Les mans de la Carlota

Nati soler Alcaide

                                                                                                                                                                               A la compositora Carlota Baldrís

fotografia: Linus Urpí

            Envejo les mans de la Carlota perquè són aigua i vent sense màcula i fan dir el seu sentiment a les tecles. Les poden prémer amb potència o acaronar-les i fer que els seus cossets inerts, blancs i negres, de fusta noble, ens trasbalsin. Les mans de la Carlota fan que les cordes metàl·liques, que traven les fustetes rectangulars i polides per la laca i els dits, no emetin melodies sentides, de les que ens porten a confins recurrents o a expectatives reconeixibles. Caminen pel teclat obrint camins al buit, acostant-nos la descoberta. Dansen al seu damunt dibuixant constel·lacions sonores. A voltes, deixen una sirga lluent i deleble en el nostre ànim, d’altres una maroma d’espart i seda trenada entre avenir i record. Ho fan perquè les mans de la Carlota no són membres vulgars; havien estat flonges, llises, talment com de carn d’albercoc ben verolat i ara son arbres de vida; estilitzats arbres bategant, son ceps majestuosos, perfumades acàcies, saücs discrets quan el dia decreix; blavegen embolicades en pell de mussolina daurada, sabedores del seu destí d’escorça i del delit constant per traduir els oratges. Les mans de la Carlota dibuixen ocells, grans de sorra, gotes d’aigua, estels; endrecen impecablement; ordenen entrades, enfilen silencis dins rectilínies pautes. Escriuen allò que voldríem saber dir tots i els capricis de la dotació ens nega, escriuen perquè a molts ens cantin, ens rondin, ens narrin, ens condueixin… les mans de la Carlota escriuen perquè nosaltres ens fem lliures.

                                                                                                                                                                              

Lletra de convit a tots els escriptors i escriptores del Penedès

El Penedès,

vet aquí un territori que hom podria nominar com una regió del Principat de Catalunya. Aquistant de la moderna metròpoli barcelonina i de la secular capital del món romà, Tarragona,  històricament i per fets aliens a la voluntat dels seus habitants, aquesta  regió ha estat dividida, primer en dues províncies de l’administració espanyola, i posteriorment en tres comarques de l’administració autonòmica catalana. Però el Penedès històric, aquell que es va créixer, paral·lel a creació de Catalunya, i abasta de la riba dreta del Llobregat a la riba esquerra del Gaià, al llarg del temps ha mantingut l’antic record de les relacions culturals i socials.

Darrerament, a l’escalf d’una mai oblidada història, i en la perspectiva d’esdevenir una mera “corona” del pla metropolità barceloní, o motiu temerari pintoresquisme que el redueixi a una regió vinícola; socialment, de certs sectors polítics i culturals, sorgeix el projecte d’esdevenir un departament administratiu i polític d’un futur espai nacional més ambiciós que el projecte autonòmic, la vegueria del Penedès.

Donada, doncs, aquesta situació sembla de tota lògica que els diversos sectors s’organitzin per participar en aquest projecte que ateny a tots els qui habitem el territori. També, lògicament, al col·lectiu dedicat a fer literatura. Volem fer notar que ja sota l’empara d’aquesta la Lletra de convit, que avui fem pública en aquesta web, i extensiva a tothom qui se senti cridat, el col·lectiu ja s’ha reunit més d’una vegada. Vegi, doncs, tothom que en pugui estar interessat, aquesta

Lletra de convit

Amigues i amics,

ens dirigim a tots vosaltres, els qui us sentiu tocats per l’atàvica mania d’escriure,  amb la senzilla raó de proposar-vos un encontre, una regular trobada d’escriptors del Penedès.

La raó és molt modesta, es tracta de conèixer-nos (els que encara no ens coneguem), conèixer-nos no tan sols de referències sinó també físicament. I això amb la intenció de saber qui som, i ─tant com es consideri oportú─ saber què fem, què estem fent ─què estem fent en el camp literari, és clar.

La insòlita i brillant idea la vam tenir un esplèndid migdia a Sitges tot donant un tomet (hàbit molt recomanable) pel Baluard de Sitges, de cara a la gran extensió de la mar, que obre il·limitats horitzons. Les passes van dur-nos al Cau Ferrat i al Maricel, on envoltats pels ferros i altres endimaris recollits per aquella colla de drapaires inspirats que encapçalava (però no es reduïa a Santiago Rusiñol), vam delitar-nos amb les seves personals peripècies, i altres singulars experiències.

La idea, com s’ha dit al principi, no és gaire ambiciosa, és simplement un convit a trobar-nos i conèixer-nos tots aquells que, al territori del Penedès històric, patim d’aquest mal i també per fer-vos arribar un parell de senzilles propostes.

Així que, si us sentiu animats a assistir-hi, quedeu convocats, aquesta web ha de servir de portaveu, així com de quadern d’enrolament.