Bienve Moya
La llegenda, al contrari del conte o la rondalla, té com a principal missió centrar al lector, o l’oïdor, en l’assumpte de la narració; els protagonistes estan al servei de l’assumpte sobre què s’informa, de la “lliçó” que se’n pot extreure. Contràriament, en el conte o la rondalla, i també en la novel·la, és la interrelació dels personatges qui “crearan” l’assumpte que es narrarà. Vet aquí la diferència entre conte i llegenda. La historicitat dels assumptes que tracten ambdós gèneres, és una altra qüestió.
Al Penedès coneixem tres llegendes que són una bona mostra d’aquesta estructura literària (literatura oral): la llegenda de la Bruixa de la Mata, la de la Filla de Can Fàbregues i la del Pas de la Mala dona. En totes tres l’assumpte és la part essencial de la narració: el rol de la dona en la societat antiga (que en molts casos caldria dir fins avui). Les tres llegendes tenen com a protagonista la dona: una bruixa, una dona d’aigua, o fada, i una malcasada. La intenció principal de totes tres llegendes es basa a posar de manifest (relatar) la marginació amb què la societat contemplava i castigava a les dones: massa saberudes (la bruixa), massa belles (les fades), insatisfetes, les malcasades. La llegenda, però, mai no pren partit, no alliçona; simplement descriu els esdeveniments, i els dona a l’oient, o lector, senzillament com “fets que passen”. Després de sentir-les, serà la discreció de l’oïdor qui en traurà conseqüències i ho acceptarà amb fatalitat, o hi reaccionarà amb indignació o pietat. Si la llegenda (no qui la narra o escriu) prengués partit, per un cantó o per l’altre, aleshores perdria la categoria de llegenda per entrar en la de conte o novel·la, o de relat llegendari, una categoria que es fa pas entre els dos gèneres.
Una altra característica de la llegenda és que ─potser per fer-la més digerible─ els seus protagonistes sempre tenen un caràcter extraordinari, són bruixes, fades, o dones molt desventurades, i l’escenografia se situa sempre en algun paratge meravellós: la nostra bruixa vivint a l’empara un arbre gegantí (la Mata (llentiscle) de Sitges), la fada prop d’una font o pèlag (la font de Llinars, a Font-Rubí), la dona desventurada prop un dels estimballs més característics de la contrada (el Pas de la carretera de les costes que duu aquest nom).
Ara ens caldria conèixer les tres llegendes: La Bruixa de la Mata, la Filla de Can Fàbregues, i el Pas de la Mala Dona.
La bruixa de la Mata. La Mata és un llentiscle gegantí que podreu anar a admirar a la masia quer duu aquest nom, vora la carreta vella de Vilanova a Sitges. Diu la llegenda que emparada en aquest notable vegetal hi tenia la seva barraca una vella amb fama de fetillera. Preparava filtres que proporcionaven l’encaterinament als amants desairat i guaria del mal-d’amor. Tenia molt d’èxit entre els desestimats de tota la contrada, de la Torre a Sitges i de Pontons a Cubelles. Un dia qualsevol la vella va desaparèixer i ningú va fer-ne cabal més enllà d’una hipòcrita estranyesa. Cap persona, ni autoritat ni religió va preocupar-se mai més que n’havia estat de la Bruixa de la Mata.
La filla de Can Fàbregues. En una masada dels entorns de la serra del Bolet, Can Fàbregues, la filla de la casa era d’una bellesa extraordinària. Tots els homes de la contrada tenien somnis libidinosos on apareixia la filla de Can Fàbregues. Però la dona era esquiva i, deien, presumptuosa, defugia tota relació amb aquells que la pretenien, tant si els arguments eren formals com grollers o equívocs. Aquesta actitud li proporcionà fama d’altiva i desdenyosa. Les veus maldients i fantasioses van fer córrer que aquella bellesa sobresortint no era ordinària, que la dona tenia tractes amb entitats sobrenaturals. La llegenda no diu com va continuar la vida ordinària de la bella filla de Can Fàbregues, sí que conta que un dia va assistir-la una entitat no humana. Aquesta entitat va facilitar-li la forma de deslliurar-se de l’agressiu món que la pretenia i li proporcionà una conformació sobrenatural (fada, goja, encantada?). Un cop va prendre aquesta forma extra-humana, la fada s’hauria refugiat en el claustre ctònic de la Font de Llinars, on, una vegada l’any, se la podia veure als Forats Bufadors, formació de coves interconnectades a la mateixa serra del Bolet.
El pas de la Mala Dona. El marit d’aquesta dona frustrada era invident. Habitaven un mas al mig del massís del Garraf. A causa de la mancança del marit, la seva vida de la dona era insatisfactòria. Va buscar la solució en un altre home, però no podia ser un home corrent, calia cercar en una figura fora de l’ordinari. Va amistançar-se amb un bandoler i entre els dos van ordir estimbar el marit per les costes, en un pas perillós del camí. La justícia els va descobrir i proporcionà a la dona un càstig esgarrifós; van penjar el seu cap a la penya més sobresortint del camí de les costes, abans d’arribar al caseriu de Garraf. On va estar-s’hi tants anys que la penya va prendre aquest nom.
