Mes: octubre de 2023

Teresa Costa-Gramunt

     L’any 1982, Carlos d’Ors, net d’Eugeni d’Ors, va publicar Los cuatro gatos y otros cuentos (Susaeta), un recull de set contes per a infants, una faceta molt desconeguda del filòsof que en les hores més elevades del seu pensament havia escrit l’assaig Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad. Publicat a Buenos Aires l’any 1939, el llibre recollia les glosses publicades a Debate entre 1933 i 1934. Aquí no vam poder llegir aquesta publicació, introbable durant molts anys, fins a l’any 1986. La va editar Tecnos.

     Podria semblar que entre els contes per a infants d’Eugeni d’Ors i la meditació en veu alta que és el seu llibre d’angelologia hi ha molta diferència. Diferència d’estil hi és, ja que els contes van adreçats a un públic jove, si bé l’autor no els tracta de menors sinó de persones en fase de creixement intel·lectual tot conservant la seva intencionalitat de fons, present sempre en tota l’obra filosòfica d’Eugeni d’Ors: la pedagogia, l’exemplaritat i moralitat, i, encara, l’aspiració a la millora de l’ésser humà.

     Alguns dels contes estan dedicats. Los cuatro gatos està dedicat a Joan Maragall. Palacio del loco està dedicat a Jaume Massó i Torrents. Carta a los Reyes Magos està dedicat a Santiago Rusiñol. Tiempo después… està dedicat a Alexandre de Riquer. La copa del rei de Tule està dedicat a Miquel Utrillo.

     Llegir Los cuatro gatos y otros cuentos, d’Eugeni d’Ors, que en l’edició de Susaeta es presenten il·lustrats per Carlos d’Ors, resulta una fantàstica sorpresa pel doll d’imaginació que presenten, així com provoca admiració la voluntat literària amb què estan escrits uns contes hereus de l’esperit entre rondallístic, mític i antropològic d’un dels més grans contistes clàssics europeus: Hans Christian Andersen.

     En l’actual davallada de la lectura entre els infants i joves, i la seva creixent deficiència en la comprensió lectora, aquests contes d’Eugeni d’Ors, i sap molt greu dir-ho, ara potser no tindrien cap mena de predicament. Possiblement poc s’entendrien tot i la gràcia amb què estan escrits. El nivell de la proposta literària d’Eugeni d’Ors com a contista és molt alt i el vocabulari és molt ric. Si en algunes biblioteques escolars i públiques ja s’estan deixant de banda els clàssics contes populars, no em puc imaginar gaires infants llegint Eugeni d’Ors, un filòsof que, prolífic, també va escriure contes per a infants i joves.

El col.lectiu Mir Geribert ha gaudit d’una jornada sobre aquest personatge històric, penedesenc, sobre els comtats, lluites per al poder, sobre l’organització territorial amb la capitalitat d’Olèrdola al segle X i molt més a l’Arxiu Comarcal del Garraf, al Castell de la Geltrú.

Josep Tort Miralles, autor de les novel.les històriques “Mir Geribert, el príncep rebel” i  “Ermessenda. El tresor de Carcassona” publicats a l’editorial Andana, ha fet una aproximació dels personatges i el context històric. Una mirada entra les dades històriques contrastades i la literatura.

Seguidament, Rosa Lluch Bramon, professora del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, des del rigor d’una historiadora, ha ofert una classe magistral sobre Mir Geribert, que es va autoproclamar Príncep d’Olèrdola ara fa més de mil anys, un dels personatges històrics del Penedès menys coneguts.

El col·lectiu Mir Geribert està format per escriptors de l’àmbit penedesenc per a promocionar la literatura del Penedès. El Penedès és el nexe que uneix i identifica el col·lectiu, com també  l’amor per la literatura i qualsevol expressió artística. La cultura i el territori és un element imprescindible a la vida de les persones i per això el col·lectiu té l’objectiu d’impulsar iniciatives per donar a conèixer la gran producció literària que hi ha a les comarques del Penedès

Pere Martí Bertran – professor/escriptor

En un article anterior (vegeu El 3 de Vuit, del 10-3-2017, p. 41) vaig parlar dels manlleus negatius i, concretament, de la progressiva substitució del pronom hi per li. També hi vaig anunciar que més endavant parlaria de la també progressiva substitució del pronom en per li. Som-hi doncs. Com hem anat veient fins ara, la substitució és deguda al fet que en castellà no tinguin el pronom en. Nosaltres sí que el tenim, però massa sovint imitem la construcció castellana (fenomen que s’accentua amb la traducció automàtica, com ja he apuntat altres vegades) i per tant traduïm el pronom le castellà per li, sense tenir en compte que sovint cal traduir-lo per en, o per hi com vam veure en l’article anterior. Fixem-nos, per exemple en les frases següents: “Li diuen Peric, però en realitat es diu Pere” i *”Li diuen pixallits, però el nom tècnic és dent de lleó”. Aquesta darrera, marcada amb asterisc, és clarament incorrecta, ja que no es refereix a cap persona ni hi ha cap personificació. Lògicament la frase correcta ha de ser amb el pronom en: “En diuen pixallits, però el nom tècnic és dent de lleó”.

Vegem-ne uns quants exemples, d’allò més diversos. Vull advertir que alguns casos poden ser més o menys discutibles, ja que hi pot haver una possible personificació; personificació de la qual no podem abusar i a la qual dedicaré un article específicament.

Exemple 1: “No hi ha res inventat. Tot és veritat, autobiogràfic. Puc maquillar una història, ho he fet moltes vegades, però aleshores li dic novel·la. “ (Paul Auster . El Periódico, citat a L’Illa, núm. 60, primavera 2012, p. 6) (però aleshores en dic novel·la).

Exemple 2: En Pau Vidal, al seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, Barcelona, 2015), hi cau en més d’una ocasió:  “(…) és aquest llibre, que pretén explicar per què la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat.” (p. 16). (digues-ne única, digues-ne oficial o, si ho preferiu, més col·loquialment: digue’n única, digue’n oficial). Precisament ell, en aquest mateix llibre, ens ofereix una frase com aquesta: “ El sistema pronominal, pobret, va descansant en pau, si fa no fa, a tot arreu.” (p. 143)

Exemple 3: Al diari Ara (12-10-16) trobem un article de Miquel Carrillo titulat: “No li diguis cooperació, digues-li política.”  (No en diguis cooperació, digues-ne / digue’n  política.)

Exemple 4: En un article de Jaume Fabre publicat a  Serra d’Or (núm. 686, p. 27) hi trobem: “van tirar a terra un quadre de sant Jordi sobre el qual van saltar i van trencar-li (ne) el vidre”. És al quadre, no a sant Jordi.

Exemple 5: “És difícil que no li diguem ànec a un animal que claca com un ànec, camina com un ànec i té un bec com un ànec  (Lluís Bassets El País, 18 desembre 2016) (És difícil que no en diguem ànec d’un animal). En aquest cas i en d’altres de semblants, com als exemple 6 i 7, compte, perquè també cal canviar la preposició a per de.

Exemple 6: “Colau a la demagògia li diu ironia excessiva.”  (Colau de la demagògia en diu ironia excessiva. Publicat a directe.cat, 7-10-2014.

Exemple 7: “Al bambú li diuen l’acer vegetal.” Frase pronunciada al programa Espai Terra de TV3 el dia 14/ 10 /14. Lògicament hauria de ser “Del bambú en diuen l’acer vegetal”.

I paro, tot i que, com podeu suposar, en tinc una bona colla més de documentats, ja que per desgràcia aquesta substitució cada vegada és més estesa i cada vegada hi ha més gent que la troba normal, que ni tan sols la detecta.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (9-6-17), p. 56; El Vallenc (23-6-17), p. 48.