Mercè Foradada, Teatre Principal, 14/1/2023
Molt bon dia a tothom.
Sra. Alcaldessa, regidora de Cultura, President i integrants de l’Associació del Tres Tombs, membres del Consistori, equip de bandera, ministrers i tots vostès que avui omplen el Teatre Principal,
siguin benvinguts a la lectura d’aquest Pregó, que vol convidar-los a gaudir de la Festa dels Tres Tombs, de la Festa Major d’hivern d’aquesta ciutat.
Com no pot ser d’una altra manera, les meves primeres paraules han de ser de sincer agraïment per haver-me donat l’oportunitat de fer de Pregonera d’aquesta Festa, cabdal i tan estimada pels vilanovins, i per mi mateixa. Una Festa que amb la seva trajectòria – l’any 2008 celebràvem el 125è aniversari, però ens consta que la tradició de fer beneir les bèsties de peu rodó el dia de Sant Antoni Abat ve de força més lluny –, i que amb alts i baixos, variacions, encerts i desencerts imposats pel pas del temps, converteix Vilanova i la Geltrú, el dia del sant gloriós, en una explosió de vida, bellesa i color.
En el primer moment, quan la regidora de Cultura, Mercè Mateo, em va proposar de fer de Pregonera, vaig sentir una enorme alegria que, amb el pas dels dies, ha hagut de conviure amb un cert neguit, per la responsabilitat que m’havia estat encomanada.
Sí, em va fer molt feliç que s’hagués pensat i confiat en mi, que no he tingut una experiència d’ Els Tres Tombs continuada al llarg de la meva vida. I, alhora, vaig sentir satisfacció per poder engrossir la quota de dones que han estat pregoneres des del 1998 fins a avui – 5 sobre 26, o 6 , si comptem que el pregó del L’Estaquirot, de l’any 2007, comptava amb dues testes femenines –, fent, així, palesa la voluntat de l’Associació d’Els Tres Tombs de mantenir-se com a projecte i realització d’homes i de dones.
Arribats aquí, em permetran un petit incís per aclarir que, malgrat ser una dona que exerceixo com a tal i que sempre he procurat lluitar per la igualtat de gèneres, i practicar-la en el dia a dia, en el meu parlament d’avui fugiré tant com pugui del tractament no normatiu, que s’ha volgut imposar en la comunicació i en d’altres àmbits de la vida social, d’una manera artificial i poc respectuosa amb la gramàtica catalana, i que, molt sovint, resulta embullat i poc àgil. Per tant no desdoblaré els gèneres ni diré vilanovins i vilanovines, geltrunecs i geltrunenques o pagesos i pageses i, encara menys, els seus adjectius respectius.
Tanco l’incís i reitero que em sento força aclaparada per la responsabilitatde pregonar i convidar a viure i a gaudir d’una Festa tan nostra, i no avorrir-los amb un parlament que no estigui a l’alçada dels que, des de fa 26 anys, han fet homes i dones amb coneixements més específics i vivències més directes d’aquesta celebració, que els que hi puc aportar jo.
Què puc afegir a tot el que s’ha dit al llarg d’aquests anys sobre Sant Antoni, aquest Sant barbut que tenim aquí a la vora i que no mira cap al centre de la vila sinó cap als afores, fidel a la seva vocació d’anacoreta i de patró dels animals?; què puc oferir de nou sobre els cavalls i la resta d’èquids, que travessen la història de la humanitat com a companys de feina, mitjà de transport i de comunicació, vehicles de guerra, objectes de lleure o d’esport, instruments de teràpia, i inspiració per a gran part de les Arts?; què puc dir sobre la tradició de la Festa, que no s’hagi dit ja anteriorment i des de veus plenament autoritzades?
“Doctores tiene la Iglesia”, diuen, i em temo que, si miro de parlar de tot això, no faré més que repetir el que ja s’ha dit, sense aportar-hi res de nou.
Tots vostès saben que la festa de Sant Antoni, relacionada amb les muntures, ve de molt lluny, perquè el costum o la necessitat de demanar una benedicció per a uns animals de què depenia la prosperitat de la comunitat, havia sorgit de manera espontània en una societat que sabia que sense cavalls, ases i mules no podria subsistir. També saben que els primers Tres Tombs tenien unes característiques molt diferents i un abast més restringit, i que una de les seves principals manifestacions consistia a fer unes curses de cavalls pels carrers de la ciutat. I que no va ser fins al 1883 que es va estrenar una bandera i es va instaurar una manera més cerimoniosa, solemne i organitzada, de fer la desfilada, la passada, i de mostrar i homenatjar bèsties i carruatges, amb acompanyament de música i tortells.
I saben, també, que la iniciativa de la nova bandera, encapçalada per tres persones: Anton Juncosa, i Amella, carreter, Pere Fabré i Rovirosa, tartaner, i Josep Carbonell, cotxer, de crear una nova bandera – l’antiga era prerrogativa de l’església parroquial de Sant Antoni – va encetar una nova etapa, només interrompuda de l’any 1932 al 1943, que s’ha allargat fins als nostres dies. I que en siguin molts més!
Vostès saben tot això i molt més. Amb tot, armada de bona voluntat i d’il·lusió, i amb l’esperança de no fer-me gaire pesada, m’hi poso!
Al pic l’hivern, a la setmana dels barbuts – qui se’n recorda de Sant Pau l’Ermità i de Sant Maur Abat, els dos companys de barba llarga i tan blanca que identifiquem amb la neu i la gelor? –, en la setmana de fred més roent: Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni, a Vilanova i la Geltrú celebrem la Festa Major d’hivern amb la desfilada d’Els Tres Tombs, el triple cercle de cavalleries: cavalls, mules, matxos, ases, carros, carruatges i muntures, que, amb les persones que els menen, els pagesos, els traginers i els genets, anellem el nucli de la nostra ciutat.
El 17 de gener, quan celebrem el nom del patró de la vila – un patronatge compartit amb la Mare de Déu de les Neus, que, malgrat que li dóna l’esquena, és espectadora d’honor de la desfilada –, també celebrem moltes més coses: recordem i volem fer viu, per unes jornades, el patrimoni històric, cultural i tradicional del nostre passat, recreem un bocí de memòria compartida i posem en escena el món de la pagesia i de les comunicacions d’un ahir d’on venim, per tal que el record, la recreació i la posada en escena ens ajudin a reflexionar sobre el que avui som i cap on hauríem d’orientar el nostre demà.
Perquè s’ha repetit fins a la sacietat la importància, la necessitat, de recuperar i preservar la memòria i tots hem sentit allò que el passat és el far que il·lumina el futur o allò altre que qui perd la memòria, perd la identitat. Doncs bé, la Festa que els vinc a pregonar ens regala, any rere any, un gran bocí de memòria compartida que, ultra
Amb tot, la Festa d’ Els Tres Tombs, ultra el seu profund i evident valor simbòlic i patrimonial, ofereix a qui el protagonitza o contempla un espectacle sensorial de colors, sons i olors d’una gran força i originalitat que meravella els que cada any ens acostem a viure’l amb ulls nous i que, sobretot, ens fa reviure moments màgics de la nostra infantesa.
L’home que durant més anys – divuit, concretament – va presidir l’Associació dels Tres Tombs, el tan estimat, recordat i enyorat Simeó Sendra, el Semi, va afirmar en una entrevista que Els Tres Tomb es mantenen pels sentiments. Jo m’atreviria a afegir-hi que també es viuen, des dels sentiments.
Per això, crec que el millor que puc fer és compartir aquí las meves particulars vivències de nena – molt minses si les comparo amb les de la majoria de vostès – sobre aquesta Festa i el món dels cavalls.
Vaig viure plenament Els Tres Tombs els primers nou anys de la meva vida – bé, el primer, no, perquè havia nascut el dia abans i encara estava a Barcelona a casa dels avis -, però, si sóc sincera, només em sé veure, de ben petita, mig amagada rere les faldilles de la meva mare, esperant que el meu pare es decidís a prémer el disparador i fes la foto de torn, mentre mirava amb malfiança aquells animalots, tan a prop meu, que eren molt més alts que els gossos de casa.
Si els cavalls em feien una mica de por, en canvi – i ara em trasllado a una altra Festa però segueixo amb els èquids – recordo la meva bogeria a la Festa Major perquè m’alcessin i poder tocar l’orella de la Mulassa que em semblava un “cavall” més tranquil i assequible.
Tampoc se m’esborra el dia 18 de gener, en tornar a l’escola, a les Puríssimes, quan les amigues em felicitaven efusivament i jo, innocent o ximple perduda, queia en el parany d’agrair aquelles mostres d’amistat i pensar: Mira que són simpàtiques, les meves amigues, com se’n recorden que abans d’ahir era el meu “cumple”, quan les felicitacions que em dedicaven anaven, evidentment, per allò del Dia dels Burros, que dèiem temps enrere.
Després vénen les meves petites vivències amb les tartanes.
La primera, que es va repetir molts estius de la meva infantesa i primera adolescència, era amb una tartana que teníem a Els Cucons , la masia del meu avi matern, tirada per un cavall de pelatge castany, gairebé roig, amb una estrella blanca al front, que es deia Noble i que ja no em feia por. La conduïa l’Agustí, un home bonhomiós i carregat de paciència, que ens deixava subjectar les regnes a germans i cosins, des de la masia a la Xoriguera, i de vegades un trosset més fins a la carretera, on les hi havíem de tornar perquè aleshores ja ens podíem trobar cotxes – pocs, encara – i el Noble es podia espantar si no se sentia prou ben menat.
També hi ha una altra vivència de tartanes, que pot semblar gairebé surrealista, i que, si més no, provoca mirades entre commiseratives i incrèdules als que els l’explico, que no l’ubiquen en el segle passat sinó en uns quants de més enrere.
Es tractava d’una tartana gran, primer, i després d’una mena de carruatge rectangular i tapat que anomenaven “cotxe d’anar a batejar”, ambdós tirats per cavalls, que les monges de les Puríssimes van llogar successivament per recollir els nens de Baix a Mar i dur-los al col·legi, a la Plaça dels Cotxes, sota la vigilància d’una noia amb una trena molt llarga que em sembla recordar que es deia Lolita. Era una mena de bus escolar, però amb tracció animal. L’home que les menava – aleshores jo el veia molt vell, però és possible que no ho fos tant – es deia Sebastià i alguns anys pel Tres Tombs ens duia, a tota la canalla del bus escolar, a beneir amb la tartana, la mateixa amb què vam viure dos dramàtics incidents que, afortunadament, van acabar bé.
L’un – no recordo quin d’ells va ser primer – va succeir quan un camió dels que transportava roques per a la construcció del primer moll del Passeig del Carme – devia ser durant la primera meitat dels anys cinquanta – va enganxar un arnés del cap del cavall, amb una mena de vareta metàl·lica vertical que el camió portava al morro, i va estar a punt de tirar a terra cavall i tartana, amb el consegüent ensurt i cridòria dels passatgers. L’altre incident, que realment podria haver acabat molt malament, va consistir a quedar-nos tancats en el pas a nivell de la Rambla Pirelli, entre les dues barreres que el guarda vies havia fet baixar des de dins de la caseta sense advertir que la tartana estava creuant en aquell moment. Crec recordar que vam sentir el xiulet del tren, segurament encara llunyà, però que a la canalla i a la pobra Lolita ens va semblar tenir ja al damunt. Entre els crits de tots nosaltres, els intents del cotxer per controlar l’espantat cavall i les temptatives d’obrir la porta de la tartana per saltar a terra, el guarda vies va reaccionar i va obrir las barreres abans que arribés el temut monstre xiulador.
Després d’aquestes tan contrastades experiències infantils, el meu contacte amb el món dels cavalls va ser inexistent, fins que, ja ben adulta, vaig tornar definitivament a Vilanova i la Geltrú i vaig recuperar els 17 de gener i les passades per la Rambla.
Però la relació afectiva més estreta, que des d’aleshores mai no s’ha trencat, va inaugurar-se quan vaig tractar de prop els amics de l’Associació dels Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú.
Sent regidora de Cultura de l’Ajuntament, vaig conèixer i reconèixer la tasca d’aquesta Associació, que sempre he considerat especialment meritòria, per molts i diversos aspectes que voldria assenyalar.
Des del primer moment, em va impressionar i commoure la voluntat i l’esforç de les persones que en aquell moment formaven part de la Comissió: el seu president, en Simeó Sendra, el Semi, el Salvi Albà, el Sergi Nolla, el Jordi Alsina, la Carme Roca, etc., que sovint em visitaven al despatx de la Plaça de la Vila amb noves idees, inquietuds … i moltes demandes!, que no sempre podíem satisfer totalment, però que miràvem d’encarrilar. Eren els anys en què s’havia d’enllestir i inaugurar la nau de la Masia d’en Frederic – on guardar i arranjar els carros, carruatges i guarniments – que es volia dedicar al tan plorat i estimat membre de l’associació, Jordi Juncosa, feia poc traspassat; la mateixa Masia requeria d’intervencions urgents; s’estaven començant a dissenyar i preparar els actes de commemoració i tot el seguit de celebracions del 125è aniversari de la bandera, que s’acompliria l’any 2008, ja a tocar. A més, per descomptat, com cada any, calia organitzar i portar a terme la Festa Major d’hivern, és a dir, Els Tres Tombs en honor de Sant Antoni.
D’aquells anys, a banda de l’admiració que va anar creixent en mi, en veure la il·lusió, la dedicació i també la por davant de la incertesa del relleu generacional, d’uns homes i d’unes dones que dedicaven de manera voluntària gran part del seu temps personal a tirar endavant la Masia amb les seves bèsties, i a idear i portar a terme la Festa que se’ls havia encomanat, va sorgir un sincer afecte envers aquell grapat de persones, que també m’oferien el seu.
Com a una anècdota curiosa i entranyable, recordo algun sopar a la Masia d’en Frederic, en especial un, en què per primera vegada vaig tastar els peus de porc. Suposo que en alguna conversa havia manifestat que l’únic menjar que no havia provat mai, perquè em feia una cert angúnia, eren aquelles manetes gelatinoses que m’imaginava una cosa ben llefiscosa. El Semi va intentar convèncer-me que deixés aquelles manies i que els provés, perquè , a més, deia, era un aliment molt sa. Davant la meva reticència, ell, murri com era, va decidir passar a l’acció i, uns dies després, va convidar l’alcalde, aleshores Joan Ignasi Elena, i a mi, a sopar a la Masia. Quan hi vam ser, vaig descobrir amb horror que el menú consistia en un únic plat: peus de porc amb naps, que, per a major inri, havia cuinat especialment la Sofi! Me’ls vaig menjar, per descomptat, i vaig descobrir, sorpresa, que eren molt bons i que no em feien gens de fàstic. Ara en menjo de tant en tant i sempre penso amb agraïment en el parany del Semi.
En clau d’aquest afecte a què em referia, puc recordar també amb simpatia el dinar/berenar/sopar del carreter, del dia d’Els Tres Tombs, en acabar la desfilada i després d’haver agençat animals i carros. Un dinar etern, sempre a Can Gatell, que s’iniciava a quarts de quatre i podia acabar a les onze de la nit, amb bona teca, bon beure i , sobretot, bona companyia.
I arribo al pinyol d’aquest Pregó, a allò que des del moment en què vaig rebre l’encàrrec de fer-lo, vaig saber què voldria dir, què voldria manifestar i fer arribar a tots vostès: el meu enorme respecte i sincera estimació per l’Associació d’ Els Tres Tombs i la seva tasca, no només aquests dies sinó al llarg de tot l’any.
Perquè si bé solem invocar Sant Antoni perquè tibi de la corrua de cavalls, carros i carruatges el 17 de gener, han calgut, i caldran, moltes energies, molta passió, molt d’esforç, molta constància i molta paciència dels membres de la Comissió i d’alguns voluntaris, per tal d’arribar a la Festa.
Una festa, no ens cansarem de dir-ho, que no és una festa qualsevol. Si Els Tres Tombs han assolit la categoria de Festa Major d’hivern, ha estat pel seu abast, per l’ extraordinària bellesa plàstica, pel valor patrimonial històric, cultural i tradicional que conté i per l’esforç col·lectiu i participatiu que requereix.
I al darrera, i al davant d’ella, a banda de Sant Antoni per descomptat, hi ha una colla, no gaire nombrosa per cert, d’homes i dones que l’han pensada, treballada i tirada endavant des de fa molts i molts anys. I aquest també.
En aquest punt de la meva intervenció no puc deixar de recordar, de manera molt especial, les Comissions i als seus presidents, que han tirat del carro – mai millor dit – de l’Associació, al llarg dels darrers aproximadament 30 anys – Albert Salvany (el 1889), Simeó Sendra (del 1890 al 2008) i Jaume Mercader ( del 2008 al 2018), tots tres absents però que reviuen de manera especial en aquestes dates, en ales del record de tantes anècdotes i de la memòria agraïda a la seva bona feina feta –, i l’actual, Albert Soler, que presideix l’Associació des del 2018 fins avui mateix, acompanyat de la Teresa Sanahuja, el Casimir Domingo, el Manel Sendra, i la resta de vocals, col·laboradors i voluntaris.
La seva tasca, ingent en aquestes dates, no és més que el colofó, la cirereta del pastís, de la que porten a terme al llarg de tot l’any, la que tornaran a iniciar el mateix 18 de gener d’enguany i que s’allargarà fins al 17 de gener de l’any 2024.
Perquè Els Tres Tombs ja fa dies que han arrencat el galop. Ja fa dies que Vilanova i la Geltrú respira Tres Tombs. Hem assistit a la presentació del programa dels 2023, aquest programa que és molt més que una enumeració d’actes festius, perquè inclou articles, fotografies, reflexions i testimoniatges de moltes persones que, des de les institucions o des de la vocació i relació amb la Festa, augmenten el patrimoni cultural i el pòsit de tanta humanitat com envolta aquesta celebració.
Ahir vam poder viure la inauguració, al Centre d’Art Contemporani La Sala, de l’Exposició La Festa de Sant Antoni Abat: De Festa Major a Festa dels Tres Tombs,comissariada per Xavier Orriols i Paquita Roig,estudiosos de la cultural popular i tradicional, que tant coneixen i estimen els Tres Tombs – la recomano sincerament a qui encara no l’hagi pogut visitar-, seguida per un conat de presentació del Porquet de Sant Antoni, un nou element que des d’enguany s’ha incorporat al bestiari de foc de la nostra vila. Fa una estona que les Mulasses i els gegants petits de Vilanova, el ball de les Cotonines, la Mula Guita de la Geltrú, el ball de sant Antoni i el dimoni de Vilanova, el Ball de bastons, la Moixiganga de la Geltrú i el Carret engalanat amb murtra de sant Antoni han recorregut els carrers propers, mentre es procedia al trasllat de la bandera per l’equip portant i el president de l’Associació, acompanyats per la banda de Música Mestre Montserrat, fins aquí mateix, al Teatre Principal.
I, encara que no els vull avorrir amb la descripció de tots els actes que ens esperen des que sortim d’aquí fins al gran dia, crec que he d’enumerar-los breument: el lliurament de la bandera a la banderera d’enguany, la senyora Anna Pujades i Mercadé, la dansada d’hivern del Grup de Dansa, el concert de Música Catalana a la Sala, el Correfoc de Sant Antoni, el Ball dels Tres Tombs, també a la Sala, la marató de Country, la Cercavila Infantil, el Concert de Festa Major d’hivern a l’Auditori Eduard Toldrà, el llançament dels 12 Morterets, la tronada i repicament de campanes d’inici de la Festa, i, ja al dia Gran, l’esmorzar d’escalfament, l’arriada de bandera i l’anada a Ofici Solemne de Sant Antoni Abad, la benedicció de cavalleries, carros i carruatges, i els pròpiament Tres Tombs, aquesta triple anella que, un any més, junyirà i engalanarà el centre de la ciutat.
Però la Festa dels tres Tombs es perllongarà encara uns dies, i la setmana següent se celebrarà la missa commemorativa per als difunts de l’Associació i, més endavant i per cloure la Festa Major d’hivern, el dinar de germanor i la inauguració de l’exposició del Concurs Fotogràfic, amb el lliurament de premis als guanyadors d’enguany.
Em perdonaran si he pecat d’exhaustiva, però no he volgut oblidar cap acte, perquè la Festa d’Els tres Tombs és una suma d’aportacions voluntàries d’entitats, institucions i persones particulars, que mereixen el nostre reconeixement, i que encara es complementa amb altres activitats al llarg de l’any, com la Festa del Cavall de l’estiu, el dinar amb els voluntaris o la presència a la Fira de novembre, per no parlar dels molts desplaçaments i participació en altres Tres Tombs de poblacions amigues.
Tanmateix, més enllà d’aquesta efusió d’actes i celebracions, l’Associació dels Tres Tombs ha de desenvolupar, i ho fa d’una manera altruista, perseverant i amagada per a la majoria de ciutadans, una tasca diària de cura i manteniment de la Masia d’en Frederic i dels animals que s’hi hostatgen, fonamentalment, cavalls i mules. Uns animals que s’han d’alimentar, netejar, passejar i guarir, quan és necessari, que coneixen els seus cuidadors i que tenen noms propis: Malcarat, Xaloc, Nibelung, Pekab de Tremorin, Popeye, Cobi, Orelletes o Rita, entre d’altres. I tots sabem que allò que es bateja, s’estima.
A més, a la Masia també hi ha una important col·lecció de carros, tartanes i carruatges que es conserven a la nau inaugurada el 6 de novembre del 2005 i que també requereixen d’atencions tot l’any, i des de fa unes setmanes, d’una manera especial. Cal netejar-los, repassar-los, preparar-los, omplir-los, quan no acabar-los de construir, com enguany s’esdevé amb el carro de tres bocois que sortirà acompanyat pels seus germans d’un, de dos i de quatre, al seguici de Sant Antoni, i que ha acabat d’enllestir mentre jo escrivia aquestes pàgines, l’Albert Soler, el President de l’Associació, potser l’únic fuster/carreter que ens queda a la vila.
Perquè aquest és un altre problema amb què ha de lidiar el món del cavall: malauradament tota l’artesania relacionada amb els cavalls i els carros va desapareixent i, per exemple, a hores d’ara, ja no queden basters a Vilanova i la Geltrú, ja no hi ha ningú que treballi el cuir, i cal anar a buscar els arreus: corretges, albardes, sàrries, selles… a d’altres poblacions com Castellar del Vallès, on encara s’hi poden trobar.
Ja he comentat que, quan , des del despatx de la regidoria de Cultura a la Plaça de la Vila, miràvem d’atendre, escoltar i ajudar en tot el possible els membres de l’Associació que ens visitaven, em cridava l’atenció la seva preocupació per l’obligatori relleu generacional, problema que afectava i afecta moltes entitats i associacions, però que semblava amenaçar especialment la seva.
Per això quan l’any 2007 – ja amb la commemoració del 125è aniversari de la bandera, instal·lada a les ments dels que la volien fer sonada – em van venir a demanar si els voldria escriure un conte, que il·lustraria el pintor Lluís Amaré i que editarien i vendrien en el marc dels actes del 2008, vaig tenir clar de què volia que anés aquell relat.
Volia posar en valor la universalitat del cavall, el fet que sigui present a gairebé totes les latituds i cultures, i, de passada, fer una crida als joves a conèixer i col·laborar amb els homes i les dones que, a Vilanova i la Geltrú, més s’estimen els cavalls.
Els l’explicaré amb quatre pinzellades.
Es diu Nosaltres, els cavalls i els Tres Tombs i ens presenta dos noiets i una noia: el Mauro, nascut a la Pampa argentina, el Janos, que prové del camp hongarès i la Naima, que acaba d’arribar de l’Alger. Tots tres viuen a Vilanova i la Geltrú i s’hi troben bé, a la seva nova ciutat, però enyoren coses que han deixat enrere. Sobretot, troben a faltar els cavalls, que formaven part de la seva vida d’abans, i que han hagut d’abandonar. El Mauro enyora muntar a pèl i, abraçat al coll de l’animal, galopar per les planúries interminables que envolten l’estància on treballava el seu pare; el Janos no es treu del cap el Miklosca, un enorme perxeró que cuidava i tirava del carro que sovint li deixaven conduir, els dies de mercat; la Naima ha hagut de deixar un cavall de drap, amb ulls de vidre de color ambre, que la iaia gran li havia fet, mentre li repetia històries dels de debò que ella havia tingut quan era petita i vivia al desert, i ara enyora el nino, la iaia gran i les històries de cavalls que li explicava.
En canvi, la Maria, una nena de nou anys que ha nascut a Vilanova i viu a la Masia d’en Frederic amb tota la família, té cavalls i molts altres animals, que cuida amb el seu avi, el Doble. Però la Maria tampoc no està contenta, perquè els cavalls, l’euga, l’ase i el poni cada dia han de menjar, s’han de netejar i treure a passejar, i l’avi Doble ja és una mica vellet i va molt cansat. Per sort, hi ha una Associació que es diu Els Tres Tombs, que s’encarrega de mantenir i celebrar la Festa Major d’hivern, que els ajuden tant com poden. Però hi ha tanta feina…
I aquí és on entra un personatge molt important, el mateix Sant Antoni, que, menys el dia d’ Els Tres Tombs, quan surt a presidir la desfilada dels animals, s’està al damunt de la seva església, para l’orella i se n’assabenta de tot el que passa a la ciutat. I fa dies que està al cas del que els passa al Mauro, al Janos, a la Naima i a la Maria, i ha decidit donar-los una petita empenta. Un dia, totes les escoles de Vilanova van d’excursió a la Masia d’en Cabanyes, que és molt a prop de la Masia d’en Frederic. Els nens juguen i passegen per les rodalies, mentre la Maria, que al matí tenia mal de panxa i no ha pogut anar a l’excursió, treu a passejar l’euga Blanqueta que és molt mansa i pot dur agafada per una regna tot caminant. De sobte, però, una abella aterra al coll de la nena que, espantada, deixa anar la regna per treure-se-la del damunt i la Blanqueta, encantada de la sobtada llibertat comença a trotar en direcció a la carretera. Afortunadament, el Mauro, que ha sentit de lluny el cloc-cloc, cloc-cloc del trot de l’animal, ha sortit corrent en direcció a l’euga, i, d’un bot, ha pujat al seu llom, s’ha fet amb les regnes i l’ha pogut aturar a pocs metres de la carretera, davant de la mirada sorpresa del Janos i de la Naima, i dels plors de la Maria que arribava corrent. I ja us podeu imaginar com acaba el conte: la Maria, agraïda, els convida a conèixer la Masia i els tres nois enyorats dels cavalls hi descobreixen el paradís que tant trobaven a faltar. I d’ençà d’aleshores, en bicicleta o xano-xano, sempre que poden, s’arriben a la Masia, a gaudir dels seus amics tan enyorats i ajuden l’avi Doble i la Maria. I el dia de la Festa, ¿qui surt amb el poni i el carro dels tortells? Doncs la Maria, el Janos i la Naima, seguits pel Mauro, que munta la Blanqueta, aquest cop sí ben ensellada i guarnida. Sant Antoni somriu content per sota de la barba blanca, mentre la Maria rumia si podrà convèncer l’avi Doble que als Tres Tombs de l’any vinent deixin sortir un equip de bandera tan jove, format per ella i els seus nous amics.
I ja he d’anar acabant. Se’m va demanar que no m’allargués més de vint minuts i em temo que ja en porto uns quants més.
Em queda, però, i ho faig de tot cor, sabent que represento tots els meus conciutadans, agrair a l’Associació dels Tres Tombs d’aquest 2023 que encetem, i als homes i les dones que els han precedit en els 140 anys de cavalcada de la bandera, que converteixin Vilanova i la Geltrú en l’esclat de vida, sensacions i sentiments que caracteritzen la nostra tan singular Festa Major d’hivern, i els desitjo una llarga vida i molts Tres Tombs més.
M’hauria agradat acabar aquest Pregó llegint alguns versos dels Goigs de Sant Antoni, però m’he decantat per d’altres, potser més senzills però ben segur que més sentits, extrets de L’hime d’Els Tres Tombs, compost per Pere Milà i presentat en aquest mateix teatre el 8 de gener del 2005:
Per Sant Antoni, patró del poble/ és Vilanova com un festí/ tots els que tenen cavall i carro/ els engalanen de bon matí./ Allà al migdia, després d’Ofici/ porten les bèsties a beneir/ i per la Rambla fent cavalcada/ la comitiva s’hi vol lluir.
Doncs que tots nosaltres visquem aquest festí, que tinguem una comitiva ben lluïda, que gaudim d’una tan espectacular cavalcada, que mengem molts tortells, que recordem tots els que l’han fet i la fan possible, i que gaudim d’aquesta Festa tan única i nostrada.
Visca Sant Antoni, visquin Els Tres Tombs i visca Vilanova i la Geltrú!
Mercè Foradada
Tres Tombs 2023
