He pogut adonar-me que darrerament la llengua en la que parlo cada dia per entendre’m amb la gent sembla estar en dificultat per usar-la arreu. Si pares l’orella és més habitual sentir el castellà (uns en diuen espanyol) o alguna altra. En principi, que algú que viu en un lloc no s’hi senti i es resisteixi a aprendre’n la llengua no hauria de significar cap problema, el problema −amb lògica− l’hauria de tenir ell. Però aquí no és així. Les raons d’aquesta anòmala situació són explícites: l’Estat Espanyol amb tota la seva musculatura continua, com des de fa segles, considerant que l’única llengua amb drets és el castellà (els deures són per les altres). Així ho van fer escriure a la constitució: “La llengua oficial d’Espanya és el castellà, tothom té el DRET i el DEURE de parlar-la” (si fa no fa ho diu així). En principi aquest anunciat que no diu que no se’n puguin parlar altres (el català, el basc, el gallec), no hauria de portar conflictes. Però en porta. En porta perquè de segles una extensa propaganda de tall supremacista diu als espanyols que el castellà és: la llengua oficial, la llengua de ciència, l’idioma culte i que tots portem incorporat al xip de naixença…, ah, i també el més guai! A més −i qüestió fonamental− llengua i identitat ham d’anar estretament lligats (és allò de que pone tu DNI?) Precisament sobre aquest cas, llengua i identitat, quan jo era una criatura al meu carrer no hi veiem el problema: qui parlava català era això mateix; qui no el parlava no era català, i ja està. Aquesta primera apreciació no cregueu que comportés cap mena de valoració classista, no. Perquè també teníem molt clar qui era ‘dels nostros’ i qui no ho era. I certament hi havia catalans que no eren ‘dels nostros’, i hi havia no-catalans que sí que eren ‘dels nostros’. La proposició era inequívoca: ‘dels nostros’ ho eren els qui a casa suportava les mateixes estretors materials que nosaltres. Així que qui utilitzava el català era, senzillament, perquè era català, res més. Altrament, ocu!, també hi havia els que essent catalans, o no essent-ho, no eren ‘dels nostros’ perquè eren ‘dels altres’, −els altres eren els ‘de Franco’. I, encara, n’hi havia uns altres que no eren ‘dels nostros’, els que la iaia en deia que tenien els genolls pelats com les cabres, els de la ‘crosta’. Ui, era molt complex determinar ben bé qui era ‘dels nostros’. En cavi qui era o no era català era més senzill, només calia escoltar-lo: si feia servir el català (amb l’accent que fos) és que ho era. No plantejava equívocs; com ara que sembla que un sector de la població amb barra fixa al bar, es vanta de ser coriolà sense saber el cariolanés. I, el més diver, és que s’emprenya si li dius, que si no parla cariolés és perquè no deu ser coriolà! Home: si el cariolanés existeix, deu ser perquè és la llengua dels cariolans, oi? Si no, del cariolanés en dirien castellà, oi?
UN FIL D’ON ESTIRAR – Cèlia Sànchez-Mústich – article publicat a la revista Serra d’Or
Tota anècdota té un fil d’on estirar i que ens pot situar en territoris que la transcendeixen. Aquesta també: durant una edició de la Festa de la Poesia a Sitges, l’actriu Rosa Andreu havia de sortir per un balcó i donar la benvinguda als set poetes convidats aquell any, just quan passessin per sota del balcó formant part d’una cercavila. Havia de llegir-los un poema i llançar-los clavells des de dalt. Quan la Rosa va veure que el grup s’acostava al balcó va exclamar «Benvinguts, poetes!». Tots van aturar-se en sec i van mirar amunt, agraïts i contents, mentre l’actriu llegia el poema i plovien clavells a dojo. Per acabar, aplaudiments enfervorits. Fins aquí, res d’extraordinari, si no fos perquè el grup no era el dels poetes, sinó el d’uns alcaldes de diverses poblacions catalanes convidats aquell dia oficialment a la vila, i que per trapelleries del destí feien el mateix recorregut que els poetes però amb deu minuts d’avantatge. La Rosa, ja assabentada de la seva memorable relliscada, va tornar a llegir el poema quan van arribar els poetes «de debò», amb un inicial (i indesxifrable per a molts) «sento com un déjà vu…» , i va llançar-los els pocs clavells que li havien quedat i que no tocaven ni a un per cap!
De fils per estirar se me n’acudeixen uns quants però em decanto per aquest: ¿per què es van donar per al·ludits, els alcaldes, quan se’ls va dir «benvinguts, poetes»? Si se’ls hagués dit «benvinguts, arquitectes», hauria passat el mateix? I em pregunto si no tindrà raó la meva amiga d’intrèpids versos Anna Aguilar-Amat quan diu «tots som poetes». Mai no m’havia adonat que rere aquesta afirmació hi havia un entrellat substanciós. ¿Serà que tots portem a dins un poeta (comptant les enigmàtiques derivacions de significat d’aquest mot, d’abast incalculable), com un alter ego captiu? Com un anticòs o una reserva de nutrients que malda per salvar-nos de la banalitat, la inèrcia, la covardia? Un poeta que quan algú el crida respon, que quan algú el reconeix es reconeix, que quan algú l’anomena comença a existir…
El certamen consta d’una sola categoria de ficció per adults.
El text pel que fa a l’estil i el gènere és lliure.
Una temàtica que s’ha d’integrar en els relats, i que no cal que sigui vehicular, és “El vi és cultura”.
1. FORMAT:
Ha d’estar escrita en català i integrar la temàtica esmentada més amunt.
L’obra ha de ser principalment en prosa, però pot contenir parts de cançons o poemes si així ho considera l’autor.
Haurà de ser amb la font Arial, lletra cos 12 i interlineat d’1,5.
La llargada màxima serà de tres pàgines a4 amb els marges per defecte de l’editor de textos.
L’obra haurà d’anar signada amb pseudònim.
Només podrà presentar-se una obra per participant i ha de ser original i inèdita que no hagi guanyat cap certamen i no hagi sigut publicat.
Queda exclòs de participar el guanyador de l’anterior certamen Fira Vins Rebels.
2. PRESENTACIÓ:
Per a participar ho podeu fer únicament via correu electrònic al següent correu: elboncertamen@gmail.com amb l’assumpte “IV Certamen Fira vins rebels”.
La data límit és el diumenge 21 de maig de 2023 a les 23:59 de la nit.
El correu ha d’anar acompanyat de l’arxiu de l’obra en format pdf signat amb pseudònim i d’un document a part anomenat “plica + nom de l’obra” on constaran les següents dades: pseudònim, nom i cognoms, edat, adreça, correu electrònic i telèfon. En aquest document. Hi ha d’anar un escanejat del DNI del participant.
Obtindreu una resposta si el relat s’ha rebut correctament.
3. VALORACIONS
Es valorarà l’ús de la imaginació, la creativitat, la trama, personatges i el conjunt del relat.
L’ortografia i l’ús de la llengua.
4. JURAT
El jurat estarà format per tres persones estretament relacionades amb el món de l’escriptura, filòlegs, escriptors o bé, crítics literaris, amb experiència i un secretari organitzador que gestionarà els correus i la moderació durant la valoració.
Els membres del mateix no mantindran correspondència o intercanviaran impressions sobre els textos presentats amb els participants, fins que no s’hagi sentenciat veredicte i entregat els premis.
Els membres del jurat es comprometen a no participar en el certamen.
El jurat es reserva el dret de poder declarar els premis deserts si consideren que el nivell no és l’adequat.
5. PREMIS
Constarà de tres premis.
El tercer serà una caixa de sis ampolles de vi. El segon, dues caixes. El guanyador tindrà l’equivalent al seu pes en ampolles de vi.
L’entrega es farà el diumenge 4 de juny a les 18h a la fira de vins rebels situat enguany a la Rambla de la Girada de Vilafranca del Penedès.
6. CONDICIONS
Els participants hauran de ser majors d’edat.
Els organitzadors del premi de literatura de vins rebels es reserven els drets de les obres presentades i la possibilitat de fer-ne un recull i publicar-lo més endavant quan hi hagi prou text acumulat, si així es considera oportú.
Els participants han de garantir que aquell text els pertany i que en tenen l’autoria. Això no exclou que puguin publicar-lo en altres àmbits, mentre no n’hagin perdut els drets.
L’entrega de premis serà en persona i en directe durant la IV Fira de Vins rebels, a la rambla de La Girada de Vilafranca del Penedès, el 4 de juny a les 18h. El guanyador/a del primer premi haurà de pesar-se en una gran balança que contraposarà amb les caixes de vins.
Si un autor guanyador no hi és, però un conegut o familiar en duu una autorització signada i amb el seu DNI, podrà recollir el premi en nom seu. Si ha quedat primer, haurà de dur un document signat pel metge de capçalera on asseguri el seu pes compulsat.
Si la persona guanyadora no hi és present, ni cap altra persona el recull en nom seu, el primer premi passarà a ser pel segon i sinó pel tercer.
Si no hi ha els autors, els premis es dividiran i sortejaran entre els autors participants presents.
S’avisarà als finalistes sense indicar quin premi obtindran en cas que hagin resultat premiats.
El certamen es guarda la possibilitat d’esmentar a xarxes socials i a la premsa els noms de les persones i els títols de les obres guanyadores. També la possibilitat de publicar fragments o les obres finalistes a la xarxa.
Participar en aquest certamen implica l’acceptació d’aquestes bases.
La quarta Fira de Vins Rebels se celebrarà a Vilafranca del Penedès el cap de setmana del 3 i 4 de juny, a la rambla de La Girada.
No tindrà Any Mir, no és a la llista de les commemoracions de la Generalitat de Catalunya, i no és pas que el pintor no tingui un gran valor creatiu i força anomenada. Caldrà, doncs, que siguem els qui estimem l’obra pictòrica de Joaquim Mir qui li fem el recordatori i homenatge.
Després de la seva mort, i també fruit de les circumstàncies ambients, la llum dels artistes passa per temporades fosques, sojorna en petits o grans purgatoris. Joaquim Mir, però, ja des dels anys setanta té un bon lloc en l’olimp de l’art i l’hauria de tenir en permanència. La seva obra plàstica, que li ha valgut diverses etiquetes acadèmiques: postmodernista, postimpressionista, simbolista, que ell sempre va superar amb l’alè titànic dels grans pintors, imanta la mirada: les seves pinzellades decidides ens recorden la saviesa d’una espontaneïtat creativa innata. Mir portava la pintura en el seu ADN. Es va formar a l’Escola de la Llotja, però el seu estil és tan indòmit com ho era la seva personalitat. Mir va practicar un art que combina la figuració amb l’abstracció, i en el seu giny hi destaca el que en podríem dir «la paleta Mir»: els seus colors i textures, l’harmonia i equilibri d’un caos salvatge.
La figura de Joaquim Mir i Trinxet és apreciada a Vilanova i la Geltrú, on va viure un terç de la seva vida, on va construir la seva casa. Obres seves de gran format pengen de les parets de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, formen part de la cultura artística de la ciutat, les podem admirar d’a prop, apreciar el seu tremp.
Es conten moltes anècdotes i categories de Joaquim Mir: era un home peculiar, la seva personalitat tenia un punt tant d’humorística com d’irreverent. N’explica un gavadal l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes al seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir (Parsifal Edicions, 2004). En aquest assaig, Pi de Cabanyes, que parla tant de l’home com de la seva obra, n’assaja un bon estudi, centra el seu text en l’episodi, amb l’expedient policial en mà, que va enfonsar el caràcter alegre del pintor Joaquim Mir: el franquisme el va acusar –no pas de forma anònima, a l’expedient hi consten noms-, d’«auxilio a la rebelión» i encausat per «responsabilidades políticas». Joaquim Mir va estar un temps a la presó de Vilanova acusat amb aquests càrrecs polítics de connivència amb la República. Ja es veu, ara que en tenim tantes perspectives, com les van gastar els vencedors de la Guerra Civil espanyola punint fins i tot personatges fora del món polític i intel·lectual com Joaquim Mir.
¿Algú amb un capteniment assenyat pot imaginar Joaquim Mir més enllà de pintar, si bé era naturalment republicà i catalanista? Joaquim Mir no va entendre, no podia entendre, per quina raó se l’havia perseguit, condemnat i empresonat. Va morir el 27 d’abril de 1940, poc temps després de sortir de la presó. Només tenia 67 anys i tot el talent del món per continuar pintant amb mestria. Però com una piconadora de talents i voluntats, el règim colpista i sediciós, si bé victoriós en la contesa fratricida, s’estimava més tenir els connivents amb la legítima República, votada pel poble, en foses o tombes, per grans que fossin la seva bondat, intel·ligència o art.
A l’entrada mateix del cementiri de Vilanova i la Geltrú, a mà esquerra, es troba la tomba de Joaquim Mir i Trinxet. Coincidint amb el dia 6 de gener, damunt la llosa algú, tal vegada el fill, ha dipositat una corona de llorer amb un llaç de la senyera. ¿Què havia de ser, aquí, aleshores, un home del seu temps, fins i tot algú com Joaquim Mir que deia «jo pinto i prou», sinó naturalment republicà i catalanista?
Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Divendres de Carnaval
Arrivo a Dallas
El Carnestoltes s’apropa a la plaça de la Vila dins d’un antic cotxe, luxós i descapotat, que valdria un dineral si no fos que el seu motor ja no té capacitat per propulsar-lo. Avança lentament, arrossegat per les cadenes d’un tractor gros com un elefant.
El Carnestoltes i la seva concubina, al balcó de l’ajuntament. Foto: Josep Maria Ràfols
El protagonista d’aquest divendres de Carnaval porta un tupè molt alt i un somriure permanent, de suro pintat, lligat amb una goma darrere del clatell, com mascareta de Covid. L’antifaç que du dibuixa uns ulls, sobre pintats, molt més grans que els seus. Llueix un vestit fosc amb ratlles clares que recorda De Niro fent d’Al Capone.
Al costat d’ell, amb llavis farcits de bòtox, somriu una noia amb una gran perruca rossa, vestida de Marilyn a punt de passar sobre un extractor d’aire del metro de Nova York que li alci les faldilles fins a convertir-les en ales de papallona blanca.
En saludar, tots dos mouen la mà oberta, dalt d’un braç mort, com reines en un balcó.
La corrua de carrosses i petards que els acompanya canta i balla, esvalotada per músics seriosos que enyoren, sense èxit, una pluja de confeti.
Un gruix de pedres i sorra permet que el seguici pugi tranquil·lament del carrer fins al nivell del centre de la plaça. Des d’allà passa damunt d’un trencadís de marbres blancs, negres i granats que dibuixen petxines capiculades.
El cotxe s’apropa a la Casa de la Vila i, quan és a mig camí, entre la façana municipal i el monument al patrici que va donar l’espai per fer la plaça, sona un tret. L’espetec desproporcionat apaga els tambors i tots els xivarris.
Palplantats, els espectadors es miren els uns als altres, preguntant amb la mirada què ha estat aquest terrabastall. El silenci dura dos segons i, quan el director d’orquestra és a punt de moure la batuta per reprendre l’enrenou, un crit sec atura la vareta de fusta i la bufera dels trompetistes a punt d’arrancar.
-AAAAAAAHHHH!!!
Tothom es gira i els que són més a prop del cotxe enganxat al tractor veuen la noia abillada de Marilyn amb la boca oberta de bat a bat, les mans aferrades a les galtes i els ulls encesos i clavats al seient del costat. Allà jau, amb els ulls en blanc i un devessall de sang que li surt d’un forat en el gran tupè, Sa Majestat en Carnestoltes. El broll vermell ho taca tot, també l’elegant vestit de faldilles amples, abans immaculadament blanc, que ressaltava el cos estilitzat de la concubina reial.
-És mort!!! -xiscla la noia.
-El tret ha vingut d’allà dalt -brama el xofer del cotxàs, mentre assenyala una finestra de l’últim pis de la biblioteca, a la façana enfrontada a l’ajuntament. Els primers que ho han sentit i han girat el cap immediatament encara han vist, a l’única obertura amb llum, un home que fugia esperitat.
La gent que envolta el carruatge dibuixa un mig somriure, pressuposant que es troben en mig d’una broma de Carnaval. Al cap de poc, es giren per mirar d’on surt l’udol que s’apropa per darrere d’ells i veuen una ambulància amb els llums d’alarma trepidants i l’altaveu que renilla perquè tothom s’aparti. Comença a haver-hi dubtes. Al mateix temps, una corrua de guàrdies municipals creua la plaça, atropellant a cops de colze aquells que no s’aparten, en direcció a la porta del dipòsit de llibres amb una sola finestra enllumenada. Els portalliteres que arriben al costat del cotxe es fan càrrec de la situació i aparten el manat de curiosos i figurants, per obrir la porta lateral del descapotable on l’home del cap ferit i els ulls badats a l’aire fresc de l’hivern continua, arraulit en el seient, amb el cap caigut. L’abraça la Marilyn des del vestit blanc lluent que el roig tinta de la pitrera fins als peus.
En un no res, els de la llitera portàtil, expeditius, han arrencat el cos travessat de bala dels braços estremits de l’amant a punt d’infart. L’han ajaçat damunt el petit llit i se l’han endut cap al vehicle que encara rugeix. L’auto manté en marxa els llums de color de foc que recorren la filera de bombetes alarmants i pinten les cares dels espectadors, embadalits, amb una intensitat que puja i baixa. Igual que el xiulet que no para.
El desconcert és insuperable, al cor de la plaça. En mig del caos, molts es fan preguntes en veu alta.
-És una broma, oi? -deixa anar una noia que comença a dubtar.
Altres expliquen, a gent que no els ha preguntat res, que el noi perdia molta sang pel forat del cap.
-Em temo que va de veritat -reconeix un que fa poc que reia.
Els laments que se senten, provinents de la finestra il·luminada, fan que molts es girin, alcin el coll i puguin veure com el grup de polis balda a cops un home que crida. Una garrotada li colpeja el frontal, com si fos un timbal, i el deixa estès. Els sorolls de lluita deixen pas a les ordres:
-Agafa’l fort. Tu, porta les manilles.
El detingut passa, entre empentes, un moment per davant de la finestra, en direcció a la porta.
No transcorre ni un minut i el núvol d’uniformats ja està creuant la plaça, demanant que s’aparti la gent. Més que empènyer, arrosseguen un jove que du més nafres que un eccehomo. Només la punta de les vambes toca el terra de mosaic.
L’home allibera un gemec, gairebé inaudible:
-Jo no he fet res. Soc innocent. Deixeu-me anar.
-Tira endavant i calla -fa un dels que l’empenyen.
Quan el grup arriba al costat del cotxe descapotat, que ara està buit i té les portes obertes, oh sorpresa, el Carnestoltes reapareix enfilat dalt l’ambulància. Saluda tothom i trenca l’atmosfera tensa que s’estava apoderant de la multitud. Amb un megàfon demana que tothom es relaxi, que no ha estat més que una paròdia, que no passa res. L’home que va caracteritzat com a Lee Harvey Oswald, amb el front ample i bosses obliqües damunt dels ulls, es treu ell mateix les manilles de plàstic que portava. Els falsos policies se li abracen i celebren l’engany llençant les gorres enlaire.
Al cap d’un minut, Carnestoltes, la concubina platejada i el presumpte Oswald surten al balcó principal de l’ajuntament. Tothom pot veure que el qui es feia el mort va disfressat de Kennedy i la Marilyn Monroe se li agafa al coll i li fa un petó sorollós mentre pel darrere aixeca la cama fins a posar la sabata de taló alt i color vermell damunt la fosca barana del balcó.
Alleugerit, el públic allibera somriures i respira a fons.
-Ja t’he dit jo que era un muntatge.
-Tu? Però si estaves tremolant!
-Ens haureu de disculpar -agafa el micròfon i diu el Carnestoltes-. Potser ens hem passat una mica. Però ho entendreu i perdonareu el mal tràngol després que us expliquem els motius que tenim per haver organitzat aquest tingladu. Ja heu vist que l’enrenou girava al voltant d’una recreació dels fets que van passar a Dallas, el 1963, quan Lee Harvey Oswald va disparar al president dels Estats Units John F. Kennedy. Us preguntareu a què carai bé la representació d’aquest assassinat horrorós en l’Arrivo del Carnaval d’enguany, que per definició ha de ser gaudi i alegria. És ben senzill. Els més grans recordareu que aquell atemptat es va fer amb uns trets disparats des de la finestra d’una biblioteca que es va tornar famosa arran del fet. Doncs en aquesta plaça també tenim una biblioteca que no és tan famosa com la de Dallas, però sí molt més antiga. Es va obrir el 1884, a la plaça de l’estació. Aquest any celebrem el seu 150è aniversari. Hem fet el show per despertat l’atenció ciutadana i reclamar que aquest guarda llibres es faci tan famós, o més, que aquell de Dallas.
En aquest moment, des de l’entrada al balcó municipal més proper al carrer dels Caputxins, surten dos personatges discutint en to alterat, però no gaire. Els dos duen barba. L’un, més alt, la llueix pulcra i arreglada, amb un retall en forma de requadre en l’espai del mentó. A l’altre, que la porta descuidada i acabada en punxa, li arriba gairebé al melic. De la discussió que els ocupa, aquesta és la petita part que es pot entendre clarament, per mitjà dels micròfons sense fil que duen mig camuflats:
-Li haig de fer saber, estimat amic Joan Oliva -diu en to indignat el de la barba curta-, que em sento altament ofès pel fet que, tot i ser jo el fundador de la magna institució de la Biblioteca-Museu, que porta el meu nom, se m’hagi deixat arraconat, en una plaça sense encant, on només passa gent que corre per agafar el tren i estudiants que mandregen abans d’entrar a classe. De mi ningú no se’n recorda. En canvi, el nom de vostè, que no va ser més que el meu secretari, llueix immerescudament en una biblioteca molt concorreguda en el melic de la vila.
-Li haig de recordar, benvolgut don Víctor Balaguer -respon el barba-llarg-, que vostè li va donar el nom, sense embrutar-se, però vaig ser jo qui va haver de fer la pencada per posar-la en marxa, elaborar l’inacabable catàleg de llibres, treure’ls la pols -tus aparatosament- i decidir com s’havien d’ordenar aquells milers i milers d’exemplars que ni s’imagina com pesen.
Amb tot això, els dos prohoms, sortejant educadament els altres disfressats que hi ha al balcó, ja quasi han arribat a extrem oposat.
-Li haig de dir, senyor Oliva, que és vostè un desagraït -diu don Víctor-. Sense mi, no hauria sortit mai de l’anonimat.
-De l’únic lloc que no he sortit és de l’armari. Si no hagués estat per mi, aquell munt d’embalums encara estarien apilats en una sala, coberts de pols, farcits de teranyines, mossegats per les rates o devorats per les arnes.
-Mal hermanu!
–Negreru!
Sense perdre la postura, però estirant-se la barba l’un a l’altre, desapareixen per la porta que troben al davant.
En el mateix instant que les dues celebritats fan mutis en una punta de la balconada, per l’altra apareix una nova figura. És una nena menuda i adolescent, que no mostra la cara perquè la té embolicada amb benes, igual que la resta del cos. Porta els dos braços creuats damunt del pit, en la postura en què sovint es posa als difunts.
-Ja ho veieu, aquest dos cracks -diu Nesi, la mòmia del museu-, sempre barallant-se per decidir qui dels dos és més important. I de mi, que he estat un segle i mig l’autèntica estrella del museu, ningú no se’n recorda. Primer em van fer entrar per la duana pagant impostos com si fos un bacallà. Cent cinquanta anys més tard, els importo tan poc que temo que aviat m’exposaran, en remull, en una bacallaneria del mercat, en un pack amb olives i salsa de nyores, el dia de la xatonada.
Gira cua, indignada. Abans de desaparèixer, per la mateixa obertura per on ha entrat, gira el cap en direcció a l’audiència que atapeeix la plaça i deixa anar una sentència:
-Això no quedarà així. Tant aquests senyors com tots els vilanovins, aviat coneixereu la venjança de la mòmia!
Josep Maria Ràfols (novel·la per capítols publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Dos dies després, els comparsers en comptes de tirar caramels llancen malediccions. Només llevar-se i mirar per la finestra descobreixen una pluja fina, de les que amaren la terra, que cau enfosquint-ho tot sobre teulades i carrers.
Entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en el mosaic. Foto: Josep Maria Ràfols
-Amb aquest temps no val la pena ni sortir. No farem més que relliscar i embrutar-nos com garrins.
A mig matí, quan les poques colles que s’han vist amb ànims de plantar-se al carrer comencen la parada tècnica per esmorzar, un tros de cel blau es deixa veure darrere del Pic de l’Àliga.
Algunes mirades s’alcen observant el petit forat.
-A veure si…
Passen només deu minuts i des de les finestres ja es pot contemplar com s’aparten els núvols, de la platja a l’horitzó.
Parelles de totes les barriades comencen a treure el cap, com caragols quan escampa. Barretines i mantons caminen apressats cap al local de l’entitat o al bar on havien quedat, a tractar de recuperar el parell d’hores perdudes. Aviat el Turuta i les bandes que el pregonen ressonen a totes les cantonades, talment com si s’haguessin posat d’acord. La ciutat bota i el soroll dels caramels repica damunt les taules dels cafès que els cambrers eixuguen amb pressa.
Encara no són tres quarts d’11 i ja hi ha cues de banderes esperant per entrar a la plaça de la Vila i començar a estomacar-se a cops de caramel.
Al punt del migdia, quan ja ningú recorda que el dia ha començat tan malament, una nuvolada traïdora cobreix la plaça. De nou es deixa anar, tot i que amb intensitat moderada. Tan sols un esquifit doll d’aigua, que l’esvalot comparser agraeix mentre alça el front i la suor del trot s’esborra. Ni a maleir-lo pensen.
En pocs minuts el cel s’ha eixugat de nou i les colles que han d’entrar a les 12 en punt estan preparades per fer el salt a la plaça, menystenint la fina capa d’aigua que brilla damunt les rajoletes relliscoses. Hi ha dos grups preparats, en posicions oposades; un per la part de Llevant, l’altre, per Ponent. Els banderers parlen que el temps és boig. Que no hi ha déu que l’entengui. Les primeres parelles que han de seguir als portants de les banderes riuen d’una de les colles que al matí ha fet circular un whatsapp desconvocant la jornada i, poc després, ha hagut de córrer a desdir-se. S’empenten al mateix temps.
El senyal convingut per l’entrada a la plaça acaba de ser rebut i dos grups de cinc banderes, seguides d’un munt de parelles, accedeixen al centre des de la part de la Rambla uns, de la cantonada a Caputxins, els altres. Voleien barretines i les puntes dels mantons, en una desfilada d’exhibició. La tranquil·litat dura mig tomb de plaça. En arribar a l’altra punta, la uniformitat es trenca i les parelles s’amunteguen amb els del mateix l’uniforme i disparen caramels, a grapats i amb força, tractant d’arraconar els contraris, amb projectils dolços com a única arma. Hi ha alguna relliscada, per l’aigua que queda sobre les petxines del mosaic. Quatre cops de cul a terra i para de comptar; res greu. Ara els que s’anomenen Mastegots estan triomfant contra els Cagaelàstics, que reculen en direcció a l’ajuntament. Però aviat reben l’ajut espontani d’Els Currutacos i les Currutaques i els dos aliats circumstancials fan retrocedir els que al principi dominaven.
Minuts després, l’enfrontament es dona per liquidat. Ningú ha guanyat, ningú ha perdut. Com a molt un o altre haurà de passar per l’òptica a restaurar l’esquerdat de les ulleres.
Revifa la música del Turuta i tothom cerca la cua darrere el seu estendard. Amb tot això, el banderer d’Els Cagaelàstics rellisca, se li’n va el peu i cau en el mosaic amb la cara per davant. Queda estès entre els peus de la gentada en esvalot, damunt del pal. Algú li mana:
-Aixeca’t ja, que no és hora de migdiada.
Una noia li crida que no faci comèdia. I com que no sembla que es vulgui alçar, un grapat de mans del grup li estiren els braços per aixecar-lo. Però ell no col·labora.
El forçut del grup l’agafa per la cintura i prova amb una estrebada. Només aconsegueix moure’l de lloc. En el terra que queda descobert hi llueix un petit toll. Està tenyit del color de la tomaca. La noia del costat alça la veu esborronada:
-No es mou. Està sagnant!!!
-Què? Una altra carnavalada com la de l’Arrivo?
Entre dos proven de girar-lo. Quan el deixen, cau com un sac. Damunt la camisa blanca, molt a prop de la sivella, brilla una daga clavada i la vermellor regalima com aixeta mal tancada.
-Pobre Dionís! -deixa anar algú-. Fa dos dies va rebre un tret de mentida, fent de Carnestoltes, i avui li claven una navalla de veritat al ventre.
Un menut, que recull caramels de terra en una bossa de plàstic, crida l’atenció als curiosos que comenten l’atrocitat:
-Mireu -assenyala el mosaic de terra-. Una R plena de sang.
En girar la vista avall, tots veuen la petita lletra majúscula, gravada en el mosaic. El degoteig de la ferida s’ha colat en el gravat del marbre. Ha omplert la incisió i ha pintat la R de vermell. Prop de la cantonada dels Caputxins, molts es posen de puntetes, altres miren entre el bosc de cames.
-D’on ha sortit aquesta lletra?
Cap dels presents no l’ha vist mai.
A algú se li acut dir:
-És la marca de l’agressor!
L’anunci fa fortuna i comença a córrer que l’atacant ha estampat la seva empremta. Altres juren que és la R de Revenja.
-La mòmia ja ho va dir des del balcó. És la vendetta de la Nesi.
Els curiosos salten la tanca que protegia les comparses, atrets per les veus que corren.
-Em sembla que ha estat aquí -fa un.
-Allà -assenyala l’altre.
Surt un bordegàs que no alça un pam de terra i indica amb el dit:
-Ha caigut en aquest punt. Jo ho he vist.
Tothom s’hi apropa i, entre el munt de peus, uns pocs aconsegueixen veure una lletra menuda, gravada en un bocí de marbre dels que componen el mosaic.
Pel poble corre la brama que el criminal ha deixat una marca a terra, encara que ningú explica com pot haver fet aquesta feina enmig de la multitud sense ser vist.
L’escampall de la història no para i l’alcalde truca a la televisió local per sortir amb una crida a la població. Al cap de poc, Canal Blau talla la programació de tarda i la primera autoritat, compungida, demana des de la pantalla que tothom estigui tranquil i que el poble resti en pau.
-A més, cal que sapigueu que aquesta petita lletra a la plaça ja hi era abans, allà gravada.
Però la gent no s’ho vol creure.
-Si era allà, perquè ningú no n’ha parlat?
-Qui li va posar? I per què?
Un cambrer del bar proper assegura que és un bocí d’una làpida del cementiri.
-Li va caure al marbrista i es va trencar. A la llosa hi deia R.I.P. i tan sols se n’ha salvat la lletra primera. Això he sentit a dir.
Una hora més tard, una barqueta travessa la bocana del port, amb un home a coberta i una dona a la cabina. Passada la bocana, alça dues veles mentre fixa la proa a l’horitzó.
Poc més tard ja no es pot veure ni de la punta del moll. Un navegant que hi passés a la vora no observaria més que la coberta deserta i pals despullats. El quarter es troba del tot tancat damunt l’escotilló. No s’hi veu ni una ànima. Sobre l’aigua, que s‘ha fet un mar de bonys, la nau, tancada com una tomba, fa sacsejades de coctelera. La parella que és a dins comença a pensar que no són ells qui l’esvaloten.
Dos gots mig vuits salten de l’estant a terra. Els navegants revenen de l’entreson amorós i senten les onades passejant per la coberta com escumes amotinades.
Tomàs, mariner novell i escàs d’experiència, es trasbalsa en veure que plou. Entén que, si arriba el temporal, no ha d’alçar veles, però no sap si li cal engegar motor per tornar a port o continuar quiet i parat fins que tot s’apaivagui. Cau un llamp lluny de la barca. Cecília crida que la tregui d’allà. Per la seva sort, l’emissora funciona i poden llançar un SOS, però no és fins passada una hora i mitja de tremolina i vomitades que d’una llanxa de salvament els diu un megàfon que els llancen un cap perquè l’amarrin i els puguin arrossegar.
-Senyora, fa sis hores que l’estem buscant -saluda l’inspector Torralba quan posen els peus damunt del moll.
Josep Maria Ràfols (novel·la per capítols publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
Una petita clau grinyola dins del pany. La mà nerviosa que vol fer-la girar no ho aconsegueix. Cric-crac, torna a provar. Ara cap a aquest costat, després cap a l’altre. Ni cas.
El marbrista que va pavimentar la plaça nega que la R gravada a terra sigui el bocí d’una làpida on deia R.I.P. Foto: Pau Orriols
L’home a qui la petita peça no vol obeir es gira vers els seus fidels. Del front, perlejat de suor, cauen un parell de gotes que van a espetegar damunt la casulla i deixen una marca fosca en el verd lluent. Els feligresos estan corpresos. Ell els parla.
-Ja ho heu vist. Jesús no vol sortir. Està tancat dins el sagrari i es nega a aparèixer, escandalitzat per tots els pecats que s’estan cometent aquests dies a la ciutat.
Un petit remoreig s’escampa entre bancades i reclinatoris. Ningú gosa dir res en un to més alt.
-El senyal està ben clar. La sang ha estat la revenja. Ell s’ha manifestat. El seu llamp, fugaç i reparador, ens ha donat una mostra de la justícia celestial. Aneu i doneu-li gràcies. La venjança s’ha acomplert.
L’autoritat municipal ha dictaminat la suspensió de la festa. Amb dol i penar, les entitats han acceptat la decisió. La plaça de la Vila sembla més deserta que mai. En el gran escenari, ara despoblat i desencisat, l’aire fa remolins que escampen el fred i l’aflicció fins a l’última cantonada de la vila torbada.
El caminar de la gent arrossega una pesadesa ciclòpia, com si carretegessin pedres del moll. Venint de la rambla, un grupet travessa entre palmeres, desafiant la temperatura paralitzadora. El negre és el color dominant en el seu abillament. Quan passa davant del bar, gairebé desert, s’alcen mirades alertades per les veuetes que deixen anar lletanies i gemecs. Arriben prop de l’entrada del carrer dels Caputxins i formen rotllana, agenollats, on va caure Dionís i el ganivet clavat.
Les dones duen faldilles llargues i un mocador, gris o fosc, al cap. Un aire de naftalina les empaita. Una d’elles deixa anar paraules i petites frases que els acompanyants repeteixen, coralment, en to encongit. Alguns dels passants s’hi incorporen, clavant a terra els dos genolls.
Quan dalt del campanar toca migdia, el grup s’ha convertit en una gentada que gairebé omple el fòrum local i repeteix pregàries insistents. Hi ha espelmes en flama al voltant del punt on la lletra R manté la vermellor esclatant. També petits gerros i gots amb flors compungides. Se senten càntics lúgubres i un miserere. La salmòdia monòtona i inexpressiva talla el ventet que pobla l’espai. Les veus caparrudes mai no apugen el to ni l’amuntegament de recitats sobrepassa el volum circumspecte i reservat.
A més dels molt curiosos que passen a prop, per sota de les voltes, com si volgués passar desapercebut, travessa un grupet que vesteix com els nobles francesos de la cort del Lluís número XIV. Uns van vestits de senyor, altres de senyora, amb perruques i barrets, però tots són homes. Porten antifaç. Tenen la cara ben negra i se’n van corrent.
Des de la plaça no es veu, però, darrere del porticó de lames de fusta del balcó principal, l’alcalde observa, amb celles arrufades, allò que està passant.
Torralba mira fix a la dona del ferit, esperant que respongui la seva pregunta. Nerviosa, Cecília torna a apartar els cabells que li cauen sobre la cara i al capdavall deixa anar:
-Vaig veure per últim cop el meu marit el matí de la comparsa. A la plaça. Ell, portant la bandera, que és el que volia. Jo anava amb una colla diferent, duent com a parella un amic de casa.
No li importa declarar que la relació amb l’espòs estava malmesa des de feia temps.
-No hi havia marxa enrere. Continuàvem vivint a la mateixa casa… com dos germans.
Reconeix que després de la comparsa se’n va anar a dinar amb el comparser, en un vaixell.
-No vaig saber res del que havia succeït fins que vostè mateix m’ho va dir en desembarcar al moll.
Més tard, a casa de Tomàs, Torralba escolta les respostes de l’home que va embarcar amb Cecília, mentre admira per la finestra la bella imatge de la farola. L’interrogat admet que coneixia el marit, però de vista només. Assegura que mai no hi havia creuat ni una paraula. En veu més baixa explica que mantenia una relació d’amistat amb la senyora des de feia uns mesos.
-Es podria dir que aquesta relació era molt més que una amistat? -inquireix l’inspector.
-Sí, es podria dir així- envermelleix mentre ho diu.
Que bonic que és l’amor, pensa el policia, si no fos que deixa ferits per totes bandes.
L’Eix Diari continua detallant les novetats del cas. També ho fa
Canal Blau. A l’hora de dinar, TV3, que s’ha afegit a l’interès per la R i la ganivetada, obre amb unes declaracions del marbrista que va pavimentar el sòl:
-Els puc assegurar que no es tracta de cap resta d’una làpida. Simplement, vaig fer una visita a Roma i em vaig enamorar d’aquell impressionant llegat històric. En especial de com treballaven les pedres i les esteles els romans. Aquella escriptura, gravada a la pedra en forma de V, té un mèrit grandiós per l’època que va ser feta. En tornar a casa, em va fer gràcia provar de fer-ne. Quan em van encarregar el mosaic de la plaça, vaig pensar que la col·locaria per allà al mig, discretament, com un reconeixement personal, extremadament discret, a aquells picapedrers enginyosos que van fer meravelles ara fa dos mil anys. També va ser, no ho puc amagar, una guinyada d’ullet a les persones que no s’acontenten amb una visió superficial de les coses i busquen conèixer els petits detalls. Era oferir un misteri de Vilanova als que cerquen misteris ocults a tot arreu. Em feia gràcia la idea de veure gent sobre les rajoletes, amb el cap cot, buscant la lletreta perduda en el paviment. Aquesta és la veritat, no hi busquin més misteris.
La senzilla explicació no és ben acollida. La ciutadania, que esperava una resposta espectacular o màgica, es divideix entre els qui diuen que el marbrista parla sota coacció de l’ajuntament i els que, a més, han decidit assaltar el taller i trobar la resta de la làpida trencada. L’espantat marbrista se’ls treu de sobre com pot. Els diu que les làpides es fabriquen al mateix cementiri. Així les vies de la necròpolis veuen arribar una multitud que pregunta i després no accepta la resposta. Remenen cada racó i entre les herbes. Repassen les làpides dels nínxols cercant-ne una que hagi perdut una R. L’enterramorts aconsegueix frenar dos joves que malden per alçar la llosa d’un panteó.
Tota la vila va plena de què l’esposa ha estat detinguda. Fins i tot afegeixen que ha confessat ser l’agressora. Els que se la creuen pel carrer l’esguarden com si veiessin un ressuscitat.
Deu ser per això que, poques hores després, s’escampa que l’han deixada anar perquè el seu pare, un empresari potent, ha pressionat l’ajuntament i també la policia.
Al mateix temps, Torralba es fa creus que, amb tanta gent que hi havia a la plaça, ningú s’hagués adonat que algú clavava una ganivetada al bell mig de la multitud.
-És carnaval! -declaren els companys de colla del ferit-. En un dia així ningú no es fixa en el que fan els altres. I menys en plena atonyinada de caramels. Saltar i riure i s’ha acabat.
-És possible que la rivalitat entre les colles de carnaval pogués portar algú, un eixelebrat o un desequilibrat, a donar mort a un membre d’una colla amb la qual estiguessin enemistats?
-I ara! Però què diu vostè? Ja es veu que no és d’aquí. Això és absolutament impensable. Ni en els segles que fa que duren les comparses ni en els pitjors enfrontaments polítics mai no ha passat cap cosa ni remotament similar. Naltrus no som així.
Cecília sent un gran descans així que posa el primer peu al cancell de casa seva. Per fi lluny de malèvoles mirades, en un dels blocs dels pisos del Manco. Mentre puja l’ascensor, cantusseja i fa ganyotes i postures al mirall. Quina satisfacció haver-se deslliurat de la gent que la miren malament o de reüll. Obre la porta, fa volar la jaqueta fins al sofà i travessa la porta del menjador. Deixa anar un gran crit en veure els calaixos del bufet tirats per terra i el seu contingut escampat per la sala. A l’habitació, el llit està desfet i la panxa del matalàs, esquinçada, mostra les tripes d’on sobresurten molles alliberades. Tarda cinc minuts a recobrar-se, temps de digerir un vàlium, i agafa el telèfon per trucar la policia.
Mentrestant a la plaça, la brigada enviada per l’alcalde, que s’apropa a tapar amb ciment la lletra apareguda en el mosaic, no sols rep el rebuig dels beats, que encara els hi queden lletanies, sinó també els improperis dels qui exigeixen que la Nesi se’n torni a Egipte. Sectors
nostrats exhibeixen una pancarta que diu: “Volem mòmies catalanes
(de mòmios ja en tenim prou)”. En canvi, des de tendències internacionalistes s’opta per cridar: “Nessy go home”. Vilatans que vagaregen, esperant noves de l’atemptat, reclamen una comissió d’investigació sobre l’origen de la R.
Malgrat l’allau de discrepàncies, tothom està d’acord a no deixar passar la brigada. Asseguren que tan sols vol amagar el que ha succeït. Un grup d’àcrates els llancen envasos de cervesa i tomàquets que han pres de la verduleria ecològica del costat.
A la nit, davant l’ajuntament, un altre contingent ciutadà, també ben ampli, exigeix a l’ajuntament que la policia obri una investigació sobre la promesa de venjança que, des del balcó, va abocar la mòmia. Molts porten la cara coberta amb una màscara igual que la que duia el Carnestoltes a l’Arrivo. Criden justícia i una pancarta reclama que Nesi sigui declarada mòmia non grata.
Al voltant de la R, que encara llueix ben roja, s’està produint un enfrontament, de moment només verbal, entre els sectaris, que s’han cansat de resar i ara ballen com hare krishnas, i uns de la Unió que exigeixen una lupa gegant, instal·lada damunt la lletra ensangonada, per tal que fins i tot els més curts de vista la puguin veure.
Els mossos que escriuen l’atestat de l’assalt al pis del bloc del Manco fan constar que tot apunta a un robatori. Que s’ha forçat el pany, sense fer-lo malbé gaire. La inquilina ha declarat que li han buidat el joier. Troba a faltar un collaret modernista, dels Masriera, que li llegà la besàvia. Descarta que el robatori tingui cap relació amb la ganivetada que manté el seu marit greu, ingressat allà als Camils.
Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
De bon matí, un municipal desbarra l’enorme portalada de la casa gran i troba a terra un sobre blanc que algú ha fet passar per sota la porta. Al damunt només hi diu: “Al senyor alcalde”.
Dins del búnquer de la Punta Mabrera, ha aparegut un home negre assassinat. Foto: Lluïsa Serra
Avui, la correspondència del batlle queda sense obrir perquè l’assistenta que se’n cuida va relliscar en un toll, durant la comparsa, i el metge li ha donat la baixa fins que recuperi el braç nafrat.
El batlle de la vila està tip de rebre trucades que li demanen que aixequi el dol i autoritzi la sortida dels mascarots i el ball del Vidalot. També els Coros del Carnestoltes, que ahir no van poder sortir, li fan saber que al vespre seran al carrer, tant si tenen el seu permís com si no el tenen.
No és fins a la tarda que un auxiliar posa a la taula de l’alcalde la correspondència del dia. Quan arriba al final de la pila, la fatigada i atabalada autoritat necessita llegir dues vegades per copsar la importància del missatge rebut. De seguit truca a Torralba dient que li envia un motorista amb una nota anònima del màxim interès.
L’inspector la rep quan ja és fosc i s’està posant l’abric per anar a sopar. Llegeix la missiva i no pot creure allò que li diuen els ulls: la dona del Carnestoltes i banderer assassinat no va anar en mar la tarda del diumenge de Carnaval per fer l’amor amb el seu amant, sinó per posar-se en contacte amb una xarxa de contrabandistes de droga.
Torralba s’apropa al nas el sobre que contenia la nota. L’olora, el distancia i el torna a apropar per ensumar-lo de nou. Ho fa amb un soroll semblant al del gos que ensuma. Queda pensatiu.
El torna a la realitat el dringar que li surt de la butxaca del pantaló on guarda el mòbil reservat a trucades d’alta importància. Un subordinat li fa saber que dins del búnquer de la Punta Mabrera, arran de mar, ha aparegut un home negre, totalment nu, amb signes d’haver sofert una panada exuberant.
L’oficial s’alça per anar a veure el difunt. Posant-se l’abric, de camí cap al carrer, l’assalta la veu agra de la telefonista que li recorda que hi ha un amic de Dionís que han citat a declarar i fa tres hores que s’espera.
-Un amic? Ningú me n’havia dit res.
Renegant en veu baixa, l’inspector es planta davant el noi, neguitós, que vol saber si finalment algú li dirà que carai fa allà, mitja tarda escalfant cadira.
Torralba ni tan sols seu. Només li pregunta si pot dir res referent a la víctima de l’apunyalament que pugui ajudar a la recerca.
-Sí, clar. Per això em deuen haver cridat.
-L’escolto -respon l’inspector sense decidir-se a agafar seient.
-La secta.
-Quina secta?
-La que porta dos dies acampada a la plaça de la Vila. Potser no ho saben, però Dionís va formar part d’aquest grup de fanàtics. El van fer fora per alguna malifeta. Segons es rumoreja, hauria ficat la mà al calaix, deixant-hi un bon forat. Els dirigents del grup van dictar revenja contra ell. No els manquen motius per voler-li mal.
L’inspector dubta un moment. “Me’n vaig a detenir sectaris o a remenar un búnquer pudent a baix a mar?”
Una nova arrencada de Safistaction, la melodia que li puja des del mòbil a la butxaca, l’obliga a ajornar la decisió.
-Digui’m.
-Soc el mosso de guàrdia a l‘hospital, al costat del ferit.
-Què passa?
-El senyor Dionís acaba de morir.
-Vaja. No he arribat a poder-lo interrogar.
-No es preocupi per això. Cal que sàpiga que abans de traspassar ha tingut com un deliri.
-Potser ha dit res d’interessant?
-Ho he gravat. No es retiri, que li poso: “… És ella -ressona una veu enllaunada-. És ella, és ella!!!”
Josep Maria Ràfols (novel·la publicada a Eix diari www.eixdiari.cat)
-Com se m’acumula la feina -pensa Torralba, de camí a baix a mar.
És més de mitja nit quan, sota tres quarts de lluna potent, aparca al costat de l’ermita de sant Cristòfol. La llum de la farola pentina, intermitent, la cresta de les onades. S’apropa al búnquer que corona la Punta Mabrera, cuidant de no patinar i badar-se el cap contra les roques calcàries i relliscoses.
L’inspector Torralba fa un descobriment mirant els rajos de la farola de Sant Cristòfol. Foto: Josep Maria Ràfols
Els ulls els té posats en el vell niu de metralladores que porta gairebé un segle coronant el final de la platja. S’hi atansa imaginant un soldat, allà avorrit, esperant el canvi de guàrdia, la carta de la promesa o un plat de sopa mínimament calent. Però qualsevol il·lusió romàntica queda dinamitada només posar la vista a l’interior del búnquer. Allà, el rei és el plàstic, en format ampolla, bossa, xancles espatarrades i peus de goma de submarinista foradats. Restes de robes rebregades i greixoses. Llaunes de cervesa i de sardines. Excrements d’àmplia gamma i poderós baf de pixum. Al fons del passadís d’entrada, veu un cos rebregat com una cigarreta esclafada al cendrer. Braços, tronc i cames fan una ziga-zaga que sembla un llamp. Més negre que la mar veïna, l’home té el cap encastat entre un bat de beisbol i una capsa de cartó repleta d’espines amb cua. El front està badat d’un cop potent en un costat i els ulls semblen mirar fixament els de l’inspector preguntant-se què coi fa ell en aquest racó putrefacte. Per tota roba, du una faldilla d’opereta enganxada en un peu. Del coll, com si fos un collaret, hi penja un antifaç.
Torralba surt de la malmesa estructura de formigó armat que és pur rovell.
-Mentre les actuacions dels humans són misèria, la natura ens proveeix ofertes estètiques impressionants, amagades entre la brossa, com aquesta cara de difunt que sembla un Crist nascut de la gúbia de Michelangelo.
L’inspector se n’ha anat a casa, amb l’excusa de dormir abans que surti el sol i que llavors pugui interrogar la viuda. De moment, el seu cap barrina altres coses. Amb la mirada bolcada per la finestra, veu lluny un tros de mar, un altre de port i un bocí de la farola, amb els rajos enlluernant la Mediterrània i, també, les finestres i balcons de les cases que dormen com el guix.
Li sembla sentir la remor dels flaixos que mira embadalit.
Però no deixa d’observar ni un moment. Després s’alça i busca un bolígraf amb tinta en el calaix i una llibreta. Anota: “llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 4,4. Total, 8 segons”.
Així, badoc, passa una llarga, llarguíssima estona.
De cop i volta, esclata:
-No pot ser. És impossible!
No creu allò que està veient. Salta de la cadira i agafa el telèfon.
-Avisa tothom. En un quart d’hora us vull a tots ben desperts davant de la deixalleria. Sense fer ni el més mínim soroll.
Les cares dels homes tenen molt mala pinta, emprenyats per una dormida tan breu. El fred que cala els ossos no contribueix a calmar la cara airada dels policies.
-Anem a caminar per entrar en calor -diu l’inspector.
Torralba dirigeix la colla, per un camí sense asfaltar que els allunya de la vila passant entre parets de pedra seca i bocins de bosc amb pins escanyolits. Van a parar al pont sobre la via. Un cop a l’altra banda, l’inspector els mana amb un gest que treguin l’arma i amb un dit imperatiu, que creua els seus llavis, mana no fer ni gota de soroll. Continuen, en direcció als Colls, i paren on acaba l’última casa. Torralba treu mig cap a l’altra banda de la paret i guaita en direcció al mar, amb precaució per a no ser vist.
En aquella raconada es manté el grup expectant, fins que un núvol amic tapa la lluna i enfosqueix la Punta Mabrera. Fan tres grups de dos. Torralba i el seu home de confiança van pel mig; dos més, per la dreta fins a la platja; els altres dos, per les roques del cantó esquerre. Tots amb pas caut, com gats dalt d’una teulada. Tots en direcció al búnquer d’arran de mar.
Van parant a cada moment, per no ser vistos i per assegurar-se que posen el peu en roca grossa, sense sorolls que els puguin delatar.
A la platja, a tocar l’aigua, veuen una ombra totalment fosca, dreta, que de tant en tant encén la llanterna del mòbil. Així orienta una barca que s’aproxima a rem, lliscant damunt la mar. Mira a un costat i a l’altre. Després, als que s’acosten.
La quilla de la nau toca l’arena i fa soroll de pedretes remogudes. Tot seguit embarranca i queda travada. Algú, de dins estant, empeny els ocupants per tal que saltin a la sorra. Els arribats s’arremanguen els vestits llargs i les faldilles abans de fer el salt.
Cauen gotes. A poc a poc, Torralba treu una pistola de la butxaca. Els acompanyants l’imiten.
Després no passa res durant uns segons que es fan eterns pels policies ajaguts sota la fosca.
La pluja s’aviva amb força i les gotes s’engreixen.
-Tothom a terra -senten els desembarcats, abans que soni la pistola de l’inspector trencant el silenci i el cel tot negre que els cobreix.
El desconcert és total entre els desembarcats, que alcen els braços, i els de la barca, que l’empenyen cap al mar per desencallarla. Torralba es llança sobre el que abans feia senyals des de la platja. Els altres s’abraonen damunt dels que tracten de reflotar la nau.
Els desembarcats, el que feia de guia i tots els altres queden a la sorra o a dins de l’aigua, immobilitzats pels homes que els han caigut a sobre.
La llanterna que encén Torralba, després d’emmanillar l’home que té amarrat amb la cara encaixada a la sorra, mostra una dotzena de joves vestits de carnaval, esglaiats i encara amb les mans enlaire. Duen barrets o perruques, alguns van vestits de dona, i es mouen desorientats. Tots tenen aspecte de subsaharians.
Sense alçar-lo de terra, l’inspector enfoca la llanterna a la cara de l’home que manté travat. Aquest acluca els ulls plens de grans de sorra i enlluernats.
-Bona nit -li diu-. Encantat de tornar-lo a veure, senyor Tomàs.
El vehicle policial s’endinsa en la vila, embolicada encara entre llençols. En el cel apunten indicis de remuntada del dia sobre la nit. Una ràfega de llum de far acarona la banda dreta de l’automòbil i, com de passada, enlluerna l’inspector, que agraeix el detall.
-Una obra d’art, aquest far i les seves escombrades de llum.
El policia que seu al costat aprofita que Torralba ha trencat el silenci.
-Qui li ha dit que els traficants de braços africans estaven a punt de desembarcar? Té un confident infiltrat en la banda?
-Què va. La meva confident ha estat la farola. Ja li dic, una obra d’art i d’enginyeria.
-Uhmm. Em sembla que no l’entenc.
-He tingut la sort dels insomnes. Quan un no pot dormir, se les enginya per pensar allò que, durant el dia, no ha aconseguit aclarir. Així s’obtenen troballes excepcionals.
-Podria ser més explícit?
-Ja li he dit, amic meu: la llum de la farola. Els ulls insomnes han deixat la cambra i han saltat al defora. Curiosos ells, s’han clavat en el far. De primer han analitzat la cadència dels rajos. No s’hi ha fixat mai, vostè? Fan 0,2 segons de llum; després passen 1,5 segons d’ocultació; i la freqüència es repeteix: 0,2 de llum i 1,5 de foscor. Al final tornen a fer 0,2 segons de llum i, per acabar, en fan un de més llarg: 4,4 segons de foscor. En total, la seqüència sencera suma 8 segons. He passat una bona estona mirant com es repetia la fórmula única d’aquest far, que serveix perquè qualsevol que estigui en mar pugui identificar el port.
-Però això no aclareix res del nostre cas.
-No, clar. Però se’ns ha aparegut l’amic Samuel.
-…?
-Ha estat una sorpresa. De cop i volta, com si l’aparell anés begut, les ràfegues han trencat la freqüència que fa anys i panys que repeteixen a tota hora i han començat a fer senyals estranys. M’ha costat, però ben aviat he vist que el llenguatge del far havia canviat. Ha deixat de fer la seqüència habitual i ha adoptat el llenguatge que va inventar Samuel Finley Breese Morse. Usant l’alfabet de Morse, ha repetit fins a tres vegades: “A les 4:00 final platja farola”. Des del vaixell, algú s’havia introduït en el sistema informàtic que regula els rajos per passar un missatge al senyor Tomàs dient-li a quina hora i a quin lloc havia d’anar a recollir la càrrega que li portaven els traficants de persones. Pura pirateria informàtica.
En el petit calabós on l’han tancat, Tomàs encara no s’acostuma a la duresa del catre enganxat a la paret. Té la mirada perduda en el sostre, el lloc més lluny on pot mirar. Uns policies obren la porta i se l’enduen emmanillat.
A la sala d’interrogatoris el rep Torralba, que el felicita per l’enginyosa idea de piratejar l’ordinador del far i convertir-lo en emissor de morse matinal.
-Va ser una magnífica idea per no haver d’utilitzar els mòbils de l’organització dels traficants d’immigrants, ja que aquests telèfons els teníem interceptats. Mirant la farola durant una llarga estona, vaig recordar que des de casa seva també es veia clarament. Vaig pensar que es podia fer servir com a mitjà de comunicació. I finalment va resultar cert.
-No em sobrevalori. La meva feina era, només, vigilar el lloc de desembarcament i els voltants. Havia d’avisar a la barca, amb la llanterna del mòbil, si hi havia moviment policial pel volant. Jo només era un manat.
-Si la idea de piratejar els llums del far no ha estat mèrit seu, sí que ho deu haver estat l’habilitat per clavar una ganivetada enmig d’una plaça abarrotada de gent sense que ningú se n’adonés.
-No. Jo no he tingut res a veure amb aquesta agressió.
-Clar. Vostè només va intervenir informant les barques de si hi havia o no moviments policials per la zona, abans de decidir desembarcar els immigrants o ajornar l’operació.
-Això mateix.
-Llàstima que la Cecília no pensés el mateix. La col·laboració de la seva estimada també la nega?
-No, a ella deixi-la estar. Diré tot el que vulgui, però a ella no la molesti. No hi va tenir res a veure.
-Ella no el va tapar amb els braços estesos, aguantant el mantó de Manila, obert de bat a bat, fent veure que es protegia dels cops dels caramels, mentre el que realment tapava era a vostè clavant l’arma?
-No. Això no potser…
-Mentre queia a terra, Dionís es va girar i la va veure. Ell mateix ens ho va explicar abans de morir. Ho tenim enregistrat. No tenen 36 escapatòria, cap dels dos. A ella l’hem detingut fa poc, a casa seva. Ha confessat que va mantenir alçat el seu mantó de Manila, tapant-lo a vostè mentre clavava el ganivet al marit d’ella.
Fa un silenci llarg i continua. -Em va enganyar quan em va dir que tan sols coneixia Dionís de vista. La veritat és que els dos eren socis en les feines d’informar les barques dels traficants d’africans de si hi havia polis a la costa i, a més, orientar-les en aproximar-se a la costa per tal que no anessin a picar contra les roques. Assassinant el seu col·laborador vostè va voler matar dos pardals d’una tirada. Es quedava amb la part del negoci d’ell i també amb la seva dona. Massa ambició, sens dubte.
Torralba esternuda, culpant al fred passat durant la nit a la platja.
-I el xicot mort al búnquer, quina necessitat tenien de matar-lo?
-Van ser ells, els de la barca. En el viatge anterior, el van colpejar amb un bat de beisbol perquè no es volia posar el vestit de dona que li havien reservat. Va ser molt desagradable i desafortunat. La roba d’ambient versallesc els hi feien posar per tal que passessin desapercebuts entre les altres disfresses de Carnaval.
-No sé si s’ha assabentat que el marit de la seva dona tenia altra gent que li volia mal. Coincidint amb aquests fets, alguns membres de la secta, de la que havia format part, van assaltar el pis intentant trobar el munt de diners que el difunt els havia pres de la caixa. També volien mal a la seva estimada. Van enviar una carta anònima a l’alcalde explicant que el seu viatge en mar, el dia de la Comparsa, no va ser una escapada amorosa, sinó que tenia la finalitat de contactar amb una xarxa de contrabandistes de droga. Alguna cosa s’ensumaven, però anaven força errats. Ja veu, es poden tenir enemics, però no és bo tenir-ne tants.
Tomàs se’l mira amb cara de xai degollat.
-Si s’esperen uns quants anys, quan surtin encara podran gaudir de la relació que havien començat.
Torralba desperta l’alcalde per dir-li que l’assassinat està resolt. Que, tot i que va començar alterat, el Carnaval pot acabar amb tota la tranquil·litat del món.
-I la R en el paviment? -pregunta l’autoritat.
-Res. Una floritura del marbrista que algú va aprofitar per sembrar més confusió. Estigui tranquil. D’aquí a una setmana, ja no hi haurà qui se’n recordi.
-I la mòmia… la seva amenaça va provocar algun altre desgavell?
-No. Això només passa a les pel·lícules. La seva Nesi s’ha comportat com allò que realment és: una bona nena que fa vint-i-vuit segles que està reposant sense dir res ni molestar ningú.
L’alcalde no sap encara si està del tot satisfet amb l’explicació de l’inspector. Aquest reprèn el fil.
-Per cert, la carta que va rebre vostè la va enviar un de la secta acampada al voltant de la lletra R. Tenien un deute pendent amb el Dionís, antic membre del grup que els va prendre diners. L’olor d’encens i d’espai tancat que feia el sobre n’assenyalava la procedència.
S’aparten els núvols i es retiren els noctàmbuls. Com una llesca de pa emergida de cop d’una torradora, el sol treu el cap per damunt de la línia de l’horitzó.
Amb les mans a la butxaca, Torralba camina cap a casa, xiulant una tonada i amb moltes ganes d’agafar el llit.
-Un altre crim provocat per miserables ànsies de diners i desitjos de la carn. Ni rastres del crim comparable a una l’obra d’art que porto tota la vida esperant. Que arranqui de nou la carnavalada, doncs, ni que sigui només per enterrar el Carnestoltes. O, si no, tant se val: ja fa molts anys que cada dia és un continu carnaval.
