada (el Pas de la carretera de les costes que duu aquest nom).
Ara ens caldria conèixer les tres llegendes: La Bruixa de la Mata, la Filla de Can Fàbregues, i el Pas de la Mala Dona.

La bruixa de la Mata. La Mata és un llentiscle gegantí que podreu anar a admirar a la masia quer duu aquest nom, vora la carreta vella de Vilanova a Sitges. Diu la llegenda que emparada en aquest notable vegetal hi tenia la seva barraca una vella amb fama de fetillera. Preparava filtres que proporcionaven l’encaterinament als amants desairat i guaria del mal-d’amor. Tenia molt d’èxit entre els desestimats de tota la contrada, de la Torre a Sitges i de Pontons a Cubelles. Un dia qualsevol la vella va desaparèixer i ningú va fer-ne cabal més enllà d’una hipòcrita estranyesa. Cap persona, ni autoritat ni religió va preocupar-se mai més que n’havia estat de la Bruixa de la Mata.

La filla de Can Fàbregues. En una masada dels entorns de la serra del Bolet, Can Fàbregues, la filla de la casa era d’una bellesa extraordinària. Tots els homes de la contrada tenien somnis libidinosos on apareixia la filla de Can Fàbregues. Però la dona era esquiva i, deien, presumptuosa, defugia tota relació amb aquells que la pretenien, tant si els arguments eren formals com grollers o equívocs. Aquesta actitud li proporcionà fama d’altiva i desdenyosa. Les veus maldients i fantasioses van fer córrer que aquella bellesa sobresortint no era ordinària, que la dona tenia tractes amb entitats sobrenaturals. La llegenda no diu com va continuar la vida ordinària de la bella filla de Can Fàbregues, sí que conta que un dia va assistir-la una entitat no humana. Aquesta entitat va facilitar-li la forma de deslliurar-se de l’agressiu món que la pretenia i li proporcionà una conformació sobrenatural (fada, goja, encantada?). Un cop va prendre aquesta forma extra-humana, la fada s’hauria refugiat en el claustre ctònic de la Font de Llinars, on, una vegada l’any, se la podia veure als Forats Bufadors, formació de coves interconnectades a la mateixa serra del Bolet.

El pas de la Mala Dona. El marit d’aquesta dona frustrada era invident. Habitaven un mas al mig del massís del Garraf. A causa de la mancança del marit, la seva vida de la dona era insatisfactòria. Va buscar la solució en un altre home, però no podia ser un home corrent, calia cercar en una figura fora de l’ordinari. Va amistançar-se amb un bandoler i entre els dos van ordir estimbar el marit per les costes, en un pas perillós del camí. La justícia els va descobrir i proporcionà a la dona un càstig esgarrifós; van penjar el seu cap a la penya més sobresortint del camí de les costes, abans d’arribar al caseriu de Garraf. On va estar-s’hi tants anys que la penya va prendre aquest nom.

Nati soler Alcaide

                                                                                                                                                                               A la compositora Carlota Baldrís

            Envejo les mans de la Carlota perquè són aigua i vent sense màcula i fan dir el seu sentiment a les tecles. Les poden prémer amb potència o acaronar-les i fer que els seus cossets inerts, blancs i negres, de fusta noble, ens trasbalsin. Les mans de la Carlota fan que les cordes metàl·liques, que traven les fustetes rectangulars i polides per la laca i els dits, no emetin melodies sentides, de les que ens porten a confins recurrents o a expectatives reconeixibles. Caminen pel teclat obrint camins al buit, acostant-nos la descoberta. Dansen al seu damunt dibuixant constel·lacions sonores. A voltes, deixen una sirga lluent i deleble en el nostre ànim, d’altres una maroma d’espart i seda trenada entre avenir i record. Ho fan perquè les mans de la Carlota no són membres vulgars; havien estat flonges, llises, talment com de carn d’albercoc ben verolat i ara son arbres de vida; estilitzats arbres bategant, son ceps majestuosos, perfumades acàcies, saücs discrets quan el dia decreix; blavegen embolicades en pell de mussolina daurada, sabedores del seu destí d’escorça i del delit constant per traduir els oratges. Les mans de la Carlota dibuixen ocells, grans de sorra, gotes d’aigua, estels; endrecen impecablement; ordenen entrades, enfilen silencis dins rectilínies pautes. Escriuen allò que voldríem saber dir tots i els capricis de la dotació ens nega, escriuen perquè a molts ens cantin, ens rondin, ens narrin, ens condueixin… les mans de la Carlota escriuen perquè nosaltres ens fem lliures.

                                                                                                                                                                              

El Penedès,

vet aquí un territori que hom podria nominar com una regió del Principat de Catalunya. Aquistant de la moderna metròpoli barcelonina i de la secular capital del món romà, Tarragona,  històricament i per fets aliens a la voluntat dels seus habitants, aquesta  regió ha estat dividida, primer en dues províncies de l’administració espanyola, i posteriorment en tres comarques de l’administració autonòmica catalana. Però el Penedès històric, aquell que es va créixer, paral·lel a creació de Catalunya, i abasta de la riba dreta del Llobregat a la riba esquerra del Gaià, al llarg del temps ha mantingut l’antic record de les relacions culturals i socials.

Darrerament, a l’escalf d’una mai oblidada història, i en la perspectiva d’esdevenir una mera “corona” del pla metropolità barceloní, o motiu temerari pintoresquisme que el redueixi a una regió vinícola; socialment, de certs sectors polítics i culturals, sorgeix el projecte d’esdevenir un departament administratiu i polític d’un futur espai nacional més ambiciós que el projecte autonòmic, la vegueria del Penedès.

Donada, doncs, aquesta situació sembla de tota lògica que els diversos sectors s’organitzin per participar en aquest projecte que ateny a tots els qui habitem el territori. També, lògicament, al col·lectiu dedicat a fer literatura. Volem fer notar que ja sota l’empara d’aquesta la Lletra de convit, que avui fem pública en aquesta web, i extensiva a tothom qui se senti cridat, el col·lectiu ja s’ha reunit més d’una vegada. Vegi, doncs, tothom que en pugui estar interessat, aquesta

Lletra de convit

Amigues i amics,

ens dirigim a tots vosaltres, els qui us sentiu tocats per l’atàvica mania d’escriure,  amb la senzilla raó de proposar-vos un encontre, una regular trobada d’escriptors del Penedès.

La raó és molt modesta, es tracta de conèixer-nos (els que encara no ens coneguem), conèixer-nos no tan sols de referències sinó també físicament. I això amb la intenció de saber qui som, i ─tant com es consideri oportú─ saber què fem, què estem fent ─què estem fent en el camp literari, és clar.

La insòlita i brillant idea la vam tenir un esplèndid migdia a Sitges tot donant un tomet (hàbit molt recomanable) pel Baluard de Sitges, de cara a la gran extensió de la mar, que obre il·limitats horitzons. Les passes van dur-nos al Cau Ferrat i al Maricel, on envoltats pels ferros i altres endimaris recollits per aquella colla de drapaires inspirats que encapçalava (però no es reduïa a Santiago Rusiñol), vam delitar-nos amb les seves personals peripècies, i altres singulars experiències.

La idea, com s’ha dit al principi, no és gaire ambiciosa, és simplement un convit a trobar-nos i conèixer-nos tots aquells que, al territori del Penedès històric, patim d’aquest mal i també per fer-vos arribar un parell de senzilles propostes.

Així que, si us sentiu animats a assistir-hi, quedeu convocats, aquesta web ha de servir de portaveu, així com de quadern d’enrolament.  

Qui som

El col·lectiu Mir Geribert està format per escriptors i escriptores de l’àmbit penedesenc que ens hem unit per a promocionar la literatura d’aquest espai a la resta del territori.