Per primera vegada, el Col·lectiu Mir Geribert participa com a tal en un dels espectacles del Festival EVA. Ho fa en el “Clàssic al castell” al costat de l’Associació Castell de Subirats i els lectors/res EVA354. En l’acte, es llegiran diferents fragments d’obres de membres del col·lectiu bé sigui a través de les veus dels seus autors o dels membres voluntaris de lectors i lectores EVA354.
Per a qui no hi hagi pogut assistir, us deixem aquí l’enllaç a tots els textos que s’hi han llegit.
Teresa Costa-Gramunt
Amb la visió de les fotografies de Laura Rosselló, i acompanyada de la lectura dels textos de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), acabo de ‘visitar’ Mallorca a través del llibre Paradisos suportables. Cases d’escriptors a Mallorca (Viena Edicions).
S’ha dit, i és cert, que Mallorca és un paradís. I perquè no és un paradís excessiu, aclaparador, que aixafa, sinó que és un espai de bellesa serena i inspiradora, es pot dir que Mallorca és un paradís suportable. «Si pots suportar-lo, Mallorca és el paradís», li va dir l’escriptora nord-americana Gertrude Stein a Robert Graves. El poeta i novel·lista britànic buscava un lloc on retirar-se després de la Primera Guerra Mundial i per consell de Gertrude Stein va triar Deià, on va escriure la seva extensa obra narrativa, poètica i assagística. La casa de Deià de Robert Graves és una de les cases d’escriptors de les quals Sebastià Portell dona referència a través d’un relat que convida a visitar-la.
El llibre de les cases dels escriptors a Mallorca, si bé no tots són mallorquins sinó que hi han viscut o han visitat l’illa, s’obre amb l’estada de dos mesos d’hivern de l’escriptora George Sand a la cartoixa de Valldemossa en companyia dels seus fills i el seu amant d’aleshores, el pianista i compositor Frédéric Chopin. Fruit d’aquesta estada, George Sand va escriure un dels llibres més reeditats de l’autora: Un hivern a Mallorca. No va agradar a la gent de l’illa, van trobar esbiaixada en negatiu la seva percepció dels mallorquins.
Tot seguit trobem descrita la casa del poeta Joan Alcover, a Palma, actualment la seu de l’Obra Cultural Balear. Es conserven alguns espais de la casa que en la seva època d’esplendor rebia en els seus salons i jardí el bo i millor de la societat literària. Encara que el jardí ara sigui una pàl·lida imatge del que havia estat dècades enrere, els visitants poden recordar, com en la nostra visita vam recordar, la famosa quarteta: «Faune mutilat,/ brollador eixut,/jardí desolat/ de ma joventut…».
La finca de la Llapassa, la possessió, com en diuen a Mallorca de les cases pairals, és el retir i paisatge de la poeta Maria Antònia Salvà. La mateixa Salvà deia que la casa no té res d’especial i, no obstant això, Sebastià Portell anota el que pot ser el més essencial dels llocs: «Una casa també pot ser els llibres que ens ha fet escriure», potser evocant l’habitació pròpia de Virginia Woolf. Si ens sentim cridats a visitar aquesta casa no ho podrem fer si no és des de fora: els actuals propietaris de la casa no accepten visites. Sempre podrem, però, contemplar l’entorn que va inspirar els versos que el descriuen. «Les persones passen, però els llocs perviuen», escriu Portell, i més si una poeta de la qualitat de Maria Antònia Salvà el mitifica.
No podia faltar el paradís perdut que és la casa de l’escriptor Llorenç Villalonga a Binissalem. Entrar-hi és endinsar-se en una atmosfera que trasllada al visitant a una època que ja no existeix, però que té una gran força visual i narrativa que ens serveix de marc, d’escenari de les novel·les del seu autor. La Mallorca que Villalonga descriu en les seves obres s’ha esvaït amb el turisme. Com va dir Vidal Alcover, l’ambient particular que Villalonga retrata en les seves novel·les no és el d’un senyor pagès, un gentleman farmer, sinó el d’un ciutadà casat amb una senyora de la pagesia. Amb mirada aguda, Llorenç Villalonga s’ho mira tot des de fora i n’escriu el testimoni com un notari afortunat per l’acció de les muses.
Quan Sebastià Portell escrivia el llibre, la casa del poeta Blai Bonet, a Santanyí, estava en obres. Nosaltres hi vam ser fa molts anys, a Santanyí, per visitar Blai Bonet, que es va fer fonedís, tot i que l’amic Biel Mesquida havia concertat l’entrevista per telèfon. Aquell dia no devia tenir ganes de rebre ningú. Vam contemplar la casa des de fora una mica decebuts. Així, doncs, no vam veure ni seure al voltant de la taula camilla, aquest moble tan citat pels visitants del poeta.
Paradisos suportables, de Sebastià Portell, es clou amb els espais habitats per l’escriptora contemporània Antònia Vicens, nascuda a Santanyí, que ha viscut a Cala d’Or, a Barcelona, a Palma i a Santanyí sempre. És l’única escriptora viva, si bé, com diu Portell, és ja una escriptora clàssica. La seva escriptura moderna i vibrant ocupa un lloc d’honor en el nostre imaginari col·lectiu.
El 3 de Vuit, Cuc a enraonar, 14 d’abril de 2023
Ramon Marrugat Cuyàs
Els rebosts han tingut la setmana passada dues aportacions tradicionals: les fulles de llorer beneïdes el diumenge de Rams i la farigola collida el matí del Divendres Sant, i per això la poetitzava pel vilafranquí Antoni Massanell: «La farigola ha florit, | que s’acosta el sant divendres.»
Amb la primavera s’enceta la provisió anual d’herbes remeieres, si bé de moltes, encara que en coneguem el nom, no som capaços d’identificar-les ni, molt menys, de saber on trobar-les i això que n’hi ha, com el te de roca, que és molt abundós a les esquerdes rocoses del Garraf i que, d’un lloc on n’hi ha, Massanell en va deixar constància: «A la font de Sant Llorenç | cullo te de roca».
La nostra generació encara va saber d’aquelles parelles de dones que baixaven a peu del Pirineu carregades de feixos d’herbes, comercialitzats a la manera dels baladrers. Eren les trementinaires, anomenades així perquè portaven la preuada trementina, aquella resina groguenca de pi, imprescindible per a tants d’ungüents curatius.
Sovint, gràcies a elles, hom elaborava receptes com les d’aquell esperit de les sis herbes que glossava Pere Sadurní amb fórmula recollida a Ribes: «A parts iguals: romaní, farigola, ruda, orenga, menta i espígol, un litre d’esperit de vi al sol i serena durant un parell de mesos. Era un excel·lent esperit de fregues que feia miracles als llomats».
Poc o molt, espígol, fonoll, matafaluga, menta, colitxos, lletsó, orenga, romaní… a més de remeieres, han estat complement aromàtic o de recurs alimentari; fins i tot és ben considerada la pudenta ruda: «Si hi ha ruda al balcó, no hi entra el doctor»; «Qui té ruda, Déu l’ajuda» …
Com era d’esperar, la convivència ha generat un anostrament dels parlants penedesencs, sigui a partir de variacions fonètiques: cagamutxo ‘cagamuja’; escarxot ‘card’; fanigola ‘farigola’; poniol ‘poliol’; vidauba ‘vidalba’… sigui amb denominació pròpia: ballarins ‘fumària’; cul de porc ‘llengua de bou’; enganxadones, ‘florivia’; herba de plata ‘arracades’; herba de Sant Antoni ‘herba sanguinària’; orella d’os ‘borratja’…
Ja sabem que, tot i que s’hi associïn, n’hi ha que no son herbes, com la marialluïsa, arbust conreat als jardins, ni l’eucaliptus, aquell imponent arbre també anomenat de la salut, que ens proporciona les fulles tan recomanades per a les afeccions respiratòries.
Un cas a part és l’àrnica, una planta que creix en una altitud que aquí no tenim i que, en ser un nom tan conegut, l’hem acabat aplicant al gravit, que també te efectes curatius.
