Mes: setembre de 2023

Pere Martí i Bertran  / Professor i escriptor

La primera vegada que vaig sentir a parlar del concepte “manlleu negatiu” va ser a la Carme Junyent, concretament a l’entrevista que li va fer Agnès Toda i Bonet a la revista Llengua Nacional (núm. 89, IV trimestre del 2014, p. 37-40): “Ara bé, quan es tracta de societats bilingües, que són les que ens poden portar a la dialectalització, és a dir, que cada cop ens hi acostem més, hi ha un fenomen que s’anomena manlleu negatiu, que és el que fa que categories que no són en la llengua dominant desapareguin en la teva,  perquè com que allà no hi són, no les trobem a faltar; això pot passar.”

La reculada dels pronoms en i hi, inexistents en castellà, però ben vius en altres llengües romàniques , fa temps que em preocupa ja que avança a marxes forçades, tant en la llengua oral com en l’escrita. Es per això que hi he volgut reflexionar en veu alta i compartir-ho amb els lectors. Avui em referiré fonamentalment a la progressiva substitució del pronom hi per li i en un altre article parlaré de la reculada del pronom en.

Que el pronom hi és absolutament necessari en el sistema lingüístic de la llengua catalana, si no volem que es converteixi de mica en mica en un simple dialecte del castellà, no ho hauria de dubtar ningú. El pronom hi fa molt més ric i precís el nostre llenguatge, alhora que el fa més concís, sempre que es faci servir bé naturalment, com s’ha fet fins fa quatre dies i per sort encara hi ha molta gent que fa. Fixeu-vos, per exemple, que no és pas el mateix donar voltes que donar-hi voltes, ni tampoc no ho és veure i veure-hi. Però aquesta precisió va molt més enllà de fer canviar significats de paraules concretes, ja que el fet d’utilitzar li o hi ens aporta una informació que el castellà no té i que ha d’aconseguir amb frases més llargues, repeticions, perífrasis… Vegem-ho amb alguns exemples.

Si tenim la frase castellana  “Le di un golpe sin querer y se cayó” no podem saber si el subjecte o la persona que parla  va donar el cop a una persona o a un objecte, mentre que en català ben traduït, si no ho fa una d’aquestes màquines traductores, sí que ho hem de saber, i no només pel context…: “Li vaig donar un cop sense voler i va caure” necessàriament s’ha de referir a una persona (o a un ésser animat), mentre que “Hi vaig donar un cop sense voler i va caure” és totalment diferent: necessàriament s’ha de referir a un objecte (un gerro, un quadre…). D’exemples semblants en trobaríem a cabassats: “S’hi veu el color” (al quadre) / “Se li veu el color” (a la Joana); “S’hi posa un drap i solucionat” (a la taula) / “Se li posa un drap i solucionat” (a en Joan); “Li he prestat atenció” (al noi…) / “Hi he prestat atenció” (als papers, a la notícia…); etc. etc. etc.

Ara, però, aquesta precisió es va perdent, perquè en castellà no hi és (fixeu-vos que en tots els casos esmentats tant el pronom li com el pronom hi es traduirien pel pronom castellà le. Aquest fenomen crec que encara s’ha accentuat més amb la traducció automàtica que molts mitjans (sobretot escrits, però també orals ja que els locutors solen llegir la notícia) fan servir. Permeteu-me’n uns quants exemples i corregiu-los vosaltres mateixos: “Ja li poden donar mil voltes, però no pot ser més fàcil d’entendre: volem votar” (fragment d’un article d’opinió de Francesc Escribano a El Periódico, 13-9-14, p. 11). O aquests altres de La Vanguardia, concretament del reportatge titulat “La ciutat dels arbres centenaris”, d’Antonio Cerrillo (8-6-15, p. 3 del suplement “Viure”): “un insecte xuclador que buida les fulles fins a donar-li [a les fulles!!!] una tonalitat argentada.” (…) “guardar en secret les converses dels qui li han deixat [a l’arbre] alguna inscripció, un tatuatge (…)”.

Per desgràcia el fenomen es comença a estendre per mitjans que no tenen edició bilingüe i que a més tenen molta cura de les seves edicions. En una entrevista feta per Marta Nadal a Ramon Solsona, a Serra d’Or ( núm. 650, febrer 2014, p. 11), hi trobem: “Se li ha de tirar aigua al vi!”. O a l’article “Jocs intertextuals i interdisciplinarietat en l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés”, d’Amador Calvo i Ramon, publicat a Reduccions ( núm. 98-99, abril 2011, p. 217), hi trobem: “Aquesta coherència es manifesta, insistiré, en un principi que articula constantment l’obra d’Estellés i que li dóna una gran originalitat: la pluralitat i riquesa de les interaccions (…)”  Li es refereix a l’obra i no pas al poeta.

I ho deixo aquí per avui, que massa exemples també poden resultar contraproduents i embafar el lector.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (10-3-17), p. 41; El Vallenc ((12-5-17), p. 45.

Pere Martí i Bertran / Professor i escriptor

No recordo qui me la va dir, però la frase em va quedar ben gravada, perquè la vaig trobar d’allò més encertada i constatable a través d’una bona colla d’exemples que cada dia més omplen llibres, revistes i mitjans de comunicació: “Una mala traducció del castellà al català en bona part es nota en l’ús dels pronoms i en l’abús dels possessius. “

Avui, precisament voldria parlar d’aquest abús dels possessius, que s’estén com una taca d’oli i que és degut, en bona part, a la reculada del pronom en, ja que el castellà no el té i, doncs, imitem les construccions que la llengua veïna soluciona amb els possessius. L’exemple d’aquest anunci que un bon dia vaig sentir en una ràdio ens ho farà veure més clar:  “Vols descobrir la màgia? El professor XXX t’explicarà els seus secrets.” Redactat així, un lector o un oient catalanoparlant interpreta que els secrets són els del professor, mentre que si el redactéssim amb el pronom en, qualsevol dubte s’esvairia i l’ambigüitat que la frase té en castellà desapareixeria a l’acte en català: “Vols descobrir la màgia? El professor XXX te n’explicarà els secrets.” Aquesta construcció, tan clara, tan precisa cada vegada és menys habitual en la nostra llengua, tot i ser la més genuïna, la més clàssica i la més viva fins fa quatre dies.

D’exemples en tinc una bona colla de recollits en mitjans d’allò més diversos. Vegem-ne tres o quatre. El primer és de La Vanguardia (“El futur de l’Imax”, 14-4-16, p.2) i gosaria dir que és una bona mostra d’aquesta traducció automàtica que tan mal ens fa: “La clausura d’aquest equipament va suscitar un encès debat a l’Ajuntament de Barcelona sobre el futur de l’edifici, i fins i tot algunes forces polítiques van proposar la seva demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir el seu futur ús.” Redactat així és d’una ambigüitat total, fins al punt que algú es pot pensar que algunes forces polítiques demanen la demolició de l’edifici de l’ajuntament barceloní. La solució és ben senzilla: “[ …] fins i tot algunes forces polítiques en van proposar la demolició. D’altres, en canvi, van reclamar un debat ciutadà per decidir-ne el futur ús.”

Miquel Pujadó a l’antologia Poemes de capçalera (Barcanova, 2016), diu: “Lluitador apassionat [es refereix a Desideri Lombarte] per la dignificació del català a l’Aragó (què hauria dit si hagués conegut la grotesca denominació de LAPAO amb què la van voler batejar […] aquells qui en realitat desitgen la seva desaparició!) (…)” (p. 293)  Amb el possessiu no queda clar si és la del català o la del mateix Desideri Lombarte: “aquells qui en realitat en desitgen la desaparició!”

Un cas claríssim el trobem a Serra d’Or (núm. 676, abril 2016), ja que l’ús del pronom en podria haver fet més lleuger el text i alhora hauria perdut l’ambigüitat que té. Daniel Giralt-Miracle, a l’article titulat “La poètica de Montserrat Gudiol”, hi diu: “Probablement per això la seva pintura és psicològicament intensa i no solament presenta uns cossos humans estèticament estilitzats, sinó que també intenta mostrar els seus estats d’ànim, les seves angoixes, les seves cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges, el cos i l’esperit mai no dissociats.” (p, 32) Els possessius no ens permeten de veure gaire clar si es refereix als personatges o a la pintora, cosa que amb l’ús de l’en no passa. A més, el text queda més esponjat, més llegidor: “[…] també intenta mostrar-ne els estats d’ànim, les angoixes, les cabòries, tot allò que conforma els sentiments dels seus personatges”.

També a Serra d’Or  (núm. 667-668, juliol-agost 2015, p. 91), Eva Serra fa un abús del seu-seva en la forma culta i arcaïtzant llur, cosa que no havia vist mai, sent tan fàcil com seria substituir-lo per un en: “Quinze comunicacions completen les actes del simposi. Faig la relació sumària de llurs títols i autors:” Tan fàcil que hauria estat dir “En faig la relació sumària de títols i autors”!

Mercè Piqueras, a l’AraDiumenge del 6-12-15, p. 23, en un article titulat “De planta medicinal a guarniment nadalenc [es refereix al vesc]” diu: “Els antics grecs ja coneixien les seves propietats medicinals.”  Tan clar i català que hauria estat : “Els antics grecs ja en coneixien les propietats medicinals.”

I acabem amb un exemple del nostre setmanari, perquè ningú no digui que només veiem la palla als ulls dels altres. A El 3 de Vuit (21-10-16, p. 5), en un breu sense signar titulat “Soldats republicans”, hi podem llegir: ”El text demanava, entre altres coses, que el consistori trameti una notificació a tots els ajuntaments que tenen víctimes de la Guerra Civil inhumades al cementiri de Vilafranca per donar a conèixer el seu nom.” Quin nom?: el de l’Ajuntament o dels Ajuntaments?, el de les víctimes? Amb el pronom en no hi hauria dubte: “per donar-ne a conèixer el nom”.

Amb petites variacions l’article ha estat publicat a diversos mitjans de premsa comarcal: El 3 de Vuit (14-7-17), p. 48; El Vallenc (8-9-17), p. 37;  El 855, núm. 187 (maig-juliol 2018), p. 18.