Bienve Moya
He pogut adonar-me que darrerament la llengua en la que parlo cada dia per entendre’m amb la gent sembla estar en dificultat per usar-la arreu. Si pares l’orella és més habitual sentir el castellà (uns en diuen espanyol) o alguna altra. En principi, que algú que viu en un lloc no s’hi senti i es resisteixi a aprendre’n la llengua no hauria de significar cap problema, el problema −amb lògica− l’hauria de tenir ell. Però aquí no és així. Les raons d’aquesta anòmala situació són explícites: l’Estat Espanyol amb tota la seva musculatura continua, com des de fa segles, considerant que l’única llengua amb drets és el castellà (els deures són per les altres). Així ho van fer escriure a la constitució: “La llengua oficial d’Espanya és el castellà, tothom té el DRET i el DEURE de parlar-la” (si fa no fa ho diu així). En principi aquest anunciat que no diu que no se’n puguin parlar altres (el català, el basc, el gallec), no hauria de portar conflictes. Però en porta. En porta perquè de segles una extensa propaganda de tall supremacista diu als espanyols que el castellà és: la llengua oficial, la llengua de ciència, l’idioma culte i que tots portem incorporat al xip de naixença…, ah, i també el més guai! A més −i qüestió fonamental− llengua i identitat ham d’anar estretament lligats (és allò de que pone tu DNI?) Precisament sobre aquest cas, llengua i identitat, quan jo era una criatura al meu carrer no hi veiem el problema: qui parlava català era això mateix; qui no el parlava no era català, i ja està. Aquesta primera apreciació no cregueu que comportés cap mena de valoració classista, no. Perquè també teníem molt clar qui era ‘dels nostros’ i qui no ho era. I certament hi havia catalans que no eren ‘dels nostros’, i hi havia no-catalans que sí que eren ‘dels nostros’. La proposició era inequívoca: ‘dels nostros’ ho eren els qui a casa suportava les mateixes estretors materials que nosaltres. Així que qui utilitzava el català era, senzillament, perquè era català, res més. Altrament, ocu!, també hi havia els que essent catalans, o no essent-ho, no eren ‘dels nostros’ perquè eren ‘dels altres’, −els altres eren els ‘de Franco’. I, encara, n’hi havia uns altres que no eren ‘dels nostros’, els que la iaia en deia que tenien els genolls pelats com les cabres, els de la ‘crosta’. Ui, era molt complex determinar ben bé qui era ‘dels nostros’. En cavi qui era o no era català era més senzill, només calia escoltar-lo: si feia servir el català (amb l’accent que fos) és que ho era. No plantejava equívocs; com ara que sembla que un sector de la població amb barra fixa al bar, es vanta de ser coriolà sense saber el cariolanés. I, el més diver, és que s’emprenya si li dius, que si no parla cariolés és perquè no deu ser coriolà! Home: si el cariolanés existeix, deu ser perquè és la llengua dels cariolans, oi? Si no, del cariolanés en dirien castellà, oi?