Mes: maig de 2022

Jordi Romeu Carol, maig de 2022

Fa uns mesos que des del Col·lectiu Mir Geribert ens hem posat a escriure articles per penjar periòdicament en aquesta web i, a dia d’avui, ja tenim una dotzena d’escriptors i escriptores que han deixat la seva empremta en forma d’escrit a les xarxes. Una dotzena, depèn com t’ho miris, pot ser molt o poc, però la qualitat dels textos i la diversitat de temàtica que han aparegut són dignes d’un col·lectiu potent. Sota el meu punt de vista, aquesta diversitat i qualitat ens indica fins a quin punt és necessària aquesta xarxa de complicitats que estem construint entre la gent de lletres del Penedès.

Tenir-nos identificats, localitzats en el territori, coneguts i, bé ho espero, units per una amistat, ens ajudarà als uns als altres. Primer per col·laborar, segon per aprendre, tercer per contribuir al creixement de la literatura en l’àmbit penedesenc. Hem de ser conscients que tenim al nostre voltant molta gent que treballa de manera local i que fa falta aquesta connexió. També que no podrem arribar a tothom, però almenys mirarem de posar el nostre granet de sorra a consolidar una consciència de territori que abraça les quatre comarques de la vegueria. La lletra, la literatura, l’escriptura, digueu-ne com vulgueu, hauria de formar part de la vida cultural del dia a dia perquè ens ajuda a créixer i a prendre decisions i per això és tan important que siguem presents, que siguem conscients de la nostra força. Agrupar-nos sota un paraigua com és el col·lectiu Mir Geribert per col·laborar entre nosaltres és, al cap i a la fi, una manera de teixir-nos com a territori, com a escriptors i escriptores i com a cultura.

Pel que fa a la feina del col·lectiu, ara mateix tenim un projecte que ens uneix i que ens anima. Es tracta de la Mostra del llibre pendesenc, marcada en el calendari de cara al novembre i del qual de ben segur sentireu a parlar. La idea és fer una trobada de tota la literatura del Penedès a Vilanova i la Geltrú en forma de fira amb presentacions de gent del territori, parades de les llibreries de la ciutat i actes culturals diversos. Aquest projecte parteix de la idea d’unitat de la literatura penedesenca i vol ser el punt de partida d’alguna cosa més que les trobades informals que fins ara hem mantingut entre els membres del col·lectiu.

Des d’aquí, doncs, animaria a tothom a unir-se al projecte i a participar activament de la Mostra. El col·lectiu Mir Geribert és obert, sense límits més enllà del territori i de la literatura, amb ànims d’unió i de passió, amb vistes de futur i amb ganes de treballar per teixir aquestes complicitats que fan xarxa, perquè és una necessitat.

Joan Noves, maig de 2022

Qui sap si era una brisa, potser un bes

d’aquells que no s’assemblen entre sí,

que ara de nou venia fins a mi

des d’un país on no s’hi torna més.

Allí era tot ventura, aire i res,

només aigua de molsa, olor de pi;

allí el fred es perdia a mig camí,

i aquella brisa al cor deixava il·lès.

Girant tot el seu cos cap a ponent,

l’alba venia amb pit adolescent

i respirava sota el cel d’estiu

la brisa melindrosa, que al matí

sempre fugint tornava per morir

com ara torna en el record més viu.

Venia de l’oblit i amb posat nou,

que va restar amagada al fons del cor

com una flor tancada,  amb el tresor

que hi ha sota la vida i que la mou.  

Venia com rosada quan no plou

i la terra germina a contracor,

era la flor perduda que no mor

i sobreviu amb les gotes de rou.

Era l’estel agònic del matí

delint-se pel migdia, tremolant

contra la blava lluïssor del cel.

I ara venia, somiada, a mi,

amb una flor gebrada dins el cant

i encara amb els seus dits coberts de gel.

Venia des de sempre i des d’aquí

com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,

venia com si tot s’hagués confós,

sense saber, ni creure, ni obeir.

Sense saber, seguint el seu destí,

que un dia va marxar del meu redós

i havia de tornar amb el pit joiós,

només segura de voler venir;

sense saber que el lloc d’on va partir

era el mateix que el lloc on se’n va anar

i que en marxar ja sempre es va quedar;

sense saber, gelosa de fugir,

tot allunyant-se freturosa enllà,

que se n’anava i que tornava amb mi.

Venia lentament, per més venir.

Que cada pas lligava amb el primer,

dansant com una fulla de llorer

que cau a poc a poc en l’aire fi

i dins la brisa es feia sostenir

encara un instant més, per més voler,

per més mostrar-se esquiva en el darrer

sospir, per més tardar, per més glatir.

Per més sentir, potser per més sofrir. 

Venia encesa, amb ulls de somiar,

perquè tenia el somni de tornar.

Adolescent i amb brisa del matí,

l’albada duia al pit, com un escut,

la poesia de la joventut.

JN