Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Divendres de Carnaval
Arrivo a Dallas
El Carnestoltes s’apropa a la plaça de la Vila dins d’un antic cotxe, luxós i descapotat, que valdria un dineral si no fos que el seu motor ja no té capacitat per propulsar-lo. Avança lentament, arrossegat per les cadenes d’un tractor gros com un elefant.
El Carnestoltes i la seva concubina, al balcó de l’ajuntament. Foto: Josep Maria Ràfols
El protagonista d’aquest divendres de Carnaval porta un tupè molt alt i un somriure permanent, de suro pintat, lligat amb una goma darrere del clatell, com mascareta de Covid. L’antifaç que du dibuixa uns ulls, sobre pintats, molt més grans que els seus. Llueix un vestit fosc amb ratlles clares que recorda De Niro fent d’Al Capone.
Al costat d’ell, amb llavis farcits de bòtox, somriu una noia amb una gran perruca rossa, vestida de Marilyn a punt de passar sobre un extractor d’aire del metro de Nova York que li alci les faldilles fins a convertir-les en ales de papallona blanca.
En saludar, tots dos mouen la mà oberta, dalt d’un braç mort, com reines en un balcó.
La corrua de carrosses i petards que els acompanya canta i balla, esvalotada per músics seriosos que enyoren, sense èxit, una pluja de confeti.
Un gruix de pedres i sorra permet que el seguici pugi tranquil·lament del carrer fins al nivell del centre de la plaça. Des d’allà passa damunt d’un trencadís de marbres blancs, negres i granats que dibuixen petxines capiculades.
El cotxe s’apropa a la Casa de la Vila i, quan és a mig camí, entre la façana municipal i el monument al patrici que va donar l’espai per fer la plaça, sona un tret. L’espetec desproporcionat apaga els tambors i tots els xivarris.
Palplantats, els espectadors es miren els uns als altres, preguntant amb la mirada què ha estat aquest terrabastall. El silenci dura dos segons i, quan el director d’orquestra és a punt de moure la batuta per reprendre l’enrenou, un crit sec atura la vareta de fusta i la bufera dels trompetistes a punt d’arrancar.
-AAAAAAAHHHH!!!
Tothom es gira i els que són més a prop del cotxe enganxat al tractor veuen la noia abillada de Marilyn amb la boca oberta de bat a bat, les mans aferrades a les galtes i els ulls encesos i clavats al seient del costat. Allà jau, amb els ulls en blanc i un devessall de sang que li surt d’un forat en el gran tupè, Sa Majestat en Carnestoltes. El broll vermell ho taca tot, també l’elegant vestit de faldilles amples, abans immaculadament blanc, que ressaltava el cos estilitzat de la concubina reial.
-És mort!!! -xiscla la noia.
-El tret ha vingut d’allà dalt -brama el xofer del cotxàs, mentre assenyala una finestra de l’últim pis de la biblioteca, a la façana enfrontada a l’ajuntament. Els primers que ho han sentit i han girat el cap immediatament encara han vist, a l’única obertura amb llum, un home que fugia esperitat.
La gent que envolta el carruatge dibuixa un mig somriure, pressuposant que es troben en mig d’una broma de Carnaval. Al cap de poc, es giren per mirar d’on surt l’udol que s’apropa per darrere d’ells i veuen una ambulància amb els llums d’alarma trepidants i l’altaveu que renilla perquè tothom s’aparti. Comença a haver-hi dubtes. Al mateix temps, una corrua de guàrdies municipals creua la plaça, atropellant a cops de colze aquells que no s’aparten, en direcció a la porta del dipòsit de llibres amb una sola finestra enllumenada. Els portalliteres que arriben al costat del cotxe es fan càrrec de la situació i aparten el manat de curiosos i figurants, per obrir la porta lateral del descapotable on l’home del cap ferit i els ulls badats a l’aire fresc de l’hivern continua, arraulit en el seient, amb el cap caigut. L’abraça la Marilyn des del vestit blanc lluent que el roig tinta de la pitrera fins als peus.
En un no res, els de la llitera portàtil, expeditius, han arrencat el cos travessat de bala dels braços estremits de l’amant a punt d’infart. L’han ajaçat damunt el petit llit i se l’han endut cap al vehicle que encara rugeix. L’auto manté en marxa els llums de color de foc que recorren la filera de bombetes alarmants i pinten les cares dels espectadors, embadalits, amb una intensitat que puja i baixa. Igual que el xiulet que no para.
El desconcert és insuperable, al cor de la plaça. En mig del caos, molts es fan preguntes en veu alta.
-És una broma, oi? -deixa anar una noia que comença a dubtar.
Altres expliquen, a gent que no els ha preguntat res, que el noi perdia molta sang pel forat del cap.
-Em temo que va de veritat -reconeix un que fa poc que reia.
Els laments que se senten, provinents de la finestra il·luminada, fan que molts es girin, alcin el coll i puguin veure com el grup de polis balda a cops un home que crida. Una garrotada li colpeja el frontal, com si fos un timbal, i el deixa estès. Els sorolls de lluita deixen pas a les ordres:
-Agafa’l fort. Tu, porta les manilles.
El detingut passa, entre empentes, un moment per davant de la finestra, en direcció a la porta.
No transcorre ni un minut i el núvol d’uniformats ja està creuant la plaça, demanant que s’aparti la gent. Més que empènyer, arrosseguen un jove que du més nafres que un eccehomo. Només la punta de les vambes toca el terra de mosaic.
L’home allibera un gemec, gairebé inaudible:
-Jo no he fet res. Soc innocent. Deixeu-me anar.
-Tira endavant i calla -fa un dels que l’empenyen.
Quan el grup arriba al costat del cotxe descapotat, que ara està buit i té les portes obertes, oh sorpresa, el Carnestoltes reapareix enfilat dalt l’ambulància. Saluda tothom i trenca l’atmosfera tensa que s’estava apoderant de la multitud. Amb un megàfon demana que tothom es relaxi, que no ha estat més que una paròdia, que no passa res. L’home que va caracteritzat com a Lee Harvey Oswald, amb el front ample i bosses obliqües damunt dels ulls, es treu ell mateix les manilles de plàstic que portava. Els falsos policies se li abracen i celebren l’engany llençant les gorres enlaire.
Al cap d’un minut, Carnestoltes, la concubina platejada i el presumpte Oswald surten al balcó principal de l’ajuntament. Tothom pot veure que el qui es feia el mort va disfressat de Kennedy i la Marilyn Monroe se li agafa al coll i li fa un petó sorollós mentre pel darrere aixeca la cama fins a posar la sabata de taló alt i color vermell damunt la fosca barana del balcó.
Alleugerit, el públic allibera somriures i respira a fons.
-Ja t’he dit jo que era un muntatge.
-Tu? Però si estaves tremolant!
-Ens haureu de disculpar -agafa el micròfon i diu el Carnestoltes-. Potser ens hem passat una mica. Però ho entendreu i perdonareu el mal tràngol després que us expliquem els motius que tenim per haver organitzat aquest tingladu. Ja heu vist que l’enrenou girava al voltant d’una recreació dels fets que van passar a Dallas, el 1963, quan Lee Harvey Oswald va disparar al president dels Estats Units John F. Kennedy. Us preguntareu a què carai bé la representació d’aquest assassinat horrorós en l’Arrivo del Carnaval d’enguany, que per definició ha de ser gaudi i alegria. És ben senzill. Els més grans recordareu que aquell atemptat es va fer amb uns trets disparats des de la finestra d’una biblioteca que es va tornar famosa arran del fet. Doncs en aquesta plaça també tenim una biblioteca que no és tan famosa com la de Dallas, però sí molt més antiga. Es va obrir el 1884, a la plaça de l’estació. Aquest any celebrem el seu 150è aniversari. Hem fet el show per despertat l’atenció ciutadana i reclamar que aquest guarda llibres es faci tan famós, o més, que aquell de Dallas.
En aquest moment, des de l’entrada al balcó municipal més proper al carrer dels Caputxins, surten dos personatges discutint en to alterat, però no gaire. Els dos duen barba. L’un, més alt, la llueix pulcra i arreglada, amb un retall en forma de requadre en l’espai del mentó. A l’altre, que la porta descuidada i acabada en punxa, li arriba gairebé al melic. De la discussió que els ocupa, aquesta és la petita part que es pot entendre clarament, per mitjà dels micròfons sense fil que duen mig camuflats:
-Li haig de fer saber, estimat amic Joan Oliva -diu en to indignat el de la barba curta-, que em sento altament ofès pel fet que, tot i ser jo el fundador de la magna institució de la Biblioteca-Museu, que porta el meu nom, se m’hagi deixat arraconat, en una plaça sense encant, on només passa gent que corre per agafar el tren i estudiants que mandregen abans d’entrar a classe. De mi ningú no se’n recorda. En canvi, el nom de vostè, que no va ser més que el meu secretari, llueix immerescudament en una biblioteca molt concorreguda en el melic de la vila.
-Li haig de recordar, benvolgut don Víctor Balaguer -respon el barba-llarg-, que vostè li va donar el nom, sense embrutar-se, però vaig ser jo qui va haver de fer la pencada per posar-la en marxa, elaborar l’inacabable catàleg de llibres, treure’ls la pols -tus aparatosament- i decidir com s’havien d’ordenar aquells milers i milers d’exemplars que ni s’imagina com pesen.
Amb tot això, els dos prohoms, sortejant educadament els altres disfressats que hi ha al balcó, ja quasi han arribat a extrem oposat.
-Li haig de dir, senyor Oliva, que és vostè un desagraït -diu don Víctor-. Sense mi, no hauria sortit mai de l’anonimat.
-De l’únic lloc que no he sortit és de l’armari. Si no hagués estat per mi, aquell munt d’embalums encara estarien apilats en una sala, coberts de pols, farcits de teranyines, mossegats per les rates o devorats per les arnes.
-Mal hermanu!
–Negreru!
Sense perdre la postura, però estirant-se la barba l’un a l’altre, desapareixen per la porta que troben al davant.
En el mateix instant que les dues celebritats fan mutis en una punta de la balconada, per l’altra apareix una nova figura. És una nena menuda i adolescent, que no mostra la cara perquè la té embolicada amb benes, igual que la resta del cos. Porta els dos braços creuats damunt del pit, en la postura en què sovint es posa als difunts.
-Ja ho veieu, aquest dos cracks -diu Nesi, la mòmia del museu-, sempre barallant-se per decidir qui dels dos és més important. I de mi, que he estat un segle i mig l’autèntica estrella del museu, ningú no se’n recorda. Primer em van fer entrar per la duana pagant impostos com si fos un bacallà. Cent cinquanta anys més tard, els importo tan poc que temo que aviat m’exposaran, en remull, en una bacallaneria del mercat, en un pack amb olives i salsa de nyores, el dia de la xatonada.
Gira cua, indignada. Abans de desaparèixer, per la mateixa obertura per on ha entrat, gira el cap en direcció a l’audiència que atapeeix la plaça i deixa anar una sentència:
-Això no quedarà així. Tant aquests senyors com tots els vilanovins, aviat coneixereu la venjança de la mòmia!
Josep Maria Ràfols (novel·la per capítols publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Dos dies després, els comparsers en comptes de tirar caramels llancen malediccions. Només llevar-se i mirar per la finestra descobreixen una pluja fina, de les que amaren la terra, que cau enfosquint-ho tot sobre teulades i carrers.
Entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en el mosaic. Foto: Josep Maria Ràfols
-Amb aquest temps no val la pena ni sortir. No farem més que relliscar i embrutar-nos com garrins.
A mig matí, quan les poques colles que s’han vist amb ànims de plantar-se al carrer comencen la parada tècnica per esmorzar, un tros de cel blau es deixa veure darrere del Pic de l’Àliga.
Algunes mirades s’alcen observant el petit forat.
-A veure si…
Passen només deu minuts i des de les finestres ja es pot contemplar com s’aparten els núvols, de la platja a l’horitzó.
Parelles de totes les barriades comencen a treure el cap, com caragols quan escampa. Barretines i mantons caminen apressats cap al local de l’entitat o al bar on havien quedat, a tractar de recuperar el parell d’hores perdudes. Aviat el Turuta i les bandes que el pregonen ressonen a totes les cantonades, talment com si s’haguessin posat d’acord. La ciutat bota i el soroll dels caramels repica damunt les taules dels cafès que els cambrers eixuguen amb pressa.
Encara no són tres quarts d’11 i ja hi ha cues de banderes esperant per entrar a la plaça de la Vila i començar a estomacar-se a cops de caramel.
Al punt del migdia, quan ja ningú recorda que el dia ha començat tan malament, una nuvolada traïdora cobreix la plaça. De nou es deixa anar, tot i que amb intensitat moderada. Tan sols un esquifit doll d’aigua, que l’esvalot comparser agraeix mentre alça el front i la suor del trot s’esborra. Ni a maleir-lo pensen.
En pocs minuts el cel s’ha eixugat de nou i les colles que han d’entrar a les 12 en punt estan preparades per fer el salt a la plaça, menystenint la fina capa d’aigua que brilla damunt les rajoletes relliscoses. Hi ha dos grups preparats, en posicions oposades; un per la part de Llevant, l’altre, per Ponent. Els banderers parlen que el temps és boig. Que no hi ha déu que l’entengui. Les primeres parelles que han de seguir als portants de les banderes riuen d’una de les colles que al matí ha fet circular un whatsapp desconvocant la jornada i, poc després, ha hagut de córrer a desdir-se. S’empenten al mateix temps.
El senyal convingut per l’entrada a la plaça acaba de ser rebut i dos grups de cinc banderes, seguides d’un munt de parelles, accedeixen al centre des de la part de la Rambla uns, de la cantonada a Caputxins, els altres. Voleien barretines i les puntes dels mantons, en una desfilada d’exhibició. La tranquil·litat dura mig tomb de plaça. En arribar a l’altra punta, la uniformitat es trenca i les parelles s’amunteguen amb els del mateix l’uniforme i disparen caramels, a grapats i amb força, tractant d’arraconar els contraris, amb projectils dolços com a única arma. Hi ha alguna relliscada, per l’aigua que queda sobre les petxines del mosaic. Quatre cops de cul a terra i para de comptar; res greu. Ara els que s’anomenen Mastegots estan triomfant contra els Cagaelàstics, que reculen en direcció a l’ajuntament. Però aviat reben l’ajut espontani d’Els Currutacos i les Currutaques i els dos aliats circumstancials fan retrocedir els que al principi dominaven.
Minuts després, l’enfrontament es dona per liquidat. Ningú ha guanyat, ningú ha perdut. Com a molt un o altre haurà de passar per l’òptica a restaurar l’esquerdat de les ulleres.
Revifa la música del Turuta i tothom cerca la cua darrere el seu estendard. Amb tot això, el banderer d’Els Cagaelàstics rellisca, se li’n va el peu i cau en el mosaic amb la cara per davant. Queda estès entre els peus de la gentada en esvalot, damunt del pal. Algú li mana:
-Aixeca’t ja, que no és hora de migdiada.
Una noia li crida que no faci comèdia. I com que no sembla que es vulgui alçar, un grapat de mans del grup li estiren els braços per aixecar-lo. Però ell no col·labora.
El forçut del grup l’agafa per la cintura i prova amb una estrebada. Només aconsegueix moure’l de lloc. En el terra que queda descobert hi llueix un petit toll. Està tenyit del color de la tomaca. La noia del costat alça la veu esborronada:
-No es mou. Està sagnant!!!
-Què? Una altra carnavalada com la de l’Arrivo?
Entre dos proven de girar-lo. Quan el deixen, cau com un sac. Damunt la camisa blanca, molt a prop de la sivella, brilla una daga clavada i la vermellor regalima com aixeta mal tancada.
-Pobre Dionís! -deixa anar algú-. Fa dos dies va rebre un tret de mentida, fent de Carnestoltes, i avui li claven una navalla de veritat al ventre.
Un menut, que recull caramels de terra en una bossa de plàstic, crida l’atenció als curiosos que comenten l’atrocitat:
-Mireu -assenyala el mosaic de terra-. Una R plena de sang.
En girar la vista avall, tots veuen la petita lletra majúscula, gravada en el mosaic. El degoteig de la ferida s’ha colat en el gravat del marbre. Ha omplert la incisió i ha pintat la R de vermell. Prop de la cantonada dels Caputxins, molts es posen de puntetes, altres miren entre el bosc de cames.
-D’on ha sortit aquesta lletra?
Cap dels presents no l’ha vist mai.
A algú se li acut dir:
-És la marca de l’agressor!
L’anunci fa fortuna i comença a córrer que l’atacant ha estampat la seva empremta. Altres juren que és la R de Revenja.
-La mòmia ja ho va dir des del balcó. És la vendetta de la Nesi.
Els curiosos salten la tanca que protegia les comparses, atrets per les veus que corren.
-Em sembla que ha estat aquí -fa un.
-Allà -assenyala l’altre.
Surt un bordegàs que no alça un pam de terra i indica amb el dit:
-Ha caigut en aquest punt. Jo ho he vist.
Tothom s’hi apropa i, entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en un bocí de marbre dels que componen el mosaic.
Pel poble corre la brama que el criminal ha deixat una marca a terra, encara que ningú explica com pot haver fet aquesta feina enmig de la multitud sense ser vist.
L’escampall de la història no para i l’alcalde truca a la televisió local per sortir amb una crida a la població. Al cap de poc, Canal Blau talla la programació de tarda i la primera autoritat, compungida, demana des de la pantalla que tothom estigui tranquil i que el poble resti en pau.
-A més, cal que sapigueu que aquesta petita lletra a la plaça ja hi era abans, allà gravada.
Però la gent no s’ho vol creure.
-Si era allà, perquè ningú no n’ha parlat?
-Qui li va posar? I per què?
Un cambrer del bar proper assegura que és un bocí d’una làpida del cementiri.
-Li va caure al marbrista i es va trencar. A la llosa hi deia R.I.P. i tan sols se n’ha salvat la lletra primera. Això he sentit a dir.
Una hora més tard, una barqueta travessa la bocana del port, amb un home a coberta i una dona a la cabina. Passada la bocana, alça dues veles mentre fixa la proa a l’horitzó.
Poc més tard ja no es pot veure ni de la punta del moll. Un navegant que hi passés a la vora no observaria més que la coberta deserta i pals despullats. El quarter es troba del tot tancat damunt l’escotilló. No s’hi veu ni una ànima. Sobre l’aigua, que s‘ha fet un mar de bonys, la nau, tancada com una tomba, fa sacsejades de coctelera. La parella que és a dins comença a pensar que no són ells qui l’esvaloten.
Dos gots mig vuits salten de l’estant a terra. Els navegants revenen de l’entreson amorós i senten les onades passejant per la coberta com escumes amotinades.
Tomàs, mariner novell i escàs d’experiència, es trasbalsa en veure que plou. Entén que, si arriba el temporal, no ha d’alçar veles, però no sap si li cal engegar motor per tornar a port o continuar quiet i parat fins que tot s’apaivagui. Cau un llamp lluny de la barca. Cecília crida que la tregui d’allà. Per la seva sort, l’emissora funciona i poden llançar un SOS, però no és fins passada una hora i mitja de tremolina i vomitades que d’una llanxa de salvament els diu un megàfon que els llancen un cap perquè l’amarrin i els puguin arrossegar.
-Senyora, fa sis hores que l’estem buscant -saluda l’inspector Torralba quan posen els peus damunt del moll.
Josep Maria Ràfols (novel·la per capítols publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Una petita clau grinyola dins del pany. La mà nerviosa que vol fer-la girar no ho aconsegueix. Cric-crac, torna a provar. Ara cap a aquest costat, després cap a l’altre. Ni cas.
El marbrista que va pavimentar la plaça nega que la R gravada a terra sigui el bocí d’una làpida on deia R.I.P. Foto: Pau Orriols
L’home a qui la petita peça no vol obeir es gira vers els seus fidels. Del front, perlejat de suor, cauen un parell de gotes que van a espetegar damunt la casulla i deixen una marca fosca en el verd lluent. Els feligresos estan corpresos. Ell els parla.
-Ja ho heu vist. Jesús no vol sortir. Està tancat dins el sagrari i es nega a aparèixer, escandalitzat per tots els pecats que s’estan cometent aquests dies a la ciutat.
Un petit remoreig s’escampa entre bancades i reclinatoris. Ningú gosa dir res en un to més alt.
-El senyal està ben clar. La sang ha estat la revenja. Ell s’ha manifestat. El seu llamp, fugaç i reparador, ens ha donat una mostra de la justícia celestial. Aneu i doneu-li gràcies. La venjança s’ha acomplert.
L’autoritat municipal ha dictaminat la suspensió de la festa. Amb dol i penar, les entitats han acceptat la decisió. La plaça de la Vila sembla més deserta que mai. En el gran escenari, ara despoblat i desencisat, l’aire fa remolins que escampen el fred i l’aflicció fins a l’última cantonada de la vila torbada.
El caminar de la gent arrossega una pesadesa ciclòpia, com si carretegessin pedres del moll. Venint de la rambla, un grupet travessa entre palmeres, desafiant la temperatura paralitzadora. El negre és el color dominant en el seu abillament. Quan passa davant del bar, gairebé desert, s’alcen mirades alertades per les veuetes que deixen anar lletanies i gemecs. Arriben prop de l’entrada del carrer dels Caputxins i formen rotllana, agenollats, on va caure Dionís i el ganivet clavat.
Les dones duen faldilles llargues i un mocador, gris o fosc, al cap. Un aire de naftalina les empaita. Una d’elles deixa anar paraules i petites frases que els acompanyants repeteixen, coralment, en to encongit. Alguns dels passants s’hi incorporen, clavant a terra els dos genolls.
Quan dalt del campanar toca migdia, el grup s’ha convertit en una gentada que gairebé omple el fòrum local i repeteix pregàries insistents. Hi ha espelmes en flama al voltant del punt on la lletra R manté la vermellor esclatant. També petits gerros i gots amb flors compungides. Se senten càntics lúgubres i un miserere. La salmòdia monòtona i inexpressiva talla el ventet que pobla l’espai. Les veus caparrudes mai no apugen el to ni l’amuntegament de recitats sobrepassa el volum circumspecte i reservat.
A més dels molt curiosos que passen a prop, per sota de les voltes, com si volgués passar desapercebut, travessa un grupet que vesteix com els nobles francesos de la cort del Lluís número XIV. Uns van vestits de senyor, altres de senyora, amb perruques i barrets, però tots són homes. Porten antifaç. Tenen la cara ben negra i se’n van corrent.
Des de la plaça no es veu, però, darrere del porticó de lames de fusta del balcó principal, l’alcalde observa, amb celles arrufades, allò que està passant.
Torralba mira fix a la dona del ferit, esperant que respongui la seva pregunta. Nerviosa, Cecília torna a apartar els cabells que li cauen sobre la cara i al capdavall deixa anar:
-Vaig veure per últim cop el meu marit el matí de la comparsa. A la plaça. Ell, portant la bandera, que és el que volia. Jo anava amb una colla diferent, duent com a parella un amic de casa.
No li importa declarar que la relació amb l’espòs estava malmesa des de feia temps.
-No hi havia marxa enrere. Continuàvem vivint a la mateixa casa… com dos germans.
Reconeix que després de la comparsa se’n va anar a dinar amb el comparser, en un vaixell.
-No vaig saber res del que havia succeït fins que vostè mateix m’ho va dir en desembarcar al moll.
Més tard, a casa de Tomàs, Torralba escolta les respostes de l’home que va embarcar amb Cecília, mentre admira per la finestra la bella imatge de la farola. L’interrogat admet que coneixia el marit, però de vista només. Assegura que mai no hi havia creuat ni una paraula. En veu més baixa explica que mantenia una relació d’amistat amb la senyora des de feia uns mesos.
-Es podria dir que aquesta relació era molt més que una amistat? -inquireix l’inspector.
-Sí, es podria dir així- envermelleix mentre ho diu.
Que bonic que és l’amor, pensa el policia, si no fos que deixa ferits per totes bandes.
L’Eix Diari continua detallant les novetats del cas. També ho fa
Canal Blau. A l’hora de dinar, TV3, que s’ha afegit a l’interès per la R i la ganivetada, obre amb unes declaracions del marbrista que va pavimentar el sòl:
-Els puc assegurar que no es tracta de cap resta d’una làpida. Simplement, vaig fer una visita a Roma i em vaig enamorar d’aquell impressionant llegat històric. En especial de com treballaven les pedres i les esteles els romans. Aquella escriptura, gravada a la pedra en forma de V, té un mèrit grandiós per l’època que va ser feta. En tornar a casa, em va fer gràcia provar de fer-ne. Quan em van encarregar el mosaic de la plaça, vaig pensar que la col·locaria per allà al mig, discretament, com un reconeixement personal, extremadament discret, a aquells picapedrers enginyosos que van fer meravelles ara fa dos mil anys. També va ser, no ho puc amagar, una guinyada d’ullet a les persones que no s’acontenten amb una visió superficial de les coses i busquen conèixer els petits detalls. Era oferir un misteri de Vilanova als que cerquen misteris ocults a tot arreu. Em feia gràcia la idea de veure gent sobre les rajoletes, amb el cap cot, buscant la lletreta perduda en el paviment. Aquesta és la veritat, no hi busquin més misteris.
La senzilla explicació no és ben acollida. La ciutadania, que esperava una resposta espectacular o màgica, es divideix entre els qui diuen que el marbrista parla sota coacció de l’ajuntament i els que, a més, han decidit assaltar el taller i trobar la resta de la làpida trencada. L’espantat marbrista se’ls treu de sobre com pot. Els diu que les làpides es fabriquen al mateix cementiri. Així les vies de la necròpolis veuen arribar una multitud que pregunta i després no accepta la resposta. Remenen cada racó i entre les herbes. Repassen les làpides dels nínxols cercant-ne una que hagi perdut una R. L’enterramorts aconsegueix frenar dos joves que malden per alçar la llosa d’un panteó.
Tota la vila va plena de què l’esposa ha estat detinguda. Fins i tot afegeixen que ha confessat ser l’agressora. Els que se la creuen pel carrer l’esguarden com si veiessin un ressuscitat.
Deu ser per això que, poques hores després, s’escampa que l’han deixada anar perquè el seu pare, un empresari potent, ha pressionat l’ajuntament i també la policia.
Al mateix temps, Torralba es fa creus que, amb tanta gent que hi havia a la plaça, ningú s’hagués adonat que algú clavava una ganivetada al bell mig de la multitud.
-És carnaval! -declaren els companys de colla del ferit-. En un dia així ningú no es fixa en el que fan els altres. I menys en plena atonyinada de caramels. Saltar i riure i s’ha acabat.
-És possible que la rivalitat entre les colles de carnaval pogués portar algú, un eixelebrat o un desequilibrat, a donar mort a un membre d’una colla amb la qual estiguessin enemistats?
-I ara! Però què diu vostè? Ja es veu que no és d’aquí. Això és absolutament impensable. Ni en els segles que fa que duren les comparses ni en els pitjors enfrontaments polítics mai no ha passat cap cosa ni remotament similar. Naltrus no som així.
Cecília sent un gran descans així que posa el primer peu al cancell de casa seva. Per fi lluny de malèvoles mirades, en un dels blocs dels pisos del Manco. Mentre puja l’ascensor, cantusseja i fa ganyotes i postures al mirall. Quina satisfacció haver-se deslliurat de la gent que la miren malament o de reüll. Obre la porta, fa volar la jaqueta fins al sofà i travessa la porta del menjador. Deixa anar un gran crit en veure els calaixos del bufet tirats per terra i el seu contingut escampat per la sala. A l’habitació, el llit està desfet i la panxa del matalàs, esquinçada, mostra les tripes d’on sobresurten molles alliberades. Tarda cinc minuts a recobrar-se, temps de digerir un vàlium, i agafa el telèfon per trucar la policia.
Mentrestant a la plaça, la brigada enviada per l’alcalde, que s’apropa a tapar amb ciment la lletra apareguda en el mosaic, no sols rep el rebuig dels beats, que encara els hi queden lletanies, sinó també els improperis dels qui exigeixen que la Nesi se’n torni a Egipte. Sectors
nostrats exhibeixen una pancarta que diu: “Volem mòmies catalanes
(de mòmios ja en tenim prou)”. En canvi, des de tendències internacionalistes s’opta per cridar: “Nessy go home”. Vilatans que vagaregen, esperant noves de l’atemptat, reclamen una comissió d’investigació sobre l’origen de la R.
Malgrat l’allau de discrepàncies, tothom està d’acord a no deixar passar la brigada. Asseguren que tan sols vol amagar el que ha succeït. Un grup d’àcrates els llancen envasos de cervesa i tomàquets que han pres de la verduleria ecològica del costat.
A la nit, davant l’ajuntament, un altre contingent ciutadà, també ben ampli, exigeix a l’ajuntament que la policia obri una investigació sobre la promesa de venjança que, des del balcó, va abocar la mòmia. Molts porten la cara coberta amb una màscara igual que la que duia el Carnestoltes a l’Arrivo. Criden justícia i una pancarta reclama que Nesi sigui declarada mòmia non grata.
Al voltant de la R, que encara llueix ben roja, s’està produint un enfrontament, de moment només verbal, entre els sectaris, que s’han cansat de resar i ara ballen com hare krishnas, i uns de la Unió que exigeixen una lupa gegant, instal·lada damunt la lletra ensangonada, per tal que fins i tot els més curts de vista la puguin veure.
Els mossos que escriuen l’atestat de l’assalt al pis del bloc del Manco fan constar que tot apunta a un robatori. Que s’ha forçat el pany, sense fer-lo malbé gaire. La inquilina ha declarat que li han buidat el joier. Troba a faltar un collaret modernista, dels Masriera, que li llegà la besàvia. Descarta que el robatori tingui cap relació amb la ganivetada que manté el seu marit greu, ingressat allà als Camils.
Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
De bon matí, un municipal desbarra l’enorme portalada de la casa gran i troba a terra un sobre blanc que algú ha fet passar per sota la porta. Al damunt només hi diu: “Al senyor alcalde”.
Dins del búnquer de la Punta Mabrera, ha aparegut un home negre assassinat. Foto: Lluïsa Serra
Avui, la correspondència del batlle queda sense obrir perquè l’assistenta que se’n cuida va relliscar en un toll, durant la comparsa, i el metge li ha donat la baixa fins que recuperi el braç nafrat.
El batlle de la vila està tip de rebre trucades que li demanen que aixequi el dol i autoritzi la sortida dels mascarots i el ball del Vidalot. També els Coros del Carnestoltes, que ahir no van poder sortir, li fan saber que al vespre seran al carrer, tant si tenen el seu permís com si no el tenen.
No és fins a la tarda que un auxiliar posa a la taula de l’alcalde la correspondència del dia. Quan arriba al final de la pila, la fatigada i atabalada autoritat necessita llegir dues vegades per copsar la importància del missatge rebut. De seguit truca a Torralba dient que li envia un motorista amb una nota anònima del màxim interès.
L’inspector la rep quan ja és fosc i s’està posant l’abric per anar a sopar. Llegeix la missiva i no pot creure allò que li diuen els ulls: la dona del Carnestoltes i banderer assassinat no va anar en mar la tarda del diumenge de Carnaval per fer l’amor amb el seu amant, sinó per posar-se en contacte amb una xarxa de contrabandistes de droga.
Torralba s’apropa al nas el sobre que contenia la nota. L’olora, el distancia i el torna a apropar per ensumar-lo de nou. Ho fa amb un soroll semblant al del gos que ensuma. Queda pensatiu.
El torna a la realitat el dringar que li surt de la butxaca del pantaló on guarda el mòbil reservat a trucades d’alta importància. Un subordinat li fa saber que dins del búnquer de la Punta Mabrera, arran de mar, ha aparegut un home negre, totalment nu, amb signes d’haver sofert una panada exuberant.
L’oficial s’alça per anar a veure el difunt. Posant-se l’abric, de camí cap al carrer, l’assalta la veu agra de la telefonista que li recorda que hi ha un amic de Dionís que han citat a declarar i fa tres hores que s’espera.
-Un amic? Ningú me n’havia dit res.
Renegant en veu baixa, l’inspector es planta davant el noi, neguitós, que vol saber si finalment algú li dirà que carai fa allà, mitja tarda escalfant cadira.
Torralba ni tan sols seu. Només li pregunta si pot dir res referent a la víctima de l’apunyalament que pugui ajudar a la recerca.
-Sí, clar. Per això em deuen haver cridat.
-L’escolto -respon l’inspector sense decidir-se a agafar seient.
-La secta.
-Quina secta?
-La que porta dos dies acampada a la plaça de la Vila. Potser no ho saben, però Dionís va formar part d’aquest grup de fanàtics. El van fer fora per alguna malifeta. Segons es rumoreja, hauria ficat la mà al calaix, deixant-hi un bon forat. Els dirigents del grup van dictar revenja contra ell. No els manquen motius per voler-li mal.
L’inspector dubta un moment. “Me’n vaig a detenir sectaris o a remenar un búnquer pudent a baix a mar?”
Una nova arrencada de Safistaction, la melodia que li puja des del mòbil a la butxaca, l’obliga a ajornar la decisió.
-Digui’m.
-Soc el mosso de guàrdia a l‘hospital, al costat del ferit.
-Què passa?
-El senyor Dionís acaba de morir.
-Vaja. No he arribat a poder-lo interrogar.
-No es preocupi per això. Cal que sàpiga que abans de traspassar ha tingut com un deliri.
-Potser ha dit res d’interessant?
-Ho he gravat. No es retiri, que li poso: “… És ella -ressona una veu enllaunada-. És ella, és ella!!!”
Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
-Com se m’acumula la feina -pensa Torralba, de camí a baix a mar.
És més de mitja nit quan, sota tres quarts de lluna potent, aparca al costat de l’ermita de sant Cristòfol. La llum de la farola pentina, intermitent, la cresta de les onades. S’apropa al búnquer que corona la Punta Mabrera, cuidant de no patinar i badar-se el cap contra les roques calcàries i relliscoses.
L’inspector Torralba fa un descobriment mirant els rajos de la farola de Sant Cristòfol. Foto: Josep Maria Ràfols
Els ulls els té posats en el vell niu de metralladores que porta gairebé un segle coronant el final de la platja. S’hi atansa imaginant un soldat, allà avorrit, esperant el canvi de guàrdia, la carta de la promesa o un plat de sopa mínimament calent. Però qualsevol il·lusió romàntica queda dinamitada només posar la vista a l’interior del búnquer. Allà, el rei és el plàstic, en format ampolla, bossa, xancles espatarrades i peus de goma de submarinista foradats. Restes de robes rebregades i greixoses. Llaunes de cervesa i de sardines. Excrements d’àmplia gamma i poderós baf de pixum. Al fons del passadís d’entrada, veu un cos rebregat com una cigarreta esclafada al cendrer. Braços, tronc i cames fan una ziga-zaga que sembla un llamp. Més negre que la mar veïna, l’home té el cap encastat entre un bat de beisbol i una capsa de cartó repleta d’espines amb cua. El front està badat d’un cop potent en un costat i els ulls semblen mirar fixament els de l’inspector preguntant-se què coi fa ell en aquest racó putrefacte. Per tota roba, du una faldilla d’opereta enganxada en un peu. Del coll, com si fos un collaret, hi penja un antifaç.
Torralba surt de la malmesa estructura de formigó armat que és pur rovell.
-Mentre les actuacions dels humans són misèria, la natura ens proveeix ofertes estètiques impressionants, amagades entre la brossa, com aquesta cara de difunt que sembla un Crist nascut de la gúbia de Michelangelo.
L’inspector se n’ha anat a casa, amb l’excusa de dormir abans que surti el sol i que llavors pugui interrogar la viuda. De moment, el seu cap barrina altres coses. Amb la mirada bolcada per la finestra, veu lluny un tros de mar, un altre de port i un bocí de la farola, amb els rajos enlluernant la Mediterrània i, també, les finestres i balcons de les cases que dormen com el guix.
Li sembla sentir la remor dels flaixos que mira embadalit.
Però no deixa d’observar ni un moment. Després s’alça i busca un bolígraf amb tinta en el calaix i una llibreta. Anota: “llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 4,4. Total, 8 segons”.
Així, badoc, passa una llarga, llarguíssima estona.
De cop i volta, esclata:
-No pot ser. És impossible!
No creu allò que està veient. Salta de la cadira i agafa el telèfon.
-Avisa tothom. En un quart d’hora us vull a tots ben desperts davant de la deixalleria. Sense fer ni el més mínim soroll.
Les cares dels homes tenen molt mala pinta, emprenyats per una dormida tan breu. El fred que cala els ossos no contribueix a calmar la cara airada dels policies.
-Anem a caminar per entrar en calor -diu l’inspector.
Torralba dirigeix la colla, per un camí sense asfaltar que els allunya de la vila passant entre parets de pedra seca i bocins de bosc amb pins escanyolits. Van a parar al pont sobre la via. Un cop a l’altra banda, l’inspector els mana amb un gest que treguin l’arma i amb un dit imperatiu, que creua els seus llavis, mana no fer ni gota de soroll. Continuen, en direcció als Colls, i paren on acaba l’última casa. Torralba treu mig cap a l’altra banda de la paret i guaita en direcció al mar, amb precaució per a no ser vist.
En aquella raconada es manté el grup expectant, fins que un núvol amic tapa la lluna i enfosqueix la Punta Mabrera. Fan tres grups de dos. Torralba i el seu home de confiança van pel mig; dos més, per la dreta fins a la platja; els altres dos, per les roques del cantó esquerre. Tots amb pas caut, com gats dalt d’una teulada. Tots en direcció al búnquer d’arran de mar.
Van parant a cada moment, per no ser vistos i per assegurar-se que posen el peu en roca grossa, sense sorolls que els puguin delatar.
A la platja, a tocar l’aigua, veuen una ombra totalment fosca, dreta, que de tant en tant encén la llanterna del mòbil. Així orienta una barca que s’aproxima a rem, lliscant damunt la mar. Mira a un costat i a l’altre. Després, als que s’acosten.
La quilla de la nau toca l’arena i fa soroll de pedretes remogudes. Tot seguit embarranca i queda travada. Algú, de dins estant, empeny els ocupants per tal que saltin a la sorra. Els arribats s’arremanguen els vestits llargs i les faldilles abans de fer el salt.
Cauen gotes. A poc a poc, Torralba treu una pistola de la butxaca. Els acompanyants l’imiten.
Després no passa res durant uns segons que es fan eterns pels policies ajaguts sota la fosca.
La pluja s’aviva amb força i les gotes s’engreixen.
-Tothom a terra -senten els desembarcats, abans que soni la pistola de l’inspector trencant el silenci i el cel tot negre que els cobreix.
El desconcert és total entre els desembarcats, que alcen els braços, i els de la barca, que l’empenyen cap al mar per desencallarla. Torralba es llança sobre el que abans feia senyals des de la platja. Els altres s’abraonen damunt dels que tracten de reflotar la nau.
Els desembarcats, el que feia de guia i tots els altres queden a la sorra o a dins de l’aigua, immobilitzats pels homes que els han caigut a sobre.
La llanterna que encén Torralba, després d’emmanillar l’home que té amarrat amb la cara encaixada a la sorra, mostra una dotzena de joves vestits de carnaval, esglaiats i encara amb les mans enlaire. Duen barrets o perruques, alguns van vestits de dona, i es mouen desorientats. Tots tenen aspecte de subsaharians.
Sense alçar-lo de terra, l’inspector enfoca la llanterna a la cara de l’home que manté travat. Aquest acluca els ulls plens de grans de sorra i enlluernats.
-Bona nit -li diu-. Encantat de tornar-lo a veure, senyor Tomàs.
El vehicle policial s’endinsa en la vila, embolicada encara entre llençols. En el cel apunten indicis de remuntada del dia sobre la nit. Una ràfega de llum de far acarona la banda dreta de l’automòbil i, com de passada, enlluerna l’inspector, que agraeix el detall.
-Una obra d’art, aquest far i les seves escombrades de llum.
El policia que seu al costat aprofita que Torralba ha trencat el silenci.
-Qui li ha dit que els traficants de braços africans estaven a punt de desembarcar? Té un confident infiltrat en la banda?
-Què va. La meva confident ha estat la farola. Ja li dic, una obra d’art i d’enginyeria.
-Uhmm. Em sembla que no l’entenc.
-He tingut la sort dels insomnes. Quan un no pot dormir, se les enginya per pensar allò que, durant el dia, no ha aconseguit aclarir. Així s’obtenen troballes excepcionals.
-Podria ser més explícit?
-Ja li he dit, amic meu: la llum de la farola. Els ulls insomnes han deixat la cambra i han saltat al defora. Curiosos ells, s’han clavat en el far. De primer han analitzat la cadència dels rajos. No s’hi ha fixat mai, vostè? Fan 0,2 segons de llum; després passen 1,5 segons d’ocultació; i la freqüència es repeteix: 0,2 de llum i 1,5 de foscor. Al final tornen a fer 0,2 segons de llum i, per acabar, en fan un de més llarg: 4,4 segons de foscor. En total, la seqüència sencera suma 8 segons. He passat una bona estona mirant com es repetia la fórmula única d’aquest far, que serveix perquè qualsevol que estigui en mar pugui identificar el port.
-Però això no aclareix res del nostre cas.
-No, clar. Però se’ns ha aparegut l’amic Samuel.
-…?
-Ha estat una sorpresa. De cop i volta, com si l’aparell anés begut, les ràfegues han trencat la freqüència que fa anys i panys que repeteixen a tota hora i han començat a fer senyals estranys. M’ha costat, però ben aviat he vist que el llenguatge del far havia canviat. Ha deixat de fer la seqüència habitual i ha adoptat el llenguatge que va inventar Samuel Finley Breese Morse. Usant l’alfabet de Morse, ha repetit fins a tres vegades: “A les 4:00 final platja farola”. Des del vaixell, algú s’havia introduït en el sistema informàtic que regula els rajos per passar un missatge al senyor Tomàs dient-li a quina hora i a quin lloc havia d’anar a recollir la càrrega que li portaven els traficants de persones. Pura pirateria informàtica.
En el petit calabós on l’han tancat, Tomàs encara no s’acostuma a la duresa del catre enganxat a la paret. Té la mirada perduda en el sostre, el lloc més lluny on pot mirar. Uns policies obren la porta i se l’enduen emmanillat.
A la sala d’interrogatoris el rep Torralba, que el felicita per l’enginyosa idea de piratejar l’ordinador del far i convertir-lo en emissor de morse matinal.
-Va ser una magnífica idea per no haver d’utilitzar els mòbils de l’organització dels traficants d’immigrants, ja que aquests telèfons els teníem interceptats. Mirant la farola durant una llarga estona, vaig recordar que des de casa seva també es veia clarament. Vaig pensar que es podia fer servir com a mitjà de comunicació. I finalment va resultar cert.
-No em sobrevalori. La meva feina era, només, vigilar el lloc de desembarcament i els voltants. Havia d’avisar a la barca, amb la llanterna del mòbil, si hi havia moviment policial pel volant. Jo només era un manat.
-Si la idea de piratejar els llums del far no ha estat mèrit seu, sí que ho deu haver estat l’habilitat per clavar una ganivetada enmig d’una plaça abarrotada de gent sense que ningú se n’adonés.
-No. Jo no he tingut res a veure amb aquesta agressió.
-Clar. Vostè només va intervenir informant les barques de si hi havia o no moviments policials per la zona, abans de decidir desembarcar els immigrants o ajornar l’operació.
-Això mateix.
-Llàstima que la Cecília no pensés el mateix. La col·laboració de la seva estimada també la nega?
-No, a ella deixi-la estar. Diré tot el que vulgui, però a ella no la molesti. No hi va tenir res a veure.
-Ella no el va tapar amb els braços estesos, aguantant el mantó de Manila, obert de bat a bat, fent veure que es protegia dels cops dels caramels, mentre el que realment tapava era a vostè clavant l’arma?
-No. Això no potser…
-Mentre queia a terra, Dionís es va girar i la va veure. Ell mateix ens ho va explicar abans de morir. Ho tenim enregistrat. No tenen 36 escapatòria, cap dels dos. A ella l’hem detingut fa poc, a casa seva. Ha confessat que va mantenir alçat el seu mantó de Manila, tapant-lo a vostè mentre clavava el ganivet al marit d’ella.
Fa un silenci llarg i continua. -Em va enganyar quan em va dir que tan sols coneixia Dionís de vista. La veritat és que els dos eren socis en les feines d’informar les barques dels traficants d’africans de si hi havia polis a la costa i, a més, orientar-les en aproximar-se a la costa per tal que no anessin a picar contra les roques. Assassinant el seu col·laborador vostè va voler matar dos pardals d’una tirada. Es quedava amb la part del negoci d’ell i també amb la seva dona. Massa ambició, sens dubte.
Torralba esternuda, culpant al fred passat durant la nit a la platja.
-I el xicot mort al búnquer, quina necessitat tenien de matar-lo?
-Van ser ells, els de la barca. En el viatge anterior, el van colpejar amb un bat de beisbol perquè no es volia posar el vestit de dona que li havien reservat. Va ser molt desagradable i desafortunat. La roba d’ambient versallesc els hi feien posar per tal que passessin desapercebuts entre les altres disfresses de Carnaval.
-No sé si s’ha assabentat que el marit de la seva dona tenia altra gent que li volia mal. Coincidint amb aquests fets, alguns membres de la secta, de la que havia format part, van assaltar el pis intentant trobar el munt de diners que el difunt els havia pres de la caixa. També volien mal a la seva estimada. Van enviar una carta anònima a l’alcalde explicant que el seu viatge en mar, el dia de la Comparsa, no va ser una escapada amorosa, sinó que tenia la finalitat de contactar amb una xarxa de contrabandistes de droga. Alguna cosa s’ensumaven, però anaven força errats. Ja veu, es poden tenir enemics, però no és bo tenir-ne tants.
Tomàs se’l mira amb cara de xai degollat.
-Si s’esperen uns quants anys, quan surtin encara podran gaudir de la relació que havien començat.
Torralba desperta l’alcalde per dir-li que l’assassinat està resolt. Que, tot i que va començar alterat, el Carnaval pot acabar amb tota la tranquil·litat del món.
-I la R en el paviment? -pregunta l’autoritat.
-Res. Una floritura del marbrista que algú va aprofitar per sembrar més confusió. Estigui tranquil. D’aquí a una setmana, ja no hi haurà qui se’n recordi.
-I la mòmia… la seva amenaça va provocar algun altre desgavell?
-No. Això només passa a les pel·lícules. La seva Nesi s’ha comportat com allò que realment és: una bona nena que fa vint-i-vuit segles que està reposant sense dir res ni molestar ningú.
L’alcalde no sap encara si està del tot satisfet amb l’explicació de l’inspector. Aquest reprèn el fil.
-Per cert, la carta que va rebre vostè la va enviar un de la secta acampada al voltant de la lletra R. Tenien un deute pendent amb el Dionís, antic membre del grup que els va prendre diners. L’olor d’encens i d’espai tancat que feia el sobre n’assenyalava la procedència.
S’aparten els núvols i es retiren els noctàmbuls. Com una llesca de pa emergida de cop d’una torradora, el sol treu el cap per damunt de la línia de l’horitzó.
Amb les mans a la butxaca, Torralba camina cap a casa, xiulant una tonada i amb moltes ganes d’agafar el llit.
-Un altre crim provocat per miserables ànsies de diners i desitjos de la carn. Ni rastres del crim comparable a una l’obra d’art que porto tota la vida esperant. Que arranqui de nou la carnavalada, doncs, ni que sigui només per enterrar el Carnestoltes. O, si no, tant se val: ja fa molts anys que cada dia és un continu carnaval.
Duia barret d’ala ampla i barba espessa com un niu de serps. La mirada desafiant et travessava. El que més sobtava era com et seguia amb els ulls, et posessis on et posessis. De tan expressiu, semblava a punt de saltar del quadre.
L’alegre bevedor (De vrolijke drinker). Frans Hals
He de confessar que em tenia encisat. Anava al museu un cop al mes, a passar una estona amb ell. El visitava tranquil, com un jubilat en una obra. En una d’aquestes, després de vacances, em va semblar veure alguna cosa canviada en la fesomia. Com si en comptes de mirar fit a fit, torcés el coll per observar de gairell. Vaig quedar intrigat. Dubtava si m’hauria malfixat en les anteriors visites.
El proper cop ja era al museu quan encara estava tancat. En arribar el conserge, em sentia temptat de preguntar si havia notat res estrany a la sala dels holandesos. No ho vaig fer per por que em prengués per boig. En obrir la porta, vaig entrar corrent. Tornava a ser en la posició de sempre. Però, semblava somrient. Una rialleta ampla i condescendent, de persona satisfeta. Es diria que acabava de sortir d’un llit d’amor.
Llavors se’m va acudir enganyar-lo. Simular que marxava per veure si, pensant que era fora, tornava al rictus tibat. Vaig estar deu minuts a la sala del costat i d’un salt em vaig plantar al seu davant, com intentant sorprendre un lladre amb la mà en butxaca aliena. Però continuava amb el riure contagiós. Ni li vaig tornar la rialla. Vaig fer cara com dient “M’has decebut, tio” i vaig fotre el camp. Vaig prometre passar d’ell i no tornar-hi. Però l’endemà havia canviat d’opinió. Vaig dir a la feina que tenia grip i me n’hi vaig anar.
Estava com sempre abans. Seriós i tibat. Després, fixant-m’hi més, vaig veure una cosa diferent. Darrere d’ell, la calaixera estava mig tapada per un objecte imprevist en una habitació del 1700. Una petita nevera. Fins semblava que li pudia l’alè. A la propera visita, a més de la nevera tenia un blau al front i als peus una bicicleta amb el manillar xafat.
L’últim cop, em vaig espantar. La daga que li penjava del cinturó era del tot vermella a la part de baix. Unes gotes hi regalimaven. La sala feia olor de sang fresca. Vaig fugir mort de por, jurant no anar-hi mai més.
Vaig tornar al tenis amb els amics. Fèiem unes grans suades. El dia del meu aniversari, ho celebraríem després del partit. Quan érem de camí, a l’autobús, un cotxe de policia ens va avançar. A dins hi portaven l’holandès. Feia cara entre contrariat i adolorit, com si les manilles que duia li estrenyessin massa els canells.
Peu de foto: L’alegre bevedor (De vrolijke drinker). Frans Hals
(domini pública, lliure de drets)
Publicat a Detroit #25, Hivern 2023. Vilanova i la Geltrú
El Col·lectiu Mir Geribert ha iniciat l’any 2023 amb una trobada a L’Agrícol, Centre Artístic Penedès, de Vilafranca. A la reunió, han sorgit propostes d’activitats literàries penedesenques i han començat a configurar una nova Mostra d’escriptors penedesencs per al 2024 i s’ha valorat la possibilitat que Vilafranca en sigui la seu.
La reunió va ser molt productiva i es van perfilar propostes sobre conèixer i compartir experiències dels membres del col·lectiu, debat sobre el fet d’escriure, sobre la difusió de la literatura del Penedès i dels escriptors penedesencs, la presència a les llibreries i a les biblioteques.
Un altre punt tractat va ser buscar un paraigua institucional que aculli el col·lectiu per ampliar les possibilitats de programació d’activitats, perquè el Col·lectiu Mir Geribert no té l’objectiu de convertir-se en una entitat.
Actualment el col·lectiu està treballant per l’edició d’un llibre conjunt amb textos on s’hi reflecteixi o s’identifiqui el Penedès.
Sra. Alcaldessa, regidora de Cultura, President i integrants de l’Associació del Tres Tombs, membres del Consistori, equip de bandera, ministrers i tots vostès que avui omplen el Teatre Principal,
siguin benvinguts a la lectura d’aquest Pregó, que vol convidar-los a gaudir de la Festa dels Tres Tombs, de la Festa Major d’hivern d’aquesta ciutat.
Com no pot ser d’una altra manera, les meves primeres paraules han de ser de sincer agraïment per haver-me donat l’oportunitat de fer de Pregonera d’aquesta Festa, cabdal i tan estimada pels vilanovins, i per mi mateixa. Una Festa que amb la seva trajectòria – l’any 2008 celebràvem el 125è aniversari, però ens consta que la tradició de fer beneir les bèsties de peu rodó el dia de Sant Antoni Abat ve de força més lluny –, i que amb alts i baixos, variacions, encerts i desencerts imposats pel pas del temps, converteix Vilanova i la Geltrú, el dia del sant gloriós, en una explosió de vida, bellesa i color.
En el primer moment, quan la regidora de Cultura, Mercè Mateo, em va proposar de fer de Pregonera, vaig sentir una enorme alegria que, amb el pas dels dies, ha hagut de conviure amb un cert neguit, per la responsabilitat que m’havia estat encomanada.
Sí, em va fer molt feliç que s’hagués pensat i confiat en mi, que no he tingut una experiència d’ Els Tres Tombs continuada al llarg de la meva vida. I, alhora, vaig sentir satisfacció per poder engrossir la quota de dones que han estat pregoneres des del 1998 fins a avui – 5 sobre 26, o 6 , si comptem que el pregó del L’Estaquirot, de l’any 2007, comptava amb dues testes femenines –, fent, així, palesa la voluntat de l’Associació d’Els Tres Tombs de mantenir-se com a projecte i realització d’homes i de dones.
Arribats aquí, em permetran un petit incís per aclarir que, malgrat ser una dona que exerceixo com a tal i que sempre he procurat lluitar per la igualtat de gèneres, i practicar-la en el dia a dia, en el meu parlament d’avui fugiré tant com pugui del tractament no normatiu, que s’ha volgut imposar en la comunicació i en d’altres àmbits de la vida social, d’una manera artificial i poc respectuosa amb la gramàtica catalana, i que, molt sovint, resulta embullat i poc àgil. Per tant no desdoblaré els gèneres ni diré vilanovins i vilanovines, geltrunecs i geltrunenques o pagesos i pageses i, encara menys, els seus adjectius respectius.
Tanco l’incís i reitero que em sento força aclaparada per la responsabilitatde pregonar i convidar a viure i a gaudir d’una Festa tan nostra, i no avorrir-los amb un parlament que no estigui a l’alçada dels que, des de fa 26 anys, han fet homes i dones amb coneixements més específics i vivències més directes d’aquesta celebració, que els que hi puc aportar jo.
Què puc afegir a tot el que s’ha dit al llarg d’aquests anys sobre Sant Antoni, aquest Sant barbut que tenim aquí a la vora i que no mira cap al centre de la vila sinó cap als afores, fidel a la seva vocació d’anacoreta i de patró dels animals?; què puc oferir de nou sobre els cavalls i la resta d’èquids, que travessen la història de la humanitat com a companys de feina, mitjà de transport i de comunicació, vehicles de guerra, objectes de lleure o d’esport, instruments de teràpia, i inspiració per a gran part de les Arts?; què puc dir sobre la tradició de la Festa, que no s’hagi dit ja anteriorment i des de veus plenament autoritzades?
“Doctores tiene la Iglesia”, diuen, i em temo que, si miro de parlar de tot això, no faré més que repetir el que ja s’ha dit, sense aportar-hi res de nou.
Tots vostès saben que la festa de Sant Antoni, relacionada amb les muntures, ve de molt lluny, perquè el costum o la necessitat de demanar una benedicció per a uns animals de què depenia la prosperitat de la comunitat, havia sorgit de manera espontània en una societat que sabia que sense cavalls, ases i mules no podria subsistir. També saben que els primers Tres Tombs tenien unes característiques molt diferents i un abast més restringit, i que una de les seves principals manifestacions consistia a fer unes curses de cavalls pels carrers de la ciutat. I que no va ser fins al 1883 que es va estrenar una bandera i es va instaurar una manera més cerimoniosa, solemne i organitzada, de fer la desfilada, la passada, i de mostrar i homenatjar bèsties i carruatges, amb acompanyament de música i tortells.
I saben, també, que la iniciativa de la nova bandera, encapçalada per tres persones: Anton Juncosa, i Amella, carreter, Pere Fabré i Rovirosa, tartaner, i Josep Carbonell, cotxer, de crear una nova bandera – l’antiga era prerrogativa de l’església parroquial de Sant Antoni – va encetar una nova etapa, només interrompuda de l’any 1932 al 1943, que s’ha allargat fins als nostres dies. I que en siguin molts més!
Vostès saben tot això i molt més. Amb tot, armada de bona voluntat i d’il·lusió, i amb l’esperança de no fer-me gaire pesada, m’hi poso!
Al pic l’hivern, a la setmana dels barbuts – qui se’n recorda de Sant Pau l’Ermità i de Sant Maur Abat, els dos companys de barba llarga i tan blanca que identifiquem amb la neu i la gelor? –, en la setmana de fred més roent: Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni, a Vilanova i la Geltrú celebrem la Festa Major d’hivern amb la desfilada d’Els Tres Tombs, el triple cercle de cavalleries: cavalls, mules, matxos, ases, carros, carruatges i muntures, que, amb les persones que els menen, els pagesos, els traginers i els genets, anellem el nucli de la nostra ciutat.
El 17 de gener, quan celebrem el nom del patró de la vila – un patronatge compartit amb la Mare de Déu de les Neus, que, malgrat que li dóna l’esquena, és espectadora d’honor de la desfilada –, també celebrem moltes més coses: recordem i volem fer viu, per unes jornades, el patrimoni històric, cultural i tradicional del nostre passat, recreem un bocí de memòria compartida i posem en escena el món de la pagesia i de les comunicacions d’un ahir d’on venim, per tal que el record, la recreació i la posada en escena ens ajudin a reflexionar sobre el que avui som i cap on hauríem d’orientar el nostre demà.
Perquè s’ha repetit fins a la sacietat la importància, la necessitat, de recuperar i preservar la memòria i tots hem sentit allò que el passat és el far que il·lumina el futur o allò altre que qui perd la memòria, perd la identitat. Doncs bé, la Festa que els vinc a pregonar ens regala, any rere any, un gran bocí de memòria compartida que, ultra
Amb tot, la Festa d’ Els Tres Tombs, ultra el seu profund i evident valor simbòlic i patrimonial, ofereix a qui el protagonitza o contempla un espectacle sensorial de colors, sons i olors d’una gran força i originalitat que meravella els que cada any ens acostem a viure’l amb ulls nous i que, sobretot, ens fa reviure moments màgics de la nostra infantesa.
L’home que durant més anys – divuit, concretament – va presidir l’Associació dels Tres Tombs, el tan estimat, recordat i enyorat Simeó Sendra, el Semi, va afirmar en una entrevista que Els Tres Tomb es mantenen pels sentiments. Jo m’atreviria a afegir-hi que també es viuen, des dels sentiments.
Per això, crec que el millor que puc fer és compartir aquí las meves particulars vivències de nena – molt minses si les comparo amb les de la majoria de vostès – sobre aquesta Festa i el món dels cavalls.
Vaig viure plenament Els Tres Tombs els primers nou anys de la meva vida – bé, el primer, no, perquè havia nascut el dia abans i encara estava a Barcelona a casa dels avis -, però, si sóc sincera, només em sé veure, de ben petita, mig amagada rere les faldilles de la meva mare, esperant que el meu pare es decidís a prémer el disparador i fes la foto de torn, mentre mirava amb malfiança aquells animalots, tan a prop meu, que eren molt més alts que els gossos de casa.
Si els cavalls em feien una mica de por, en canvi – i ara em trasllado a una altra Festa però segueixo amb els èquids – recordo la meva bogeria a la Festa Major perquè m’alcessin i poder tocar l’orella de la Mulassa que em semblava un “cavall” més tranquil i assequible.
Tampoc se m’esborra el dia 18 de gener, en tornar a l’escola, a les Puríssimes, quan les amigues em felicitaven efusivament i jo, innocent o ximple perduda, queia en el parany d’agrair aquelles mostres d’amistat i pensar: Mira que són simpàtiques, les meves amigues, com se’n recorden que abans d’ahir era el meu “cumple”, quan les felicitacions que em dedicaven anaven, evidentment, per allò del Dia dels Burros, que dèiem temps enrere.
Després vénen les meves petites vivències amb les tartanes.
La primera, que es va repetir molts estius de la meva infantesa i primera adolescència, era amb una tartana que teníem a Els Cucons , la masia del meu avi matern, tirada per un cavall de pelatge castany, gairebé roig, amb una estrella blanca al front, que es deia Noble i que ja no em feia por. La conduïa l’Agustí, un home bonhomiós i carregat de paciència, que ens deixava subjectar les regnes a germans i cosins, des de la masia a la Xoriguera, i de vegades un trosset més fins a la carretera, on les hi havíem de tornar perquè aleshores ja ens podíem trobar cotxes – pocs, encara – i el Noble es podia espantar si no se sentia prou ben menat.
També hi ha una altra vivència de tartanes, que pot semblar gairebé surrealista, i que, si més no, provoca mirades entre commiseratives i incrèdules als que els l’explico, que no l’ubiquen en el segle passat sinó en uns quants de més enrere.
Es tractava d’una tartana gran, primer, i després d’una mena de carruatge rectangular i tapat que anomenaven “cotxe d’anar a batejar”, ambdós tirats per cavalls, que les monges de les Puríssimes van llogar successivament per recollir els nens de Baix a Mar i dur-los al col·legi, a la Plaça dels Cotxes, sota la vigilància d’una noia amb una trena molt llarga que em sembla recordar que es deia Lolita. Era una mena de bus escolar, però amb tracció animal. L’home que les menava – aleshores jo el veia molt vell, però és possible que no ho fos tant – es deia Sebastià i alguns anys pel Tres Tombs ens duia, a tota la canalla del bus escolar, a beneir amb la tartana, la mateixa amb què vam viure dos dramàtics incidents que, afortunadament, van acabar bé.
L’un – no recordo quin d’ells va ser primer – va succeir quan un camió dels que transportava roques per a la construcció del primer moll del Passeig del Carme – devia ser durant la primera meitat dels anys cinquanta – va enganxar un arnés del cap del cavall, amb una mena de vareta metàl·lica vertical que el camió portava al morro, i va estar a punt de tirar a terra cavall i tartana, amb el consegüent ensurt i cridòria dels passatgers. L’altre incident, que realment podria haver acabat molt malament, va consistir a quedar-nos tancats en el pas a nivell de la Rambla Pirelli, entre les dues barreres que el guarda vies havia fet baixar des de dins de la caseta sense advertir que la tartana estava creuant en aquell moment. Crec recordar que vam sentir el xiulet del tren, segurament encara llunyà, però que a la canalla i a la pobra Lolita ens va semblar tenir ja al damunt. Entre els crits de tots nosaltres, els intents del cotxer per controlar l’espantat cavall i les temptatives d’obrir la porta de la tartana per saltar a terra, el guarda vies va reaccionar i va obrir las barreres abans que arribés el temut monstre xiulador.
Després d’aquestes tan contrastades experiències infantils, el meu contacte amb el món dels cavalls va ser inexistent, fins que, ja ben adulta, vaig tornar definitivament a Vilanova i la Geltrú i vaig recuperar els 17 de gener i les passades per la Rambla.
Però la relació afectiva més estreta, que des d’aleshores mai no s’ha trencat, va inaugurar-se quan vaig tractar de prop els amics de l’Associació dels Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú.
Sent regidora de Cultura de l’Ajuntament, vaig conèixer i reconèixer la tasca d’aquesta Associació, que sempre he considerat especialment meritòria, per molts i diversos aspectes que voldria assenyalar.
Des del primer moment, em va impressionar i commoure la voluntat i l’esforç de les persones que en aquell moment formaven part de la Comissió: el seu president, en Simeó Sendra, el Semi, el Salvi Albà, el Sergi Nolla, el Jordi Alsina, la Carme Roca, etc., que sovint em visitaven al despatx de la Plaça de la Vila amb noves idees, inquietuds … i moltes demandes!, que no sempre podíem satisfer totalment, però que miràvem d’encarrilar. Eren els anys en què s’havia d’enllestir i inaugurar la nau de la Masia d’en Frederic – on guardar i arranjar els carros, carruatges i guarniments – que es volia dedicar al tan plorat i estimat membre de l’associació, Jordi Juncosa, feia poc traspassat; la mateixa Masia requeria d’intervencions urgents; s’estaven començant a dissenyar i preparar els actes de commemoració i tot el seguit de celebracions del 125è aniversari de la bandera, que s’acompliria l’any 2008, ja a tocar. A més, per descomptat, com cada any, calia organitzar i portar a terme la Festa Major d’hivern, és a dir, Els Tres Tombs en honor de Sant Antoni.
D’aquells anys, a banda de l’admiració que va anar creixent en mi, en veure la il·lusió, la dedicació i també la por davant de la incertesa del relleu generacional, d’uns homes i d’unes dones que dedicaven de manera voluntària gran part del seu temps personal a tirar endavant la Masia amb les seves bèsties, i a idear i portar a terme la Festa que se’ls havia encomanat, va sorgir un sincer afecte envers aquell grapat de persones, que també m’oferien el seu.
Com a una anècdota curiosa i entranyable, recordo algun sopar a la Masia d’en Frederic, en especial un, en què per primera vegada vaig tastar els peus de porc. Suposo que en alguna conversa havia manifestat que l’únic menjar que no havia provat mai, perquè em feia una cert angúnia, eren aquelles manetes gelatinoses que m’imaginava una cosa ben llefiscosa. El Semi va intentar convèncer-me que deixés aquelles manies i que els provés, perquè , a més, deia, era un aliment molt sa. Davant la meva reticència, ell, murri com era, va decidir passar a l’acció i, uns dies després, va convidar l’alcalde, aleshores Joan Ignasi Elena, i a mi, a sopar a la Masia. Quan hi vam ser, vaig descobrir amb horror que el menú consistia en un únic plat: peus de porc amb naps, que, per a major inri, havia cuinat especialment la Sofi! Me’ls vaig menjar, per descomptat, i vaig descobrir, sorpresa, que eren molt bons i que no em feien gens de fàstic. Ara en menjo de tant en tant i sempre penso amb agraïment en el parany del Semi.
En clau d’aquest afecte a què em referia, puc recordar també amb simpatia el dinar/berenar/sopar del carreter, del dia d’Els Tres Tombs, en acabar la desfilada i després d’haver agençat animals i carros. Un dinar etern, sempre a Can Gatell, que s’iniciava a quarts de quatre i podia acabar a les onze de la nit, amb bona teca, bon beure i , sobretot, bona companyia.
I arribo al pinyol d’aquest Pregó, a allò que des del moment en què vaig rebre l’encàrrec de fer-lo, vaig saber què voldria dir, què voldria manifestar i fer arribar a tots vostès: el meu enorme respecte i sincera estimació per l’Associació d’ Els Tres Tombs i la seva tasca, no només aquests dies sinó al llarg de tot l’any.
Perquè si bé solem invocar Sant Antoni perquè tibi de la corrua de cavalls, carros i carruatges el 17 de gener, han calgut, i caldran, moltes energies, molta passió, molt d’esforç, molta constància i molta paciència dels membres de la Comissió i d’alguns voluntaris, per tal d’arribar a la Festa.
Una festa, no ens cansarem de dir-ho, que no és una festa qualsevol. Si Els Tres Tombs han assolit la categoria de Festa Major d’hivern, ha estat pel seu abast, per l’ extraordinària bellesa plàstica, pel valor patrimonial històric, cultural i tradicional que conté i per l’esforç col·lectiu i participatiu que requereix.
I al darrera, i al davant d’ella, a banda de Sant Antoni per descomptat, hi ha una colla, no gaire nombrosa per cert, d’homes i dones que l’han pensada, treballada i tirada endavant des de fa molts i molts anys. I aquest també.
En aquest punt de la meva intervenció no puc deixar de recordar, de manera molt especial, les Comissions i als seus presidents, que han tirat del carro – mai millor dit – de l’Associació, al llarg dels darrers aproximadament 30 anys – Albert Salvany (el 1889), Simeó Sendra (del 1890 al 2008) i Jaume Mercader ( del 2008 al 2018), tots tres absents però que reviuen de manera especial en aquestes dates, en ales del record de tantes anècdotes i de la memòria agraïda a la seva bona feina feta –, i l’actual, Albert Soler, que presideix l’Associació des del 2018 fins avui mateix, acompanyat de la Teresa Sanahuja, el Casimir Domingo, el Manel Sendra, i la resta de vocals, col·laboradors i voluntaris.
La seva tasca, ingent en aquestes dates, no és més que el colofó, la cirereta del pastís, de la que porten a terme al llarg de tot l’any, la que tornaran a iniciar el mateix 18 de gener d’enguany i que s’allargarà fins al 17 de gener de l’any 2024.
Perquè Els Tres Tombs ja fa dies que han arrencat el galop. Ja fa dies que Vilanova i la Geltrú respira Tres Tombs. Hem assistit a la presentació del programa dels 2023, aquest programa que és molt més que una enumeració d’actes festius, perquè inclou articles, fotografies, reflexions i testimoniatges de moltes persones que, des de les institucions o des de la vocació i relació amb la Festa, augmenten el patrimoni cultural i el pòsit de tanta humanitat com envolta aquesta celebració.
Ahir vam poder viure la inauguració, al Centre d’Art Contemporani La Sala, de l’Exposició La Festa de Sant Antoni Abat: De Festa Major a Festa dels Tres Tombs,comissariada per Xavier Orriols i Paquita Roig,estudiosos de la cultural popular i tradicional, que tant coneixen i estimen els Tres Tombs – la recomano sincerament a qui encara no l’hagi pogut visitar-, seguida per un conat de presentació del Porquet de Sant Antoni, un nou element que des d’enguany s’ha incorporat al bestiari de foc de la nostra vila. Fa una estona que les Mulasses i els gegants petits de Vilanova, el ball de les Cotonines, la Mula Guita de la Geltrú, el ball de sant Antoni i el dimoni de Vilanova, el Ball de bastons, la Moixiganga de la Geltrú i el Carret engalanat amb murtra de sant Antoni han recorregut els carrers propers, mentre es procedia al trasllat de la bandera per l’equip portant i el president de l’Associació, acompanyats per la banda de Música Mestre Montserrat, fins aquí mateix, al Teatre Principal.
I, encara que no els vull avorrir amb la descripció de tots els actes que ens esperen des que sortim d’aquí fins al gran dia, crec que he d’enumerar-los breument: el lliurament de la bandera a la banderera d’enguany, la senyora Anna Pujades i Mercadé, la dansada d’hivern del Grup de Dansa, el concert de Música Catalana a la Sala, el Correfoc de Sant Antoni, el Ball dels Tres Tombs, també a la Sala, la marató de Country, la Cercavila Infantil, el Concert de Festa Major d’hivern a l’Auditori Eduard Toldrà, el llançament dels 12 Morterets, la tronada i repicament de campanes d’inici de la Festa, i, ja al dia Gran, l’esmorzar d’escalfament, l’arriada de bandera i l’anada a Ofici Solemne de Sant Antoni Abad, la benedicció de cavalleries, carros i carruatges, i els pròpiament Tres Tombs, aquesta triple anella que, un any més, junyirà i engalanarà el centre de la ciutat.
Però la Festa dels tres Tombs es perllongarà encara uns dies, i la setmana següent se celebrarà la missa commemorativa per als difunts de l’Associació i, més endavant i per cloure la Festa Major d’hivern, el dinar de germanor i la inauguració de l’exposició del Concurs Fotogràfic, amb el lliurament de premis als guanyadors d’enguany.
Em perdonaran si he pecat d’exhaustiva, però no he volgut oblidar cap acte, perquè la Festa d’Els tres Tombs és una suma d’aportacions voluntàries d’entitats, institucions i persones particulars, que mereixen el nostre reconeixement, i que encara es complementa amb altres activitats al llarg de l’any, com la Festa del Cavall de l’estiu, el dinar amb els voluntaris o la presència a la Fira de novembre, per no parlar dels molts desplaçaments i participació en altres Tres Tombs de poblacions amigues.
Tanmateix, més enllà d’aquesta efusió d’actes i celebracions, l’Associació dels Tres Tombs ha de desenvolupar, i ho fa d’una manera altruista, perseverant i amagada per a la majoria de ciutadans, una tasca diària de cura i manteniment de la Masia d’en Frederic i dels animals que s’hi hostatgen, fonamentalment, cavalls i mules. Uns animals que s’han d’alimentar, netejar, passejar i guarir, quan és necessari, que coneixen els seus cuidadors i que tenen noms propis: Malcarat, Xaloc, Nibelung, Pekab de Tremorin, Popeye, Cobi, Orelletes o Rita, entre d’altres. I tots sabem que allò que es bateja, s’estima.
A més, a la Masia també hi ha una important col·lecció de carros, tartanes i carruatges que es conserven a la nau inaugurada el 6 de novembre del 2005 i que també requereixen d’atencions tot l’any, i des de fa unes setmanes, d’una manera especial. Cal netejar-los, repassar-los, preparar-los, omplir-los, quan no acabar-los de construir, com enguany s’esdevé amb el carro de tres bocois que sortirà acompanyat pels seus germans d’un, de dos i de quatre, al seguici de Sant Antoni, i que ha acabat d’enllestir mentre jo escrivia aquestes pàgines, l’Albert Soler, el President de l’Associació, potser l’únic fuster/carreter que ens queda a la vila.
Perquè aquest és un altre problema amb què ha de lidiar el món del cavall: malauradament tota l’artesania relacionada amb els cavalls i els carros va desapareixent i, per exemple, a hores d’ara, ja no queden basters a Vilanova i la Geltrú, ja no hi ha ningú que treballi el cuir, i cal anar a buscar els arreus: corretges, albardes, sàrries, selles… a d’altres poblacions com Castellar del Vallès, on encara s’hi poden trobar.
Ja he comentat que, quan , des del despatx de la regidoria de Cultura a la Plaça de la Vila, miràvem d’atendre, escoltar i ajudar en tot el possible els membres de l’Associació que ens visitaven, em cridava l’atenció la seva preocupació per l’obligatori relleu generacional, problema que afectava i afecta moltes entitats i associacions, però que semblava amenaçar especialment la seva.
Per això quan l’any 2007 – ja amb la commemoració del 125è aniversari de la bandera, instal·lada a les ments dels que la volien fer sonada – em van venir a demanar si els voldria escriure un conte, que il·lustraria el pintor Lluís Amaré i que editarien i vendrien en el marc dels actes del 2008, vaig tenir clar de què volia que anés aquell relat.
Volia posar en valor la universalitat del cavall, el fet que sigui present a gairebé totes les latituds i cultures, i, de passada, fer una crida als joves a conèixer i col·laborar amb els homes i les dones que, a Vilanova i la Geltrú, més s’estimen els cavalls.
Els l’explicaré amb quatre pinzellades.
Es diu Nosaltres, els cavalls i els Tres Tombs i ens presenta dos noiets i una noia: el Mauro, nascut a la Pampa argentina, el Janos, que prové del camp hongarès i la Naima, que acaba d’arribar de l’Alger. Tots tres viuen a Vilanova i la Geltrú i s’hi troben bé, a la seva nova ciutat, però enyoren coses que han deixat enrere. Sobretot, troben a faltar els cavalls, que formaven part de la seva vida d’abans, i que han hagut d’abandonar. El Mauro enyora muntar a pèl i, abraçat al coll de l’animal, galopar per les planúries interminables que envolten l’estància on treballava el seu pare; el Janos no es treu del cap el Miklosca, un enorme perxeró que cuidava i tirava del carro que sovint li deixaven conduir, els dies de mercat; la Naima ha hagut de deixar un cavall de drap, amb ulls de vidre de color ambre, que la iaia gran li havia fet, mentre li repetia històries dels de debò que ella havia tingut quan era petita i vivia al desert, i ara enyora el nino, la iaia gran i les històries de cavalls que li explicava.
En canvi, la Maria, una nena de nou anys que ha nascut a Vilanova i viu a la Masia d’en Frederic amb tota la família, té cavalls i molts altres animals, que cuida amb el seu avi, el Doble. Però la Maria tampoc no està contenta, perquè els cavalls, l’euga, l’ase i el poni cada dia han de menjar, s’han de netejar i treure a passejar, i l’avi Doble ja és una mica vellet i va molt cansat. Per sort, hi ha una Associació que es diu Els Tres Tombs, que s’encarrega de mantenir i celebrar la Festa Major d’hivern, que els ajuden tant com poden. Però hi ha tanta feina…
I aquí és on entra un personatge molt important, el mateix Sant Antoni, que, menys el dia d’ Els Tres Tombs, quan surt a presidir la desfilada dels animals, s’està al damunt de la seva església, para l’orella i se n’assabenta de tot el que passa a la ciutat. I fa dies que està al cas del que els passa al Mauro, al Janos, a la Naima i a la Maria, i ha decidit donar-los una petita empenta. Un dia, totes les escoles de Vilanova van d’excursió a la Masia d’en Cabanyes, que és molt a prop de la Masia d’en Frederic. Els nens juguen i passegen per les rodalies, mentre la Maria, que al matí tenia mal de panxa i no ha pogut anar a l’excursió, treu a passejar l’euga Blanqueta que és molt mansa i pot dur agafada per una regna tot caminant. De sobte, però, una abella aterra al coll de la nena que, espantada, deixa anar la regna per treure-se-la del damunt i la Blanqueta, encantada de la sobtada llibertat comença a trotar en direcció a la carretera. Afortunadament, el Mauro, que ha sentit de lluny el cloc-cloc, cloc-cloc del trot de l’animal, ha sortit corrent en direcció a l’euga, i, d’un bot, ha pujat al seu llom, s’ha fet amb les regnes i l’ha pogut aturar a pocs metres de la carretera, davant de la mirada sorpresa del Janos i de la Naima, i dels plors de la Maria que arribava corrent. I ja us podeu imaginar com acaba el conte: la Maria, agraïda, els convida a conèixer la Masia i els tres nois enyorats dels cavalls hi descobreixen el paradís que tant trobaven a faltar. I d’ençà d’aleshores, en bicicleta o xano-xano, sempre que poden, s’arriben a la Masia, a gaudir dels seus amics tan enyorats i ajuden l’avi Doble i la Maria. I el dia de la Festa, ¿qui surt amb el poni i el carro dels tortells? Doncs la Maria, el Janos i la Naima, seguits pel Mauro, que munta la Blanqueta, aquest cop sí ben ensellada i guarnida. Sant Antoni somriu content per sota de la barba blanca, mentre la Maria rumia si podrà convèncer l’avi Doble que als Tres Tombs de l’any vinent deixin sortir un equip de bandera tan jove, format per ella i els seus nous amics.
I ja he d’anar acabant. Se’m va demanar que no m’allargués més de vint minuts i em temo que ja en porto uns quants més.
Em queda, però, i ho faig de tot cor, sabent que represento tots els meus conciutadans, agrair a l’Associació dels Tres Tombs d’aquest 2023 que encetem, i als homes i les dones que els han precedit en els 140 anys de cavalcada de la bandera, que converteixin Vilanova i la Geltrú en l’esclat de vida, sensacions i sentiments que caracteritzen la nostra tan singular Festa Major d’hivern, i els desitjo una llarga vida i molts Tres Tombs més.
M’hauria agradat acabar aquest Pregó llegint alguns versos dels Goigs de Sant Antoni, però m’he decantat per d’altres, potser més senzills però ben segur que més sentits, extrets de L’hime d’Els Tres Tombs, compost per Pere Milà i presentat en aquest mateix teatre el 8 de gener del 2005:
Per Sant Antoni, patró del poble/ és Vilanova com un festí/ tots els que tenen cavall i carro/ els engalanen de bon matí./ Allà al migdia, després d’Ofici/ porten les bèsties a beneir/ i per la Rambla fent cavalcada/ la comitiva s’hi vol lluir.
Doncs que tots nosaltres visquem aquest festí, que tinguem una comitiva ben lluïda, que gaudim d’una tan espectacular cavalcada, que mengem molts tortells, que recordem tots els que l’han fet i la fan possible, i que gaudim d’aquesta Festa tan única i nostrada.
Visca Sant Antoni, visquin Els Tres Tombs i visca Vilanova i la Geltrú!
Article publicat a la revista Llengua Nacional, núm 115, el segon trimestre del 2021
La normativa referida a la col·locació dels pronoms febles davant o darrere del verb és molt clara i la solem utilitzar amb correcció, tant oralment com per escrit. Generalment van davant del verb: em fa mal la panxa, l’he trobat pel carrer, ja ens ho imaginàvem… Quan el verb és un infinitiu, un gerundi o un imperatiu, van sempre darrere: teníem ganes d’anar-hi, veient-lo tan trist…, porta-l’hi ara mateix. En les perifrasis verbals i en el passat perifràstic, tant poden anar davant com darrere: n’acabo de tornar o acabo de tornar-ne; l’haurem de pintar o haurem de pintar-la; ell mateix s’ho va fer o ell mateix va fer-s’ho; el vaig conèixer ahir o vaig conèixer-lo ahir.
Des de fa uns quants anys m’he adonat que, en aquests dos casos d’opcionalitat, cada vegada tenim més tendència a col·locar els pronoms darrere del verb, sobretot en la llengua escrita. Ja en vaig començar a ser conscient en la meva època d’ensenyant: quan manaves una redacció o un treball escrit molts alumnes tendien a posar els pronoms darrere el verb en els casos opcionals. Aquests darrers anys, les nombroses lectures que he fet com a jurat de premis literaris m’ho han acabat de corroborar. I, picat per la curiositat, m’ he fixat especialment en com s’utilitzaven, tenint en compte que, si més no en teoria, passaven per un corrector, en els llibres, revistes, diaris…, vaja en tot el que anava llegint. I la conclusió és que, en la llengua escrita, cada vegada tendim més a col·locar els pronoms darrere del verb tant en les perífrasis verbals com en el passat perifràstic, fins i tot en casos en què aquest us s’allunya clarament del registre col·loquial o de la llengua més habitual. Per molt correctes que siguin, jo diria que no he sentit mai frases com aquestes: ‘van presentar-nos-els en una festa’ o ‘vaig conèixer-los en un sopar’. Col·loquialment, em sembla que gairebé tothom diríem ‘ens els van presentar en una festa’ i ‘els vaig conèixer en un sopar’.
Quines raons hi pot haver en l’expansió d’aquest ús? Jo diria que n’hi ha una de fonamental: la consideració de la forma amb els pronoms darrere com a més literària, com a més llibresca. No ens ha de fer estrany, perquè massa sovint s’ha considerat que la llengua literària s’havia d’allunyar de la col·loquial, havia de ser més artificial, més rebuscada. Una mica, diria jo, és el que també va passar durant molts anys pel que fa a l’ús del passat perifràstic i del passat simple. Al carrer, almenys en bona part del domini lingüístic, tots dèiem va dir, van anar, vam trobar, vaig parlar…; però la majoria escrivíem digué, anaren, trobàrem, parlí (aquest sí que l’escrivien pocs, val a dir-ho, perquè la primera persona del singular sonava tan artificial que l’ús es considerava gairebé una pedanteria, excepció feta del País Valencià, on era i és ben viu). Avui dia, el passat perifràstic es considera tan literari com el simple i, sobretot a la premsa escrita, és el més habitual. Pel que fa als usos dels pronoms febles, en canvi, jo diria que hem fet el procés invers, que s’ha anat estenent la forma amb el pronom darrere el verb, fins i tot a la premsa, tant en paper com digital. És una intuïció, ja ho he apuntat, però com que m’hi he fixat especialment aquests darrers anys, n’he documentat uns quants exemples, alguns dels quals citaré a continuació.
Jo diria que la cosa ve de lluny. Potser caldria fer-ne un estudi diacrònic, que ara no faré naturalment, però sí que començaré amb un fragment de Santiago Rusiñol, la transcripció del qual manllevo a en Llorenç Soldevila, perquè m’ha cridat l’atenció que en els tres casos en què Rusiñol podia triar la posició del pronom feble sempre ha optat per posar-lo darrere el verb, per molt que jo diria que seria molt més planer i col·loquial, posar-lo davant: “Per entre les verdors va sentir venir un jove que, acostant-se-li, va saludar-la. A penes va contestar-li, embadalida en ses abstractes idees, i ell va sentar-se a prop d’ella.” (“La Devesa”, publicat a El 9 Magazín, 11-10-2018, p. 9)
Mercè Rodoreda, tant en textos publicats abans de la guerra civil com en posteriors, també té tendència a col·locar els pronoms febles darrere el verb. Vet aquí uns quants exemples manllevats del volum La noia daurada i altres contes (La Galera, 2020), teòricament escrits en una llengua més planera ja que són proses adreçades als infants: “No sospiris i aprofita el temps que, qui el perd, tota la vida ha de penedir-se’n.” (p. 32); “Ella va explicar-li-ho fent el cor fort.” (p. 61); “És cert, jo voldria explicar-vos una història bonica.” (p. 101); “I reculant un bon tros, prengué embranzida contra la fulla, i va endur-se-la, triomfant, que ja era feble.” (p. 128); “A l’últim va fer un soroll despectiu amb els llavis i va anar-se’n.” (p. 166).
Vistos aquests dos exemples, diguem-ne històrics, passem a uns quants de més actuals. Començaré per contes i novel·les infantils i juvenils, en els quals, si més no en teoria, es tenen més en compte els registres i la llengua s’acosta més a la dels infants i joves. Malgrat tot, hi trobem exemples com aquests: “-És cert –va respondre-li el pare-.” (E. B. White: La trompeta del cigne. Ed. Viena, 2016, p. 49. Traducció de Marc Donat); “Vols conèixer-los tu també” (contracoberta de l’àlbum El meu hort, de Gerda Muller, Animallibres, 2017. Traducció de Josep Franco); “Però no em va entendre i jo no vaig saber dir-li-ho.”(Maite Carranza: Camins de Llibertat. Editorial Edebé, 2016, p. 124); “A continuació va afegir-hi: «Li prego que es calmi, llevat que vulgui quedar-s’hi amb el seu fill.»” (Jordi Folck: T’ho diré cantant,PAM, 2018, p. 100); “ella estava amb el seu nòvio, què podia dir-los?” o “Ell no podia fer-li això” (Margarida Aritzeta: La nit de la papallona. Barcanova, 2014, p. 64 i 65 respectivament); “El llop corria més que jo, no podia fugir-ne.” (Teresa Saborit: Els llops ja no viuen als boscos. Pagès editors, 2016,p. 89); “-No ho saps? –va respondre’m el monstre estranyat? (Lluís Prats: Estimat monstre. La Galera, 2019, p. 43); etc. etc. etc.
En novel·les, assaigs… per a adults, passa quatre quarts del mateix: “Jo estava bé i mentre els altres descansaven vaig anar-me’n a fer un volt per la conca.” (Paolo Cognetti: Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia. Navona Editorial, 2019, p. 58. Traducció de Xavier Valls i Guinovart); “Com que no va haver-hi cap més convulsió (…)” (Ramon Solsona: Disset pianos. Proa, 2019, p. 261); “Podia escoltar-los, però era pràcticament impossible veure’ls.” (Jordi de Manuel: El cant de les dunes. Pagès Editors, 2006, p. 148 ); “quan em vaig graduar vam anar-nos-en a viure a un petit pis als afores de la ciutat.”; “Es va alçar feixugament i va tornar a aferrar-se-li a la cua.” (Jordi de Manuel: La decisió de Manperel. Columna, 2013, p. 163 i 191, respectivament); “si no estigués en una àrea reservada, podria mostrar-los-hi ara mateix”, “encara que hagi d’esprémer-se el cervell fins a l’extenuació”, “Activo l’alerta: intentaré convèncer-lo que cal monitoritzar-li el son” (Carme Torras: La mutació sentimental. Pagès, 2008, p. 182, 281 i 283, respectivament); “A l’UCI. No em deixen entrar-hi.”, “Va posar-se la mà a la butxaca dels pantalons” (Teresa Saborit: La revolució de les formigues. Autoedició, 2018, p. 200 i 237, respectivament); etc. etc. etc.
I en la premsa, tant en paper com digital, també gosaria dir que cada vegada és més freqüent. Potser seria interessant d’analitzar-ne els diversos llibres d’estil per veure què en diuen o si ni tan sols plantegen el tema. Vet aquí alguns exemples ben variats, ja que n’he espigolat tant de la premsa comarcal com de la nacional i tant en paper com a la xarxa: “Només trobo a faltar-hi les «rúbriques» per a garantir millor la «qualitat del procés avaluatiu.» (Jaume Aulet: “L’ensenyament de la literatura. Les coses clares”, publicat a Núvol , 20-2-2017); “així els lectors tenen l’oportunitat d’arribar a aquests articles sense que hagi d’explicar-los-els” (Pere Guixà: “Rafael Tasis, cònsol de la diàspora”, publicat a Serra d’Or , núm. 695, novembre 2017, p. 70); “El cas es va reprendre mesos després a l’església de Santa Maria de Cornellà, però el senyor d’Olèrdola no va presentar-s’hi.” ( Sàpiens, núm. 189, desembre 2017, p. 45); “la primera vegada que vaig conèixer-ne els poemes [es refereix als poemes d’en Francesc Parcerisas]” (Jordi LLavina, a la seva pàgina setmanal al setmanari El 3 de Vuit , 15-2-19, p. 29); “En l’acte universitari s’hauria volgut fer-li l’ofrena d’una Miscel·lània” (Enric Gallén: “Pompeu Fabra per Agustí Esclasans”, publicat a Els Marges, núm. 116, Tardor 2018, p. 82-83); “tot es complica quan s’ha d’explicar què vols fer i com vols fer-ho.” (Francesc-Marc Álvaro: “La revolta que tenim pendent”, publicat a Serra d’Or, núm. 718, octubre 2019, p. 12); “vivim amb la idea que no podem conèixer-nos, però sí narrar-nos.” (Ricardo Piglia, escriptor argentí, publicat a minimàlia / la frase del dia, divendres, 10 de febrer del 2017); etc. etc. etc.
Permeteu-me d’acabar amb unes paraules del científic i escriptor alemany Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799) perquè per molt que a algú li puguin semblar una mica exagerades em sembla que venen totalment a tomb en aquest tema que tot just he volgut apuntar: “Escriure en un estil clar i senzill potser demana la màxima tensió de les nostres capacitats, atès que, en la universal aspiració de la nostra ànima per agradar, res s’infiltra amb més facilitat que el recargolament.” No sé si se’n pot dir recargolament, d’aquesta tendència a col·locar els pronoms febles darrere del verb, però sí que en podem dir allunyament de la llengua oral i del registre més col·loquial, diria jo.
A partir de l’abril el calendari mediterrani obre l’estació festiva del bon temps, que es tancarà quan arribi la tardor. En tota l’àrea cultural les celebracions se succeeixen una rere l’altra pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Ambdós assumptes: els fenòmens estacionals i l’economia agrària, van ser ritualitzats (dramatitzats) i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han posat fonaments a les actuals representacions festives, ja que d’això tracten les “festes” d’aquest cicle de l’any, de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. La regeneració dels camps: Rams, Pasqua, l’Arbre de maig; els treballs i l’aprofitament dels productes primaris i la celebració i regraciament per aquests: Corpus de les flors (sant Jordi), fogueres i lluminàries de sant Joan, del Carme; les festes majors, els nombrosos festivals que sorgeixen al voltant d’aquests dies. Personalment tinc el convenciment que el pensament implícit en la festa s’alça enfront la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat. Tots els somnis d’eternitat (la religió) han posat com a colofó de la vida de treballs, un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Havent perdut l’Edèn, després de la maledicció del “et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l’irremissible obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un aconseguiment gegantí, una mena d’evocació de l’edat d’or, del paradís, on el tracte amb els déus (l’inefable) era de tu a tu.
La societat actual reivindica el dret l’ocupació perquè en el món industrial (i encara en el postindustrial) el treball assalariat és l’única forma d’adquirir el béns materials que desitgem. La jornada de vuit hores va ser una lluita contra l’esclavitud del treball sense remissió. Però el dia lliure (la festa), és un combat contra la mort, contra l’indeturable deteriorament anímic i contra la mort física, i més important, una pugna per l’irrenunciable propòsit d’una existència feliç. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l’empara de la sacralitat. Avui, entrats en aquesta societat de pensament líquid i costums epidèrmics, cal vindicar la festa perquè representa la llibertat contra la prosaica rutinarietat que ens fa present cada dia la perible condició humana. La sacralitat (ja sigui per principis, ja sigui per acord social) ha d’emparar la festa, el “dia lliure” (sense obligacions exògenes). En les cultures religioses, contradir el dia “sagrat” és tabú. Per aquesta raó l’home posà la inqüestionabilitat de la festa sota l’empara d’una autoritat extrahumana (els déus), perquè fos indefugible. La sacralitat (els principis, el pacte) ha d’emparar allò que una societat considera indiscutible.
Sota la llum del racionalisme 2.0, podria semblar encertat i lògic ─com en l’actualitat es predica des del neoliberalisme globalista─ de repartir “equilibradament” tot el temps d’un individu en hores fixes de treball i de lleure, i evitar els grans espais d’inactivitat laboral. Però el racionalisme ─un gran pas en la filosofia─ (i encara menys les conseqüències de la globalització) no ha de ser millor que l’aconseguiment de la utopia del “dia lliure”, el pas des d’una alba a l’alba a l’altre dia: despertar/nàixer, viure, dormir/morir, per renéixer a l’alba següent, la mesura humana del temps. El dia sencer a l’albir de l’aventurera voluntat, o si voleu, encara, de la volubilitat individual. Perquè aquest dia ens remet a l’edat d’or, somni al qual l’home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d’aquest “dia de festa” ─sense obligacions, ni polítiques (perquè ho recolza la llei ─pacte social), ni laborals (perquè l’empara el costum, o la ideologia), perquè és exogen a la voluntat de les oportunitats econòmiques─. Acceptar un “repartiment racional” del temps festiu, ens allunya d’aquell somni arcà. I sobretot no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és un somni guanyat a la certesa de la mort. La festa és un desafiament ─incomplert, però taumatúrgic─, a la indefugibilitat de la mort, insisteixo, de la perseverant mort del cos. I encara més important, contra la irrenunciable reivindicació de una existència intel·lectualment feliç. Vet aquí el triomf de la festa, de la vida. De matèries com aquestes ─un pel més complexes, és clar─ tracta el filòsof Byung-Chu-han, en «La sociedad del cansancio».Herder, 2012
