Mes: abril de 2022

Xavier Vernetta, abril de 2022

Normalment a qualsevol parlant se li fa estrany dir res a l’entorn de la llengua que fa servir. Què he de dir? Respondria si se li pregunta. Això és cosa de filòlegs, lingüistes, escriptors, poetes. Quan he de dir alguna cosa, la dic; quan vull construir un text, l’escric; quan cal pensar sobre qualsevol cosa faig i desfaig frases a la meva ment fent servir paraules, llegeixo en la meva llengua, l’escolto quan em parlen i ja està. No cal donar-li més voltes.

Resumint, si un parlant de qualsevol llengua ha de preocupar-se per la mateixa llengua és que alguna cosa funciona malament.

Fem suposicions. Per exemple imaginem que som un professor o mestre que treballa en un parvulari/escola/institut. Comença el curs i la direcció del centre ens diu que no podem fer servir lliurement la nostra llengua. I com és això?

-És que la judicatura ens obliga a oferir la llengua que ells determinen, per tant has de canviar la llengua d’ensenyament i utilitzar la que determinen els jutges.

Fem una altra suposició. Hem de parlar amb un policia, un fiscal o un jutge. ¿Podríem fer servir la nostra llengua lliurement, tenint en compte que les lleis ens donen dret? Potser sí, però també es podria donar el cas que tinguem la percepció, si usem la nostra llengua, que puguem ser amonestats, ridiculitzats, detinguts, acusats o condemnats; mentre que si fem servir la llengua del  policia, fiscal o jutge tot anirà millor.

Una mica més enllà. Som comerciants, escriptors, músics, empresaris o qualsevol professió que depèn del favor del públic. Si fem servir la llengua pròpia ¿no hi haurà cap problema o tenim la sospita que podem perdre públic/espectadors/clients?

Una suposició més. Sortim al carrer i fem el que se sol fer un dia qualsevol. Entrem en una botiga, anem a un restaurant, preguntem una adreça, parlem amb un desconegut amb qui coincidim en alguna situació que demana conversa. Si comencem a parlar en la nostra llengua ¿tenim la garantia d’una resposta educada o existeix la possibilitat de rebre un gest d’enuig o fins i tot una paraula desagradable?

Problemes. Si reconeixem qualsevol de les situacions descrites. Tenim molts problemes.

Hi ha manera de resoldre-ho. És clar. La manera més fàcil és deixar d’utilitzar la llengua pròpia i usar la de l’altre. La nostra llengua desapareix i problema resolt.

Però, què passa si ens estimem la nostra llengua? Hi ha qui pensa que tots els problemes d’una llengua es resolen amb lleis i normatives. Bé, podem suposar que això ajuda, però no oblidem que llengües molt potents i oficials han desaparegut en l’arena de la història substituïdes per llengües que les lleis havien considerat inferiors.

L’única raó de ser d’una llengua és l’ús. Si els parlants l’escriuen, la llegeixen, la verbalitzen, l’escolten i, sobretot, la transmeten, li donen raó de ser. En cas contrari no hi ha res a fer. Cas tancat.

August Bover, Dotze llunes a Saskatchewan. Impressions des de la Gran Praderia canadenca (Lleida: Pagès Editors, 2013), 25-28.

            El dia 7 de juny de l’any següent [1886], a l’andana de l’estació de tren de Filadèlfia, i acompanyat pel que seria el seu inseparable intèrpret, Gabriel Dumont es trobà amb el coronel William Frederic Cody, que li donà la benvinguda al Buffalo Bill’s Wild West Show. Temps enrere, quan preparava l’alliberament de Riel, Dumont ja havia rebut una oferta per formar part de l’espectacle de Buffalo Bill, però l’havia rebutjada, lògicament. Ara, en canvi, absolutament derrotat i sense possibilitat de tornar al Canadà –on, d’altra banda, el seu món, com els búfals, pràcticament s’havia extingit-, havia acabat acceptant de convertir-se en una atracció de circ fent exercicis de punteria davant del públic: –I ara, senyores i senyors, des de la llunyana praderia del Canadà, tenim el gust de presentar-los l’únic, l’extraordinari, l’incomparable Gabriel Dumont!

Després de les actuacions al Gentleman’s Driving Park de Filadèlfia, l’espectacle es traslladà al Staten Island Amusement Park, a Nova York. Allí, el 22 de juliol, li arribà la notícia de l’amnistia decretada pel govern canadenc. Dumont acabà el contracte que havia signat amb Cody sense saber cap a on orientar la seva vida, feu una sèrie de conferències sobre la revolta dels métis en comunitats francòfones dels Estats Units, també a Mont-real i a Quebec, tornà a Montana i, finalment, l’any 1893 decidí tornar al Gabriel’s Cross, el pas de barca que havia construït prop de Batoche i on havia viscut amb Madeleine. Allí visqué, entre la seva gent, fins al 19 de maig de 1906, i allí fou enterrat, al vell cementiri de la localitat, que els seus homes havien defensat en el temps de la batalla.

            Durant aquest seu darrer període a Batoche dictà els seus records sobre la revolta. I sembla que un dia que visità mossèn Moulin, el vell rector de la parròquia li ensenyà uns diaris de París i li comentà que, com que no li constava que mai hagués viatjat a Europa, li havia estranyat que un d’aquells diaris dugués la notícia que Buffalo Bill l’havia presentat als reis d’Anglaterra. La notícia devia fer referència a la primera actuació del Wild West Show a Londres i a Windsor, amb motiu de l’Exposició Anglo-Americana de 1887. Cody i els seus socis, dotats d’una extraordinària visió comercial, no es devien resignar a no poder presentar una de les grans estrelles del xou que feia ben poc que els havia abandonat. I aprofitant-se del fet que a Europa ningú no coneixia físicament Gabriel Dumont, van trobar la manera de poder-lo presentar a la reina Victòria. El moment va ser immortalitzat pels fotògrafs i la instantània fou reproduïda fins i tot per diaris de l’estranger, tal com esperaven, o fins i tot potser havien planificat, els empresaris. Encuriosit, Dumont es mirà amb deteniment la fotografia que il·lustrava la notícia i, amb gran sorpresa, descobrí que la persona que feien passar per ell era, ni més ni menys, Ambroise Lépine, antic cap militar dels homes de Louis Riel.

            Després de Londres, l’espectacle anà a París, a Lió i a Marsella i, camí d’Itàlia, actuà a Barcelona entre el desembre de 1889 i el gener de 1890. Però a la nostra ciutat també hi havia arribat la greu pandèmia de grip d’aquell hivern, i a les tendes del circ instal·lat a la part del carrer de Muntaner que aleshores encara no estava urbanitzada, les coses no van anar gaire bé. El cap de pista, el coronel Frank Richmond, va morir i el seu cos, embalsamat, fou tramès als Estats Units. I dos dels joves sioux, afectats de verola, hagueren de ser ingressats a l’Hospital de la Santa Creu. Sota els magnífics arcs gòtics del vell hospital –els mateixos que ara hostatgen la biblioteca nacional de Catalunya-, aquells dos nois, que ni tan sols parlaven anglès, foren atesos, entre altres professionals de la medicina, per un metge nascut, com ells, en terres de l’Amèrica del Nord, concretament a Mèxic i en el si d’una família originària de Sitges. Em refereixo, és clar, a un prestigiós metge que posteriorment seria alcalde de Barcelona i que protagonitzaria el famós Tancament de Caixes: el doctor Bartomeu Robert. El cas és que, afortunadament, els nostres facultatius aconseguiren que aquests joves recuperessin la salut. Però, com que quan foren donats d’alta el circ ja havia marxat cap a Itàlia, els embarcaren en el primer vaixell que salpà cap a Nàpols.  I em demano si no cal cercar en aquests dos pellsroges, tramesos a la península Itàlica des del port barceloní, l’origen remot del corrent cinematogràfic originat més tard en aquest país i conegut com a spaghetti-western…

            A Barcelona, lògicament, no hi trobaren monarques com a Anglaterra, a tot estirar, les més grans personalitats que hi devien presenciar l’espectacle devien ser l’alcalde i algun fabricant de teixits. Segurament per això no hi ha constància que Buffalo Bill hagués volgut engalipar també els espectadors catalans que anaren a veure les representacions fent-los passar bou (o búfal) per bèstia grossa.