Les mans de la Carlota

Nati soler Alcaide

                                                                                                                                                                               A la compositora Carlota Baldrís

            Envejo les mans de la Carlota perquè són aigua i vent sense màcula i fan dir el seu sentiment a les tecles. Les poden prémer amb potència o acaronar-les i fer que els seus cossets inerts, blancs i negres, de fusta noble, ens trasbalsin. Les mans de la Carlota fan que les cordes metàl·liques, que traven les fustetes rectangulars i polides per la laca i els dits, no emetin melodies sentides, de les que ens porten a confins recurrents o a expectatives reconeixibles. Caminen pel teclat obrint camins al buit, acostant-nos la descoberta. Dansen al seu damunt dibuixant constel·lacions sonores. A voltes, deixen una sirga lluent i deleble en el nostre ànim, d’altres una maroma d’espart i seda trenada entre avenir i record. Ho fan perquè les mans de la Carlota no són membres vulgars; havien estat flonges, llises, talment com de carn d’albercoc ben verolat i ara son arbres de vida; estilitzats arbres bategant, son ceps majestuosos, perfumades acàcies, saücs discrets quan el dia decreix; blavegen embolicades en pell de mussolina daurada, sabedores del seu destí d’escorça i del delit constant per traduir els oratges. Les mans de la Carlota dibuixen ocells, grans de sorra, gotes d’aigua, estels; endrecen impecablement; ordenen entrades, enfilen silencis dins rectilínies pautes. Escriuen allò que voldríem saber dir tots i els capricis de la dotació ens nega, escriuen perquè a molts ens cantin, ens rondin, ens narrin, ens condueixin… les mans de la Carlota escriuen perquè nosaltres ens fem lliures.