Bienve Moya
La meva observació i experiència en el camp de l’activisme cultural, especialment al teatre, actor professional a la dècada dels setanta, primer, i posteriorment trenta anys de dedicació, en departaments municipals de cultura, al món de la gestió dels moviments de la festa a l’espai urbà, justifiquen aquestes petites reflexions sobre la qüestió: la festa i les seves implicacions socials en la societat urbana. Comencem per examinar el propi terme, Festa, i plantejar al lector −per justificar el llarg títol de l’article−, que no és casual que paraules aparentment poc relacionades com ‘mani-festació‘, ‘fanum‘=(temple), fan-àtic, pro-fà, i festa comparteixen la mateixa arrel etimològica (festus=festiu, de l’indoeuropeu dhes). El llenguatge, principal eina d’entesa entre els humans, mostra com totes aquestes accions i actituds apuntades: festa, manifestació, fanun=temple, fanàtic, profà (i algunes altres) justificarien el seu parentiu, i totes mantenen estreta dependència i relació entre elles i les accions i actituds que concreten i defineixen. Les unes i les altres poden aparèixer als diversos estadis d’una mateixa actitud humana: la relació entre societats. Però anem al principi. La Festa, aquestes posades en escena, van poder haver començat amb els moviments litúrgics del primer xaman. El xamanisme, presumiblement la primera de les formes pre-religioses, o màgiques, van donar peu a l’aparició d’un expert, el xaman, bruixot, home-medicina, sacerdot: intèrpret i mediador dels senyals del caos còsmic (E.O James. Història de les Religions, E. Washburn Hopkins, The History of Religions). Molt de temps després la “laïcització” o trasllat d’aquests rituals a un ambient social menys dominat pel ‘naturalisme’ rural, les posades en escena d’aquells “sacerdots” intèrprets/mediadors (adscrits a ritus especialment religiosos), per emulació o fingiment, podrien haver donat el primer joglar=iocus=acte d’entreteniment, plaer, o el primer actor=el que fa l’acció, els quals amb tècniques i arts extretes i imitades del xaman: provocació d’estats de trànsit, pantomima, recitació de conjurs i oracions (relats en definitiva), etc., en un altre grau de l’activitat social, entretenia i alliçonava la població contant llegendes, històries, o acudits de l’univers ocult, o simplement sobre les ansietats humanes. Probablement, devem a aquest personatge, el xaman/sacerdot (i al seu entorn ideològic), i sobretot a la seva posterior duplicació en joglar, o actor, tota la riquesa de manifestacions públiques religioses o profanes, que amb la complicitat i assentiment −i amb més o menys participació de la societat assistent−, han donat cos al fenomen de la posada en escena que coneixem com la Festa popular, en el món urbà.
Els joglars/actors, hereus trànsfugues del món del sagrat, posseiran un lloc privilegiat en les relacions entre el poder (l’aristocràcia) i les classes subalternes, el poble: tindran el seu lloc als fastos cerimonials civils, festes i parades ciutadanes de monarques i altres homes principals de la societat seglar. Així mateix, en estadis més desenvolupats també participaran en tot intercanvi comercial, ja que allà on hi ha comerç (d’espècies i idees) sorgeix alguna forma de litúrgia i protocol (de caràcter festiu) per suavitzar i temperar el tosc i interessat canvi comercial. Així podem advertir com l’ofici s’ha especialitzat: el xaman/sacerdot actua i s’afirma al sistema religiós, mentre el joglar actua al sistema laic, el mercat i les idees (relacions civils i comercials). Mentre el xaman/sacerdot ocupa un lloc en lo sacre i actua corporativament habilitat per la religió, el joglar (sense aquesta empara sagrada) haurà de gremialitzar-se, professionalitzar-se per poder viure del seu “ofici” i funció. En el seu espai sagrat (inqüestionable) el xaman assentarà les bases de la dramatúrgia pararreligiosa (lo numinós i la seva mitografia, els misteris). Al seu espai professional (dialèctic), l’espai urbà i el mercat, el joglar estableix les bases de la dramatúrgia profana. Tot i això, cal reconèixer que, per obra del sincretisme, interessat o incidental, més d’una vegada, al llarg de la història, xamans/sacerdots i joglars han departit, combinat, i tornat a separar, arguments i tesis: mites i grans relats han estat mistificats i presentats amb propòsits no anàlegs. Les arts i erudició del xaman van proporcionar al món del profà “matèries” de la “història sagrada”, narracions i llegendes, per organitzar recitats i pantomimes sobre elles. Obres sobre la passió de Crist o el seu naixement extraordinari, per obra del tremp popular són interpretats com a assumptes dramàtics de ponderació èpica i moral. Entre aquests drames sacro-profans destaquen les celebracions sobre el naixement de Jesús, obres que solen incorporar passatges i actes els protagonistes dels quals són diables i pastors, o apòlegs sobre el fill pròdig o l’ancestral temor al delme dels bestiars per part dels ramaders.
Els grans mites de les religions semítiques, de Guilgameix a Moisès, han estat traspassats a versions profanes de grans herois mundans, des d’Ulisses al Rei Artús. Amb aquest cabal mitogràfic proporcionat per les religions es van construir drames i representacions mimades: per exemple, els meritoris exercicis populars para gimnàstics i teatrals que avui coneixem com a danses i moixigangues. A les ciutats, van ser els joglars professionalitzats els que es van fer càrrec d’aquests materials transformant-los en allò que avui anomenaríem arts de carrer. Al mateix temps els oficials (joves) dels gremis professionals, recreant les arts de carrer de la joglaria, les van integrar a les seves festes patronals, exercicis que avui coneixem com a folklore, o amb el vague terme de ‘festa popular’. Tot i que sens dubte va ser l’estament religiós el primer proveïdor d’arguments i tècniques dramatúrgiques i coreogràfiques, van ser els joglars/actors els qui, en observar-les, reproduir-les i recrear-les amb ànim profà, les utilitzaren per animar i ‘celebrar’ litúrgies i protocols civils del comerç de les idees i els béns; la festa i la magna desfilada urbana del Corpus Cristi renaixentista, gran espectacle de sincretisme, seria, potser, el millor exemple. Davant l’evidència que l’estament religiós va utilitzar aquestes posades en escena sacrificials, festives, per difondre doctrina i moral. Així, la societat civil, secular, a través del joglarisme urbà, va aprendre també a utilitzar-les per a la mateixa finalitat: difondre les seves disciplines sobre moral i ideologia de com ‘hauria de ser’ el món i les societats humanes. Així com l’estament religiós va recórrer a l’emotivitat amb rituals i cultes d’efectes catàrtics per crear aferrament i adhesió als seus postulats, la societat civil utilitza encara avui recursos de la mateixa índole (sobretot de caràcter burlesc i irreverent) que promouen censures i crítiques, per crear espais alliberadors susceptibles de desencadenar conflictes, motins, i revoltes; és el cas dels grups de ‘diables’ i altres màscares tradicionals del carnaval o altres festivitats temporals. I vet aquí que tornem al títol de l’article.
