El Col·lectiu Mir Geribert, format per escriptors del Penedès històric (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia), ha començat a organitzar la propera I Mostra del llibre penedesenc, adreçada a presentar l’activitat literària del Penedès i sobre el Penedès. Aquesta primera edició tindrà lloc a Vilanova i la Geltrú, el dissabte 19 de novembre de 2022. La intenció del col·lectiu és celebrar periòdicament mostres dins l’àmbit territorial de la seva dedicació, en col·laboració amb l’ajuntament, les llibreries, editorials i entitats culturals de la localitat on tingui lloc cada vegada. També cerca d’implicar-hi les biblioteques i clubs de lectura, perquè duguin a terme activitats relacionades amb la mostra.
La mostra, que s’esdevindrà a la plaça de la Vila, consistirà en parades de llibres d’autors penedesencs i relacionats amb l’àmbit territorial del Gran Penedès i de temàtica relacionada, presentacions, debats, taules rodones i altres activitats. Ja s’hi ha implicat una vintena d’autors, membres del col·lectiu.
El col·lectiu Mir Geribert es va donar a conèixer amb les quatre Converses literàries a Sitges el juliol i l’agost de 2019. Manté activa una pàgina web, http://mirgeribert.cat, amb documentació sobre Mir Geribert, el Penedès històric i la literatura que ha generat, i que recull periòdicament aportacions dels membres.
Atès que «per Sant Martí es tasta el vi», el col·lectiu no exclou la col·laboració d’algun celler que vulgui oferir un tast de vi novell durant la mostra.
(Foto: Xavier Saumell)
Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Mercè Foradada, Maria Rosa Nogué, Antoni Munné-Jordà, Ramon Marrugat, senyora Marrugat, Joan Noves, Bienve Moya, Teresa Costa-Gramunt, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Tort, Blanca Deusdad, Xavier Vernetta, August Bover.
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) va ser un artista polifacètic i un dels creadors més destacats del modernisme català: abrandat activista cultural, va ser poeta i periodista, pintor i crític d’art, escriptor i dramaturg, novel·lista i col·leccionista. Rusiñol va morir amb 70 anys deixant una obra literària i plàstica de gran qualitat i abast, de la qual aquí destacarem l’època en què va pintar els seus jardins, i, concretament ens referirem al jardí Son Moragues, pintat l’any 1903, conegut també amb el nom de Jardí de les Elegies.
Santiago Rusiñol va iniciar el tema dels jardins l’any 1890, en plena vena artística i en el moment de la seva etapa simbolista. En el seu viatge a Granada l’any 1895, va pintar els jardins de l’Alhambra i altres jardins de la ciutat que conserven la petja musulmana en l’estètica de palaus i jardins. Podem imaginar el sensible pintor contemplant, extasiat, aquelles arquitectures a l’aire lliure que combinen estancs, fonts d’aigua, arbres i parterres amb flors. És a partir d’aquest moment iniciàtic, de descoberta, que Santiago Rusiñol va començar a pintar els jardins dels llocs que visitava o hi feia estades llargues: Granada, Tarragona, Sitges, Girona, Barcelona, Mallorca i Aranjuez, on va morir.
Els jardins de Santiago Rusiñol, volgudament estàtics i silenciosos, això no obstant expressen el cant, el lirisme de la seva ànima. Perquè, qui ho dubta, els jardins tenen una ànima, i és aquesta ànima el que captava l’ànima sensible d’un artista que si en la seva cara solar era una persona d’humor i capteniment entusiasta, en la seva cara lunar era una persona reflexiva i romàntica. No en va el Modernisme és fill del Romanticisme, i Santiago Rusiñol un dels seus més destacats exponents.
Els jardins pintats per Santiago Rusiñol amb una extraordinària paleta reblerta de tons de color verd, blau, violeta i gris, i dels colors càlids avivats pels reflexos de la llum, mostren l’encant d’harmòniques simetries i perspectives que encomanen als espectadors certs estats de l’ànima, com ara la malenconia, una subtil alegria serena, soledat, recolliment i contemplació.
L’any 1899, les pintures de jardins de Rusiñol amb el títol de Jardins de l’Espagne van obtenir bona crítica i un èxit remarcable a la galeria d’Art Nouveau, de París, aleshores una important sala d’art especialitzada en pintura simbolista. Se’n va fer ressò la premsa internacional. L’any 1900, amb el títol de Jardines de España, els quadres de jardins de Santiago Rusiñol van ser exposats a la sala Parés. L’artista va obtenir l’estima de l’exigent públic barceloní. L’apoteosi del reconeixement dels jardins de Rusiñol va arribar amb la publicació del llibre Jardins d’Espanya, obra originada en la estada del pintor a Mallorca entre els anys 1901 i 1903, moment en què va pintar Son Moragues, obra també coneguda amb el títol de Jardí de les Elegies.
Un jardí simbolista com els que inspirats en jardins reals va pintar Santiago Rusiñol, és un espai per a la contemplació. I ho és fins i tot en jardins que en la perspectiva del quadre no guarden la simetria que podria afavorir la figura d’un mantra pel seu equilibri i l’organització visual de les formes exposades.
Si partim de la idea que, com diu l’historiador romà Sal·lusti, «el món és un objecte simbòlic», és a dir, que el món pot ser contemplat en una forma externa que remet a una realitat interna, se’ns faran clares les paraules amb què el poeta i crític d’art Juan-Eduardo Cirlot va iniciar el pròleg del seu Diccionari de símbols, i tradueixo del text original: «El nostre interès pels símbols té un origen múltiple: en primer lloc l’enfrontament amb la imatge poètica, la intuïció que, rere la metàfora, hi ha alguna cosa més que una substitució ornamental de la realitat». El símbol és el que hi ha rere la metàfora.
Així, doncs, en els jardins pintats per Santiago Rusiñol inspirats en jardins reals, hi ha un jardí simbòlic la lectura del qual no és unívoca, sinó que es multiplica a través de la recepció anímica de cada espectador. Com en les icones orientals, o en les pintures del romànic, la quietud de les figures invita a la seva contemplació fins i tot, com hem avançat, en el cas que no guardin una simetria estricta, com en la pintura del jardí de Son Moragues, una de les finques que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915) tenia a Deià, Mallorca, i que Santiago Rusiñol va pintar l’any 1903.
El jardí és un àmbit en el qual la naturalesa «apareix domesticada, ordenada, seleccionada, cercada», escriu Cirlot al seu Diccionari de símbols. És per aquest motiu que «constitueix un símbol de la consciència enfront de l’inconscient, com una illa enfront de l’oceà».
Tots aquests elements es donen en la pintura Son Moragues, de Santiago Rusiñol, encara que visualment només representi una part del jardí. En primer terme es veu un banc circular que embolcalla un estanc de forma rodona. Un banc per a la conversa reposada, o un seient per a una meditació de cara a la font d’aigua, respirant la serenitat i frescor que encomana, inviten al recolliment de l’esperit trasbalsat o simplement cansat o desitjós d’una estona de pau. Com sentinelles, els arbres que es veuen al fons també donen sensació de frescor, eixamplen els pulmons i el cor, al qual fan companyia. Contribueix a la sensació de companyia la columna amb un bust que tal vegada representa un cap grec o romà, imatge d’un món culte, civilitzat, i tan nostre. Una escala de pedra s’enfila a un estadi superior del jardí. En aquesta imatge d’una l’escala real, simbòlicament s’hi pot llegir el camí ascendent per on l’ànima pot iniciar el seu viatge cap a la pàtria celeste que veiem en un cel blau il·luminat per la llum del sol, imatge de la llum divina.
Con totes les pintures que són una obra d’art més enllà d’una bona tècnica en una bella representació, el jardí de Son Moragues o Jardí de les Elegies, també es podria interpretar com una imatge que seria molt del gust de l’inventor de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, si bé amb una poètica visual més atractiva i lluminosa. La representació quieta del jardí Son Moragues podria ser llegida com la figura analògica de la psique humana, tal com la va conceptuar Freud en la trinitat Jo, Allò i Super-Jo.
El Jo, o la consciència, seria en l’espai que veu al complet qui contempla el quadre Son Moragues, és a dir: el que està a la vista. L’Allò, o subconscient, és en el que s’amaga sota terra, en les arrels dels arbres i en l’aigua de l’estanc. El Super-Jo cal situar-lo de manera imaginària en l’escala i en la llum que la il·lumina, figura de la possibilitat de pujar-la i d’elevar la vida de la psique en un pla més espiritual de l’existència.
Quan el poeta i dramaturg Friedrich Hebbel deia que «el deure més important de la meva vida és el de simbolitzar la interioritat», s’estava referint a dotar la nostra vida amb un sentit que va més enllà del material, de l’orgànic. Els jardins simbòlics de Santiago Rusiñol són com poemes visuals per a la contemplació d’aquesta interioritat.
