Josep Maria Ràfols
Duia barret d’ala ampla i barba espessa com un niu de serps. La mirada desafiant et travessava. El que més sobtava era com et seguia amb els ulls, et posessis on et posessis. De tan expressiu, semblava a punt de saltar del quadre.
He de confessar que em tenia encisat. Anava al museu un cop al mes, a passar una estona amb ell. El visitava tranquil, com un jubilat en una obra.
En una d’aquestes, després de vacances, em va semblar veure alguna cosa canviada en la fesomia. Com si en comptes de mirar fit a fit, torcés el coll per observar de gairell. Vaig quedar intrigat. Dubtava si m’hauria malfixat en les anteriors visites.
El proper cop ja era al museu quan encara estava tancat. En arribar el conserge, em sentia temptat de preguntar si havia notat res estrany a la sala dels holandesos. No ho vaig fer per por que em prengués per boig.
En obrir la porta, vaig entrar corrent. Tornava a ser en la posició de sempre. Però, semblava somrient. Una rialleta ampla i condescendent, de persona satisfeta. Es diria que acabava de sortir d’un llit d’amor.
Llavors se’m va acudir enganyar-lo. Simular que marxava per veure si, pensant que era fora, tornava al rictus tibat. Vaig estar deu minuts a la sala del costat i d’un salt em vaig plantar al seu davant, com intentant sorprendre un lladre amb la mà en butxaca aliena. Però continuava amb el riure contagiós. Ni li vaig tornar la rialla. Vaig fer cara com dient “M’has decebut, tio” i vaig fotre el camp. Vaig prometre passar d’ell i no tornar-hi. Però l’endemà havia canviat d’opinió. Vaig dir a la feina que tenia grip i me n’hi vaig anar.
Estava com sempre abans. Seriós i tibat. Després, fixant-m’hi més, vaig veure una cosa diferent. Darrere d’ell, la calaixera estava mig tapada per un objecte imprevist en una habitació del 1700. Una petita nevera. Fins semblava que li pudia l’alè. A la propera visita, a més de la nevera tenia un blau al front i als peus una bicicleta amb el manillar xafat.
L’últim cop, em vaig espantar. La daga que li penjava del cinturó era del tot vermella a la part de baix. Unes gotes hi regalimaven. La sala feia olor de sang fresca. Vaig fugir mort de por, jurant no anar-hi mai més.
Vaig tornar al tenis amb els amics. Fèiem unes grans suades. El dia del meu aniversari, ho celebraríem després del partit. Quan érem de camí, a l’autobús, un cotxe de policia ens va avançar. A dins hi portaven l’holandès. Feia cara entre contrariat i adolorit, com si les manilles que duia li estrenyessin massa els canells.
Peu de foto: L’alegre bevedor (De vrolijke drinker). Frans Hals
(domini pública, lliure de drets)
Publicat a Detroit #25, Hivern 2023. Vilanova i la Geltrú
