Mes: febrer de 2022

Ramon Marrugat

El Tres de Vuit, febrer de 2022 – Secció “Cuc a enraonar”
Els mascles del corral
[Frase destacada: «Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe»]

Carme Junyent, la gran lingüista de Masquefa, s’ha esforçat a combatre, amb argumentació ben raonada, el propòsit pretesament antimasclista de posar en femení tota mena de noms amb aparença masculina que incloguin els dos gèneres, que és una pretensió que aplicada a la fauna, ens portaria a haver de fabricar femenins per a animals com dragó, rossinyol i borinot (també dit brumerot al Penedès), alhora que masculinitzar-ne d`altres com sargantana i cadernera.

Hem de tenir en compte que si, per exemple, la puça és un nom femení i el poll ho és masculí, és degut, simplement, a un tret gramatical de la llengua heretada, la qual cosa, quan ens ha convingut, l’hem anat adequant, bé amb sufixos (gall / gallina; ànec / ànega, conill / conilla), bé amb arrels diferents (bou / vaca, cavall / egua). D’aquest procés, si ens atenem als noms dels animals mascles, n’hi ha traces una mica en desús, de vegades generals de la llengua, com perdigot i llebrot per als de la perdiu i la llebre i de vegades, amb variants penedesenques com abegot i guinot per als de les abelles i les guineus.

Entre els noms d’animals de corral, hi ha força sinònims que marquen un gènere sense que n’assenyalin el sexe, com passa amb xai, anyell, corder, be o ovella, dels quals n’hem creat alguns a la comarca com bet i biret si són productors de llana i que, en canvi, si ho eren de carn, havíem emprat força el de moltó tarragoní, que és una raça que va tenir a Sant Sadurní el darrer reducte, segons que va estudiar l’Emili Giralt, que afirmava que «rebia elogis perquè era molt corpulent i tenia una carn molt saborosa.» Ara bé, quan hem de significar la funció reproductora del mascles del cabrum (ovelles i cabres) recorrem al nom de boc, que també té el nom penedesenc de crestó.

És aquest un àmbit tant a la vora que ha propiciat tot de singularitats, com la del castellanisme tocino, amb una accepció de “porc” que no entenen els castellans, perquè és un mot que reserven per a la cansalada. Era, però, a Catalunya, el nom més corrent de l’animal i tant és així, que al mercat de Vilafranca s’hi destinava un firal conegut fins fa no pas gaire amb el nom de Plaça dels Tocinos. Del porc, quan és petit, en diem goloró i l’anomenem verro quan té la dedicació de prenyar les truges, nom de les femelles destinades a criar. Son noms específics per l’interès econòmic que generen i la feina del mascle acostumava a estar ben remunerada, de tal manera, que a la rodalia de Vilafranca, n’hi havia un amb tanta fama de fer-la bé, que portava bons ingressos a son amo i que encara funcionava quan ja era vell i li costava tant de moure’s que li calia el suport humà per a poder acomplir l’ofici.

De vegades, quan inutilitzem els mascles per a destinar-los a altres funcions com la d’ajudar-nos en les treballades o la de regalar-nos la taula en dies de festa, elaborem noms exprés, com bou o capó. Ara, que el que és graciós d’aquest bestiar que ens acompanya, és que li diguem matxos als muls, que son animals estèrils.

Blanca Deusdad Ayala

Febrer, 2022.

‘Surge et ambula’, aixecat i camina, en altres paraules: despertat al coneixement. Aquesta és la frase que dóna la benvinguda als visitants de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Balaguer va ser un gran intel·lectual, i també un polític, que va contribuir des de la poesia, la literatura, la història, i com no, des de la política, al seu temps.  Ens cal reconèixer-li com a vilanovins i vilanovines que ens va deixar a la ciutat el seu llegat: la seva biblioteca, una de les més importants, per no dir la més important, que hi ha a l’Estat sobre el segle S.XIX, junt amb obres i objectes artístics, alguns de les colònies, com Filipines. Va deixar a la ciutat el seu llegat, com a gratitud per haver-lo votat a Les Corts, malgrat que segurament hagués tingut més ressò, per la seva persona, si l’hagués deixat a la ciutat de Barcelona, com li aconsellaven.

En aquests temps difícils per la descoberta del món i la geografia, els llibres, la literatura, la recerca ens conviden a poder viatjar i deambular pel coneixement i mirar cap el llegat que ens han deixat els que ens han precedit.

El viatge en la literatura ens transporta més enllà de la cambra des d’on fem passar les hores del confinament. Penso en Joseph Conrad i el seu llibre ‘El cord de les tenebres’. Un viatge asfixiant on es traspua la crueltat del món colonial a l’antic Colgo Belga. ‘Tristos tròpics’ de Lévi Strauss ens duu al coneixement de ‘l’exòtic’. Ens parla de la tribu dels Bororo al Mato Grosso: la casa dels joves, els rituals; ens parla d’un viatge llunyà fet des de l’antropologia i l’anhel pel coneixement del altre, a través del parentiu i l’observació participant.

La poesia de Kavafis i les seves ítaques ens endinsen al·legòricament al viatge de la vida. I el viatge com exili? Com fet migratori? En la literatura catalana, em ve a la memòria, el llibre que ens va recomanar el professor Joan Terol a batxillerat: ‘Camins de França’ de Joan Puig i Ferreter. Atzars del destí han fet que al cap dels anys, a través d’una companya de la Universitat, la Montserrat Soronellas,  conegués el poble de l’autor: la Selva del Camp.

També podríem parlar dels viatges al·locèntrics de Llull i Verdaguer, però això ja seria una altra història. I el Gran Tour, el viatge que feien els joves de l’aristocràcia i que va portar a Lord Byron fins a Grècia a lluitar per la causa de la independència d’aquest país de l’Imperi Otomà al segle XIX. Dean MacCannell en ‘The tourist’ ens analitza el viatge de la nova classe ociosa. Com el capitalisme en la modernitat ven oci i gaudi: la fugida de l’alienació pel treball, alhora que es creen noves identitats locals a partir del patrimoni i la història. 

Quan tenia 18 anys, em vaig fer membre del Centre d’Estudis de la Biblioteca- Museu Víctor Balaguer i les primeres recerques i publicacions que vaig fer van ser en aquell marc. Recordo consultar documents, dels dos arxius mencionats, a sala de la biblioteca del Museu, sota un gran silenci que il·luminava només un llum a cada una de les quatre o cinc taules que hi havia. On et trobaves sempre l’historiador local Albert Virella. La Montserrat Comas, directora del fons de la Biblioteca, i el Rafel Mestres, que estava creant i ordenant l’arxiu comarcal, t’acollien, t’acompanyaven i et guiaven de forma magistral, com segur es fa també avui en dia.

Viatjar per la literatura, conèixer llocs i cultures a través de l’antropologia, la història, i sentir amb la poesia, son alternatives que ens enriqueixen la vida i ens donen benestar. Els llibres son també un viatge: una descoberta.

Seguint el sociòleg Georg Simmel, tota situació pot ser ambivalent, per tant caldrà veure què de positiu tenen també aquestes situacions de confinament que hem patit, les quals ens conviden a la reflexió, a l’estudi i a valorar la natura i la terra que tenim. Tot citant el també il·lustre poeta vilanoví, Manuel de Cabanyes, per desitjar que ens continuï il·luminant, malgrat la pandèmia i altres atzars, el ‘sol de llibertat’.