Maria Rosa Nogué Almirall
Ho confesso, no sabia com començar, com debutar, què escriure en el meu primer article dedicat al col·lectiu Mir Geribert. M’hi vaig comprometre en el darrer dia de retrobada vilanovina, al Museu Balaguer. Després d’una ràpida visita al recinte, vam reunir-nos en un salonet, ben emmascarats i emmascarades, i en Bienve Moya ens va instar a fer alguna cosa o a dissoldre el grup. En una època de tantes dissolucions, vam fer bons propòsits per fer evident el nostre interès, i gràcies al talent pràctic d’en Jordi Romeu vam acabar comprometent-nos a escriure, si més no, un article per cap. Amb una barreja de compromís i decisió, em vaig apuntar al darrere de la companya i amiga Mercè Foradada, i dit i fet, ella ja ha enviat l’article promès i jo l’he llegit de seguida, amb l’excusa de comprovar si la temàtica, l’extensió, el to i tot plegat s’adirien amb el meu nonat escrit.
I he fet bé, perquè l’article de la Mercè parla de la pel·lícula de Netflix –Don’t look up– on el món se’n va a regar per culpa d’un enorme meteorit i de l’enorme inaptesa humana, i és aleshores, a punt de desaparèixer, quan homes i dones s’adonen que ho tenien tot, així com nosaltres, abans de la pandèmia, teníem la llibertat d’anar on volguéssim, com volguéssim, amb tanta gent com cabés a tot arreu i, sobretot, sense por d’encomanar ni d’encomanar-nos. I ara que ho hem perdut, no ens en sabem avenir.
Tot i així, he de reconèixer amb vergonya que, el primer dia del ja llunyà estat d’alarma del 2020, em vaig alegrar que m’obliguessin a quedar-me a casa. Tenia, aquell mes de març, més compromisos dels que hauria desitjat: cursos a Barcelona, a Taradell, a Sitges, a Cunit, una novel·la per corregir i valorar, havia de fer de jurat d’un parell de premis literaris, dur el club de lectura, avançar en la pròpia escriptura…Plantar-ho tot i quedar-me a casa no em va semblar gens malament! Innocent de mi, no sospitava tot el que vindria després. Passades un parell de setmanes, la feina va continuar igual, però ara per Zoom. Me n’anava al despatx, enyorívola, a fer classe per ordinador, tot pensant: ara seria a Taradell, ara aniria a Cunit, i fins i tot vaig començar a enyorar els retards de la Renfe. Amb tants antígens i històries el temps d’escriptura pròpia no es va incrementar pas, sinó més aviat el de veure telenotícies, i a poc a poc tot va anar agafant un aire d’irrealitat.
Em vaig submergir en aquesta pàtina grisa que descoloreix el present i el futur, la realitat i els somnis, i que en canvi produeix l’efecte –ja prou present, a mida que ens anem fent grans- d’il·luminar extraordinàriament el passat, i ens crea la il·lusió que existia un temps, irremissiblement perdut, on ho teníem tot.
Buscant el contrari del Don’t look up, he recordat l’Aixequem els ulls al cel del Cant a la Senyera. Pouem en la cultura, llegim Maragall, Zambrano, poesia, filosofia, llegim-nos, escrivim, fem música i tot el que calgui per projectar-nos més enllà del covid, de la pandèmia, de les pandèmies, de les misèries. Calcem-nos la mascareta, i amb les armes del nostre temps –aquesta pàgina web n’és un exemple- busquem de vèncer la grisor que tant detestaven Rusiñol i els modernistes. I quan passi el bitxo, muntem una bona festa, qui sap si al Cau Ferrat, amb permís de la Vinyet Panyella!
