Mes: novembre de 2022

• Mercè Foradada

• Article aparegut a Eix diari el 18-11-2022

Per a una ciutat com Vilanova i la Geltrú, acostumada a gaudir d’una premsa local de prestigi, el dissortat final del Diari de Vilanova l’any 2018, una publicació setmanal que amb variacions en la seva capçalera ens acompanyava des de mitjans del s. XIX, l’Eix Diari heu significat com una mena de continuïtat que, amb diferent format i suport, ha pal·liat la nostra orfenesa de premsa escrita.

Des de l’Eix Diari ens heu ofert un periodisme pròxim, de primera mà, amb informacions i opinions locals, diàries i puntuals, que ens arriben cada matí a la safata de correu. També, a través de les desprestigiades xarxes socials que deixen de ser-ne, de desprestigiades, quan, com en el vostre cas es fuig de les odioses fakes que ens bombardegen inclements.

I el balanç de la producció d’aquests deu anys és notabilíssim: més de 65.000 notícies publicades, prop de 12.000 articles d’opinió, 13.300 necrològiques i 11.000 anuncis oficials, a més d’un ampli repertori de vídeos sobre l’actualitat, la cultura, la gastronomia, la gastronomia, l’esport…

Amb tot, segons el meu parer, el vostre millor mèrit i guardó és l’audiència, que quan vau celebrar el cinquè aniversari es xifrava en uns 110.000 lectors, però que actualment, en el desè, es pot dir que s’ha doblat, i que en els moments més àlgids de la recent pandèmia va arribar a superar el 209.000 navegadors únics.

En aquesta celebració, i a tall molt personal, voldria fer un esment a tot el que m’heu aportat des de l’Eix Diari, a banda de l’enorme servei de gaudir diàriament o setmanalment dels vostres butlletins de notícies i de l’agenda comarcal. He pogut col·laborar amb vosaltres en alguns apartats relacionats amb la literatura i la cultura i gràcies a això he entrevistat a autors i autores locals i forans -Jen Díez, David Nel·lo, David Monteagudo, Sílvia Soler, Laia Aguilar, Maria Rosa Nogué, Almudena Grandes, Xavier Bosch, Toni Hill… -, i gaudir d’unes converses que he viscut com una oportunitat interessant i gratificant.

Sempre, sempre, m’he sentit acompanyada i gairebé mimada en la meva modesta però persistent carrera literària: cada cop que he tret un llibre nou, en les presentacions d’altres autors i autores, en qualsevol xerrada o conferència en què he participat, l’Eix Diari ha estat allà per difondre i informar sobre l’esdeveniment, de manera puntual i rigorosa. I, també sempre, he valorat molt notablement el tracte exquisit de tot l’equip. Tot i ser una plantilla reduïda, sembla que tingueu la potestat de multiplicar-vos i sempre us he trobat disposats a acudir allà on se us ha convocat o suggerit.

Col·laborar amb l’Eix Diari, tractar amb cadascú de vosaltres, ha estat sempre per a mi una experiència gratificant i estimulant. Heu estat una finestra i un altaveu que m’ha permès, dia a dia, i ja en són més de tres mil!, saber què passa a la meva ciutat i al territori i poder-m’hi comunicar puntualment.

Dieu que el punt d’inflexió dels deu anys de bona feina us aboca a nous i innovadors projectes: benvinguts siguin.

Gràcies, Eix Diari, enhorabona i per molts anys més tan profitosos i rics com els que ara compliu! 

Algunes vegades als escriptors se’ns pregunta per les influències en la nostra escriptura que, segons Pascal Quignard, «és una veritable revolució humana».

La pregunta apunta a la relació dels escriptors totèmics que hem llegit i ens han inspirat. Però la pregunta també podria ser resposta, i sovint ho és, fent referència a l’entorn immediat, al paisatge, a la seva gent. No escapa a ningú la diferència entre un entorn urbà i un entorn rural, el paisatge de muntanya o de marina, una ciutat aglomerada o una masia entre vinyes. I a tot això, que són circumstàncies influents tant pel que fa a la sensibilitat com a l’intel·lecte de qui les rep, cal afegir-hi la cultura de fons que els llocs duen incorporada: els costums, les tradicions, la llengua i el tarannà col·lectiu que se’n deriva. I si encara volem anar més lluny en els exemples que per força han de ser reduïts en aquest apunt, encara afegiria la influència de la llum que il·lumina el paisatge, el vent que li proporciona oxigen, l’horitzó en el qual la nostra vista es regala l’ànima.

Tot aquest excurs és per fer avinent la forma com la literatura i el territori van lligats. No sempre, és clar, però quan la literatura i les peculiaritats del territori van lligades, reforcen la seva intensitat no només en el camp gramatical que li dona virtut lingüística, sinó que també reforcen i enriqueixen l’imaginari col·lectiu: aquell saber ocult que compartim pel fet d’haver nascut i viscut en un lloc, o d’haver-lo adoptat com a casa nostra, el lloc on fem créixer les nostres arrels. Perquè és la terra que assaona i conforma el nostre espai emotiu i intel·lectual. Aquest llegat subtil de paisatges i gent que ens proporcionen les llums i la ciència que conreem en el nostre interior constitueixen una bona matèria primera a l’hora de crear una obra literària personal, singular, i anoto aquí el que diu al respecte de la necessària singularitat el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell: «la globalització és mortal per a la diversitat natural de l’espècie humana».

I és que, al capdavall, què esperem quan llegim un llibre escrit per un anglès, un xinès o un gallec, posem per cas? Doncs més enllà de l’emoció que ens proporciona un poema, o del gaudi que experimentem en la lectura d’una bona història o de la reflexió a la qual ens invita un assaig d’idees, esperem trobar les particularitats de l’escriptor que a través de la configuració del seu món personal lligat al col·lectiu que transporta al seu interior es mostrarà en la singularitat, en la bellesa de la diferència, en els colors d’un espai determinat.

El Penedès històric comprèn diverses fesomies paisatgístiques les quals, sens dubte, influeixen en el caràcter dels habitants de cada lloc. La geografia no és neutra i aquesta és la seva riquesa: la varietat dins una unitat, com en les famílies. Aquesta varietat dins la unitat avui es posarà de relleu amb les intervencions dels ponents d’aquesta taula que hem anomenat Literatura i territori. Aquesta varietat creativa i de sentit en el camp de la literatura es posarà de manifest en dos eixos fonamentals:

Un: les iniciatives culturals que tot preservant el patrimoni dels referents literaris el projecten alhora que treballen per difondre la literatura de nou encuny que dona continuïtat al llegat rebut.

Dos: els autors que han escrit obres que reflecteixen una identitat diversa compartida com tenim el goig de comprovar en l’esplet de llibres que tenim a la vista.

És evident que ni idees ni arguments no s’esgotaran en aquesta trobada: una porta oberta a la reflexió i al desig de donar vida a un patrimoni cultural que estimem i volem llegar corregit allà on faci falta i augmentar en el sentit més noble i profitós, tant a nivell individual com col·lectiu, ja que els humans no ens sentim ser-ne plenament si no és en relació als altres. No en va hem escollit un nom ja mític que ens aproxima i inspira: «Col·lectiu Mir Geribert». Un nom, una marca que des que va començar a caminar identifica un col·lectiu d’escriptors que senten vivament i s’alimenten de la força tel·lúrica d’un territori: el penedesenc en sentit ampli que ens fa de casa física i aixopluc espiritual, per projectar-lo en les diverses formes literàries per a les que cadascú té el seu talent.

Vilanova i la Geltrú, 19-11-2022  

A la mar antiga s’hi troben les paraules voleiant, i jo només necessitava silenci per poder-les escoltar.

Tot feia l’efecte de ser molt fàcil, i ben dreta de cara a la mar, una ona d’escuma semblava que em volia parlar, quan de, sobte, un vent inoportú el meu barret va enlairar, i com estel sense fil, a l’horitzó va anar a parar…

No havien passat ni tres segons quan vet aquí que un “desert” es va ficar al meu ull, i jo, amb cara de circumstàncies, no parava de pensar que tothom hi cap, a l’art. Així doncs, amb tota la meva manya me les vaig empescar  per treure’m aquella sorra  i així poder continuar.

Llavors, però, un soroll molt peculiar de la mar es va deixar anar. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, per intentar d’esbrinar què era aquella cosa tan petita que surava força enllà. Però, com que les onades, amb el vent, no paraven de ballar i ballar, un mareig a la sorra vaig agafar.

Enmig de la confusió, em vaig despertar, tot veient a dues gambes, que em preguntaven: —Com estàs?.— Em vaig refregar els ulls, perquè dubtava del que  veia en aquell moment, i molt sorpresa, els hi vaig contestar:

—Estic bé, sóc la Lola, i tothom hi cap, a l’art.— 

—Hola Lola!, jo soc la Gamba de Palamós, i ella és la Gamba Vermella de Vilanova  i venim a fer un càsting per un recull de receptes de cuina que es farà a Baix de mar –va dir la Gamba de Palamós.

—Perdona gamba de segona, jo sóc la glamurosa Gamba Vermella de Vilanova i tu ets una gamba grossa i pàl·lida que ha de prendre moltes hores de sol, per agafar una mica de color i no entenc per què véns a fer el càsting… Sí, està clar, que no t’agafaran.—va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—Escolta, Gamba de la modernitat!, no et creguis una obra d’art per l’eternitat: només ets una gamba com les altres del nostra mar… —va dir la Gamba de Palamós.

—Em sembla que no t’has adonat que, vivim a la societat del consum, allà on l’estètica és el més important, i tu com ets grossa i pàl·lida a casa teva ja te’n pots anar, perquè en cap recepta hi sortiràs. —va dir la Gamba Vermella de Vilanova.

—No t’equivoquis, que sóc una gamba preciosa i de molt bon gust i el meu cos és ben vermellós. —va dir la Gamba de Palamós. 

Jo, per la meva banda, ja començava a fatigar-me d’aquestes dues gambes que no paraven de barallar-se, i només pensava que tothom hi cap, a l’art… Així que vaig intentar acabar aquesta història de la millor manera que sabia i era mitjançant la poesia.

Una joia és la bellesa,

que no entén

de talles, formes ni pureses.

Lola Rojas

9 de novembre de 2022 (article aparegut a La Fura)

Per edat, i per lletraferida, recordo molts fragments de les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer, i aquests versos d’una rima mig oblidada em tornen puntualment cada any, al voltant de Tots Sants.

Encara que la nostra societat, consumista, accelerada, hedonista…. sembla que viu força d’esquena al culte i a la litúrgia de la mort, que tantes altres cultures preserven amb un accent molt més viu –recordo la novel·la d’Enrique de Hériz, Mentira, on un personatge central era una arqueòloga especialista en el tractament de la mort a diverses cultures aborígens que ens mostrava un ampli ventall de maneres d’acomiadar, o no, els morts–, conserva la tradició de la visita al cementiri el dia de Tots Sants, un cop complert el ritual, bastant més popular però amenaçat per altres celebracions foranes, d’afartar-se de les castanyes, els panellets i el vi dolç de la castanyada.

Una tradició, per cert, que també es va perdent, perquè l’1 de novembre, als cementiris, hi va més gent que en un dia qualsevol, però molta menys que hi anava anys enrere. Segurament, a mesura que les creences transcendentalistes van perdent vigor, que cada cop som més descreguts i tendim a pensar que els que han marxat ja no hi són, ni al cementiri ni enlloc, ens anem convencent que és una pèrdua de temps emprar part d’un dia festiu en una visita al cementiri.

Tanmateix, els morts segueixen amb nosaltres. Aquells a qui hem conegut i estimat resten més o menys amagats, no només en la nostra sang i en alguns trets genètics, si es tracta de parents, sinó en multitud de records i en alguns objectes i paratges. Apareixen associats a detalls del nostre dia a dia de manera traïdora i impensada. Formen part del nostre imaginari i de la nostra història i ens surten al pas, a voltes per fer-nos somriure, a voltes per neguitejar-nos o fer-nos desitjar poder fer anar la moviola.

Per això jo encara vaig al cementiri. Els meus morts més propers, els pares, són molt presents en la meva vida, sobretot ara, que m’he fet gran i els puc comprendre millor. Sobretot ara que, cada cop més, enyoro la memòria irrecuperable que es van endur. Allò de la biblioteca que es crema cada vegada que mor un vell. Aquell “Això segur que el papà o la mamà ho sabrien”, o aquell “Com xalarien si haguessin pogut arribar a veure això altre”.

I sé perfectament que al cementiri no els trobaré, que em quedaré palplantada amb les flors blanques de cada any i que no hi haurà més que un decebedor monòleg, davant d’unes inscripcions mudes i fredes que no tenen res a veure amb els éssers que van ser, i que només em recorden quants anys han passat.

Però hi vaig i hi continuaré anant. És allà on els vaig deixar per últim cop i, almenys un dia a l’any, vull fer-los uns minuts de companyia. Per allò que no se sentin sols del tot, com deia en Bécquer.